València que comence a pensar el color

Catalunya va triar el groc per a la #ViaCatalana. Les Illes van decidir-se pel verd. Totes dues samarretes representen més que no un color, i una samarreta, fins i tot més que no uns colors d’un club. Són un país, cadascun d’ells: l’ún que vol independitzar-se, democràticament i pacífica; l’altre ha dit prou d’atacs i imposicions contra l’escola i contra la llengua, dos àmbits bàsics en els fonaments de qualsevol nació. Xa, les dues coses són germanes en amdós espais, la llengua i escola. Perquè la reivindicació de les Illes ha despertat un esperit més enllà de l’escola, i no sabem fins on podrà arribar aquest clam unànim, que ha dit prou a governs dictatorials, facinerosos, corruptes, que es pensen que tenen el dret d’esclafar tothom per la representació de les urnes.
L’homenic Bauzà ha despertat un gegant que no pararà, malgrat que dimitís (seria el menys vergonyós) o la retirada del decret. Perquè l’ànima de la identitat i de la pertinença no s’adorm amb tanta facilitat, un colp l’emoció és tan col·lectiva i extraordinària.

Què farà València, ara? Per quina sorpresa es decantarà el País Valencià i quin efecte ens portarà a triar color de samarreta reivindicativa? (blava no, collons). La reivindicació de la llengua encara no és majoritària, a València, i malgrat que la situació social és ara mateix crítica, tampoc no somou suficient per determinar un què suficientment cridaner que aplegue una gernació de valencians a jugar-s’ho tot (és el que han fet a les Illes, els mestres). Ni arruinant-nos Bancaixa, la CAM o banc de València, ha sigut suficient per despertar-nos. Per tant, l’economia no és prou reclam, ni el camp, ni la desocupació, ni la liquidació del paisatge, ni l’abús de les elèctriques, ni… Els valencians semblem el masoquisme fet consciència. Potser les falles o la idiotesa, no ho sabem, a curt termini, però entre els valencians també saltarà una gúspira que ens obrirà els ulls, no ho dubteu, com ha passat a la resta del país, i llavors també haurem de lluir una samarreta. Aquesta serà la segona cosa que triarem, el color de la reivindicació que ens tornarà a situar amb la dignitat necessària davant el món.

Per molts anys als docents de les lles, que han sabut guanyar-se els seus perquè els feren costat en tot moment. Han demostrat al món quin honor representa la professió de mestre. La pròpia Finlàndia estaria orgullosa d’aital dignitat.

Sisé Congrés de l’Alcúdia (2)

Hui ho hem passat millor, infinitament millor, però ara ja estic cansat i faré una visió molt particular, però molt, del segon dia de congrés a l’Alcúdia. Per cert, el berenar també ha sigut més llarg, i sembla que hi havia croissants per tothom.

Comencem fort i dur: la primera de la ponències a càrrec de Sandra Racionero obri amb un colp d’estòmac: tot el que us han ensenyat ací al país, sobre aprenentatge comprensiu, significatiu, Ausubel i la mare que el parí, no ha valgut de res. Però de res. No hi ha cap país occidental, cap, dels que segueixen les comunitats científiques (res de xarraires i tocanúvols), que admeten cap dels referents sobre els que heu treballat, sobre els que heu estudiat, i sobre els que encara preteneu ensenyar. L’escola i les escoles de magisteri s’assenten sobre bases errònies. No trencareu mai amb el fracàs, perquè és un model que provoca fracàs.

Segon poal d’aigua freda que ens llançava la jove Sandra de trenta-cinc anys, feta a Wisconsin, amb una beca per estudiar de veritat teoria de l’educació, sobre Bruner, Vigotski i tota la pesca: el debat sobre la metodologia o les metodologies és gratuït, tampoc no serveix de res. Però de res (el poal era de ferro de la ferreteria la Campana). Si encà debateu sobre quina és la millor metodologia per ensenyar, no esteu equivocats, solament, és que no voleu avançar.

La clau, tercera idea de la jove Sandra que va acabar el doctorat a Albacete: la clau són les comunitats dialògiques, i sobretot, les interaccions a l’escola amb tothom: teòricament, les intervencions-actuacions educatives d’èxit són universals i transferibles: inclusió, treball d’equip a l’aula, diversos adults, naturalment amb el guiatge de l’adult, el treball entre iguals, les lectures dialogades-dialògiques, entendre que tots tenen capacitat per avançar, pen entendre, per respondre, per poder, però cal plantejar-los reptes, res de donar-los peixet: Homer, Carner, Riba, Verdaguer, Estellés, Fuster… va, va, animeu-vos, Dante, Virgili, ànim, xicots… Quants anys fa que ho dic…

Hi ha un detall de la jove Sandra sobre què cal desestimar en llegir que no ens ha agradat, però em reserve el comentari perquè és molt tard. Sandra Racionero és de l’escola del Ramon Fletxa, treball, estudi, publicació científica internacional, comprovació… Una cosa sèria, vaja, on no li valen miracles ni més pèrdues de temps. (llàstima que la presentació era fluixa, les imatges ratades i els textos en castellà, uiii)

Segona ponència: educació i futur. Joan Rué
Joan Rué m’ha agradat especialment, pel que ha significat de trencament, en molts sentits: una presetació digital treballada, de molta cura de la imatge i de les idees expressades, poc de text i provocació intel·lectual, lucidesa, i reflexió sobre el futur que també és present i és la pròpia acció que ara mateix fem, malgrat que ens podríem retratar: mirem-nos una aula de les nostres, una, consideraríem que és una aula de futur, per què? Quins són els detalls que equilibrin en un costat del present o del futur?, del passat? Ens atrevim a fer una passa endavant o ens excusem (els mestres en som mestres), podem o avorrim?, provoquem la intel·ligència entre els alumnes o, solament, la repetició d’allò que ja saben?, els fem cooperarar o els dictem, fem pensar o pensem per ells?, integrem o fragmentem el coneixement?, ensenyem a assumir responsabilitats o preferim eixir a fumar sense mirar si fem fum o fugim?

També podria començar pel principi, amb unes dades que el professor Rué ens ha deixat per obrir-nos a la realitat d’un meló d’Alger que cadascú, sense excusa, haurà de tastar amb criteri: no ho podem llançar tot als porcs.
El futur i els seus significats pràctics en l’educació, per Joan Rué: quina bona tria, hui, dels organitzadors.

Per molts anys, el #CongrésBausset
 

Sisé Congrés de l’Alcúdia

Hui ha començat el congrés de mestres de l’Alcúdia, que ha consolidat en sis anys un encontre imprescindible a les comarques centrals. Educació com a inversió de futur. Un parell de conferències, descans entremig per fer unes galetes i un suc i fins demà. Un primer dia sense gaire emoció, la veritat, malgrat que hi havia manta ingredients: sobretot aquest moviment entusiasta de les Illes, que té el país sencer en un puny, el cor robat, perquè el coratge d’aquells mestres ha plantat cara als sangoneres de la política i les llengües dominants. Doncs ni això, no han sabut utilitzar Victòria Camps i Josep Ramoneda, que han estat més prompte plans i avorridots en la seua exposició, sobretot el segon, que l’home semblava que venia a fer-nos una classe de la facultat, però de quan ell estudiava, bo i rematant la faena amb una oració sobre el concepte cultura que ha provocat unes quantes reaccions: xe, Ramoneda, si no has de dir-nos res de nou no cal que vingues, home, a la SER ja t’atendran com mereixes. Pos no ha dit que això de els xarxes i la tecnologia són poc menys que nocives per a la salut de l’escola i del món. Aigua en cistella, fum de botxa, sense substància ni pedigrí. I els organitzadors no tenen cap culpa, perquè prou que treballen per aconseguir un dels millors congressos del país sobre l’educació i l’escola. 

El futur sobre l’escola hui era entre el públic, entre els organitzadors, a les Illes, al nord i al sud, on cada dia els mestres treballen debaten estudien per l’escola.

Ja ho va dir Ramon Fletxa, en el món n’hi ha més xarraires que científics, i cada vegada la temptació ens fa portar homenots amb un carro carregat de perols, elixirs i cucanyes: els carros amb vela, perdoneu-los, tapen el sol i les mancances pròpies i alienes. Una mica més de professionalitat ens hagués sentat millor que un poliol.
Ves que els mestres som condescendents i perdonem en excés.
#CongrésBausset 

El malgovern de l’amenaça i la imposició

Han aprovat un decret de llengües perquè tenien majoria absoluta. Ni la Universitat, ni els instituts ni l’escola, ni els sindicats, ni les famílies ni els mestres, no el volen, el decret. No el volen perquè és un decret que no facilita, ni ajuda ni millora l’ensenyament de llengües. Clar i ras, no funciona a l’escola. Encà que els mestres anaren en favor, és un model d’ensenyament ineficaç, maldestre, erroni.

I ho diem nosaltres, això? Els que som en vaga o els hi donem suport? No, ho diu la Universitat (que en realitat és l’autotitat científica per a aquests casos), però ho diuen també països que en saben més, molt més que aquests que ens governen. Són països que cada any demostren amb proves, amb resultats, l’eficàcia dels seus mètodes. Països que han fet pactes perquè l’educació i l’escola siga al capdamunt, lluny de les guerres polítiques de mediocres. I diuen que aquest model, el que han triat ací, no serveix. Ells no el fan servir.

Per tant, què diríeu que faran els nostres polítics del pp que governen amb majoria? Atendre els bons models? Modificar el decret? Escoltar qui en sap? No. No faran res d’això. Són incapaços de la rectificació, d’aprendre de l’error, que és un tret diferencial i necessari per aprendre, nyas!

Per tant, qui era aquell governant que preferia escoltar el seu cavall abans que escoltar el seu poble? El pp? No. Calígula. Era Calígula, ves qui ens governa, a les Illes, a València, a Madrid…

Espana imita els russos

Espana actua com els russos, és una piconadora que en comptes de convidar al coneixement i a l’estudi, per allà on passa no deixa sinó una ruïna i una invitació a la fugida. Els camins de la imposició, encara no ho han aprés, aconsegueixen el contrari del que pretenen. Els decrets de llengües i d’educació no deixen sinó un desert, les restes d’un sutnami no desitjat, que és el resultat d’aqueix camí de les imposicions i els decrets. Ara, la llengua a les Illes, o a València, o a Catalunya, a tot arreu del país, per la força d’una suposada democràcia que ja no sap amagar la corrupció que l’ha ordida.

Tant se val que el rei envie el gendre a cobrar a València o a Mallorca, que li paguen uns quants milions d’euros per una venda de fum, tant se val que els jutjats no hi vegen delicte, que els diaris en parlen, de l’èxit de l’operació final. Tota la corrupció destapada desmenteix l’argumentació de la majoria parlamentària. Han guanyat eleccions, una rere l’altra, amb trampes, corrupció i lladrocinis. No tenen cap autoritat moral per a l’argumentació, sols la plana de mitjans que els llepa el cul en canvi d’engrunes.

Naturalment, la manera d’actuar ja no amaga el descontent general que significa el joc de la pròpia marca. Espana s’ha convertit en el fracàs més gros d’Europa, en educació, en economia, en sanitat, i en tot de luxes que ara són saldos a liquidar amb urgència… No podem amagar que som un estat que és en ruïna. Ara, ells continuen pensant que no, que per la força i el mandat diví, tenen més raó que els sants i la crua realitat de cada dia.

Però el russos també van ser derrotats amb intel·ligència, pels finlandesos: sense exèrcit, ni piconadores, van fer ús de la intel·ligència i les idees per guanyar en la batalla del coneixement. Malgrat que tenien la pitjor de les amenaces militars a tocar. Els finlandesos són els primers arreu del món, en els resultats educatius i en el compromís social i ètic. La defensa de la llengua i l’aprenentatge de més llengües que, casualment, no són el rus, no els ha estalviat d’eixir al món amb el major dels èxits. La dignitat moral i ètica i una escola que és un honor mundial.

Els mestres de les illes han demostrat que el camí de Finlàndia és possible. Per decència, per la llengua, perquè en la societat del coneixement, aquelles intoleràncies Bauzà o Wert o Català, són fàcilment esquivables a poc que ens posem a defensar que una altra via és possible: la sensatesa i la lògica que és sentit comú.

I els espanols, en Wert i en Bauzà, per exemple, que vagen provocant amb el rulo gros…, acabaran d’aconseguir que traguem l’espanol de l’escola, fins i tot com a tercera o quarta llengua de l’ensenyament. Les xiuleries i les provocacions ens faran posar cap per avall allò que ells representen, marca, llengua, política, torpesa i mediocritat.