Homos covardos
Si tinguérem coratge, ara mateix declararien els nostres polítics contra les amenaces d’espana, del ruc asnar i de l’ase ZP, que ens posen contra les cordes, damunt. Ells diuen que la culpa de la crisi és nostra. Vull dir, que tenen una part de raó, perquè qui governava aquests pocs diners eren tan ases o més que no ells. Dels seus propis partits i corrals, i de la seua franja ideològica, estatal i espiritual. Almenys a València, hem balafiat els diners a cabassos contra mentides, contra les butxaques pròpies d’amigots i familiars, contra despropòsits i contra més faleres. Legalment i impunament. Impurament també, amb l’afegitó papal.
Ara, culpar la perifèria del màxim despropòsit, l’Estat mateix i el seu forat, amb els seus inacabables ministeris, amb els virreinats dels governs civils, amb les diputacions i províncies, per mantenir l’estatus funcionarial de milers i milers de toca-nassos, és desviar la mirada a posta, en favor del pitjor dels sons.
No cal estendre’ns gaire. Davant la teua amença, en ZP maldestre i covard, nosaltres et declararem la independència, perquè no tingues més despesa supèrflua com tu dius. Signatura, i segell i a una altra cosa. Sense més explicacions.
Això si els nostres polítics tingueren coratge, i seny. I un pessic de vergonya per defensar-nos d’aquells insults. Però em tem que d’homos covardos
no se’n canten romanços. (que deia Martí Tacó)