Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Guerra d’estats

L’estat espanyol ha declarat la guerra a la resta d’estats de la península ibèrica. Per salvar els mobles, els ecònomics i els de l’orgull. És una guerra sense trets, ara mateix, que dispara contra la llengua dels altres estats, contra l’economia dels altres estats, contra l’escola dels altres estats, contra les comunicacions dels altres estats. 

Per fer la guerra fa ús de tribunals, de constitucionals, d’audiència, de comptes, de fiscals, de l’esport, però també fa ús d’altres armes polítiques: fins i tot té l’oposició com un còmplice perfecte contra els altres: fa ús de l’amenaça, del lladruc, de l’insult, de la intimidació, fins i tot de les males arts de la mentida: allò que ells en diuen democràcia, és políticament un bunyol del que mamen i trauen molt de rendiment. ‘La seua suma sempre és més gran, també és veritat.’

L’estat espanyol és una prova de la incompetència europea (en fomen part o no?), un model fracassat de modernitat i progrés. És la prova que una dictadura no pot donar fruita senzilla i democràtica, sense trencaments i espasmes. Trenta-cinc anys després de l’assassí Franco, no n’han sabut desprendre’s, malgrats els múltiples i milionaris ajuts europeus. Aquest bonyigo radial, autàrquic, patètic, egocèntric, solament que té múscul, i escassament, perquè quan les proves de dòpping són quan són, el castell del múscul també s’ensorra. Som el gran model de corrupció europea, juntament amb Itàlia, noble cavaliere, de l’esquerra a la dreta, tenim reis de l’ampa i la corrupció passada i present, polítics, banquers, empresaris, jutges, n’hi ha a manta i a cabassos.

És la guerra declarada, el dret de cuixa, el model medieval dels seus valors, contra la resta. I ves que la resta encara no tenen estat, encara no són, ni respiren, ni viuen el mínim d’una societat lliure. Encara en el XXI.

Potser que siga desigual, la guerra, injusta, però això tant els fa. Els la bufa, el cavall i el picador. Els valors o l’ètica, l’honor i ves a saber… Ells fa tres-cents anys que van a la seua. A mort.

-Nosaltres, què voleu, no hem conegut res més, no sabem si n’hi ha res de millor, la dignitat?, la llibertat?, però ells saben que podrien perdre massa. I fa molt que han decidit que per ací no passen. Voluntàriament i pacífica, no.

-La guerra, xe.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent