Alan Turing, l’informàtic que va guanyar una guerra
Alan Turing fou el primer informàtic. Tan pioner que de fet els ordinadors encara no existien quan ell va guanyar la segona guerra mundial.
Si n’heu vist la pel·lícula, sabreu que els alemanys tenien un sistema d’encriptació dels missatges que s’enviaven per ràdio indestructible. Tenien unes màquines increïbles que mitjançant rodets i politges eren capaces de codificar i descodificar missatges que s’enviaven en clau.
Els anglesos estaven perdent la guerra fins que Alan Turing, el pare de la informàtica, va ser capaç de crear una immensa màquina que era capaç de descodificar els missatges en clau que s’enviaven els alemanys.
Però no fou la màquina la que va guanyar la guerra. Aquesta només va ser el primer pas. El que va guanyar la guerra és que els anglesos, un cop van descobrir el codi, van fer el pas més intel·ligent de tots. Van dedicar-se a decidir quins missatges interceptats podien utilitzar i quins no. L’objectiu: que els alemanys no descobrissin que tenien la màquina descodificadora. Si els anglesos haguessin començat a esquivar tots els atacs dels alemanys, aquests en poc temps haguessin descobert que els havien trencat el codi, i haguessin cercat una altra manera de comunicar-se.
Per evitar-ho, els anglesos van haver de decidir cas per cas, quins dels atacs alemanys evitaven i quins d’ells deixaven que els fessin mal. Meticulosament. Sàdicament. Van haver de decidir que es perdien moltes i moltes vides aliades perquè els alemanys no havien de sospitar que tenien les comunicacions intervingudes.
I evidentment, la societat anglesa no en sabia res d’això. No ho va saber fins temps després d’acabada la guerra.
Us explico això perquè crec que hem de posar en perspectiva el que ens va passant com a país. Fa dos anys vam estar mesos sense govern perquè la CUP i JxSí no es posaven d’acord amb qui havia de ser el president. A l’últim moment va acabar essent Puigdemont i ara, si mirem enrere tots convindrem que és una opció molt millor que no pas que hagués continuant essent president el MHP Mas.
En aquells moments ens va semblar que era la CUP la que forçava innecessàriament la investidura. Pot ser. Però també pot ser que la agònica negociació no respongués a la necessitat de la CUP de marcar posició per evitar que Podemos es menges el seu terreny. Segurament qui necessitava més la llarga i agònica negociació era Mas i l’equip del CDC, que tot i saber que Mas no podia ser president, necessitaven aquest teatre perquè els seus votants acceptessin la nova aritmètica parlamentària.
Tot plegat va ser una sort o una necessitat que la investidura fos tant agònica. I d’aquell incident en va sortir un bloc nacional molt més fort.
Ara, crec, estem en mig d’un procés similar. Sembla que ERC i JxP no es posen d’acord. Estratègies diferents. Però potser és que no es poden posar d’acord. No encara. Perquè la situació actual de desgovern i feixisme desbocat ens afavoreix. Com podem convèncer als nostres conciutadans que se sumin a la República si no és demostrant-los com dia a dia cada cop és més injustificable no fer-ho?
Veurem amb el temps si el desgovern actual és o no una bona cosa.
Jo penso que anem bé. I s’acosta la primavera.