Ulisses20

Elisa arriba per la porta del poliesportiu amb els fills, m’agafa amb katiuskes al pati, enganxant una canonada de goma per on desaiguarem el semisoterrani de la cuina. El seu fill gran va acabar l’any passat però avui serà amb nosaltres davant el piano. Dani és farà un pianista de primera, extraordinari, si no l’és ja; amb Elisa parlem del trimestre breument “podria haver treballat molt més, ja el coneixes”, ell riu, diu que no ha estat malament, però de segur que podria haver estudiat una miqueta més. El Dani es farà gran i serà un intèrpret de primera; com ell, n’han tornat molts, d’ex-alumnes a l’escola. Moltíssims. Una majoria vindran a comprovar si l’obra del Taller mereix, si serà tan bona com quan ells eren els actors, si el taller es manté a l’alçada de l’escola, d’allò que representa. Sí, són els ex-alumnes el públic més expectant, més agraït, i això és un altre guany del mestre Paco Raga, el director. En un moment que vinc a la parada de llibres em trobe la mestra Sònia, la mare, ens abracem, ens abracem intensament, des que ha parit la bessonada que no ens havíem vist. Està contentíssima “Francesc s’ha quedat amb les filles, diu que si trigue, tindrem un afer”. Ah, ací tenim una mestra feliç, radiant, tothom vol saludar-la. També hi ha Joan, el teacher que la substitueix: “Sònia, espavila’t, aquest ho fa molt bé, però molt!” Riem. Marisa, Creu i Maria Josep dinen a la parada de llibres, s’han acabat els entrepans, no queda pa i Rafa descongela tres o quatre pans, n’agafe un tros i menge alguna cosa: “Agafa una botifarra i posa’t esgarradet”. Boníssim. En una banda de la cuina els joves riuen i festegen el concert, l’ajut a la cuina; els alumnes de secundària continuen servint café i tallats, i les coques van desapareixent, en una altra banda de la cuina, a peu dret, també dinen Ferran i Emi, tothom està molt content. El cor de pares també se n’ha eixit de vores, a més de cor ja tenen banda: guitarra, bateria, violí, tamborets, uiii, van agafant cos i això es nota a les seues cares. Han estrenat samarreta i lluïen l’esforç d’haver assajat cada dilluns, novembre i desembre, fins i tot han fet unes paraules per al Ferran. Tant Ferran com Jaume, com Núria, han treballat de valent. Molta gent s’hi ha dedicat. El temps no sembla que passe, però ho fa, molta gent ens ha ajudat a recollir-ho tot. Són quarts de set de la vesprada, tothom s’ha retirat, com si no hagués passat res. Ara vindrà la baixada, el colp de buit després de tanta intensitat, la tensió, els dies d’assajos, sobretot els mestres de música: ho torne a repetir, aquell concert en una escola és una cosa gran. Torne al despatx, he de corregir una carta que cal enviar als pares. Prepare un article per a la web i comence a pensar en el segon plat fort, el 36 premi Enric Valor. Avui amb l’actuació de Llorenç Giménez i Carles Cano. La carta als pares és sobre els deures de Nadal, uns deures ben especials que la mestra Creu Planells enviarà a les famílies de primer de primària, però que bé podria enviar-se a tothom, un deure perquè parlem amb els fills, els observem, els atenguem quan ens diuen alguna cosa, els corregim si cal, quan fan un comentari desafortunat. Un deure de seure al costat, més que no de seure davant. Que observem com actuen, com parlen d’això i d’allò, com parlen dels amics de l’escola, com parlen dels que no consideren amics… Ací n’hi ha de lo alto.

Ara sí, peguem cap al Centre Cultural de Picanya. Són les vuit, és dissabte, ja fa dotze hores que som ben vius, per l’escola i per la cultura. I el jorn continua.