Som de colònies amb els alumnes
Sembla que faig vacances, xa, que per això fa dies que no vinc a escriure cap cosa. Dilluns vam eixir de colònies d’estiu cap a la Safor, i el temps, gairebé les vint-i-quatre hores del jorn, és intens i de dedicació als xiquets. Al pit lluïm una samarreta que és un aforisme “Dir bon dia ja és fer literatura” del mestre Joan Fuster. Així que, com que portava, de casualitat, el volum III de les obres completes, els vaig llegint que diu Fuster d’aquest paisatge:
«Potser el que ara emprendrem és el que respon amb major justesa a les expectatives del que podríem anomenar un turista cent per cent. Pense en aquell tipus de visitant que hi porta com a únic aperitiu les quatre idees publicitàries que sobre el País Valencià li ha propinat la seua agència de viatges. Pense de més a més, en l’europeu enlluernat per una taronja temptadora en la seua fruitera nòrdica, o en l’americà de certa edat que es va atrevir a llegir de don Vicent Blasco alguna cosa més que Los cuatro jinetes del apocalipsis. Els uns i els altres esperen una terra valenciana rèplica del mitològic Jardí de les Hespèrides, amb una vora lacustre i arrossera, i una mar assolellada i pura. Tot això ho trobarem en el nostre camí d’avui.
Travessarem, primer, la Ribera Alta del Xúquer, de Nord a Sud; creuarem la comarca de Gandia… Projectem el nostre recorregut sobre les zones més celebrades i repetides del tòpic si exceptuem l’Horta extricta de València: les zones del taronger massiu, de l’arròs entollat, del llac, reunides en un sol traç sobre el mapa.
[…] la Ribera és com una continuació de l’Horta de València, sense cap accident brusc que li serveixi de frontera, però amb una puixança vegetal encara més luxuriant i expansiva, «une sorte de paroxysme». […] Al costat de la mar, la plana de Gandia es nodreix del Serpis i repetix l’espectacle fèrvidament verd de la Ribera.
Sortirem de València prenent la… en direcció Sud. Durant una bona estona, la ruta, flanquejada de cases, ens fa la impressió de seguir un carrer interminable: la capital es prolonga i se succeix en uns quants pobles bulliciosos, gairebé junts, amb el camp a la seua esquena i petites indústries actives. Després, sense obstacles a la nostra vista, apareix la plenitud del paisatge hortolà […]; a la dreta, la terra, més alta i rogenca, s’inicia en el conreu del fruiter […]
Un llarg tros seguit ens acompanyarà la presència pulcra i esmaragda dels tarongers, els quadres d’hortalisses i de dacsars amb un verd més tímid, el pas cantussejador de l’aigua en les sèquies.
JOAN FUSTER, Obres completes. III: Viatge pel País Valencià. Ed 62. Barcelona
De nit el raucar de granotes i gripaus és d’impressió, un siroll malaltís, i encara els gossos, i el camió del fem, sort que la mar és lluny (a tres-cents metres) i ni s’ou ni arriba a destorbar. Ha plogut els tres dies, però hem sobreviscut amb una certa facilitat-comoditat. Avui hem fet exposició dels llibres de lectura que han viatjat amb nosaltres, i encara al càmping on ens hostatgem tenim una biblioteca en una mena d’altaret: la major part dels llibres són en alemany i espanyol. Ara ja dormen, els xiquets, i els mestres fem repàs del dia, al voltant d’una taula abillada de galetes i infusions. Boldo, poliol, camamil·la…, amb uns glopets de rosella ja agafaríem fàcil el son. Els mestres tenen tanta sort!