BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Diumenge al matí doncs, passem els controls d’ accés  i ens situem a la sortida al bell mig de la Plaça del Call de Puigcerdà, sembla que aquest any no hi ha tanta gent com en altres edicions. Calculem pels dorsals que som entre 550 i 600 corredors, soc novell i per mi es la primera vegada que faig una marxa d’aquestes i no se que em trobaré.

Sortida a les 8.00h. en punt, m’ han recomanat que m’enganxi al primer o segon grupet i que gairebé sense fer res em portaran fins a la Seu. La meva primera sensació és estranya, tanta bici junta i que ara un passa per aquí l’altre per allà, ara tothom que frena, de veritat nosaltres que no en tenim costum fa angúnia anar al mig del pilot.La ruta ens porta fins a Alp, Prats i Bellver i en lleugera baixada fins a la Seu. El cert  és que de moment no costa gaire aguantar el primer grup, deu ser perquè entra un fort vent de cara i ningú vol treballar més del compte. Al passar el primer túnel després de Martinet, tot d’ una se sent un silenci sepulcral, imagino en memòria de fa un parell d’anys  ja que hi va haver una caiguda col·lectiva que deu n’hi do, la por fa que hi hagi una frenada a d’interior i tothom esbronca a no se sap qui,  no freneu!!! a mi la pell de gallina. I quan més tranquil es roda prop dels banys de Sant Vicente una cridòria avança ràpidament, caiguda!! caiguda!! collons uns vuit o deu ciclistes esparracats per terra i amb alguns gemecs esfereïdors, on me fotut???????

Arribem a la Seu i tombem cap Andorra i mica en mica el pilot s’estira, miro al meu costat i de sobte veig l’Hermida i penso que igual no vaig on em pertoca, aviat però comencen a fer-se grupets i el perdo. Per fi comença la pujada i em vaig situant al meu lloc, el temps comença a espatllar-se, de sol res de res i a l’alçada de Canillo ja plou. Veig que en el grup que vaig hi comença haver-hi batalla, tothom va apretant i ningú para als avituallaments, va parir si m’estic pixant fa una hora, au amunt i calla que això ja va agafant gustet, al passar pel Tarter ja cauen les primeres volves de neu i ja vaig mig xop. Em sento bé i em forces i me’n vaig del grupet, estic disfrutant d’ allò més, pot ser més tard vindrà l’ home del martell però que carai ara és la meva i ho aprofito, en arribar a les ultimes llaçades del port el temps va empitjorant, neu a banda i banda però em sento eufòric i vaig  passant ciclistes a dojo sembla que se’ls hi acabin les bateries, tan sols em distrec pensant que la baixada serà infernal, em mentalitzo que pot ser pitjor que la baixada del Pla Guillem a la Volta la Cerdanya.

Coronem el port d’ Envalira, paradeta de rigor al avituallament, pixadeta i em poso el cangur, des de el control diuen que estem a dos sota cero, que guaiiii. La baixada fa respecte perquè es ràpida i aviat perdo  la sensibilitat a les mans a l’ hora que si afegeix la boira, a tope!!!!  Alguns ciclistes paren a la frontera a refugiar-se a les garites de la policia per refer-se, hi ha gent que plega i l’organització mobilitza autocars per treure’ls de la frontera. Com puc em miro les cames tinc una sensacio de fred brutal  i m’ adono que tinc una crosta de glaç enganxada a la palambrera de les cames.

Decideixo seguir malgrat vaig més sol que un mussol, no se si he fet bé però ja està fet. Deixo la cruïlla que baixa que a L’Hospitalet i encaro les rampetes del coll de Porta i Pimorent, em costa diferenciar pel tacte les manetes de pujar i baixar pinyons i m’equivoco en trobar la relació correcta i quan m’aixeco per descansar la ronyonada els alacrans em toquen la campaneta, estic tiesso, collons no se si ho salvarem això! A dalt del coll desapareix la boira i s’entreveu lleugerament el sol, ha deixat de ploure i mentre vaig baixant l’ asfalt cada vegada és més eixut, pedalo com un posseït cap a la Tour de Querol, tenim el vent de cul, ja era hora, abans però atrapo a un de Perpinyà i amb ganes de conversa li pregunto que tal? Però ell ni muuu, fem un parell de relleus abans de Bourg Madame i el deixo, em sembla que en “que es que sé està fulminat”, per fi arribo a la nostra nació, només queda enfilar fins al llac, em porta records d’una altre Volta i en travessar l’ arribada sorpresa!! 4h. 59’ 45”  i en el 31è lloc de la classificació. Estic més content que un gínjol.

Truco al David i l’Oriol per veure com es troben, el David decideix acabar i al cap d’una horeta, després d’ haver-se refet a la frontera arriba  i l’ Oriol baixa en bus s’havia quedat “pajarito”.

Albert

Foto gentilesa del bloc de la Nikabike.