Ulisses20

Sóc Manel, conductor de metro. Hi ha un pedal a la cabina de la màquina que cal prémer cada 17 segons. Si el metro de la Línia 1 fa el recorregut Picanya-Bétera en 40 minuts, quantes vegades hauré de prémer el pedal? Quantes parades n’hi ha de Paiporta a Bétera?

La línia 1 Bétera-Torrent, té aquestes parades al llarg del recorregut: Torrent, Picanya, Paiporta, ValènciaSud, Sant Isidre, Safranar, Patraix, Jesús, Pl. espanya, Àngel Guimerà, Túria, Campanar, Beniferri, Empalme, Burjassot, Burjassot-Godella, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada, Seminari, Masies, baixador HortaVella, Bétera.

Vaig demanar a pares i alumnes que pensaren uns quants problemes de matemàtica, els enviaren a la classe i faríem un quadern per anar fent durant el segon trimestre. Avui hem provat de resoldre el primer problema plegats, en equip, individualment, i se’ns ha passat la vesprada volant. A la classe tenim un futur enginyer de trens, un futur geògraf, almenys tenen bona afecció, que han tret ràpidament un mapa i el nom de les estacions. Els primers càlculs no eren gaire bons, malgrat que Laia anava paral·lela a una bona solució (en cada minut, Manel prem tres vegades el pedal, però em sobren 9 segons…) En sobren, de segons? Ací faltava alguna cosa, si sobren nou segons en cada minut (un apunta que no, que els segons passen al segon minut…), i al segon seixanta-vuit ja torna a prémer el pedal, Manel… Després Gerard ha apuntat com resoldre la part dels 9 segons que sobren en cada minut…, nou per quaranta, i…

Però, els demane, s’ha de prémer el pedal si el metro s’atura en cada estació… ja sabeu quant de temps dels 40 minuts del recorregut el metro és en moviment, podem fer un càlcul aproximat del temps que el metro s’atura en una parada. Ho representem. Aleshores fem que el metro arriba a l’andana, para del tot, les portes s’obrin, baixa gent, comptem, en puja, quanta?, quant de temps?, 24 segons! criden ràpidament. Vint-i-quatre segons a cada parada pel total de parades, quants minuts s’està quiet un metro en tot aquest trajecte?

Ep, ho veieu si la matemàtica és interessant? En aquell moment em mire algunes cares… Hi ets o has desconnectat? He desconnectat, mestre, ho sent! Xaaa! N’hi ha que tenen un plàstic transparent a la cara, fent baf i dibuixos, un altre va comptant les estacions —les havíem escrit a la pissarra, arriben tres alumnes extraviats en un treball sobre l’Horta, eren a l’aula d’informàtica i provaven de recuperar la informació d’un treball que s’havia gelat. Quin fred, avui! I vosaltres, ja sabeu quant de temps està aturat el metro, de Bétera a Picanya?

Potser que demà ja tindrem la solució… I més goig per la matemàtica, i pels transports públics. Per cert, sabíeu que la línia 1 Bétera-Torrent-Bétera és de color groc? Groc, uiii!

Pensem com podem fer l’escola més democràtica, els mestres? Una escola més imparcial, fins i tot més intolerant contra la injustícia, contra l’insult, contra la manca de dignitat? Ho pensem, els mestres, com l’escola ha de bastir el futur democràtic d’una república?

Ara n’hi ha uns quants polítics que volen entrar a l’escola amb les seues dèries i patologies. No diuen, “llegim, mestres, preparem-nos per ajudar els xiquets, per facilitar-los l’entrada al coneixement!”. En realitat, n’hi ha polítics maldestres que volen pegar contra l’escola, com ho van fer l’1 d’octubre de 2017, amb una violència que era una lliçó del que no s’hauria de fer mai. A espanya això és el model de l’acció política, un model impune i legalitzat per la màfia judicial. N’hi ha qui defensa amb impunitat proclamar-ho: ataqueu l’escola!

La pedagogia franquista ve d’ací, per això es van acarnissar contra els mestres: matar els mestres, baixar les finestres i les persianes i deixar l’escola fosca. N’hi ha més exemples. Ahir, a València, la tolerància policial davant una acció feixista farcida de càntics xenòfobs, semblava una acció inaudita, de braços caiguts de la llei, on la seguretat policial tolera el feixisme, si no és que l’atia. Ahir allò de València representava un altre insult a la democràcia, que no és casualitat quants en van, autoritzats pel govern espanyol. Espanya és una provocació constant amb himnes de por i d’odi. Ens han intervingut l’economia, els comptes, allò que podem decidir econòmicament. Si encara no han pogut decidir què podem dir i que no, ens atien comandos feixistes per posar la por al cos de la gent, si ens decantem per la llibertat, per l’expressió lliure, per la democràcia.

M.Rajoy representa ara aquell crit “mori la intel·ligència”. Representa la mediocritat política. Una vergonya. Així que he començat avui l’escola amb una activitat de lectura lliure, perquè llegiren els xiquets. Ep, tothom a la biblioteca a llegir! Trieu un llibre i llegiu.

I ara vindrà la segona part, de la lectura, xiquets, però un text que us llegirà el mestre…

A partir d’una lectura de Jem Cabanes a l’Ateneu de Bétera, ens vam decidir per comprar el llibre “Nosaltres, els fusterians” que ha editat Perifèric. El text que Cabanes havia triat era ‘Ell ho sabia’, on l’escriptora Raquel Ricart recorda detalls d’una història de vida, el dia que Fuster va publicar ‘Nosaltres els valencians’. Entre més arguments, l’escriptora explica perquè escriu en valencià, i com li fa mal que ningú li demane per què ho fa, en la seua llengua. Però, ai, segons Raquel Ricart, la resposta no es troba en les paraules, sinó al voltant i darrere de les paraules. Ella ho sap, com Fuster, per què. I n’hi ha que no ho podran saber mai.

No us perdeu el relat d’una mare, un tros de carta d’una mare a la seua filla escriptora:

“La mare Angelika Schrobsdorff, una escriptora alemanya que va viure refugiada a Sofia de 1939 a 1947, escriu: “No m’entra al cap que algú es puga expressar tal com és en llengua que no siga la materna, perquè estem íntimament lligats al nostre idioma. Més que cap altra cosa, és una expressió de la personalitat, de la mateixa manera que més que cap altra cosa és la clau per accedir a un poble i a la seua cultura. El vocabulari i la gramàtica es poden aprendre, és clar, però el que hi ha al voltant i darrere de les paraules, mai. Per tant, si canviem el nostre idioma per un altre, no ens convertim també en una altra persona?”

Sí, aquest relat de Raquel ja pagava el llibre de Nosaltres els fusterians, però ves que ella també xarra en l’altre llibre, Nosaltres, les fusterianes

[…]

Estimats membres de l’Ateneu de Bétera

Mai hem d’aturar-nos fins que arribe el moment de l’aturada final, i en començar 2018 amb el munt de paranys i mentides que ens sotgen, m’ha brollat un sentiment de força i esperança que, havent-lo fet públic a la xarxa de la Internet, he volgut així mateix enviar-vos-el, agraint-vos la vostra calidesa en la lectura del meu poemari que féreu el propassat dia 30.

Forta abrada. Víctor Iñúrria

TOT I SER DUR EL CAMÍ

Potser, quasi segur,

Que el camí siga llarg,

I potser siga feixuc,

Potser no et cregues capaç

D’arribar fins el final,

Però no ho dubtes, amic,

Sempre hauràs d’albirar,

El què excel·leix al seu cap,

És la llum de l’esperança,

No tingues por de patir,

Comença ara a eixir,

Ves sempre cap endavant.

Si tot és encara per fer,

Tu i jo, ben plegats,

Malgrat que alguns

Posen tanques i paranys,

Sigues jove o sigues gran,

Tu, jo, i molts més,

Anirem cap al demà,

Per nostres mans enllaçats.

© Víctor Iñúrria (1-1-2018)

Una ministra espanyola diu que els militars estaven preparats per atacar Catalunya: literalment, per al que fes falta, ha dit. I s’ha quedat ampla, amb la complaença de l’heroïcitat: l’amenaça de la sang, contra gent pacífica i democràtica, per ella és com un triomf, només de pensar-ho. Aqueix és el nivell, l’estil: això ho ha confessat públicament després de l’arbitrarietat judicial d’ahir, del terror penal que representa que és tot plegat a l’estat: govern, parlament, justícia, policia, militars i, no ho oblidem, església. Aquest últims ja ho havien dit, que en sentir-te independentista no podies ser bon cristià…

L’amenaça militar és el màxim de diàleg que poden oferir, ells. La confrontació bèl·lica, contra homes i dones pacífics. Ací rau tota la seua democràcia, totes les idees i el màxim de filosofia. Ben concentrat: una pistola.

Això és: la caverna de la prehistòria és el màxim que poden arribar a ser, en el segle XXI, a espanya.

A partir d’ací, les idees i l’acció.

[…]

La justícia espanyola fa anys que ha perdut els papers. No plou de nou, avui ni ahir. Passa que ara el desficaci és més públic, i el terrorisme judicial que exerceixen no es pot amagar. Ni amb els mitjans amics, ni amb un estat policial, ni perdonant-los la mediocritat política: en connivència amb el govern corrupte del pp, el poder judicial a l’engrós ha declarat la guerra a la democràcia, a la imparcialitat i a l’honestedat dels homes. En canvi de lliurar corruptes, criminals i condemnats que són de vacances ple món, atempta contra homes i dones lliures sense mirament ni vergonya, .

Com diu el professor Llabrés, “em perdre la seguretat jurídica, vivim en el terror penal”. Ja no valen lleis, ni codis ni ètica, només la interpretació de ninots que passen per jutges o coses pitjors. Vet ací una espanya governada de feixistes, a la política i a la justícia: fanquistes contra la democràcia, contra els valors de la llibertat, contra el dret de pensar o expressar-se.

I per això Junqueres, Cuixart, Sànchez i Forn seran en presó, els dies que els franquistes decidesquen. Perquè no li valen apel·lacions, ni advocats, ni llibres de llei; només la merda que decideixen els cràpules a espanya, que de normal són empresaris com florentino, polítics com M.Rajoy, el rastre de dissortats que riuen, els bancs i les caixes que paguen i cobren i subvencionen aquesta festa feixista que governa la cofurna espanya.
Que volen tancar-nos?, ens tanquen. Que volen retallar-nos els pressupostos?, ens els retallen; que perden eleccions i no guanyen democràticament?, apliquen tribunals de terror per adreçar i afinar els resultats, la política, la vergonya. Que Europa diu que no n’hi ha premsa sincera?, que no n’hi ha independència judicial?, tant se val: espanya no té remei. Perquè ara mateix espanya és un niu de rates, entre polítics, jutges, empresaris i banquers, un niu que governa i arrossega tothom a la corrupció. Han declarat la guerra i busquen la confrontació, per justificar la seua resposta, que seria d’una violència sense límit. I la merda els supera i els continua donant rendibilitat.

I ara vénen reixos d’orient, amb el carbó de la justícia criminal…

[…]

Criatura dolcíssima que fores, la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava, la mà que entre les meus perdurava […]

El conte breu, curt, d’unes quantes pàgines ha de tenir un petit joc lúdic en favor del lector. Ja comptem que tindrà un ús exquisit de la llengua, que oferirà literatura major fins i tot. No li val a perdre’ns en mitges tintes.
Mercè Climent ha triat un dels pocs versos que Joan Fuster va escriure en vida coneguda. En aquesta vida que molts semblen conèixer a la perfecció, en canvi de no saber-ne tanta cosa, d’una altra vida més desconeguda. Una vida amb paper de calc, i una altra vida que sembla el calc, però no l’és. En aquesta segona vida calcada, no passa la mateixa història que a la vida, diguem-ne, original. És literatura, sí, i per això la ficció, sabeu?

Entre els tòpics que Fuster fa servir, i la gent que el visitava s’agrada de presumir, el Mestre escrivia  amb una màquina olivetti i feia servir el paper de calc. Si és així, tot allò que va escriure era doble, perquè n’hi havia la còpia. En calc negre o en calc blau. no ho sabem. Però cada cosa tenia, segons que assegura tothom, original i còpia. Les cartes, per exemple, les cartes que enviava a escriptors, pintors escultors, filòsofs, amics, ell, el Mestre, en conservava la còpia, a través del calc. Només una carta, una de sola, que sembla que no va enviar mai, que es va descurar d’enviar, descurar?, el Mestre conservava l’original i la còpia. Però, aleshores, a qui no va enviar mai, aquella carta, us demanareu? A qui?

[…]

Guzzi i Leica són marques de prestigi, però representen coses d’una altra època. Russafa i Sueca són topònims de primera, encara d’aquesta època, aquest present; tant Robert Capa com Joan Fuster són noms amb història, i la història representa que és història de qualsevol temps. Ací les parelles de noms tenen un pes que trencaria una bàscula de pesar taronja. Pes específic i pes de pesar moltíssim. Després n’hi ha els filòsofs, i els músics, però sobretot els primers: Kant, Montaigne, Voltaire, Russell… Wittgenstein, Sòcrates, Plató, Descartes, Josep Pla… I ara els músics, Mozart, Albinoni, Vivaldi. Joves tampoc són, aquests.

Direu que he barrejat massa noms, i és veritat, però ací n’hi ha una vida sencera del pensament. N’hi ha l’essència, de segur, i encara n’hi ha que direu que en falten de bàsics. Teniu raó, també, vull dir que teniu raó de fer aqueixa apreciació tan precisa. Però l’essència hi és. No em negareu que hi és.
Per a nosaltres, aqueixa sentència té molt de pes, tot el pes que cabria en aquella bàscula, en una sola foto d’una Leica: “Sense Fuster els valencians som més orfes.” Elvira ho sap molt bé, perquè ella és escriptora, però sobretot estudia filosofia. Quan diem filosofia volem dir pensament. Assegura l’escriptora Cambrils que “Durant un temps va rellegir Fuster per a apaivagar el buit. I li va créixer l’admiració.”

Atrapar el temps d’estudiant en una Leica, quan vivíem a València i, malgrat que féiem que estudiàvem, no estudiàvem, que vivíem. I féiem filosofia. Potser que haguérem estudiat més i no haguérem fet tanta filosofia, els valencians. Les reunions, les assemblees, l’amor, i aquelles coses de joves universitaris que volíem menjar-mos el món. Fins que descobrírem que el món era tan gros que no podríem acabar-mos-el mai. Mai. Que caldria continuar menjant i bevent durant molt de temps. I sobretot estudiar, calia estudiar molt més.

Ai, quanta indefensió, el món.

Dues hores per retrobar-nos amb els contes i els llibres a l’Ateneu de Bétera. La llar de foc, el corral, la llenya, la plaça, i els xiquets. Els pares, també, perquè a veure si enguany els pares fan de pares i no amollen el cabàs, que després se’n van a fumar o a xarrar a la plaça. Els llibres de la fira, el programa de Cap d’any i de Reis, i els llibres infantils. Enguany torna Llorenç Giménez que ha fet una tria de contes d’hivern, contes parlats, narrats, representats, jugats, llegits. Entre més històries en contarà una d’Enric Valor, el mestre, i passarà per contar-ne dels seus llibres. Va ser dels primers homes qu es va decidir a viure del conte, que no és el mateix que viure del cuento, que d’aquests n’hi ha massa. Viure dels contes perquè quan encara ningú no ho pensava, ell va veure’n la necessitat d’anar de poble en poble, de plaça en plaça, per cada escola, a explicar la riquesa valenciana de la tradició oral. Després en vindrien més, molts més, que van aprofitar el moviment en favor del relat oral, però potser que Llorenç va ser dels primers a arriscar una vida en favor dels contes, els succeïts, la llengua, i els autors valencians.

En temps ben durs —el govern durant vint anys del pp no facilitava res en favor de la cultura i de l’escola—, sense mitjans propis (ni televisió ni ràdio), n’hi ha que van mantenir l’aposta per l’ofici de contar, i vet ací que avui ho gaudirem en directe, a Bétera.

Xiquets, xiquetes, sinyors: vet ací un gat, vet ací un gos…

Un llibre de l’historiador Pau Viciano posa Fuster a primera línia del debat valencià, si és que mai el mestre l’havia abandonada, la primera línia. I el posa davant nostre en un petit assaig de cent pàgines perquè l’aplicació del 155 contra els valencians no és casual. El feixisme furibund de Montoro i Zoido, de l’incívic i anònim M.Rajoy, posa dalt de tot la gran decisió que hauran de prendre molts valencians encara:

—Aposta vosté per una província valenciana sotmesa i arruïnada (en realitat tres províncies), o s’aventura a abandonar la casa d’orfes que representa viure a espanya?

En una casa d’orfes ja saben vostés que no n’hi ha pares, n’hi ha funcionaris o pitjor, guàrdies, colps, robatoris i corrupció a escala vital.

—Què, ja s’hi han decidit?

“Les idees de Fuster continuen semblant tan perilloses”, diu Pau Viciano, com el primer dia, i per això aquells mosqueters franquistes ens collen l’economia, ens insulten la dignitat i ens assalten l’escola o els hospitals. Política i judicialment (el terror judicial espanyol és de la pel·lícula els morts vivents), si seguiu el fil del professor de dret penal Toni Llabrés sabreu perquè.
Per què Joan Fuster encara és demonitzat? La realitat espanyola supera la ficció que proposava Fuster en els anys seixanta. La batalla de València dels setanta és ara protagonitzada per un govern espanyol que capitaneja el setge i el vesteix d’una legalitat criminal. A espanya voldrien que fórem una província servil, agenollada, vergonyosament lliurada als excessos que dicta un dels estats més rancis de la història de la civilització. I com a espanya veuen signes que les coses no són tan submises, envien violència i jutges, contra els valencians. I els tres idiotes ja citats.

Diu el professor Viciano que la realitat que va descriure el mestre Fuster no és la mateixa que vivim, malgrat tants paral·lelismes: moltes de les deficiències hi són, i avui com ahir, els valencians no som un país normal. Açò últim fa més mal que res, sens dubte. Perquè vol dir que els valencians no som normals. Bé, sí, potser n’hi ha excepcions, però no gaires (no renyiu per això, que és broma).

Fuster és perillós, fins i tot més perillós ara, vint-i-cinc anys després de mort, que no quan va escriure Nosaltres els valencians. I el perill, segons l’espanya més rància i feixista, és que el País Valencià serà d’ací a poc major d’edat per a independitzar-se. Sí senyors, no en tinguen dubte. N’hi ha prou indicadors valencians que apunten a un salt endavant valencià que ni molts valencians no saben veure, encara. Temps. En canvi, l’atac furibund d’Espanya no amaga allò que ells ja dominen: València ha despertat i no vol continuar governada per inútils, estrangers i mediocres. Perquè arribarà el dia que el País Valencià també tindrà una majoria sobirana.

—Que bé que és l’1 i som més aprop.

Per què Fuster tenia raó, Pau Viciano, edicions 3i4, València, 2017