Viure en corrupció
El fatxenda Berlusconi és increïble, però és cert. Irrepetible, si no tinguérem un cas semblant, salvant algunes diferències. Més o menys com explica Xavi Castillo a València Zombi: a València és increïble el que passa, però és cert. El govern Berlusconi i el govern Camps tenen paral·lelismes tan kafkians com casuals; o potser que no ho siguen tant de casuals. Els modos fatxendes, la corrupció, la burla a jutges, a la justícia, a la hisenda, a l’ètica, és un model sublim d’exhibició i de baixesa política a la qual poden arribar alguns homes. Per caure de tos. Potser que siga el clima mediterrani, ves, i l’aigueta pudenta d’algunes platges. Tots dos models, en Camps i en Berlusconi, Silvio i Paco, malgrat les altres diferències, coincideixen en un altra cosa tan lamentable com patètica: els seus electorats són gairebé adormits, però fidels i aconformats, en aquella bassa de corrupció, de puterio, d’anar passant contra denúncies i mostres del pitjor que són capaços, però sabent que el populisme els alimenta l’ego, els fa creure’s intocables, déus al límit, més enllà del bé i del mal. Solament que els cal un cavall i una haca, un parell de haques de cul partit per imitar una parell de Calígules del segle XXI.
– Aço i allò, Europa, tantes coses com controla, no ho podrà aturar?