Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Audiència nacional, suprem, constitucional: els clubs dels jutges grans

Ja deveu saber de quina cosa parlarem avui, si és que podem estar-nos de parlar-ne cap dia. La vara de mesurar de la justícia a espana. Acaben d’arxivar el cas de la conspiració d’un menistre espanol d’interior, el fiscal i la policia que hi passava per allà, sobre l’atac contra catalunya des dels fons reservats: el clavegueram de sempre, des de l’etapa franquista no ha deixat de funcionar mai. Atacs, greuges, menyspreus a Catalunya i a qualsevol demòcrata, parlament o institució que no combregue sinó amb la democràcia o amb un horitzó de major llibertat. No us penseu que se’ls escapa tot. N’hi ha més tarquim i més enruna que no pensem.

Quan aquests clubs han de decidir sobre independentistes o sobre gent antisistema, o només gent d’esquerra que se la juga, perquè l’han desnonada, o l’han posada contra la vida, en el límit de la dignitat, ja saben què faran. Nosaltres també ho sabem: presó, multes, persecució, càstigs, pena, etc.

Quan els mateixos han de decidir sobre atacs feixistes, amenaces de mort, pintades, agressions, vulneració de les llibertats mínimes, també sabem com i de quina manera decideixen, els homenots. Sempre acaben desestimant, minimitzant, relativitzant, optimitzant (fins i tot les penes de gravetat es redueixen al no-res). La justícia política no empara igual el clam en favor de la llibertat (democràtic i emparat per tots els països democràtics) i el clam en favor del feixisme (emparat per les dictadures, els cossos policials que viuen del fons d’armari de les dictadures, i en el cas espanol, del fons d’armari de cossos que ja es van crear per justificar el fons d’armari).

És el mateix club de justos que no decidirà mai igual, si tanquen un canal de televisió valencià o un d’espanol. És el mateix club de justos que permet atacs repetits de mitjans d’extrema dreta (l’església en té d’exemples vius), sobre els quals mai no aplicaran cap llei mordassa. Però no en permet contra l’altre costat. Ni quan l’atac és sobre simbologia (retrats, banderes, himnes…) n’hi ha equitat ni justícia. Només la “seua” justícia.

No parlem ja de la celeritat velocitat, en la decisió de segons quins temes, segons que afecte a l’un costat o a l’altre. D’una altra manera: una decisió democràtica d’un parlament democràtic (català, valencià o illenc), pot ser derogada pel club en qüestió de dies. Una situació de robatori continuat, organitzat, ordit, amb nocturnitat i traïdoria (llegiu tots els casos oberts fa anys i panys), no només no els mou a actuar, sinó que es representa teatralment que s’hi actua.

Els clubs —esportius, de carretera, de justícia, d’amics, de música…— no pesen igual. Aquella frase clau “Què pesa més, un quilo de ferro o un quilo de palla?”, podríem girar-la per aquesta altra “Què pesa més per a la justícia espanola, un quilo de democràcia o un quilo de dictadura”… Sí, ja sé que pensareu que faig trampes, però, i ells, que no continuen fent-ne, des que van inventar qui podia i qui no podia actuar des d’aquells clubs i de quina herència havia de venir cada perpal? El problema no és que espana no vulga aprendre. És que espana no pot aprendre. Ací hi ha el veritable problema. I l’exemple d’uns clubs de jutges que poden posar en escac la democràcia, és la prova de com han gangrenat la vida de tots plegats, d’uns tres segles ençà.

 

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent