BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Ens trobem a les 7.00 h, horari d’estiu. Jo vinc amb ganes de rodar i aprofitar el matí de permís que tinc i tip les últimes vegades de sortir a esmorzar com qui diu, bé per limitació de temps meva o per  fer sortidetes suaus, proposo ja d’entrada anar cap a Vallgorguina i fer-la per la zona de Montnegre, tot pujant per un semi-corriol pel que havia circulat per qüestions de feina a prop de Ca l’Aràbia.

El perfil rodador dels companys d’aquest diumenge imposa ràpidament unanimitat a la proposta. L’Avi pren el timó i anem per feina cap a Vallgorguina per la via ràpida, és a dir, per la clàssica de Santa Mònica. Feia anys que no hi passava. Pugem gas a fondo. Creu de Rupit (amb pique amb  foranis inclòs), Corral i baixada per camins de desembosc acabats d’arreglar per treure la fusta destrossada per les nevades. Les trenques estan al punt i en Giovanni un servidor semblem cabretes.Arribem a Vallgorguina massa d’hora pel que anem de dret cap al corriol excusa de la sortida. Bé, no té res d’especial però al menys canviem de zona. L’ambient és perfecte doncs la temperatura, l’hora i la terra encara humida del darrer ruixat ens ajuden a gaudir encara més de la frondositat dels boscos de la zona. Segons l’Alpina som a Can Cucut.

Sortim a l’anomenat camí del mig,  als plans de Can Mora. Allà en Jordi ens proposa menar cap a la riera d’Olzinelles que jo també ja tenia al cap. Ell davant ens porta cap a les vinyes de Can Valls, ara pinedes de insigne de segona generació, i d’allà cap a Can Plana, on, per decepció seva, han eixamplat el corriol convertint-lo en camí de desembosc. El fet aixeca queixes per part dels acompanyants, que, òbviament, no comparteixo per deformació professional. Com que el tema és delicat i estic en clara minoria, ajorno el debat per l’hora d’esmorzar. Dalt de la bici, en baixada, no estic per orgues.

Aboquem a la carretera d’Olzinelles, on empalmem amb el corriol de la Dipu de pujada. Arribem a l’ermita. Proposo anar a Can Valls, a veure un dels racons més bells de la comarca, pel meu gust. Ara, donant un cop d’ull al mapa, veig que ja som més amunt del compte, però tot i així tirem un tros amunt per la carretera fins que un indicador a l’esquerra, i l’Avi que ho coneix tot, ens orienten cap a la font de la Rectoria (crec recordar).

I vet-ho aquí el fatal i estúpid esdeveniment. Per a creuar un rierol i no mullar-se els peus hom ha habilitat una passera a mode de pont de tot just un parell de pams d’alçada. En Gio s’hi llença i passa sense més. Bé, més que llançar-se es deixa caure per remuntar amb la inèrcia l’altra banda del rierol, ja ho veieu, res d’especial. Malauradament al Magre, al passar, se li empassa la roda entre dos troncs de la passera amb l’infortuni que, totalment desprevingut, atura el cop amb els morros, bé, s’estampa de ple. El cop és aparatós doncs la sang brolla a dojo i la canalla s’espanta. L’afectat pregunta per les dents. Tranquil, hi són totes. Sort que, com sempre en casos de carnisseries, a en Gio li surt el rampell de metge. Un tros de drap, els manguitos lligats, i ja tenim enllestit un morrió per arribar a l’Hospital de Sant Celoni.

Deixem el malalt en mans destres i esmorzem on podem vora l’hospital. Al tornar ja han apedaçat en Magret. 8 punts, no està malament. Cada dia, quan s’afaiti, recordarà que s’ha d’anar en compte amb les passeres.

En Marcel i l’Anscari tornen per asfalt. La resta pugem per la pista de Santa Eulàlia, camí principal del Corredor, sense arribar al santuari, Creu de Rupit i via ràpida cap a Can Flaquer. Jo tombo abans i meno pel corriol fins a Can Bruguera, corriols de baixada de Can Cabanyes i a casa.

Llàstima de la trompada del Magret. La volta, pistera, ha estat bé.  A vegades no cal agafar les flaques per fer quilòmetres.

Corriolaires: El Nét de la Trini, el Xerraire, l’Avi, en Prosciutto, en
Marcel, un servidor i, com no, en Magret.