Expulsats d’una reunió de pares
Ahir ens van expulsar d’una reunió de pares.
La cosa va anar més o menys així. (segueix)
Va començar la reunió i la noia que s’asseia
al nostre costat va dir que venia d’Argentina i que si us plau si podien
parlar tots en castellà. Fa tres mesos que està aquí.
La professora va dir que si ningú hi tenia inconvenient ho faria. Així que la
meva dóna i jo vam dir que sí que en teníem d’inconvenient, i em vaig oferir a
la noia a fer-li la traducció simultània perquè la reunió es pogués
desenvolupar amb normalitat en l’idioma del país que l’ha acollit.
Fins i tot vam canviar cadires amb la meva dóna per poder fer la traducció.
Oops!! Llavors va sortir el típic sociata i va canviar les regles de joc. Ara
resulta que a ell li era igual i que segons ell això s’havia de decidir per
majoria. Evidentment la majoria de gent no vol ser el capullo de la reunió.
Tothom vol ser el guais. Cal recordar que jo m’havia ofert a fer la traducció
simultània, però això no ho havia sentit tothom, i a l’argentina no semblava
importar-li gaire.
El que ella volia no era entendre el que es deia, sinó que els altres
s’adaptessin a la seva conveniència.
Aquell pare sí que m’havia sentit, de fet, va sortir en defensa del castellà quan va veure que la nostra resposta havia invalidat els arguments pels quals la llengua de comunicació social havia de ser la del país del costat.
I per tant la reunió es va reprendre en castellà.
A la meva dóna i a mi no ens va quedar més remei que aixecar-nos i marxar de
la sala, procurant no fer massa soroll.
Potser a partir d’ara no podrem assistir a cap reunió de pares. Potser algun
dia algú més s’aixecarà i abandonarà la sala. Potser algun dia serem prou gent
que marxarem.
Ja sé que l’autoodi us fa pensar que som nosaltres els que havíem de passar
per la canonada.
Però: I si a holanda a una reunió de pares un anglès hagués requerit que tots
parlessin en anglès? Ho haguessin acceptat? I si a Florida un immigrant acabat
d’arribar hagués requerit que tots parlessin en castellà, ho haguessin
acceptat? I si aquí la majoria de pares fos del Magreb, s’hagués parlat en
àrab?
I si jo m’hagués aixecat i hagués dit que com a persona molt religiosa no
podia assistir a una reunió en que homes i dónes estiguessin barrejats i els
hagués demanat que, si us plau, perquè jo em pogués assabentar del que
s’estava dient, fessin el favor de recol·locar-se a dreta i esquerra de la
sala. Ho haguessin acceptat? Pel bé de la comunicació, home, si a vosaltres us
és igual, no?
Benvolguts senyors, em sap molt de greu haver-me d’aixecar, però acabo
d’arribar a aquest país i en el meu, és obligatori que totes les reunions es
facin orientant les cadires cap a la Meca. Oi que no els importaria que perquè
jo pugui assabentar-me del que es diu a la reunió girin tots la cadira 30
graus en el sentit de les agulles del rellotge? 10 graus? 5 graus?
Hagués sortit algun pare dient que això s’havia de decidir per majoria? Si
hagués sortit, quanta gent s’hi hagués oposat? Quants haguessin girat la cadira per evitar una situació violenta? Quants haguéssim abandonat la
sala?
La meva dóna i jo haurem de demanar hora amb la psicóloga del centre perquè ens expliqui el que estava dient a la reunió. Semblava prou interessant. Clar, que també ho hagués pogut fer la senyora argentina, i així no hagués necessitat traducció simultània.
De fet, si hagués parat l’orella se n’hagués adonat que no feia falta. Que més o menys ho havia entés tot.
Sobre la posició del pare sociata, vés a saber, igual no és sociata. Igual és pepero o fins i tot convergent. Potser fins i tot es defineix com a catalanista. Hom no sap mai si aquestes coses es fan amb mala fé, ocultant que el vertader objectiu que es persegueix és la desaparició de l’ús social de la llengua, o amb poc cervell, ignorant les repercusions que tenen les propies accions qüotidianes.
Jo he deixat d’anar a un curs de “Lectura” a la Casa Elizalde perquè quan el professor parla en castellà tots els oients es passen també al castellà. I això encara és més grau quan el professor es disculpa perque ell no el sap, i diu que, per favor, nosaltres no deixem de parlar la nostra llengua. Tot plegat em fa molta tristesa veure com és la gent.
Hem de fer de soldats de la llengua, ens ha tocat aquesta rifa. Hem de resistir.
Si t’hi fixes, és el mateix que va fer na Montserrat Abelló fa pocs dies, quan li varen donar el Premi Nacional de Literatura. Algú va dir que no entenia el català i ella no ho va desaprofitar: va dir que no entenia el castellà. Feien l’orni i ja havien girat la llengua, però ella va insistir: no entenia el castellà; fins que ho va aconseguir. No sé si això és ‘capullo’ o deixa de ser ‘capullo’, ni si és sociata o no: però la purga que hem de prendre és aquesta. No sé si na Montserrat Abelló (gran escriptora reconeguda tard) s’ho pot permetre perquè ja ha fet els 90 anys. En qualsevol dels casos, crec que nosaltres no hem d’esperar tant.
Tens tota la raó del món. Des d’aquí, tot le meu suport i endavant amb la teva (vostra) actitud, que no és teva sola. Sense avasallar, no enfonsar-se ni retrocedir.
hola!
em sembla que teniu raó, però només una cosa, pel que sembla no us van expulsar, vau decidir marxar vosaltres per propia decisió no?
doncs això!
No tothom té el valor d’actuar així, sobre tot perquè ens hem acabat creien tots el discurs politicament correcte de que som un “super-poble d’acollida guai”, i de no si quins cuentos més i que hem de d’anar fent el “papanatas” per la vida, encara que després haguem d’anar al psicoanalista.
Em trec el barret.
Us felicito per una actitut tan digna.
Us felicito per una actitut tan digna.