Captius
‘L’herència franquista és massa pesada i hi ha qui vol perpetuar-la. Per mantenir les aparences han constituït una classe política democràtica, però captiva dels seus interessos.’
D’Arenys al cel. JM Ximenis, cim edicions.
Cap dels espanyols no vol sentir-ne a parlar, de la renúncia d’ETA a les armes. Que no li val, que no és segura, que altres vegades ja van dir allò i això, que són bascos, sobretot? Que no es poden confiar.
I menys encara volen sentir a parlar de legalitzar l’esquerra basca. Per molt que siga democràtica, i tinga centenars de milers de vots. Això no ho volen sentir, de cap de les maneres. Prefereixen de tenir un partit il·legalitzat sota l’excusa de lleis franquistes, heretades del franquisme, de modos franquistes, conscientment franquistes, antidemocràtics. Els mitjans, els polítics del PP i del PSOE, els búnquers encara tan vius, pesen contra la idea de llibertat, de participació, de pluralitat, sobretot si tot això és contra la idea mateix d’espana, o d’una falsa democràcia com vivim, disfressada de tòpics, de falques, de trampes perquè ells sempre puguen guanyar contra la resta. El seu argument major, la constitució, n’hi ha que la van tombar per majoria, que van dir un no rotund, però que ells van compensar amb les províncies i la resta de la península.
Jutges, polítics, tribunals, lleis, parlaments, contra una part important dels ciutadans bascos, tots ells il·legalitzats, segons la seua democràcia feta a mida i preparada per a les il·legalitzacions.
Al remat, si ETA desapareix, se’ls acaba una de les gallines d’or principals, i llavors hauran de buscar noves excuses, per continuar amb els seus modos. Massa complicat, i massa difícil per explicar-ho a la resta d’Europa. Així que ja pensen com collar la situació per ofegar qualsevol sortida democràtica.
Els espanyols de bracet, i en Mas que ja començ a fer-los el joc. Peus de sucre. I Camps que diu que ara sí, que ell sempre havia estat d’acord a anar més enllà de Vinaròs.
Després d’allò, qui li comprarà ara els vestits?
– Sóc en Camps, Paco Camps, pose’m un vestit!
(quina vergonya, no?)
Ara, Camps també ha tingut ganes de maldar contra la decisió d’aquells. Ha argumentat que és mentida, que no els hem de creure. Collons, qui parla de mentides, d’enganys, de trampes. Camps, Paco Camps. (el dimoni ets!)