L’economia Optimista de la Carmen Chacón i companyia
La Carmen Chacon i el seu govern de castella està fent mans i mànigues per agreujar la crisi en la que ens han ficat.
Dilapidar els necessaris diners públics regalant-los fa un any a cabaços a aquells que mantenien el preu de l’habitatge de lloguer per sobre de cost no fou suficient.
Això li va servir per la via populista per guanyar les eleccions. La Catalunya Optimista.
El cost per les finances públiques: forasenyat. Però què més dona? Les eleccions les van guanyar i els seus votants encara no s’han adonat del mal que van fer-nos a tots plegats. Ells inclosos.
No prou contents per no haver fet prou mal a l’economia, fa uns dies van contraatacar. Ara ho van fer amb el decret llei que permet allargar l’hipoteca a aquells que no la puguin pagar. Quin despropòsit. Quina manipulació de la gent. Quina impunitat. Quin poc cervell!!!
A veure, m’explico.
Les coses són més o menys així: Tenim tres problemes interconectats. El primer és l’endeutament excesiu. La societat alegre i estúpida ha tirat de l’endeutament per mantenir una economia ficticia. Com va passar a Argentina no fa massa temps. O a l’Africa.
Ha estat a nivell global però el fet és el mateix. Creixíem perquè ens endeutavem. Compràvem perquè ens endeutàvem. Veníem perquè ens endeutàvem.
Però arriba un moment en el que hom no es pot endeutar més. La societat no es pot endeutar més. I llavors cal apretar-se el cinturó i deixar de comprar, per pagar el que es va comprar. Però com que és la societat la que s’ha endeutat, hi ha menys gent que compri, i per tant, menys gent que vengui. La cosa es complica durant un temps.
Per sort, cada mes que passa en aquesta situació és una lletra més que es paga, i per tant, cada dia va sortint més gent de l’endeutament i normalitzant la seva situació personal. Amb el que se surt de la crisi. Potser passen 5 anys però se surt.
El segon problema que se suma en aquesta equació, sobretot a Castella i territoris ocupats, és l’absurda economia de la construcció en la que tots ens van ficar o no ens van treure. Un 20% de la gent treballava de la construcció. I aquest 20% de la gent haurà de reconvertir-se laboralment.
I com que la Carmen i els seus amics van dilapidar els diners de l’estat per allargar l’agonia d’un sector de mercat moribund, hi ha menys diners al calaix per gastar quan sabrem on podem recol·locar a la gent que ha estat treballant en la construcció. Aquest problema no existeix a la resta del món. L’especulació immobiliaria ha estat global, però no tots els països han destrossat la seva economia lliberant sól al mercat perquè un 20% de la força laboral es dediqués a construir-hi habitatges que no es necessitàven.
El tercer problema, la patata calenta, és l’especulació immobiliària. Sembla el mateix que el primer però és diferent: Els pisos i les cases no valen el que s’ha pagat per elles.
Si ho valguessin, el problema seria limitat. Imaginem que en comptes de cases haguessim comprat or. I ara resulta que ens adonem que no podem pagar les quantitats ingents d’or que hem comprat. Bé, el vendriem a d’altres països i recuperariem gran part de l’inversió.
Però amb l’habitatge, el que ha passat és que uns professionals de la valoració immobiliaria han dit que allò que es comprava valia 400.000, quan en veritat, no en valia més de 180.000. I els senyors bancs i fons d’inversió han deixar 400.000 a algú que no ho pot pagar i que ho haurà de pagar durant tota la vida. I aquesta persona ara no pot vendre allò pel que s’han pagat 400.000, perquè continuaria debent 220.000 i a sobre no tindria lloc on viure.
Aquest és el problema més greu, perquè aquesta persona que ha de pagar el que no té durant tota una vida, no pot reaccionar com necessita la societat. No pot canviar de casa per amotllar-se a les seves possibilitats. No pot provar de posar un negoci nou o arriscar en cap aspecte de la seva vida, perquè ha de continuar treballant allà on treballava i resant per no perdre el lloc de treball, que perdrà inevitablement si no hi ha prou gent que es pugui obrir camí innovant i arriscant.
Com es pot arreglar aquest problema? Molt fàcilment. Repercutint els costos de l’especulació en aquells que n’han sortit especialment beneficiats.
La idea és simple: Per decret llei es diu que la valoració oficial d’una vivenda no pot tenir mai una diferència interanual negativa de més d’un 10%. És a dir. Si l’estat, mitjançant valoradors oficials, ha dit que una vivenda val 400.000 i tant el comprador com qui ha posat els diners hi han estat d’acord, un any després aquella vivenda no pot valer 180.000. Com a mínim ha de valer 360.000. Encara que en veritat avui en dia no es pugui vendre per aquest preu.
També, per decret llei cal deixar clar (que jo diria que ja ho està) un mecanisme pel qual hom pugui decidir un dia deixar de pagar l’hipoteca. Registrar-se a algun lloc per poder dir que a partir d’un moment donat ja no es paga la vivenda i per tant a partir d’aquell moment el valor de l’immoble es congela en base a la valoració oficial que se’n va fer.
Finalment, cal deixar clar que les condicions de pagament del deute adquirit quan s’atura el pagament d’una hipoteca i es fa una liquidació de bens s’han de mantenir. És a dir, que si hom està pagant una hipoteca a 40 anys i torna el pis al banc, el que encara degui ho ha de deure amb el mateix temps i condicions.
D’aquesta manera, si algú no pot pagar una hipoteca com la del nostre exemple, pot tornar l’habitatge al banc, deure 40.000 Euros a 30 o 40 anys (perquè escarmenti) i recuperar la seva llibertat per poder tornar a generar riquesa.
La resta de la devaluació se la menjaran els bancs i els fons d’inversió, que justament és on han anat a parar els diners de la gent que ha aconseguit rèdits d’aquesta especulació.
Aquesta és la solució.
Segurament algun Banc caurà d’aquesta manera, però el sistema es recuperarà.
Que fan la Carmen i els seus amics en canvi?
Tot el contrari del que haurien de fer. Utilitzen la mateixa estratègia que van fer servir per guanyar les eleccions i descapitalitzar l’hisenda pública: Fan un decret llei pel qual els aturats puguin reduir la quota de l’hipoteca durant x anys fins a un 50%.
Un 50% vol dir que no es tornen ni els interessos!!! És a dir que passats els dos o tres anys de moratòria encara deuràs més del que vas començar a deure.
Aquesta solució absurda només serveix per encadenar a la gent a la seva vivenda, de manera que no tingui prou llibertat de moviment per tornar a generar riquesa mai més.
I serveix perquè els bancs no acumulin una quantitat brutal de pisos tornats, que si es fessin les coses com s’haurien de fer és el que passaria. Que els bancs acumularien pisos sobrevalorats i per tant, es veurien forçats (per no morir) a llogar-los ràpidament a preus baixos.
El resultat de la solució que es proposa és la baixada brutal del cost de l’habitatge, i per tant la ràpida recuperació de l’economia (encara que es porti algun banc per endavant). El que proposa la Carmen Chacon i els seus amics és agreujar indefinidament la crisi, això sí, fent creure a tothom que els estan ajudant mentre els carden, de per vida, la cartera.
A la Chaconeta (de Madre dixit) el dia 9 de març de 2008, la van votar 1.600.000 persones aproximadament, si alguna d’aquestes persones té problemes dels que esmentes, que s’hi posi fulles.
Sóc dur ?
Potser si, però ja n’hi ha prou, aquesta societat civil de pa sucat amb oli no és mereix res més.