EXEMPLE ZAPATERO?
Ahir en una presentació del seu assaig “No voly a traicionar a Borges”, l’expresident espanyol Rodriguez Zapatero ens diu que “El diàleg és un fi en si mateix” i unes dissertacions que no lliguen gens amb el seu periode de mandat.
Sobre el President Puigdemont, diu que es molt probable que s’hagi de fer un anàlisi de per què està passant això, responsabilitzant els tribunals espanyols. Diu que Catalunya i Espanya no es poden resignar a la confrontació infinita. Encara que hi hagi un guanyador, pensant amb la taula de diàleg. Reivindicant Borges parla de no voler guanyar o perdre, el millor es un retrobament, en la derrota hi ha una dignitat i una bellesa que la victòria mai assolirà.
Francament, en Zapatero no es exemple de res, si recordem es el mateix del “Apoyare el Estatut que salga del Parlament de Catalunya”, i crec que tots sabem com va acabar. Que ara es presenti com un estadista, més enllà del tarannà o educació que es diguin les coses fa riure. De fet aquesta responsabilitat als Tribunals, no veig que els seu partit la practiqui, més aviat a l’inreves, nomes cal veure la Fiscalia de l’Estat que depén del Govern i la seva actitud amb el procés o les frases que escoltem respectant justícies que mai van en el sentit d’Europa o el nul respecte a les consideracions del Consell d’Europa per posar uns exemples. Es cert que ningú es pot resignar a una confrontació per sempre i lloar que no es pot voler guanyar ni perdre, lloant la derrota com el millor del món. Es fàcil dir això des de la posició de poder del que ha guanyat de moment per imposició i violència i es d’un gran cinisme presentar la derrota, en aquest cas la catalana com la millor de les aspiracions per Catalunya. Una mena d’invitació a una Taula on la posició catalana haurà de cedir i això contribuirà a la resolució final.
Ens podriem preguntar que opinaria si l’aposta fos al reves, i fos l’Estat que acceptes que la ciutadania decidis en aquest cas el seu futur respectant la mateixa i de pas atures una repressió venjativa com a eina de resolució. Crec que la seva opinió ja no seria tant favorable.
El dialèg no es un fi en si mateix, aquest ha d’anar acompanyat de no voler imposar, d’escoltar i de voluntat d’arribar a acords amb totes les opcions obertes, reconeixent l’oponent i sense vetos d’entrada com es el cas. Per tant el diàleg pel diàleg no val res.
Exemple Zapatero?