ELS PRESSUPOSTOS COM A ARMA
Marta Vilalta per part d’Esquerra ens diu que el seu vot en uns Pressupostos espanyols avui seria negatiu. Evidentment tot dins un guió que ha d’acabar amb l’aprovació dels mateixos i Catalunya deixant passar una nova oportunitat de fer valdre la seva força.
Deixant de banda que qualsevol territori amb un mínim de dignitat i credibilitat desprès del cop d’Estat del 155, la violència rebuda als nostres carrers el dia del referèndum i la repressió ferotge posterior, els seus partits independentistes haurien abandonat els seus escons a Madrid per no tornar-hi deixant dos missatges clars. El primer que Catalunya no vol saber res d’un Estat així i per tant no participarà en la seva vida institucional i el segon un de clar pel món i el caràcter irreversible del nostre procés. De fet ni un, ni l’altra.
El primer amb un retorn al neo autonomisme, tornant el 2010 reclamant el dret a l’autodeterminació, un dret per cert ja adquirit i buscant qui pot ser el soci del Govern de torn per tornar a repetir les mateixes promeses en forma de milions que mai arriben o de traspassos eterns com Rodalies o aeroports que mai arribaran i per tant son un frau davant la població. El segon un missatge de victòria del projecte sobre el fals poder autonòmic on ha caigut fins hi tot la CUP perdent la seva virginitat original i sent un actor més del sistema com els altres.
Ara, Esquerra com a soci que ha donat suport al Govern de Sanchez, ho tindria molt fàcil, el mateix que demana a la Taula fake de torn. Referèndum pactat i ammistia. Aixì de simple, els dos temes que des d’Espanya ja han dit que no en parlaran mai, ara com a moneda de canvi d’uns pressupostos que els socialistes volen aprovar amb urgència, i per tant amb millors condicions per saber fins on pensen arribar. Tornar a demanar rodalies es retrocedir anys enrera amb temes ja amortitzats i que si vertaderament es vol la independència ja cauran pel seu propi pes.
La tristor de les nostres forces polítiques les veurem amb tota la amargor amb uns pressupostos que com la investidura s’aprovaran a canvi de res i venen fum a la una societat catalana ja prou desenganyada i que com sempre dic no es mereix aquest tracte tant cinic dels seus propis representants.