BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Abans d’arribar al poble de Lles trenco a mà esquerre per seguir per la carretera que em portarà al poble d’Arànser. Segueixo pujant i arribo a l’estació d’esquí nòrdic d’Aransar, on s’acava la pista asfaltada per seguir per les típiques pistes de l’alta Cerdanya, pista ample però amb força pedra.De seguit recordo l’indret, ja que fa 3 anys el varem fer en sentit contrari a la primera etapa de la Volta a la Cerdanya, aquell any en final d’etapa a la Seu d’Urgell. Durant aquest últim tram de la pujada, m’han acompanyant centenars de mosques que a sobre el meu cap no fan més que emprenyar moltíssim, miro de treure’m-les de sobre, no hi ha manera i per molt que les vulgui escampar, tornen una vegada darrera l’altre.

Tot d’una la pujada es suavitza i puc agafar velocitat, la justa per treure’m de sobre els pesats insectes, ja no hi son, que bé penso, però la pista es torna a encabritar i les mosques apareixen de nou, missió impossible desfer-me d’elles, per tant, pacto amb elles, -feu el que vulgueu però prohibit posar-vos a la cara.

Bé, finalment arribo el meu destí. M’hi estic poca estona, el cel comença a ser amenaçador i de calor, poca, més aviat fresqueta. La fauna que trobo allí dalt tampoc fa ganes de passar-hi molta estona, tanco el ulls i en un moment em sento traslladat a qualsevol platja de l’anell metropolità, de catalans pocs, dels altres “catalans” massa.

Bé doncs, cap avall que hi falta gent, per cert, les mosques a la baixada ni m’oloren, no els dono temps, ràpidament sóc a Martinet, segueixo per la carretera, i en el càmping de la Cerdanya que està entre Martinet i Bellver paro a fer un entrepà amb un parell de coca coles…, i que bé que entren. A les dues de la tarda enfilo cap el que serà el meu calvari, arribo a Prats i Sensor, allí el cel negre fa mala espina, segueixo, no triga ni dos minuts a començar a ploure, paro i valoro el nou panorama, seguir no hi ha més, prohibit de parar, entre els kilòmetres que ja acomulo i els que encara queden no puc parar, ja que com més pari més costarà reempendre la marxa. Al cap de 3 hores arribo a dalt a la Collada de Toses tota l’estona plovent a bots i barrals, no hi hagut treva en tota la pujada, que s’ha fet molt dura i en moments penso de plegar, però collons el cotxe el tinc a Ribes. Entre la Molina i el desviament de Castellar de N’Hug, la carretera, per les voreres,
tota blanca de la pedra que ha caigut.

Un cop dalt de la collada resta la baixada fins a Ribes, no cal dir-ho tota la baixada plovent, i per rematar-ho, a 1,5km, d’arribar a Ribes, punxada a la roda del darrera, increïble un any sense punxades, passant per esbarzers, pedres, arrels,etc., va i punxo a l’asfalt, no fos un advertiment de la bicicleta recordant-m’he que no està feta per tant d’asfalt, fos el que fos ni per un moment em plantejo de posar la cámara a la roda, tiro avall posant el cos sobre la roda del davant, ni ganes de fer reparacions.

Finalment arribo al parking a les 17,54h. justament 12 hores de la sortida, ho vull fer expressament i no em surt tant bé. Em poso roba seca, ja que anava xop com un pop i amb força fred el cos, només  15 graus a la arribada, carrego la bicicleta al cotxe i cap a casa.

Experiència singular la d’aquesta sortida, no pel fet d’haver pedalat gairebé 12h. tot sol si no que en diferents moments les ganes de dir prou hi son presents, però no hi ha més que tirar endavant, i no saps d’on, però treus les forces.