Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Captius

4

‘L’herència franquista és massa pesada i hi ha qui vol perpetuar-la. Per mantenir les aparences han constituït una classe política democràtica, però captiva dels seus interessos.’
D’Arenys al cel. JM Ximenis, cim edicions.

Cap dels espanyols no vol sentir-ne a parlar, de la renúncia d’ETA a les armes. Que no li val, que no és segura, que altres vegades ja van dir allò i això, que són bascos, sobretot? Que no es poden confiar.
I menys encara volen sentir a parlar de legalitzar l’esquerra basca. Per molt que siga democràtica, i tinga centenars de milers de vots. Això no ho volen sentir, de cap de les maneres. Prefereixen de tenir un partit il·legalitzat sota l’excusa de lleis franquistes, heretades del franquisme, de modos franquistes, conscientment franquistes, antidemocràtics. Els mitjans, els polítics del PP i del PSOE, els búnquers encara tan vius, pesen contra la idea de llibertat, de participació, de pluralitat, sobretot si tot això és contra la idea mateix d’espana, o d’una falsa democràcia com vivim, disfressada de tòpics, de falques, de trampes perquè ells sempre puguen guanyar contra la resta. El seu argument major, la constitució, n’hi ha que la van tombar per majoria, que van dir un no rotund, però que ells van compensar amb les províncies i la resta de la península. 

Jutges, polítics, tribunals, lleis, parlaments, contra una part important dels ciutadans bascos, tots ells il·legalitzats, segons la seua democràcia feta a mida i preparada per a les il·legalitzacions. 
Al remat, si ETA desapareix, se’ls acaba una de les gallines d’or principals, i llavors hauran de buscar noves excuses, per continuar amb els seus modos. Massa complicat, i massa difícil per explicar-ho a la resta d’Europa. Així que ja pensen com collar la situació per ofegar qualsevol sortida democràtica. 

Els espanyols de bracet, i en Mas que ja començ a fer-los el joc. Peus de sucre. I Camps que diu que ara sí, que ell sempre havia estat d’acord a anar més enllà de Vinaròs.
Després d’allò, qui li comprarà ara els vestits?
– Sóc en Camps, Paco Camps, pose’m un vestit!
(quina vergonya, no?)
Ara, Camps també ha tingut ganes de maldar contra la decisió d’aquells. Ha argumentat que és mentida, que no els hem de creure. Collons, qui parla de mentides, d’enganys, de trampes. Camps, Paco Camps. (el dimoni ets!)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El dimoni ets, l’inútil!

0

El dimoni ets, Camps! Mal que et toque convertir-te en el defensor a ultrança del corredor mediterrani. Fals, mentider! La teua incapacitat política, econòmica i cultural ens ha portat al desastre. Que s’està, ell?, deu, dotze anys al poder? Amb això ens ha fos una part important del patrimoni: s’ha venut els bancs valencians a Madrid, ha arruïnat la indústria, i s’ha liquidtat el crèdit valencià dels propers trenta o quaranta anys. Tot solet, tu, Paco, has portat els valencians a les cotes més elevades de ruïna, de desastre i de caos. Ha augmentat de molt la corrupció interna, has arribat a convertir la corrupció en la professió de molts valencians, i potser perquè el camp ja era ran de l’infern, quan vas arribar-hi, que d’això, tu, també te n’hagueres encarregat de gust. Un fuet infernal, Paco, que ni l’OPUS no t’arriba al nivell, vaja, ni el mateix Papa no et farà lloc en aquella caldera del PP Botero, que ara vols pressumir a Europa de corredor i de trenets via a Europa. 

Naturalment, uns quants empresaris en agonia, i a la vora del colapse, t’han cantat les quaranta. No n’hi ha prou amb els regals d’excés a la Ford i similars, aquests ja et van dient adéu, si no canvies la inutilitat de la qual és capaç: almenys  per menor inutilitat, de la qual no sabem encara si en seràs capaç.

L’Atil·la valencià dels valencians ha d’engolir-se dotze anys de desastres, i anar a Europa a pidolar de passar per les Cases d’Alcanar, Tarragona i pitjors ciutats, ai, pobret. Passar per Catalunya, mai de la vida! On gosen arribar aquests desgraciats d’Europa, que t’has de posar cabeçó, burrot, el cabeçó de l’ase!

Post-ruqueria: quan facen l’auditoria, Paco, prepara’t a vendre’t la farmàcia de la dona, perquè et reclamarem danys i danys, pel teu fracàs múltiple i repetit. Desgraciat. Ni per vestir-te autònomament no valies. Perquè quan deixes la trona, que a tothom li arriba l’hora, les mosques et vindran com a la merda.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

València zombi

1
Publicat el 9 de gener de 2011

Increïble però real: vet ací la ciutat que presenta Xavi Castillo amb el seu espectacle esbojarrat, irònic, d’excés, en favor de la riota i d’una realitat patètica tan valenciana com indescriptible. Perquè València és caòtica, lletja, falsa, fallera, humorística, atrevida, coenta, sense límits.

Observada de prop, València és una realitat que no té mesura, ni control, ni solució. Per aquesta opereta passen els polítics valencians més patètics i inversemblants, però que representen un autèntic malson valencià, com els pinta aquesta companyia improvisada, Koniec Pot de Plomiek. Hi passa el bisbe, el president de la generalitat, els presidents provincials, l’alcaldesa, i altres perles del PP més vampiresc. La sàtira és una festa final quan es pretén de fer volar una concentració valencianista al nou mestalla, al ritme d’aquella cançó del Jackson amb veu i adaptació de Miquel Gil.

Brutal, sens dubte, i difícil de separar d’allò que realment ens passa: som en mans de polítics estrafolaris, delinqüents perdonats per la seua pròpia justícia, malversadors de cabals públics, que en uns pocs anys han liquidat el patrimoni i la possibilitat d’una infrastructura pròpia (cal morir a Madrid), d’una economia pròpia (ens hem venut Bancaixa i la CAM, per causa de l’agonia a les quals les van obligar els mateixos polítics del PP), o d’una identitat menys aliena (la submissió espanyola ens ofega en el pla cultural i identitari, però també en l’econòmic, industrial i de serveis).
Tota aqueixa descripció paralímpica, disfressada d’immensa ironia i burla, ja ens retrata en cada escena: ens riem de l’ombra que fem, però continuem davall el poder dels inèptes més grans que hi ha a Europa, la majoria autèntics gànsters sense escrúpols, ni moral, ni maneres.

Als valencians fa anys que ens va tocar la grossa, totes les loteries d’aquells sangoneres. Són tramposos fins i tot en el paper de zombis: si se’ls acaba la sang, peguen per xuplar suc de taronja. Ves si no els quedarà encara corda, als fills de puta.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

2011, l’any del desnonament. (2)

1
Publicat el 9 de gener de 2011

‘Un suposat estat de dret, sorgit d’una dictadura, que ha acabat convertint-se ell mateix en dictadura disfressada d’estat de dret. Les grans lleis espanyoles, concretament, les que regulen tots els mecanismes d’exercici del poder són hereves de la dictadura franquista.’ Les contradiccions de la legalitat espanyola, Ximenis, Josep Manuel (2010): D’Arenys al cel, Cim edicions

Iberdrola ens ha apujat el rebut de la llum com una desmesura. Avui he vist l’edifici que tenen allà a València, una mostra de la indecència democràtica espanyola, en favor de l’empresa elèctrica. 
La manifestació a Bilbao és un clam contra la democràcia espanyola, la del feixisme més punyent.
Les decisions del TC espanyol contra l’escola catalana també son fonamentades en una dictadura feixista. 
La permissivitat de la justícia espanyola davant les contínues trampes dels polítics valencians, la impunitat és feixisme, naix del mateix ventre matern d’aquella dictadura. 
La política que actua en favor de bancs i banquers, que actua contra les víctimes de sempre, són una altra tara feixista d’aquella mare. 

Que l’exèrcit actue tan excel·lentment, en el control de l’aire que respirem, no és casual si no és enmig d’aquella condició feixista d’una democràcia tarada.

La llei sempre es contra la decisió popular. És el control per matenir l’estatus dels amos: dirigents, militars, jutges, bancs, església, sembla que queden poques coses més. Com en la millor de les dictadures.

Sembla que solament ens queda convertir-nos en zombis, és l’única escapada, segons que explica Xavi Castillo, en aqueixa última proposta de teatre i show, tan magnífica com esbojarrada. Això o la independència.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

2011, l’any del desnonament.

0
Publicat el 8 de gener de 2011

L’any de la catarsi, del desmamament, de la ruïna total, del deslletament, del que siga més insà, si és possible major càstig. A quatre mesos de les eleccions, i després de centenars d’imputacions, d’omplir-nos les institucions de delinqüents, de gànsters supermamons, de llepaculs, i llepafigues, de malparits, lladregots, torpots, ximples, tramposos, entre més oficis corruptes i dissortats, el 2011 apunta a l’any del declivi total, a l’apocalipsi, a l’infinit i més enllà de la corrupció valenciana del PP.
Hem passat d’any, hem liquidat el Nadal i el Cap d’Any, hem acomiadat els Mags, però cap dels polítics que durant anys s’han passat vivint del lladrocini i la pedorrera no ha canviat plans, ni pensa a canviar-los, al contrari.

El PP valencià ha dirigit l’empresa més gran dels valencians, la Generalitat, amb la major de les ruïnes, amb el pitjors dels fracassos, maldestrament i estrepitosa, com ningú no ho havia fet mil anys abans, però ells pensen continuar amb el negociet. Amb la dissort, per a major pena dels valencians. Ningú no pensa a dimitir, malgrat l’any nou i tota la mandanga, ningú. No faran net, ni passaran comptes, ni encomanaran auditories. Mai de la vida.

El valencià és el pitjor dels fracassos polítics de l’Europa moderna, el resultat d’una comunitat de moniatos guiada i governada per carlàmpios i monicacos, però ningú no dimitirà, ni es farà enrere, ni admetrà torpeses, inutilitat i estupidesa, malgrat que n’han demostrada a garbes i carros plens.

Vet ací, l’any que ens espera, en tornar a la realitat post vacançal. O morir-nos, o rebentar de pena. Això, si no els agafa una grip que se’ls emporta a mamar a fernando poo. Per cert, on para ara, tota aquella comèdia?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Nit de reis i de teatre

0
Publicat el 6 de gener de 2011

Reis, el final de les vacances de Nadal. Cap d’Any, i l’inici del segon trimestre del curs. La vespra de Reis, Jordi Orts va presentar 400Colps a l’Ateneu de Bétera, més que no un bloc, una finestra oberta a la comunicació, a la imatge, al cinema, a l’escola, al jovent. Cooperació, iniciativa, creativitat, xarxa entre altres espais i blogs en favor de trobar nous llenguatges i noves maneres. Un viatge d’exploració constant, que vam tenir el goig de descobrir a l’espai Ateneu Cívic i Cultural de Bétera, l’últim dia de la parada de llibres en favor de la lectura.
La cloenda final de la fira del llibre la va fer Pep Ricart amb una lectura excepcional d’un gran clàssic, Cirano. Quaranta minuts de passió, d’aprendre, de saber-nos en un moment atrapats per l’art de la veu, del text, d’aquella història que Pep ens va resumir i contagiar amb aquella mestria de qui sap que actua entre amics i ho dóna tot perquè la professionalitat no té excuses. La llibertat de Cirano, la mestria, l’orgull i l’amor, l’amistat i el teatre. El teatre i el desert. Quina enveja de vespra de reis. De regal compartit.
Després vam sopar plegats, amb abundància, amb senzillesa, amb bons vins, entre amics, per tancar les vacances i obrir-nos, de nou, a la rutina de les feines.  

Dia de reis, la vespra.

3
Publicat el 5 de gener de 2011

Definitivament, encara no he agafat el to. Ni la traça de l’any que comença. Amb el refredat, que just si comence a veure-li l’eixida, i el sotrac de l’ateneu de Bétera, amb aquella parada de llibres fantàstica, i un programa que és un regal, un veritable regal d’amics que encara no sé si sabrem valorar en la mesura del que val, alguns dels socis que no han aparegut, ni polítics, ni ajuntament ni falta que ens fa res de tot plegat: no sé si acabe d’adonar-me’n, que comencem l’any. I ves que potser siga això mateix, la idiotesa, de començar l’any i haver de fer res de nou, o res de diferent… Per això mateix m’he agafat a la presentació d’ahir, amb Llorenç Giménez, contacontes, Raquel Ricart, escriptora, i Vicent, periodista, tots tres amics, que ahir encara donaven més sentit a tant d’esforç com suposa de fer nàixer una nova Casa noble, amb arc inclosa. Tot plegat una cortina de fum per desemmascarar la realitat de la vida i, per uns dies, jugar a creure’s que vivim un país noble, culte, carregat de raons, de pes en favor de les idees, i de l’educació. Sobretot en favor de l’educació. 
Avui ens han visitat al carrer Major de Bétera, en un altre temps el carrer majúscul, unes altres dones de pes, de la cultura sobretot, Lurdes i Rosa, i de l’educació també. Entre amics, ves, de cap i de nou, i l’Ateneu ha aixoplugat una reunió de la junta de l’Institut del Camp de Túria, amb Carles Subiela, i també havia passat un altre president, a visitar-nos i a aparaular la presentació del llibre ’25 anys de Trobades’, Diego Gómez en directe. Demà clourà tot el programa un moment especial: la lectura, les lectures millor, d’un actor: Pep Ricart. 
Dies de molts reis, almenys tres, i de molts llibres, moltíssims de bons, i de bones sorpreses. Aprofiteu-vos-en.

Tres dies i una ratlla

0
Publicat el 2 de gener de 2011

Hem començat l’any Valor. I demà, a Bétera, rebem tres pesos pesants a la fira: Vicent Partal, Llorenç Giménez i Raquel Ricart. El tres de gener, que és l’aniversari del president de l’ateneu, Bétera es vestirà de festa major, al carrer Major, número vint-i-ú. Una altra ratlla de la vida, en la història cultural del poble i de la comarca.
El refredat de ca l’ample que arrossegue m’ha destorbat altres coses, no he pogut eixir de la casa on som passant el Cap d’Any, però les vitualles i la companyia ja valien la cura i l’esforç de mantenir-nos vius. La porfia consistia a enviar la foto, si algú ens faltava, però hem tingut la sort de cara. La casa enguany és de molta categoria, i no ens queixem de res. Fins ara mateix no hem vist les notícies del món, ni ens hem comunicat amb l’exterior, tret d’alguns queferosos que havien de posar missatges pel mòbil: una superfolà de les grans. La major part de les coses que s’envien són titotades. 

Entre els amics el llibre de lectura principal ha sigut ‘Les ratlles de la vida’ de Raquel Ricart, i les cabòries que anàvem ordint per desxifrar protagonistes, embolics, i tantes històries de morts i de vius com ens persegueixen. Per als que som de la corda, naturalment, és una novel·la que ens marcarà el temps, el nostre, la història particular de tants com ens sentim retratats en aquella família.
La conversa, el riure intens, el siroll, el joc, les menges abundoses, la música de Carles Dénia i Mara Aranda, el ball. Solatge, Àrtica, Aljub.

Té coses dolces, la vida. Sí, en té força. Hi ha les coques grosses que porten neula, l’arrop, les coques fines, la pluja, les margarides, la ratlla del sol a l’hivern, les galtes de les criatures acabades de nàixer, els ulls…

Aquests petites vacances de tres dies és com si ens haguérem desconnectat, d’una part d’una vida més complexa. I la sort és que demà, justament demà dilluns, tornem a les ratlles de la vida, les de la literatura i les altres, les de debò, i no sabem mai quines ens destriaran en favor de l’any que comença, ara que tot és novell i la resta quimeres. 

-Això també és una superfolà.
Si he oblidat de dir-vos res, a cap de vosaltres, per molts anys. I que ho puguem veure l’any que ve. 

 [enviat a través de la connexió mòbil del movistar de Sari, que ara mateix és l’única que es resisteix a deixar-se la lectura.]

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari