BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Els sis que finalment ens hi apuntàrem -l’Anscari, per un problema logístic familiar no va poder venir- marxàrem de Mataró amb un parell de cotxes. Érem en Jordi C., en Sergi, en Giovanni, l’Andreu, en Ferran S. i servidor.

A Campdevànol aparcàrem al davant del poliesportiu i abans de preparar-nos per iniciar la ruta anàrem a esmorzar en un bar a l’altre costat de la carretera.

Després d’abillar-nos, començàrem fent camí cap a Ribes de Freser. Just en el primer tram ens passà un ciclista que, quan començàrem a enfilar la collada, el tornàrem a avançar. Trencà a Planoles i s’acabà  l’emoció.

Vam anar fent, més o menys plegats, fins la Font de l’Edelweiss, a la cruïlla de Dòrria. En Jordi, en Giovanni i en Sergi sense aturar-se, continuàren. Mal averany. Això volia dir que per atrapar-los, no aniríem pas fent, sinó que caldria gastar watts. Enlloc d’anar a pas de cicloturisme, anem a pas de cursa. Sempre hi ha algú que estira. Rodàrem una estona plegats. No gaire.

Vam passar el pont d’en Travy imposant ritme de final d’etapa. En veure que m’havia allunyat dels perseguidors més propers, d’en Jordi, d’en Ferran i de l’Andreu, vaig fer temps perquè s’apropessin i, gairebé sense adonar-me’n, em passà en Jordi seguit d’en Ferran. Òstia! On van aquests? M’hi vaig enganxar i anàrem fent relleus fins la darrera rampa abans d’arribar al coll on cadascú anà al seu ritme i es desféu el grupet. No hi ha manera d’arribar a un port tots plegadets. Ni que ens ho proposéssim. Ningú vol ser l’últim.

Vaig anar fent fotos a mesura que arribaven els companys i de cop i volta un núvol de mosques envoltà el meu espai físic. Molt emprenyadores.

Ens férem una foto de grup al rètol “La Collada” i avall que fa baixada. La temperatura era molt bona, l’aire fresquet. La davallada va ser agradable, suau, sense sobresalts. Fins i tot vaig poder grabar algunes imatges de la davallada. Les vistes sobre la Tossa d’Alp, imponents. Per agafar velocitat, calia, en els primers quilòmetres, pedalejar amb força. En Ferran i en Giovanni es posàren al davant a estirar el grup.

Arribàrem a Urtx amb la sorpresa que hi havia un considerable control de la policia. Almenys una vintena d’agents i mitja dotzena de vehicles. En Ferran, que anava a tota pastilla per provocar els agents, es passà de llarg la cruïlla d’Alp. Però vet aquí que ni els tatuatges féren efecte. Hem de suposar que els delinqüents no pugen ni baixen la Collada amb bicicleta.

En haver passat Alp vers Masella, férem una petita parada per buidar líquids i fer un petit moç. Reanudàrem la ruta tot xino-xano fins que ens passà una ciclista a un ritme trepidant. Del darrere sento l’Andreu que ens diu: Què, no hi ha collons? Jo m’excuso: Si no haguera anat de revetlla…

Amb en Jordi anàrem comentant l’avançada: que si està fent un estage, que  si acaba de sortir d’Alp, que quin ritme. I així s’anava allunyant.

Quan la vaig perdre de vista, d’aquesta manera no seria tant aclaparant, vaig activar la meva maquinària i, en el revolts on el pendent era més pronunciat, la vaig tornar a tenir a l’abast. M’hi anava apropant. Dos-cents metres. Cent-cinquanta. Cent metres. Vinga, ja la tinc. El pendent aleshores baixà. Va fer una estirada que em deixà amb un pam de nas. Suposo que aprofità el fort pendent per baixar el ritme i agafar aire.

A l’hotel de Masella vaig esperar la colla. Arribà en Jordi primer i la resta després tot canviant impressions amb una companyia de luxe: en Xavi Tondo. Estava entrenant amb la noia que ens passà, que són del mateix equip, del Cervelo, i ara no recordo si era belga o holandesa. L’Andreu comentà a en Tondo que coneixem, via internet, als seus col·legues de Bicivicigarrotxa.

Seguírem la nostra ruta cap a la Molina i de seguida ens els creuàrem que se’n tornàven avall.

A la pista llarga de la Molina férem un refrigeri amb patates braves incloses,  gentilesa del bar, per emprendre l’estètic Coll de la Creueta. A la cruïlla de la collada del Pedró ens agrupàrem per fer plegats el bonic tram de nets i extensos prats del Pla d’Anyella fins que arribà l’inici de l’ascens on cadascú anà a la seva fins dalt.

Foto testimoni i, tot baixant, anàrem recordant la parcel·la que comprà en Sergi fa uns anys tot baixant pel torrent de la font del Boix amb la bici gruixuda.

En aquest descens no cal pedalejar. Les velocitats que s’agafen són ben diferents que a la Collada. Gaudírem de la velocitat i alhora del paisatge. Al fons s’intuïa el Pedraforca cobert de boires. Passàrem Castellar de n’Hug. A partir d’aquest punt, els viratges de la carretera fóren d’autèntic eslàlom. El peraltatge de la via és molt ben construït i fruïrem de valent fent ballar el cos damunt la bicicleta.

Arribàrem a La Pobla de Lillet i tant sols ens quedava remuntar fins el Coll de Merolla. Bé, dir “tant sols”, és molt pretensiós. En Jordi agafà la iniciativa i al cap d’una estona em digué: Queda molt fins dalt? Home, una bona estona encara. Afluixàrem i ens ho vam agafar amb més calma. En Ferran però, anava apretant. Aleshores vaig començar a estirar fins que amb en Ferran vam veure un punt enlairat damunt d’un pont per fer una bonica fotografia quan passaven els companys. Ens vam aturar.

A continuació vam pitjar gas a fondo fins dalt del coll i a l’ombra d’un gran arbre, vaig anar fotografiant l’arribada dels esforçats cicloturistes.

El refugi, que hom diu que no tanca mai, divendres no era pas obert. No vam poder saludar en Toti ni fer l’àpat allí. I mentre descansàvem i ens fèiem la foto de grup estirats a l’herba, decidírem de dinar a Gombrèn. L’Andreu sabia d’un restaurant a la sortida del poble on hi estaríem força bé. I així va ser: un menú de tres plats que ens féu quedar com uns senyors. Sort que fins a Campdevànol només ens restava baixar.

Salut i bici,
Joan LLadó

Distància recorreguda: 123 km.
Desnivell + acum.: 2417 m.

Les fotos: cliqueu aquí.