Ulisses20

Ahir vaig veure uns quants programes d’À Punt, amb no poca expectació. La nota d’inici apunta de lo alto, una cosa brillant i esperançadora. Algunes estructures de les presentadores són esmenables (si en una setmana encara fan ús del «tenir que» que pleguen i unes altres, tu), però la filosofia general era boníssima. Ahir, almenys. Amb detalls exquisits. Que dure, per molts anys.

Però avui que volia parlar-ne d’aquesta televisió m’ha arribat un correu electrònic d’Òmnium, amb unes paraules del Jordi Cuixart, el seu president. Sí, serà una carta als 120.000 socis més els simpatitzants, però jo m’he sentit com si me l’adrecés personalment, des del centre peninsular, des d’aqueixa espanya feixista que encara manté en presó els homes honestos, en canvi de tenir els criminals, feixistes i porcaters lliures en nom de l’estil dictadura que ens governa un orinal patriòtic.

Sí, aqueixa espanya que et tanca per reclamar llibertat, democràcia i diàleg, en canvi de festejar, regalar i premiar franquistes confessos, militars, retors, borbons, empresaris o esportistes estafadors de la hisenda. Fins i tot ministres que amenacen amb violència.

Cada dia, que patim aqueixa justícia franquista que es pensa per damunt de lleis, o misèries o martingales. Que assetja la democràcia amb impunitat. Criminals.

Així és la carta que m’arriba al correu…

Presó de Soto del Real, 10 de juny de 2018
Hola Albert,

Em presento, en definitiva, perquè crec en un futur més just i més pròsper per a tothom i no renunciaré mai a què els nostres nens petits creixin sense mentides, ni a les meves ganes boges de viure, ni de deixar de ser militant de la tendresa i que ningú ens robi el somriure.

Sempre endavant,

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

L’any 2011, el PP va apagar TV3 al País Valencià. Una prova de força feixista i repressora contra els valencians. Malgrat que una minoria de valencians sintonitzaven aquella televisió, el PP decidia d’eliminar qualsevol relació mediàtica amb Catalunya i amb la llengua (aleshores, la RTVV en feia un ús testimonial i lamentable i TV3 era un model premiat a Europa). El PP aplicava una mesura feixista contra la llibertat d’expressió, fruit de l’herència franquista i intolerant d’un partit xenòfob espanyol. Amb el temps, la justícia (!) ha demostrat que era un partit corrupte i criminal.

Amb tres anys llargs, el govern del PSPV a València ha sigut incapaç de retornar (retrobar?) la llibertat d’expressió perduda aleshores. Ni la voluntat de Compromís, ni la determinació del MHP, ni el suport de Podem-València van ser suficients. Els plets, els embolics, la burocràcia, els conflictes interns, ens han tingut sense senyal set anys llargs, i encara no veiem una data de caducitat d’aquest colp contra els valencians. No veiem (!) una altra intencionalitat, paral·lela al 155 abans mateix del 155, a viure còmodament en la desinformació, a ser còmplices, des de València, de la xenofòbia contra el model català de mitjans i de professionalitat.

Possiblement és que no som tan eficaços com ens pensem, per a segons què. O potser no li hem donat a la televisió la importància que té. Només nosaltres, podem arribar a ser tan torpalls en aqueix tema. Perquè durant tres anys de govern democràtic —suposem que sí, que honestedat, transparència, contenció, i administració econòmica i política— els valencians han estat incomunicats pel que fa a allò que passava a València mateix. Només els mitjans espanyols, només ells, tenien l’exclusiva d’informar què passava a València, al país sencer, sense que allò tragués la son dels polítics del nostre govern.

Els espanyols, sí, que s’interessaven a informar (!), a explicar la seua part de la veritat informativa, i els valencians ens havíem d’aconformar amb una versió que no cal descriure gaire. Durant set anys han passat i passen coses al món que s’han explicat, només, a través de l’ull mediàtic d’espanya, que ja sabem que és una carabassa corrupta, idiota i vergonyosa, pel que fa al periodisme de televisió, ràdio i premsa escrita o digital (dels milers de mitjans, si voleu, traieu-ne dos o tres exemples i encara mireu-los prims i amb guants que no deixen).

Avui obrirà la nova televisió valenciana, finalment. La periodista Reis Juan, va piular despús-ahir sentir-se esperançada i engrescada per allò que prometia la graella i les intencions. 100% en la llengua dels valencians, honestedat,  humiltat, esforç i imaginació dins una economia bèl·lica —recordeu que els valencians estem intervinguts econòmicament, fa més de 100 anys, i cap dels governs espanyols no ha mogut ni un dit per capgirar la situació.

Avui comença la televisió dels valencians, sí, en unes hores, i potser milers de valencians ens hi abocarem a veure què passa, què diu, què ens explica de nosaltres mateix. Esperem que siga veritat, que la primera o la segona o la tercera de les notícies no siga espanya (comencen amb el telenotícies de migdia a les 14.30), fins i tot que quan parle d’espanya siga per exigir llibertat d’expressió, el final de la intervenció de les nostres finances, o per denunciar la corrupció que encara manté lliures molts polítics valencians del pp… Esperem que facen ús d’una llengua pulcra, neta, sòlida i culta, en canvi de deixar que qualsevol que hi treballe la puga malmetre… Si no en saben que estudien.

Malgrat la joia del moment, els valencians continuarem sense senyal, amb TV3 i amb iB3. Encara perdurarà la sanció feixista del pp, avui amb el govern del botànic i la seua responsabilitat en aquesta manca de llibertat bàsica en països democràtics. Sense senyal, a partir de les 14.30h. No sabem fins a quant.

CONCERT doble a Bétera, el Camp de Túria

Dins els concerts comarcals “homenatge a Ovidi”, Bétera acollirà aquesta nit un programa doble, amb Atzembla i Diluvi. Al nou parc del Bassó, davant la biblioteca municipal, ja n’hi ha instal·lades les parades i el cadafal. A partir de les onze de la nit, veurem si els joves responen a aquesta proposta.

Atzembla manté el “compromís social” contra el control de les grans empreses o les càrregues policials de l’1 d’octubre a Catalunya, combinats amb continguts de caràcter més intimista i personal. http://www.atzembla.com/

Diluvi es defineix com un grup de música de folk modern que fusiona diversos estils musicals, com cúmbia, reggae, rumba, folk i música tradicional o d’arrel Valenciana. Amb instruments de la zona mediterrània com el violí, bandúrria, acordió diatònic, guitarra flamenca, guitarró i percussions de tota mena. Creant així un nou estil que anomenen i anomenem Mestissatge Mediterrani. Amb més de tres anys de vida el Diluvi viatja per tots els Països Catalans, caracteritzats i popularitzats pel peculiar homenatge al cantautor Alcoià Ovidi Montllor. https://www.eldiluvi.cat/wordpress/

iiie, que l’entrada és gratuïta!

Sembla que faig vacances, xa, que per això fa dies que no vinc a escriure cap cosa. Dilluns vam eixir de colònies d’estiu cap a la Safor, i el temps, gairebé les vint-i-quatre hores del jorn, és intens i de dedicació als xiquets. Al pit lluïm una samarreta que és un aforisme “Dir bon dia ja és fer literatura” del mestre Joan Fuster. Així que, com que portava, de casualitat, el volum III de les obres completes, els vaig llegint que diu Fuster d’aquest paisatge:

«Potser el que ara emprendrem és el que respon amb major justesa a les expectatives del que podríem anomenar un turista cent per cent. Pense en aquell tipus de visitant que hi porta com a únic aperitiu les quatre idees publicitàries que sobre el País Valencià li ha propinat la seua agència de viatges. Pense de més a més, en l’europeu enlluernat per una taronja temptadora en la seua fruitera nòrdica, o en l’americà de certa edat que es va atrevir a llegir de don Vicent Blasco alguna cosa més que Los cuatro jinetes del apocalipsis. Els uns i els altres esperen una terra valenciana rèplica del mitològic Jardí de les Hespèrides, amb una vora lacustre i arrossera, i una mar assolellada i pura. Tot això ho trobarem en el nostre camí d’avui.
Travessarem, primer, la Ribera Alta del Xúquer, de Nord a Sud; creuarem la comarca de Gandia… Projectem el nostre recorregut sobre les zones més celebrades i repetides del tòpic si exceptuem l’Horta extricta de València: les zones del taronger massiu, de l’arròs entollat, del llac, reunides en un sol traç sobre el mapa.
[…] la Ribera és com una continuació de l’Horta de València, sense cap accident brusc que li serveixi de frontera, però amb una puixança vegetal encara més luxuriant i expansiva, «une sorte de paroxysme». […] Al costat de la mar, la plana de Gandia es nodreix del Serpis i repetix l’espectacle fèrvidament verd de la Ribera.
Sortirem de València prenent la… en direcció Sud. Durant una bona estona, la ruta, flanquejada de cases, ens fa la impressió de seguir un carrer interminable: la capital es prolonga i se succeix en uns quants pobles bulliciosos, gairebé junts, amb el camp a la seua esquena i petites indústries actives. Després, sense obstacles a la nostra vista, apareix la plenitud del paisatge hortolà […]; a la dreta, la terra, més alta i rogenca, s’inicia en el conreu del fruiter […]
Un llarg tros seguit ens acompanyarà la presència pulcra i esmaragda dels tarongers, els quadres d’hortalisses i de dacsars amb un verd més tímid, el pas cantussejador de l’aigua en les sèquies.
JOAN FUSTER, Obres completes. III: Viatge pel País Valencià. Ed 62. Barcelona

De nit el raucar de granotes i gripaus és d’impressió, un siroll malaltís, i encara els gossos, i el camió del fem, sort que la mar és lluny (a tres-cents metres) i ni s’ou ni arriba a destorbar. Ha plogut els tres dies, però hem sobreviscut amb una certa facilitat-comoditat. Avui hem fet exposició dels llibres de lectura que han viatjat amb nosaltres, i encara al càmping on ens hostatgem tenim una biblioteca en una mena d’altaret: la major part dels llibres són en alemany i espanyol. Ara ja dormen, els xiquets, i els mestres fem repàs del dia, al voltant d’una taula abillada de galetes i infusions. Boldo, poliol, camamil·la…, amb uns glopets de rosella ja agafaríem fàcil el son. Els mestres tenen tanta sort!

Espanya és un putiferi. Hui mateix hem viscut un nou cas d’impunitat feixista: la jutge no veu res en l’escarni feixista a casa de Mònica Oltra, ni dels polítics representants del govern valencià (si el govern valencià no és del pp). I amb aquest nou cas ja en van més de mil, de casos d’atacs feixistes contra persones, institucions, llibreries o associacions… La impunitat només s’entén amb la connivència, i l’entesa entre els cossos judicials-policials-polítics i els violents. Prou d’amagar la veritat o de dir les coses a mitges. La planificació els últims mesos, d’atacs violents de grups de l’extrema dreta, només és possible si n’hi ha complicitat. I molta tolerància de la policia i de la gc.

En el llibre “Matar Joan Fuster”, el periodista Francesc Bayarri descriu uns quants relats sobre aqueixa mateixa història: en el capítol que dóna el nom al llibre, explica que el feixisme espanyol de la Transició ha arribat fins avui emparat per la justícia i els cosos de la (in)seguretat policial. La qual cosa no s’explica si no és amb una col·laboració estudiada, ni casual ni aïllada, sinó programada i ajustada per aconseguir atemorir la democràcia (un excés per al poder feixista espanyol —militars, església, empresa, bancs, monarquia i els partits d’extrema dreta com el pp, per exemple…).

Els crits d’alarma d’algunes veus que culpen Catalunya d’haver despertat la bèstia feixista espanyola també són veus de connivència, interessades a conviure amb grups violents, perdonavides o salvatges, que animats per aquell discurs feixista del borbó, animats pels mitjans espanyols i el consentiment judicial, actuen amb llibertat de fer mal.

El llibre de Bayarri és un document esborronador de com va ser la Transició a València, i com el poder, els jutges i la policia van consentir aquelles bombes contra l’intel·lectual valencià més important del segle XX, o com van perdonar l’assassinat de Miquel Grau, de Guillem Agulló, i tants d’altres, i com encara permeten l’amenaça continua, l’insult, l’agressió, si és de caire feixista i xenòfob… La lectura ens valdrà per no perdre memòria del que significa viure sota el model espanyol de justícia i inseguretat. Per no oblidar com actua Espanya contra els demòcrates i els drets universals.

—Si fa pudor la merda de tanta gentola, que voldrien fer de València un nou putiferi!