ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA JUSTÍCIA CORRUPTA

Sense categoria

Fa riure per no plorar el cinisme de Pedro Sanchez dient que es demostra que la Justícia es igual per tothom i que respecten les decisions judicials els agradin o no. De debó Sr. Sanchez.

La Fiscalia es prepara per arxivar la investigació sobre el Rei emerit. Es veu que han conclos que no es imputable a causa de la inviolabilitat mentre era Cap d’Estat i fets que ja han prescrit. Consideren que citar al monarca no es necessàri ja que la documentació de l’Agència Tributaria i declaracions del cercle de confiança son suficients per arribar a la conclusió que no es viable cap denúncia o querella criminal. Diuen que han actuat seguint criteris professionals i fent cas omís a les pressions polítiques i mediàtiques. De fet el nom del monarca ha aparegut en nombroses investigacions fosques i societats en paradisos fiscals.

Pedro Sanchez ha negat el tracte de favor i com deia ha defensat la igualtat de tots els espanyols davant la llei es diguin com es diguin.

Realment, unes declaracions ciniques i que tots sabem no son veritat. Fa una setmana continuavem veient el cel per la persecució del President Puigdemont per mig Europa amb unes acusacions que no s’aguanten per enlloc i que Europa va desmuntant a cada pas, alhora aquesta fal·lera per la justícia, per la seva justícia, no es aplicada al personatge que en aquest cas si va fugir al Emirats Arabs i amb quantitat d’informacions sobre la seva corrupta activitat econòmica pel seu lucre personal i que sembla desprès de fer el paperot per acontentar una part de l’opinió pública, quedarà absolutament en res i pot obrir la porta al seu retorn sense cap imputació com a ciutadà exemplar.

Tot això, nomes fa que demostrar aquesta estructura corrupta en la que es basa l’Estat espanyol i on en la seva punta més alta trobem la monarquia amb plena impunitat, protegida com escut de tota la corrupció que el sistema escampa per avall i evidentment amb la seguretat que mai passarà res.

Si una monarquia no votada i posada a dit per un Dictador ja es un cas molt estrany, encara ho es més 40 anys desprès quan continua intocable i com a representació màxima d’un Estat caduc i corrupte que no vol evolucionar i que escampa aqueta manera de fer per tots els tentacles de l’Estat.

NO ES RIDÍCUL, ES LA SEVA NORMALITAT

Sense categoria

La decisió ahir del TC d’avalar al Tribunal Suprem amb la seva tesi de la validesa de les euroordres ha tornat aixecar polseguera entre els partits catalans i la seva incredulitat i indignació per no entendre les decisions judicials que han anat passant per Europa. De fet com escriu en Bernat Dedéu, Llarena és espanyol i jutge, per tant aquest context comporta que això entra dins la normalitat i potser hauriem de començar a aprendre com funciona Espanya.

Llarena és espanyol i jutge

Bernat Dedéu

Pablo Llarena és espanyol i fa de jutge. Això són dues contingències de la vida; una, fruit de l’atzar, perquè el burgalès podria haver nascut a Dogtown (Alabama) o a Pino sulla Sponda del Lago Maggiore (Varese), i la segona podria respondre a una vocació per l’equitat universal, però resulta que, en el cas que ens ocupa, és la conseqüència lògica d’haver nascut en una família de magistrats i juristes. L’ésser és com és, així la llei de la gravetat i els sacsons que arrosseguem els quarantins, i que Llarena sigui espanyol no només implica la seva condició de ciutadà del regne d’Espanya, sinó que, a més a més, inclou l’aptitud per ser un espanyol com déu mana, a saber, una persona per la qual Europa representa una simpàtica però menor protuberància (vaja, un bony); és a dir que, en definitiva, el món civilitzat començaria per tot allò que nasqué de la Pinta, de la Niña i de la Santa María.

Continuem. Com a bon espanyol i persona sagaç, el jutge Llarena sap perfectament que Carles Puigdemont no va maquinar (ni molt menys perpetrar) un procés sediciós per configurar una Catalunya independent. Posats a saber, Pablo fins i tot entén que la majoria d’estats civilitzats, a manca d’haver de fer front a un procés d’autodeterminació d’una de les seves tribus o nacionalitats, qualifiquin aquests delictes com a faltes menors i fins i tot els guardin al calaix només per quan algú s’entrompa en excés i declara repúbliques inexistents. Però Llarena, insisteixo fins a la nàusea, és un jutge espanyol, la qual cosa implica que per molt que tu vagis de farol i proclamis una DUI de chichinabo per entabanar el personal, ell farà tot el possible per cardar-te a la presó i et perseguirà per mig món, només perquè a la propera vegada t’ho pensis i facis el fotut favor de no tocar més els collons.

Quan Llarena demana a un col·lega europeu que li facturi el 130 empaquetat i amb les respectives manilles, sap del cert que els seus homòlegs respondran sempre amb la mateixa cançó: “Home, Pablo, si el vols per malversació, encara te’l puc enviar, però, home, aquest pobre noi, de sedicions i de rebel·lions… com que no”. Això que els meus conciutadans titllen de rebre una bufetada i que els columnistes de la meva tribu qualifiquen d’un ridícul espantós, per Llarena és un honor. Perquè en Pablo, i això és el que heu d’entendre, no treballa per Europa, ni per l’Alguer, ni per Schleswig-Holstein, ni per la mare que els va parir a tots. Curra per Espanya, per l’Espanya que li ha entregat la toga, per l’Espanya que ha alimentat els seus pares i que probablement alimentarà els seus fills. I qualsevol cosa que trenqui aquesta Espanya, per molt foc d’encenalls que sigui, li resulta un enemic a destrossar.

Que el president Puigdemont corri per tot Europa lliure menys a Espanya, és a dir, que la seva condició d’eurodiputat sigui respectada i àdhuc se li pressuposi immunitat jurídica a tot el continent… tot això, com entendreu ràpidament, a Pablo Llarena li sembla, com dèiem abans de fer cursos contra l’heteropatriarcat, una mariconada com una casa. Se li’n refot. S’ho passa directament per l’anus quan, després d’una traïdora tarda calorosa d’octubre, aital part del cos et comença a fer suadeta. Llarena vol caçar-lo, perquè la seva sola existència li sembla criminal i, de fet, ja fa molt omplint amb parsimònia totes aquestes mandangues de l’euroordre i sa tia en vinagre, car si per ell fora, l’aniria a detenir personalment i, si per ell fora, li encantaria substituir Marchena només per dir-li: “Don Carles, tenga la bondad, no me haga circunloquios y haga el favor de ceñirse a las preguntas del fiscal”.

Quan Pablo Llarena té alguna tarda lliure, aprofita per recordar les seves hores d’esbarjo a la Cerdanya i consumeix mitjans catalans. Li encanta llegir com la conciutadania va dient que fa el ridícul, que la judicatura europea li ha donat una, dues, tres i fins i tot setanta bufetades, puix que mentre llegeix aquests titulars es grata una mica el gland, experimenta l’erecció pròpia d’un mascle que, als cinquanta-vuit anys, encara encigala, i per dins va dient: “Ya te joderé, ya te joderé, y si no lo consigo, nadie te va a quitar quince añitos de excursiones hasta que lo mío te prescriba, Carlitos”. Estaria molt bé que Llarena fos un magistrat danès amb esperit conciliador, un jurista per a qui això de la sedició és una pamema o fins i tot un alt representant de Nacions Unides interessat a ordir la reconciliació dialogada entre catalans i espanyols. Tot això seria fantàstic, però no és el cas.

Perquè, per si encara no ho havia escrit, Llarena és espanyol i fa de jutge. I a més, té la sort de tenir com a enemics una tribu que encara no ha entès que és espanyol i què vol dir fer de jutge. I és així com Pablo Llarena farà d’espanyol i de jutge mentre respiri i que, conseqüentment, mentre hi hagi la mínima possibilitat de caçar la presa, ell ho intentarà i santes pasqües. En Pablo té la sort, en definitiva, de tenir-nos com a rivals, perquè si el màxim que has de fer a la vida és lluitar contra una tribu que encara no ha entès ni què ets, doncs, com us podeu imaginar, el que et digui un jutge de l’Alguer o fins i tot l’altíssim representant de la Verge Maria… doncs que ja no cal ni que acabi la frase perquè el lector ja deu imaginar per on s’ho fot.

PIDOLANT AMMISTIA

Sense categoria

La nova victòria del President Puigdemont, si President ja que sembla que els mitjans públics catalans obliden aquest tractament massa sovint, sembla que deixa l’Estat espanyol un cop més tocat i enfonsat amb la seva batalla de venjança i repressió sense impunitat. La reacció del President Aragonés ha estat dir que ara toca la ammistia.

No hi ha dubte que el Jutge Llarena com estilet i tota l’estructura de l’Estat que nomes pensa en culminar la venjança amb la peça més desitjada no ha parat de fer aigues per tot arreu. Segurament la decisió en el seu moment intel·ligent de lluitar judicialment fora de les fronteres espanyoles ja que les internes no oferien cap garantia, tampoc calia ser molt llest per arribar a aquesta conclusió i malbaratar 4 anys de la vida en una presó amb una farsa de judici des del començament com vam poder veure. Fa llàstima escoltar aquells que defensen que s’ha de ser responsable amb les conseqüències de les decisions que es prenen, segurament es cert, però esclar les garanties de la democràcia i la justícia també han de ser responsables i es molt clar que Espanya no gaudeix d’aquesta condició. Aquestes victòries aclaparadores i que deixen els nostres tres eurodiputats lliures de circular per la Unió Europea curiosament menys Espanya que com deia en Boye haurem de preguntar si encara en forma part, deixa en molt mal lloc l’Estat.

Alhora, les decisions dels Tribunals europeus majors sobre la immunitat i la validesa de les euroordres deixaran la cosa vista per sentència i sense recorregut legal, amb una possible porta del retorn a Catalunya dels mateixos com homes lliures. Espanya degut al seu tarannà antidemocràtic i catalanofòbic ha anat massa lluny, ho va fer l’1 d’octubre amb la violència, i ho va fer amb le cop d’Estat del 155 amb el suport recordo de Populars i socialistes que ha avalat tota la repressió posterior.

Per la seva sort o desgràcia son a la Unió Europea, per rebre els fons que esperen amb desig, però també per complir les normes signades per tots els Estats, judicialment també i per tant aquest retorn ens hauria de portar un altre cop a aquell octubre del 2017 i aquest cop tots plegats respectar la democràcia i la voluntat popular agradi més o menys. La petició d’ammistia del President Aragonés no procedeix, ja que aquesta ja va incorporada amb els fets anteriors i simplement es la tàctica de pidolar l’amo que no apreti tant la corda i això hauria de formar part d’una pantalla oblidada que no volem tornar.

EMBOGITS

Sense categoria

Avui el President Puigdemont torna a lliurar una batalla contra Llarena i un Estat pre democràtic a Sasser i segurament com apunten totes les veus tornarà a sortir victoriós. De fet, aqueste victòries son aquelles, podríem dir les úniques que donen aire a un procés endormiscat pel nostre Govern i els partits que li donen suport.

Escoltavem el Ministre Marlaska, el que ha estat condemnat per Europa al fer la vista grossa amb les tortures, que respectarà el que digui la justícia italiana. Una obvietat que no caldria dir, de fet el discurs del seu partit i d’altres ha anat en direcció contrària a aquesta informació, ja que el poder executiu ha parlat sempre de portar al President davant la Justícia, obviant les diferents sentències que hi ha hagut a Europa, com si aquesta Justíca no ho fos. Ahir concretament en Pablo Casado embogit a la Convenció popular a València, va a tornar a prometre que si assolien el poder portarien al “huido de la justícia” com li diuen ells a Espanya, en una nova mostra que la separació de poders es un simple lema sense importància. De fet es va calentar la boca i va defensar l’actuació policial de l’1 d’octubre, per cert contradient declaracions seves en sentit contrari abans de les darreres eleccions espanyoles i fins hi tot en referència al dia de la Hispanidad, assegura que no han de demanar perdó per res, vers al contrari i que es el fet més important desprès de l’època romana, tot un deliri, que evidentment va amanir amb la defensa del castellà que el vol vehicular a tot arreu, ja que com tothom sap està en greu perill de desaparició per culpa de llengues majoritàries com el català sempre imposada a tot arreu.

Aquest es el nivell que Espanya ens dona, la dreta competint i superant l’ultradreta i una teòrica Esquerra, la del GAL per entendres amb l’actitud que tots coneixem. A Catalunya, un cop passades les celebracions i els discursos més o menys abrandats per l’aniversari del Referèndum, torna la mediocritat al Parlament amb votacions a contraposades entre els socis de Govern al Debat de política General i la defensa del diàleg fins l’infinit per gaudir de dos anys més de sous i vida plàcida fora de la repressió que els carrers viuen amb cruesa.

Tornat a les victòries, aquestes europees han de ser la flama que encengui la societat catalana per depurar tanta misèria i exigir la culminació del que es va aturar ara fa quatre anys, no hi ha d’altre.

1 D’OCTUBRE: UNA REALITAT

Sense categoria

Avui es el quart aniversari del dia fundacional de la República Catalana, el dia 1 d’octubre, allà on tot un poble va exercir el seu dret a decidir davant un Estat repressor i sense cap ganes de passar a ser una vertadera democràcia.

Han passat quatre anys i la efectivitat del mateix amb un resultat aclaparador a favor del si, segueix suspesa. De fet el relat de l’Estat es l’oblit i la sensació de que aquesta anecdota gairebé no ha passat. Saben com es l’Estat amb la seva estructura corrupta, el seu concepte de democràcia que pemet la violència contra la ciutadania amb un vot a la mà i una repressió ferotge contra la dissidència per terra mar i aire, on no podem esperar absolutament res.

Per altra banda, els nostres partits i Governs de la Generalitat també viuen amb incomoditat cada record d’aquella data. Avui els escoltarem parlar airadament del mandat de l’1 d’octubre com si fos seu, i amagant que a partir de demà el tornaran a rebregar com han fet cada dia fins el dia d’avui. En el seu moment no el van fer efectiu com ja sabem i a partir de l’aplicació del 155, han col·laborat amb els carcellers com si tal cosa i han venut el relat del diàleg com si en 10 anys no fos la principal solució i anhel aplicat amb el rebuig de l’Estat, rebutgen posar dates i demanen referèndums que saben mai arribaran ja que l’Estat tots sabem a aquestses alçades com es, i la ventatja es que Europa també ho sap. Veiem polítics que indultats de la presó han variat els seus discursos i venene falses expectatives amb la finalitat d’oblidar per sempre l’1 d’octubre. De fet alguns demanen un nou referèndum unilateral que també esborraria la data d’avui i la deslegitimaria davant nostre i davant el món sencer.

Un cinisme insuportable que simplement vol deixar en res la pedra a la sabata d’aquest neo autonomisme al que volen tornar tots plegats amb l’obediència i submissió per sistema. De fet i evidentment la majoria ens dona igual els discursos que avui escoltem, volem fets. Aquests son molt clars, un referèndum fa quatre anys, un resultat clar i nomes falta fer-lo efectiu que seria el que la democràcia més elemental i alló que faria implicar la ciutadania i aquesta vegada si, que Europa ens prengues en consideració. Prou de mirar Escòcia, prou de falsos diàlegs, prou de falsos relats com si la societat catalana fossin criatures sense coneixement.

No ho volem tornar a fer, volem acabar el que hem fet que es molt diferent.