ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MARXA ENRERE

Sense categoria

Els esdeveniments de les darreres hores amb la trencadissa de les negociacions per formar Govern a la Generalitat i donar forma al 52% tant esbombat, conjuntament amb algunes declaracions que hem escoltat de líders polítics, sembla que nomes tenen l’objectiu de poder fer la marxa enrere definitiva del procés d’autodeterminació.

Efectivament, si obviem els hooligans dels dos costats i els opinadors a sou per vendre el producte corresponent i amb quotes de pantalla influents i articles constants amb una mesquinesa moral dignes de menció. Els que haurien de ser els vertaders protagonistes, la societat catalana en aquest cas, mira astorada com ha quedat al marge, ha estat utilitzada, i el mateix sistema ara mira de deixar en res aquests darrers anys i tot el que el poble ha dut a terme amb un objectiu molt clar.

De fet, els partits sembla han caigut al seu propi parany, ja que quan reclamar aquesta superació del 50 % de vots semblava una quimera i per tant una bona excusa per seguir pujant l’aposta sense bellugar-se de la cadira, un cop atorgat pels vots la fita, han hagut de fer-nos passar vergonya i veure com allò que semblava un objectiu clar i on simplement hi havia d’haver una reunió de les 3 formacions per trobar el full de ruta consensuat per culminar-ho s’ha convertit amb una vergonya nacional que trigarem a païr.

Ningú s’explica la diferència, de tenir-ho a tocar i passar en poques hores a trencar la negociació, quan per exemple a Madrid, Esquerra porta més de dos anys negociant i cedint els seus diputats al PSOE a canvi de res tangible fins el moment sense sembla importar massa. Alhora escoltem com el que va ser un dels lideratges del procés, Oriol Junqueras dir-nos que cal mirar 20 anys enllà, teoria que reforça el descredit del mateix procès i la falta de respecte a la ciutadania. També escoltem en David Fernandez de la CUP agafant la teoria de que el 52% no avala la unilateralitat, i no fa res més que confirmar aquesta deriva cupaire que ha comprat el relat del no es possible, fins hi tot contradient sentències internacionals sobre el tema i exemples ja consolidats.

En definitiva, una prova més que la societat catalana haurà de superar en aquest llarg camí que mentre era utòpic tot anava bé, però quan s’ha convertit en una realitat ha descobert que està sola en aquest camí, i els seus representants no son aliats. La marxa enrere hauria de provocar una resposta adulta per part de la societat.

EXEMPLE ARRIMADAS

Sense categoria

La nova desfeta de Ciudadanos a Madrid, tampoc ha servit perquè Ines Arrimadas presentes la seva dimissió i fes segurament l’únic gest honest que es podria recordar de la seva carrera política.

De fet dins el seu partit hi ha molts moviment per fer-la fora del càrrec que ocupa. Es un clar exemple de l’ética del poder. A les democràcies avançades i on la classe política te uns altres valors, desgavells com el patit per aquest partit serien absolutament suficients per presentar dimissions. Recordo que Ciudadanos a Catalunya va passar de ser primera força a perdre prop de 30 diputats i quedar en una posició totalment irrellevant, i a Madrid a passat de governar amb Ayuso a desapareixer de la cambra madrilenya. Si sumem això als ridículs resultats ja obtinguts a les cambres espanyoles que van provocar la dimissió de Rivera. Deixen aquest partit com un cadaver polític en vies de desaparició.

De fet la seva representació cada cop més minsa ens diu que Espanya ja no necessita aquest artefacte creat per unes circumstàncies que ara ja no interessen. Els seus creadors, es deien intel·lectuals, en realitat una colla de feixistes delirants carregats d’odi bàsicament contra la llengua catalana i de passada contra Catalunya en general, ja feien intuir quina seria la seva vida. Les seves intervencions carregades de mentides, crispació i odi visceral han estat la seva targeta de visita. No han aportat res, allà on han pogut contribuir a fer-ho, i quan les empreses de l’IBEX que els sustentaven han deixat de fer-ho, la seva caiguda ha estat ràpida. Intentant amagar la seva ideologia tocant a l’extrema dreta i un nacionalisme irracional, han intentat sobreviure presentant una centralitat que podia pactar amb tothom, i aquest missatge tampoc ha estat suficient, ja que no ha estat creible i ha cavat la seva tomba, amb uns vestigis aprofitats pels Populars, VOX i a Catalunya on els primers son residuals per un PSC que ja dona idea amb això de quina ideologia parlem.

De fet, al Parlament amb una minsa representació, vam poder veure com Nacho Martin Blanco o el fitxatge de l’ultra Anna Grau segueixen buscant la brega sense la més mínima preparació, guiats simplement per un odi mental. Son ultres que han aprofitat la política d’un Estat tant debil democràticament com Espanya, però que ja han estat amortitzats.

Arrimadas, ara segueix aferrada a una cadira, que aviat perderà, ja que un nivell tant baix i miserable no podia viure de la política indefinidament.

AGENDA CATALANA

Sense categoria

Ahir, escoltava en Pere Aragonès dient que els resultats a Madrid no son influents, i que la nostra agenda es la catalana, apostant de nou per la Taula de diàleg a Madrid per resoldre la nostra situació.

Avui mateix el Tribunal de Comptes reclama 4,5 milions a Albert Royo, ex-secretari general del Diplocat, Marchena vol humiliar els presos demanant la seva resposta als indults i la repressió suma i segueix sense aturador. Com diu en José Antich encertadament, si les possibilitats eren nul·les ara ja son inexistents, no cal ser un gran expert de la política per veure això i deixar d’enganyar a la societat catalana.

Quan el teu adversari olora sang

José Antich

Les ones sísmiques de l’aclaparadora derrota de l’esquerra en les eleccions de Madrid tindran conseqüències a Catalunya i no seran bones. S’imposarà la lògica socialista en situacions de crisi: de l’independentisme, com més lluny millor. No és un eslògan, és una frase d’un important dirigent del PSC dimarts a la nit. No hi haurà un rearmament de l’autodenominat govern més progressista de la història cap a l’esquerra, ni una mirada diferent dels problemes territorials i molt menys una solució a l’agenda catalana, que si no ha existit mai, molt menys a partir d’ara. El PSOE es dirigeix a disputar el centre i no enervar cap dels seus barons territorials, ja que qualsevol moviment que faci en la direcció equivocada li suposarà la pèrdua d’algun territori.

Si mou peça amb els indults, el partit li esclatarà a Pedro Sánchez en mil trossos i, per exemple, el president de la Junta d’Andalusia, el popular Juanma Moreno, es trobarà amb una pista tan gran com la d’Isabel Díaz Ayuso per esclafar els socialistes al seu principal graner de vots. Això per no parlar dels Javier Lambán (president d’Aragó) o Emiliano García-Page (Castella-La Mancha), socialistes ambdós però perfectament intercanviables amb els del PP en el tema català. Aquest cap de setmana serà un revival de Bonos diversos marcant l’agenda a Sánchez i en algun moment no gaire llunyà rematarà de segur Felipe González. Això està cantat.

La sang que es xipolleja a Ferraz costa poc d’imaginar coneixent la legió de gent socialista que esperava des de fa temps una patacada així de Pedro Sánchez. És d’una ingenuïtat enorme pensar que, davant d’aquesta situació, el president espanyol farà el que no ha fet fins ara quan les condicions eren òptimes. O, si no, és desconèixer com es comporta el poder a Madrid, del qual, lamentablement, l’actual generació política amb comandament a Catalunya només ha conegut els despatxos dels secretaris, per més telèfons mòbils que tinguin anotats a les seves agendes o per més missatges que s’intercanviïn. El poder de veritat no circula per Whatsapp.

El Tribunal Suprem, que forma part del poder de l’Estat —si no és el poder de l’Estat—, bé ha sabut llegir els resultats de Madrid. Li ha faltat temps per enviar dotze providències, una a cada un dels presos polítics empresonats, donant-los cinc dies per defensar els seus indults davant de la Sala Segona del TS, l’encarregada de presentar l’informe al Ministeri de Justícia, perquè expliquin els motius per acceptar l’indult que d’altres han demanat per a ells. L’exasperant lentitud demostrada fins ara contrasta amb la rapidesa després de l’aclaparadora victòria d’Ayuso. Hi ha ganes de col·locar ara el problema a sobre de la taula de Sánchez.

Encara que han passat molt poques hores de la batalla de Madrid, l’agenda espanyola passarà per altres coordenades. Òmnium Cultural ha llegit bé la jugada i ha reiterat que l’únic camí és l’amnistia… que el PSOE tampoc no acceptarà. Pedro Sánchez farà de la Moncloa un fortí a prova de paracaigudistes de la dreta i dels crítics del seu propi partit mentre reparteix ell solet els diners dels fons europeus. L’independentisme català haurà de decidir com juga aquesta nova partida una vegada han canviat tantes coses.

PROU DE FANTASIA

Sense categoria

Aquesta fantasia mal intencionada per alguns dels nostres gurus del partits independentistes en forma de diàleg per resoldre el problema de Catalunya, i d’ajudar encara a reformar Espanya i blanquejar el seu vertader tarannà, amb els resultats a Madrid ja podem dir que ha finiquitat, i ara cal una alternativa, un canvi de paradigma que redreci el rumb dels nostres partits.

El resultat aclaparador d’Ayuso a Madrid amb un missatge que tots hem escoltat, la davallada del PSOE que queda molt tocat, i l’adeu lògic d’Iglesias pel seu nou fracàs en un personatge que finalment ha estat amortitzat, portarà conseqüències reals a les estructures espanyoles.

Efectivament, Sanchez i el seu PSOE, aquell que no s’ha atrevit a fer res que els Populars no haguessin fet i que ha tractat Catalunya exactament igual que si l’anomenada dreta estigues al Govern, ara tindrà moltes dificultats per seguir endavant. Ciudadanos, una crossa possible es un cadàver polític i simplement es qüestió de temps la seva desaparició com a formació amb representació i la desaparició de tots aquests personatges guiats per l’odi i que han portat el seu projecte contra Catalunya i la seva llengua al punt final. Podemos, el seu soci amb la seva gran imatge Pablo Iglesias ha estat una crossa que no ha incidit amb res, i l’aposta del seu líder a Madrid ha estat un nou fracàs que l’ha obligat a fer un pas al costat al món de la política, amb el seu fals paper amortitzat per l’Estat, recordo que la seva gran defensa de la democràcia mai els ha permés defensar el dret a l’autodeterminació i s’han mantingut amb l’eix dreta i esquerra com aposta i amb el cinisme de Colau com a eina a Catalunya. Aquesta ofensiva Ayuso que fins hi tot controla l’utradreta de VOX que també representa ara posarà la sisena cap a la Moncloa, i el trist paper dels diputats independentistes a Madrid, seria hora que des de l’unitat d’acció deixessin de col·laborar amb el règim com fins ara i simplement exigissin el dret a l’autodeterminació i l’amnistia dels presos o retirar qualsevol suport, que seria ja un cop definitiu per Sanchez a Madrid.

En definitiva, el resultat a Madrid, ha d’acabar amb aquesta fantasia del diàleg, el rebuig a la unilateralitat i els intents encara per reformar Espanya. La societat catalana no es mereix aquesta mesquinesa i demana explicar la realitat, prou de fantasia.

MADRID ES ESPANYA

Sense categoria

Avui hi ha unes Eleccions a Madrid on hem vist efectivament com es Espanya, tal com una candidata ha recordat. Una campanya bruta, agressiva, arribant a les bales per carta enviades i on el menyspreu i el llenguatge pre democràtic es l’eina per guanyar.

Crec que la victòria d’Ayuso ningú la posa en dubte, i caldrà veure si amb els seus propis vots assoleix la majoria absoluta o fa Govern amb VOX, que de fet son gairebé idèntics. Es veritablement esfereidor des de fora, veure com la populista Ayuso amb una gestió de la pandèmia feta a base d’amagar les xifres de morts per afavorir comerços, restauració i vida molt similar a la normal i un punt únic a tota Europa on la Covid ha passat a un segon pla i aquesta gestió genocida li permetrà amb aquest personatge guanyar el favor de molts sectors. Una política de nul·la preocupació per la salut de la gent i màxima pel negoci.

Els debats han estat esperpèntics amb el triomf de la dreta amb un discurs agressiu i de menyspreu a qualsevol cosa que s’escapi del nacionalisme ranci i caduc que gasten i personatges com Rocio Monasterio que no passaria cap prova del cotó en cap estat civilitzat.

La meva previsió es que Madrid serà un laboratori del que vindrà desprès a d’altres territoris i en general a l’Estat. Un concepte neoliberal nacionalista agressiu que farà creure que el socialisme, en el fons més refinat però del mateix tarannà es esquerra, quan tots sabem que tampoc passaria la prova del cotò d’aquesta ideologia. Populisme i feixisme que Espanya vendrà amb la bandera i himne en primer lloc. Pel que fa la resta de candidats, crec que un, en concret Pablo Iglesias si els seus resultats son dolents com diuen totes les enquestes, per dignitat hauria de retirar-se de la política i no allargar una agonia sense cap sentit.

De totes maneres aquesta gran operació no seria possible sense la validació del ciutadà, que ben adoctrinat no crec que falli, i la perspectiva per una Catalunya que ha triat autonomia, es més aviat fosca. Si amb el fals progressisme la repressió es la que es, no vull pensar amb l’ultradreta al poder com de clara i dura serà la mateixa. Com a mínim potser ens estalviarem el cinisme de la Taula de diàleg. Tot te conseqüències i voler marxar sense intenció de fer-ho i amb Espanya com a context te un preu molt alt que haurem de pagar tots.

OBREN ELS ULLS

Sense categoria

El Govern mexicà ha exclòs Espanya dels actes pels 200 anys de la independència del país, així com del 500 anys de la caiguda de la capital de l’antic imperi asteca amb diuen la irritació de Pedro Sanchez.

Es confirmen les males relacions desprès de les reiterades reclamacions que Espanya es disculpi pels excessos que va cometre en la conquesta d’Amèrica sense que hi hagi hagut cap resposta. De fet aquesta mala relació també te continuació en el terreny econòmic. El Borbó s’ha implicat en el tema i ha emplaçat a Mèxic a realçar un passat comú i a seguir contribuint al desenvolupament i benestar present i futur.

La ceguesa i la submissió te limits, bé si exceptuem Catalunya, on aquestes semblen infinites, però la resta del món arriba un moment que actua en conseqüència pel que ha rebut. Aquestes celebracions mexicanes no poden convidar com un actor més, precisament aquell que es va dedicar a fer un genocidi i saqueig de les seves conquestes americanes, aquesta va ser la seva aportació, i naturalment el que l’ha patida nomes que tregui la dignitat no ho ha de tolerar i ho ha de denunciar amb tota la força.

Les autoritats alemanyes ja democràtiques van demanar perdó als ciutadans per l’horror del nazisme, i aquelles persones evidentment no eren responsable, però la societat que les va patir si que era la mateixa, i aquest gest els honora. Espanya mai ha demanat perdó a les seves conquestes per les seves atrocitats, encara que sigui un gest simbòlic, al contrari ha disfessat la historia per seguir celebrant la hispanitat com un honor. El Borbó, no seria el més indicat per donar lliçons de diplomàcia a ningú vol realçar un passat comú, podria afegir per la força i en posició de domini i saquejador constant, però no us preocupeu que la paraula perdò mai sortirà de la seva boca, ja ho vam comprovar en primera persona com soluciones les coses a Espanya i la seva consideració per nosaltres.

Davant això, alguns encara ens volen fer creure que Espanya es tal o cual amb normalitat i fins hi tot 300 anys desprès volen donar 2 anys més d’oportunitat a un diàleg inexistent i que mai serà, el més trist es que aquests encara son votats i creguts per molts catalans innocents que no hi ha dubte han esborrat la memòria i prefereixen seguir jugant a aquest joc macabre on la victima sempre es la mateixa i no hi ha canvi de regles en el joc

Mèxix a obert els ulls.