EL MERCAT DE CALAF

Dibuix d’en Cesc . Al.al·legoria del mercat de Calaf.

Si bé l’expressió de “això és un mercat de Calaf” feia referència a un gran desori , una bona lligamanega, un bon embolic, …. no en sabia la contalla.

La vaig trobar en un bon llibre de l’Apel.les Mestres “Tradicions”. Reeditat per Cossentania Edicions, a cura de Joan Armagué i Herrero.

Una troballa. I m’ha abellit molt poder-lo explicar per Radio Arenys….

Temps era temps que  Calaf, que ja es celebrava mercat els dissabtes per concessió del Vescomte de Cardona, es va llevar un dissabte amb un fred que glaçava les pedres…. i tant va glaçar que, fins i tot les paraules i cridòria dels venedors i compradors, amb aquells crits que es fan escoltar a molta distància , es trobaven que , només obrir la boca, les paraules quedaven glaçades i anaven rodolant pels aires, sense que ningú les pogués escoltar.

Ni es podien escoltar els crits dels homes i dones, ni es podien escoltar els brams dels ases, ni els bruels del bestiar , ni el belar de les ovelles, ni la cridadissa de l’aviram.

I tal era el desori organitzat que ningú sabia què venia , ni què comprava….

Però és clar , en avançar el dia, el sol anava creixent , i tant i tan va créixer que va començar el desglaç , i amb el desglaç es varen anar desglaçant les paraules i , un cop fóses ja es podia sentir el seu so….. I imagineu-vos quin enrenou. Les paraules i els brams que es marfonien , i s’hi ajuntaven els brams i les paraules que s”anaven dient…..

Un bon desgavell, que va fer que tothom pensés que l’altri se n’estava rient de tothom i va començar un bon devessall de garrotades , que des de llavors , del  bon embolic se’n diu :

Un bon mercat de Calaf….

Apali. Si voleu llegir la contalla de l’Apel.les Mestres cliqueu aquí.

I si voleu escoltar una cançó d’en Celdoni Fonoll cliqueu aquí.

I si voleu escoltar la contalla com la vaig explicar, cliqueu aquí.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

30 ANYS A SANT CELONI

Volia escriure les vivències a Sant Celoni durant els 30 anys que hi he conviscut i he pogut participar des de l’Ajuntament. Perdoneu-me , son tan grans els celonins que ara, de bursada, no em veig en cor de confegir les paraules necessàries…. Prometo fer-ho més endavant,

Però no volia que el fet de acomiadar-me de l’Ajuntament passés desapercebut!

Moltíssimes gràcies Vila de Sant Celoni!!!! Un immens record dels 30 anys i dels darrers dies!!!

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA MONTSENYENCA, LLUNY DE LA GERNACIÓ…..

BONA CASTANYA

Sant Cristòfol de la Castanya

A la bona hora dels senyors, les vuit del mati, hem sortit, uns quants caminants per encalçar la nostra muntanya del Senyal…. Apropats a Collformic…. Verge Maria Santíssima….!!!!!!  quina gernació…. quanta ferralla amb rodes que ocupava tot el cimbell montsenyenc….. Però nosaltres agosarats, havíem fet una ruta que, pels  fats divins , ens ha permès fer-la sense cap altra companyia que el cel, els petits núvols, i les nostres xerrameques que ens han apropat a Sant Cristòfol de la Castanya, que , en bona hora , hem estat rebuts afablement pel guardià en Xavier, que ens ha enllustrat de com el darrer capellà de la Castanya va haver de ser escortat per la guàrdia civil, car els feligresos en volien fer-ne xixines .

I a l’ensems ens ha regalat la petita història de la darrera campana que , solitària , campa pel campanaret deliciós.

Quan Sant Cristòfol va deixar de ser parròquia , volien treure totes les campanes, i els feligresos dels encontorns varen demanar que, d’acord, però sempre que en deixessin una per tal que si algun dia havien de tocar a sometent per salvar-se de l’invasor, aquesta escadussera campana els pogués avisar.

I és així que, si li demaneu bé  al bonhomiós d’en Xavier us deixarà tornar a la infantesa i podreu tocar una batallada  de campana, però no més, car potser els feligresos entendrien que tocàvem a sometent…..

I així ara un pas, ara un altre, els caminants han fet el camí tranquil planer, sadollats de pau, en un dia en que la muntanya estava presa per una gernació inimaginable…

Ai! si no vigilem……

I si voleu veure les fotografies cliqueu aquí (on hi trobareu algunes fotos antigues, o sigui d’una altra sortida.!!!

 https://www.flickr.com/photos/serrallonga/albums/72157602588139978

 https://www.flickr.com/photos/serrallonga/albums/72157673725579873

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UNA LLIÇÓ APRESA DESPRÉS DE MASSA ANYS……

Ja fa uns onze anys que  vàrem enterrar el pare.
En vida, el silenci… l’oblit… fins la rancúnia..
Recupero un conte antic. El rellegeixo…
Se m’acut: Gràcies pare… A voltes, només tenim  les manyes i la força per ajudar-nos, i la ràbia de la feina per fer.
Una gran lliçó, apresa després de … massa anys…

incendi-vilopriu-marc-3

Entrelluques l’espai erm. La sentor de la cendra tot just acabada de cremar. El bosc té un color confós com mai l’havies vist. Negre,  just encetada la nova etapa. La verdor de fa quatre dies, quan, amarat de suor et llençaves, destral en mà, abatent els arbres que, majestuosos, enfilaven la cresta vers l’infinit , ha desaparegut. Et senties un déu. Els abaties sense quasi cap esforç. El ritme pausat de la destral grossa, el destraleig compassat, dos tres, cinc, deu, vint cops, i el pi, cruixent s’anava vinclant .. ara un petit esgarip, ara un gran esglai i majestuós es tombava, de primer a poc a poc, i després furients, queien amb gran terrabastall. I així, un, dos, tres.. . Només quedaven  els plançons, el testimoni dels que, anys a venir, serien també abatuts, però avui no, avui restaven com a penyora de futur. La verdor restava immòbil. Un xerric a la bota. Una pausa lenta, deixar el temps just per anar al fato i prendre la botifarra i les seques i poder esmorzar. Beneeixes aquests instants que t’han retrobat amb la natura, encara que, maldestre, intentis malmetre-la. Abats els arbres, talment un déu de l’Olimp. Les pobres criatures empeses per la força de la destral que amb violència fas giravoltar, cauen abatudes. El bosc però resta ferm  dins de la destrossa. Els plançons saben la feina que tenen. Créixer per demà…..

Però el demà, per ells,  tampoc existeix. L’abrandat foc se’ls ha cruspit. Ho ha deixat tot erm. Dues, tres potser quatre llargues i interminables hores han sobrat per deixar anorreada la feina feta aquests darrers dies. Els guanys, els presumibles guanys ja no seran comptats. La ruïna. No en traurem res d’aquests encenalls.
Va ser aquell dia, quan vas sentir el fort crit del pare:
.- Agafa el camió i ves a carregar els pins de cal Acai .
.- Oh! , i qui m’ajudarà?… t’exclames .
.- Crida en Força i en Manyes. Ells t’ajudaran.
Mai havies sentit aquests noms, els teus companys de colla en abatre els arbres eren en Terra i el Coix. Mai havies sentit els dos noms que el pare et nomenava perquè carreguessis el camió. Malgrat tot, prens la baluerna. T’aferres al volant. Grunys, car avui, al vespre, hi havia la trobada de poesia. I fas cap al bosc on, fàcilment, amb en Manyes i en Força carregaràs el camió.
.- Manyes…!!
.- Força…..!!!
I així dues, tres, quatre, fins a quinze o vint vegades de cridar i comprens, davant el bosc cremat, que és una més, una altra, de les barrabassades del pare. Vol que siguis valent. Vol fer-te un home. La força i la manya son les que tu et donaràs per poder carregar el camió de pins cremats. Els grills carrisquegen amb fúria davant l’erm negrós. Només les despulles dels que havien estat pins ufanosos fins fa dos dies, i avui son desferres que, per no servir per a res més, serviran per a paper. Acules el camió al marge, fas alçaprem sobre un pi. L’estintoles a la caixa del camió, puges a la cabina, tires enrere la baluerna i quan balanceja el pi, baixes del camió fins a empènyer-lo cap dins de la caixa. I així, fins a carregar tot el camió. Mentre i tant els grills, amb el seu ric-ric  impertinent han iniciat la simfonia de sons que, en la teva angoixa, prens com una burla, una terrible burla de la naturalesa.
La xerrada pendent amb el pare. No serà pas avui que voldràs tenir-hi conversa. L’engegaries. De ben segur que li diries de tot. No es possible aquesta mala jeia. No es possible que, quan et veu arribar, brut de sutge, amb el camió farcit de desferres, se li escapi un lleuger somriure sorneguer.

I a sobre, se ne’n fot.

No pot ser aquesta mala manera de fer les coses. De ben segur que em sentirà… Però no em sent. En el fons se que ell sabia que baixaria el camió carregat……

Se que amb ell no es pot parlar. Els signes serviran. Altiu, em dreço davant d’ell, m’eixugo la suor de la cara, que, bruta de sutge, em deu conferir una presència d’espant. Me’l miro de dalt a baix.
.- Ah , no he trobat en Manyes ni en Força.. Aquí tens el camió carregat. En Julio i el vailet el poden descarregar.
Penso   (Per mala jeia la meva)

.- No és això el que volies.?
Giro cua i me’n vaig a l’aigüera a rentar-me.
Però com sempre va fer veure que no et sentia. No vas alçar la veu. Sabies que series massa ferotge. La conversa interrompuda altre cop.

……… A la nit, amb la cara neta i el cor encongit, amb els amics de sempre, ens reunim per preparar les lectures de poesia de la setmana vinent……

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A PUNT D’ESTRENA

carme roca

Imatge: amb la Maria Carme Roca! un goig de presentació del seu llibre a punt d’estrena!

Divendres, a hora foscant, a l’Ateneu de Sant Celoni i amb organització perfecte d’en Martí Monclús i els seus de la llibreria Alguer7, vaig tenir el goig de presentar el darrer llibre de la Maria Carme Roca. Un goig com sempre poder afegir la meva veu a les lloances del llibre.

Us transcric la presentació:

A PUNT  D’ESTRENA (DE MARIA CARME ROCA) PRESENTACIÓ 18 DE NOVEMBRE DE 2016 A SANT CELONI

ITEM PRIMER : Processos de lectura:

Miralls Tèrbols de Ferran de Pol ….. llegida 5 vegades per tal d’escatir quin és  el significat de l’obra….. després de donar-hi voltes, vaig arribar a la conclusió que anava de Miralls ……  tèrbols….. gran descobriment (vostès poden dir: aquest també s’hi va fixar!

La contrafigura del personatge, la visió esbiaixada del tema a tractar, el mirall que ens retorna el nostre jo, que ens el distorsiona per tal que, estrafet,  el puguem reconèixer dins la seva pròpia complexitat i tornar-nos la realitat

Vaig endinsar-me a l’Oscar Wilde el retrat de Dorian Gray , que endinsant-me en el seu  personatge ben determinat, ben dissenyat, el mirall  et retorna allò que potser no vols veure. O sigui el mirall ho contrafeia tot per tornar-te la imatge tant i tant distorsionada que eres tu mateix…..

Talment com el mite de Narcís, talment com les bruixes a l’infantament …. talment com l’obra literària esdevé una lectura permanent , una lectura que no és del llibre…. ets tu, enfront del mon….

ITEM SEGON De maneres de llegir.

Pots llegir un llibre, acabar-lo i explicar-lo, però no l’hem saborejat, llegit, gaudit, ni explicat … no hem entrat a l’ànima del personatge… no hem copsat el verí ni la glòria, ni el fel, ni la mel dels personatges,  de la trama,  d’entrellucar el fons …

O el pots començar, com servidor va començar “les veus del Pamano” i quan arribava a la pagina 70, va venir la feinada de fer una obra de teatre i el vaig deixar. Mentre el deixava, un bon amic, persona molt llegida,  em va dir que ell l’havia acabat i que no l’havia entès , un acabament massa deslligat, gens concretat, em deia ….

Acabada l’obra de teatre, vaig reprendre les veus del Pamano i per mandra, vaig recomençar la lectura allà on l’havia acabada. (ja m’ho se, vaig pensar) i quan vaig acabar me’n vaig adonar que no havia entès el final (el meu amic tenia raó) … no copsava, davant del bon llibre, com es podia esmicolar la seva lectura amb un final, jo en diria  aigualit.

Es clar , que vaig pensar! M’he perdut les primeres pàgines que ja no recordava…

I llavors el gran miracle de la literatura. Me’n vaig adonar que era un llibre circular, era un llibre total. La fi és el principi, el principi no és més que l’inici d’un camí però el camí ha de cloure… i  la cloenda estava al principi. Vaig xalar de valent .

ITEM 3.- A PUNT D’ESTRENA

I el de la Maria Carme Roca. El vaig començar a llegir, car aquesta presentació s’havia de fer ja fa un  temps, tenia la lectura avançada, però en suspendre’s la presentació, sempre et surten coses que van passant al davant  i que són urgents (una vegada un advocat argenti em féu, i crec amb raó : Vosotros , los catalanes estais más por lo urgente que por lo importante….. .
En tornar a posar nova  data de presentació vaig optar per una altre forma de lectura.

Vaig tornar a llegir el llibre…. allò que ja havia llegit, allò que ja havia viscut, es viu amb més intensitat. I em vaig recordar de miralls tèrbols…. els grans llibres necessiten  un pòsit, necessiten, com el bon vi, un repòs, necessiten que sapiguem trobar  per on van els personatges……

I fent-ho així vaig descobrir que aquest llibre la Maria Carme és un llibre a punt d’estrena.

I aquí no patiu, no us desvetllaré el llibre. Gran llibre, que es llegeix tranquil·lament, pausadament. Talment com la vida mateixa. I aquí , penso el gran encert del llibre… l’enfoc en la narració. En primera persona per apropar més el personatge, per fer-lo quasi de la família.

La narració en primera persona, et fa proper a la protagonista, et fa proper als fets que narra la protagonista. Et fa perdonar les coses que va descrivint la protagonista…. no té la distància necessària per a poder copsar la veritable ànima de la vida narrada.

I aquí , en aquest llibre, l’enfoc literari és tant adequat que, bé val una segona lectura. Car a la primera et fas còmplice de la protagonista, vius el que ella viu. I aquí hi ha el miratge. La protagonista es distancia del seu jo veritable, el fa agradívol, el fa plaent, però en el fons, com que ja ens ha entrat a l’ànima ni notem que  es poruga davant la vida , davant els fets que succeeixen, s’arrauleix en les petites misèries de l’entorn. El caràcter del pare que abandona. La mare que viu un altra mon, el germà que, mala peça, li va fent la vida fosca. La germana que s’allunya….. i davant l’amor…. ella no lluita, en Miquel apareix, i desapareix sense massa esma …

I aquí hi ha la grandesa del llibre….. les vivències seves no son cap estrena, talment com si es preparés per a una vida plena…. les angunies , la vida, l’amor, el va posposant…….

I la protagonista no se n’adona, o potser sí, que està contrafent la història, l’explica com a ella li plau, com a ella li va bé,  de forma que no quedi malament, que no surti cap mirall, que no surti Dorian Gray del mirall i ens la deformi, ens la capgiri.

Però si tasteu el llibre en totes les seves mels i fels de la protagonista veureu que , sempre està a punt d’estrena .

A punt d’estrena d’una  vida que potser li pot ser arrabassada per la malaltia que la te lligada al llit.

A punt d’estrena d’una família, mal engiponada i mal quallada, i ella tampoc s’hi estrena .

A punt d’estrena de l’amor , però no acaba d’abocar-se en cos i anima al seu estimat. Al primer embolic, queda esfilagarsat l’amor……. I no lluita.  Pobre Miquel

I en surten més….

I apunt d’estrena quan per una malaurada mort de la mare, el germà li pren, els pren a tots el patrimoni familiar. I ella ja vol lluitar, però el millor estar per estrenar….

I potser també quan es casa, està a punt d’estrena ……..

I està a punt d’estrena … pobre Tomàs…..

I tot aquest personatge èpic, ens es mostrat amb una sabiduría i seny tan propis de la Maria  Carme. I te l’habilitat de portar-nos de la ma del personatge a fer tombs per aquesta Barcelona ,que es la nostra Barcelona.

Qui no va anar de petit (oi Martí,) a Can Jorba a fer l’encàrrec del vestit de primera comunió),

O qui no va anar a can Jorba (oi Ramon ) la primera vegada que vaig  anar a Barcelona amb la família, vinga pujar i baixar les escales mecàniques, dinar a los Caracoles i tornada fins l’estació de Llavaneres, on el cotxe no arrencava i pujar cap a Llavaneres a peu.

I qui no ha passejat per aquest casc antic, recordant en Joan Camprubí.

I personalment he descobert la importància del carrer de Sant Domènec  del Call a l’obra…… i també a la meva vida….

Ens ofereix un final potent…..

I ara sí que va de debò i estic a punt per a l’estrena . .

portada_a-punt-destrena1-668x1024

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ERMITÀ DEL MONTSENY

ARTS609672

Avui una de l’ermità del Montseny.

Temps era temps, hi havia un ermità al Montseny, no se sap a quin indret, que era home pietós, benaurat, i molt atent a les desgràcies dels pobres pagesos que s’acostaven a explicar-li les penes….

I ai las!  que un dia, puja un vilatà del la terra baixa a preguntar-li qualsevulla fotesa. La realitat era anar a investigar si la seva vida era prou exemplar.

Puja tant de matinet, que veu com l’ermità surt a la primera hora, passeja pel bosquet proper a l’ermita i pren unes flors boscanes i se les menja. Fa una volta el bosquet i va a celebrar l’eucaristia.

El fariseu que havia pujat, va trobar que era un sacrilegi gravíssim haver ingerit menjar abans de dir missa. Estava prohibit per no sabem quin cànon rebre el cos de Crist havent menjat….

Ho va dir al bisbe i aquest crida l’ermità per a reconvenir-lo a renyar.lo.

L’ermità sorprès li fa al bisbe que ell ja ho sap que no es pot menjar abans de rebre el cos de Crist.

Però ell no havia menjat, ell havia pres unes flors boscanes per tal que el cos de Crist es trobés bé dins del seu cos……..

El bisbe el comprèn, i òbviament renyà al fariseu que li havia anat a portar el porxet!

Apali, si ho voleu, cliqueu aquí per escoltar la contalla.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VULL UNA DONA !!!

adam i eva durero2

Imatge: ADAM I EVA de Alberto Durero, Museu del Prado (Madrid)

Us fa que avui us n’expliqui una de l’Apel.les Mestres, de com  Nostramo va crear el món….

S’esdevingué que Nostramo, un cop acabada la seva obra de creació cabdal… o sigui: el Món ! Li va quedar tant bé que va pensar, home, perquè no hi posem un xic de vida…. havia fet els boscos, el mar, les torrenteres, els rius, els espais verds xamosos …. però va pensar que potser aniria bé que crees l’home.

Tal dit tal fet…. i ja tenim el pobre Adam creat  …. i abandonat….

Nostramo, quan el venia a veure a la terra se n’adonava que era una mica curt de gambals… una mica taril.lot…. un trapella gandul i mal girbat… En aquests pensaments,  es troba el dimoni (en aquells temps primerencs es feien i parlaven sovint). I li fa: he creat un taril.lot que no em plau gens… Vés que no el diboleixi i l’esborri de la terra.

El burxeta…. sempre mal conseller que li fa:

-Cà!!! no el desfacis , dona-li una companya i estarà entretingut.

Tal dit tal fet…  Li dona una companya, i un temps després baixa a la terra per veure com anava. El curt de gambals que li fa: 

-Home, què voleu que en faci d’aquesta andròmina! Ni parla, ni diu res, no piula… no podem parlar, ni se que pensa. No em fa ni cas… 

Nostramo que tenia solucions per tot que li aconsella que prengui una fulla (una!) d’una planta del seu jardí i que la posés a la  boca de la nou creada criatura mentre dormís i veuria quina millora. 

Dit i fet…. i uns temps després torna a veure al gamarús i li pregunta: 

-Què! com anem ? , funciona l’invent ?

– Que si funciona…. que si parla…. que si garla… que si enraona …. ? No para ! des d’aquell dia que no ha parat ni un sol instant, no es pot suportar, xerra que xerraràs,  crida que cridaràs….

Nostramo que li pregunta quantes fulles n’hi havia donat.

-Dues perquè ja se que vos em vareu dir una, però vaig pensar: assegura el tret , i li vaig donar dues.

Ah! Llavors el problema és teu….

Ja t’arreglaràs …… i si no ho arregles, doncs això: a posar-hi remei.

I en el dilema si ja s’ha posat remei o no, han anat passant els segles…. l’un darrera l’altre….

Apali, si la voleu escoltar , cliqueu aquí .

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS DOS CARRETERS

matxo traginers0g

Imatge: Un carreter amb el matxo.

Avui una de carreters.

De tant en tant, Nostramo i Sant Pere baixen a la terra per veure com ens portem .

I quan son a la terra ressegueixen camins, corriols i torrenteres i es fan càrrec de la bonhomia o mala jeia de tots nosaltres.

Un dia, passant per un camí, escolten uns precs a tots els sants del cel. S’apropen i és un carreter que li ha bolcat el carro i agenollat, prega al Déu dels Cels i a tots els Sants que l’ajudin en aquest destret en que es troba.

Sant Pere,  tot prest li fa a Nostramo:

– Senyor , anem a ajudar aquest pobre carreter. Ja veieu com ens demana ajuda i de quina manera tan pietosa.

Nostramo que li respon de manera incomprensible:

– I ara! . Anem que tenim prou feina. Ja se les compondrà aquest galifardeu !

Continuen el camí i en un revolt, senten una colla de renecs que , les orelles de Sant Pere xiulen de la gravetat del renec.  L’home malda per adreçar el carro i amb ell la càrrega, car se li ha tombat pel camí. s’agafa al coll dels matxos perquè puguin reprendre el camí. Va al darrera del carro i empeny les rodes per tal de poder sortir del mal fat en el que es troba…

Sant Pere , en sentir els renecs li fa a Nostramo:

– Senyor, anem-nos-en de seguida. Aquest mal home només fa que renegar . No es dels nostres… és un mal cristià.

I Nostramo que li fa:

– T’equivoques Pere. A aquest l’hem d’anar a ajudar. Contràriament al que feia l’altre aquest s’esmerça per poder treure els matxos del mal pas que han donat. Treballa, s’esgargamella, renega -Home! és carreter!!- Aquest malda per trobar una solució.

De sempre m’has sentit dir:

– Ajuda’t i el cel t’ajudarà….

Doncs, això! —–

Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL SARRÓ

pastor-2

Imatge: Un pastor amb el seu sarró, al camí dels Bonshomes.

Si n’era una vegada que un bordegàs de les nostres muntanyes pirinenques, va tenir la mala pensada de morir-se…

Com que havia estat un bala perduda, i un taril.lot força remarcable, gamarús cosa de no dir… se’n va directe a l’infern.

Prou truca i truca, però al final no l’obren  des de dins sent una veu que li sembla d’en Pere Botero que li fa :

— Has estat tan mala peça que ni nosaltres et volem. Ves a veure Sant Pere i Sant Iu que son els guardians del cel , per veure si t’ho arreglen.

I ell, cames ajudeu-me es va enfilant fins el cel…

Truca, li obre Sant Pere. Mira la llarga llista de noms que te preparada per saber qui entra i qui no …. i li fa:

— Bon home, vos no esteu a les llistes de bona gent que jo tinc aquí escrita…. Ja us en podeu anar, proveu al purgatori….

— Home, rondina el pastor, si no em volen a l’infern, menys em voldran al purgatori.. Oh i a més a més el camí es llarg…. No em permeteu que deixi el meu sarró aquí a la porta, mentre parlem…. 

Li es dat el consentiment i parla que parlaràs….. sense que Sant Pere veiés que, mica en mica s’anava ficant dins del cel… 

I ja quan Sant Pere li diu que ha de marxar, el pastor pregunta: 

— Mestre, del purgatori se n’entre i se’n surt? 

— oh i tant … és la seva funció, quan els mals homes han pagat els seus pecats en surten per venir al cel. 

— Mestre, insisteix el pastor…. I del cel se’n surt..

I Sant Pere amb veu de tro que li fa: 

— Mai ningú ha sortit del cel….

I com que el pastor ja havia creuat la porta del cel, li fa: 

— Doncs mestre! ara m’heu de tenir al cel…. Ja sóc dins…. 

Apali!, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’AMO DE CASA

parella catalana

Imatge: L’hereu i la pubilla.

Avui una de Sant Pere:

Ve un dia que Sant Pere, es sent desconnectat del mon. Des de la porta del cel, perd contacte amb la vida de la terra. I ves que crida un angelet, i li fa:

-Mira noiet,  pren cinquanta gallines i un ruc blanc i una altre de negre, i te’n vas cap a la terra i preguntes per les cases qui mana més, si l’home, o si la dona….. I si et diuen la dona: els dones una gallina…… I si et diuen l’home, els dones un ruc….

I sí, l’angelet baixa ala terra, i pregunta que preguntaràs_

—Qui mana a casa…. i la resposta , després de molt botzinar, acabaven sempre amb la mateixa resposta: la dona….. ,

Alguns, la resposta la feien ferma…. d’altres…. més dubtosa, però tots acabaven dient que qui manava era la dona….

Un dia , s’esdevé que arriba a una casa, on l’hereu els surt a rebre: fatxenda , faceciós i amb aquell punt d’orgull que el fa ser superior a tothom!

La pregunta de consuetud: Qui mana?.

I ell, ferm, estirat com una espiga de blat…. rotund! : Aquí mano jo…. ja se’n guardaria de manar ella…… !!!

I , carall! amb la resposta,  l’angelet  li diu :

—Davant de la contundència de la resposta us faig lliurament de tots dos rucs: el blanc i el negre !!

L’hereu que se’ls mira : i fa , convençut: El Blanc!!!

— S’ho rumia una mica: no, potser el negre !!!

— O millor, espera que ho vaig a preguntar a la dona , no fos cas que a ella no li plagués el negre !

— i L’angelet, no te mes remei que retirar-li els dos rucs i donar-li la darrera gallina.

Un cop arribat al cel, Sant Pere, en veure’l arribar amb els dos rucs i sense cap gallina, fa: 

—Mala negada! continuen manant elles…. 

Apali, si voleu escoltar la rondalla, cliqueu aquí. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari