València que comence a pensar el color

Catalunya va triar el groc per a la #ViaCatalana. Les Illes van decidir-se pel verd. Totes dues samarretes representen més que no un color, i una samarreta, fins i tot més que no uns colors d’un club. Són un país, cadascun d’ells: l’ún que vol independitzar-se, democràticament i pacífica; l’altre ha dit prou d’atacs i imposicions contra l’escola i contra la llengua, dos àmbits bàsics en els fonaments de qualsevol nació. Xa, les dues coses són germanes en amdós espais, la llengua i escola. Perquè la reivindicació de les Illes ha despertat un esperit més enllà de l’escola, i no sabem fins on podrà arribar aquest clam unànim, que ha dit prou a governs dictatorials, facinerosos, corruptes, que es pensen que tenen el dret d’esclafar tothom per la representació de les urnes.
L’homenic Bauzà ha despertat un gegant que no pararà, malgrat que dimitís (seria el menys vergonyós) o la retirada del decret. Perquè l’ànima de la identitat i de la pertinença no s’adorm amb tanta facilitat, un colp l’emoció és tan col·lectiva i extraordinària.

Què farà València, ara? Per quina sorpresa es decantarà el País Valencià i quin efecte ens portarà a triar color de samarreta reivindicativa? (blava no, collons). La reivindicació de la llengua encara no és majoritària, a València, i malgrat que la situació social és ara mateix crítica, tampoc no somou suficient per determinar un què suficientment cridaner que aplegue una gernació de valencians a jugar-s’ho tot (és el que han fet a les Illes, els mestres). Ni arruinant-nos Bancaixa, la CAM o banc de València, ha sigut suficient per despertar-nos. Per tant, l’economia no és prou reclam, ni el camp, ni la desocupació, ni la liquidació del paisatge, ni l’abús de les elèctriques, ni… Els valencians semblem el masoquisme fet consciència. Potser les falles o la idiotesa, no ho sabem, a curt termini, però entre els valencians també saltarà una gúspira que ens obrirà els ulls, no ho dubteu, com ha passat a la resta del país, i llavors també haurem de lluir una samarreta. Aquesta serà la segona cosa que triarem, el color de la reivindicació que ens tornarà a situar amb la dignitat necessària davant el món.

Per molts anys als docents de les lles, que han sabut guanyar-se els seus perquè els feren costat en tot moment. Han demostrat al món quin honor representa la professió de mestre. La pròpia Finlàndia estaria orgullosa d’aital dignitat.

Sisé Congrés de l’Alcúdia (2)

Hui ho hem passat millor, infinitament millor, però ara ja estic cansat i faré una visió molt particular, però molt, del segon dia de congrés a l’Alcúdia. Per cert, el berenar també ha sigut més llarg, i sembla que hi havia croissants per tothom.

Comencem fort i dur: la primera de la ponències a càrrec de Sandra Racionero obri amb un colp d’estòmac: tot el que us han ensenyat ací al país, sobre aprenentatge comprensiu, significatiu, Ausubel i la mare que el parí, no ha valgut de res. Però de res. No hi ha cap país occidental, cap, dels que segueixen les comunitats científiques (res de xarraires i tocanúvols), que admeten cap dels referents sobre els que heu treballat, sobre els que heu estudiat, i sobre els que encara preteneu ensenyar. L’escola i les escoles de magisteri s’assenten sobre bases errònies. No trencareu mai amb el fracàs, perquè és un model que provoca fracàs.

Segon poal d’aigua freda que ens llançava la jove Sandra de trenta-cinc anys, feta a Wisconsin, amb una beca per estudiar de veritat teoria de l’educació, sobre Bruner, Vigotski i tota la pesca: el debat sobre la metodologia o les metodologies és gratuït, tampoc no serveix de res. Però de res (el poal era de ferro de la ferreteria la Campana). Si encà debateu sobre quina és la millor metodologia per ensenyar, no esteu equivocats, solament, és que no voleu avançar.

La clau, tercera idea de la jove Sandra que va acabar el doctorat a Albacete: la clau són les comunitats dialògiques, i sobretot, les interaccions a l’escola amb tothom: teòricament, les intervencions-actuacions educatives d’èxit són universals i transferibles: inclusió, treball d’equip a l’aula, diversos adults, naturalment amb el guiatge de l’adult, el treball entre iguals, les lectures dialogades-dialògiques, entendre que tots tenen capacitat per avançar, pen entendre, per respondre, per poder, però cal plantejar-los reptes, res de donar-los peixet: Homer, Carner, Riba, Verdaguer, Estellés, Fuster… va, va, animeu-vos, Dante, Virgili, ànim, xicots… Quants anys fa que ho dic…

Hi ha un detall de la jove Sandra sobre què cal desestimar en llegir que no ens ha agradat, però em reserve el comentari perquè és molt tard. Sandra Racionero és de l’escola del Ramon Fletxa, treball, estudi, publicació científica internacional, comprovació… Una cosa sèria, vaja, on no li valen miracles ni més pèrdues de temps. (llàstima que la presentació era fluixa, les imatges ratades i els textos en castellà, uiii)

Segona ponència: educació i futur. Joan Rué
Joan Rué m’ha agradat especialment, pel que ha significat de trencament, en molts sentits: una presetació digital treballada, de molta cura de la imatge i de les idees expressades, poc de text i provocació intel·lectual, lucidesa, i reflexió sobre el futur que també és present i és la pròpia acció que ara mateix fem, malgrat que ens podríem retratar: mirem-nos una aula de les nostres, una, consideraríem que és una aula de futur, per què? Quins són els detalls que equilibrin en un costat del present o del futur?, del passat? Ens atrevim a fer una passa endavant o ens excusem (els mestres en som mestres), podem o avorrim?, provoquem la intel·ligència entre els alumnes o, solament, la repetició d’allò que ja saben?, els fem cooperarar o els dictem, fem pensar o pensem per ells?, integrem o fragmentem el coneixement?, ensenyem a assumir responsabilitats o preferim eixir a fumar sense mirar si fem fum o fugim?

També podria començar pel principi, amb unes dades que el professor Rué ens ha deixat per obrir-nos a la realitat d’un meló d’Alger que cadascú, sense excusa, haurà de tastar amb criteri: no ho podem llançar tot als porcs.
El futur i els seus significats pràctics en l’educació, per Joan Rué: quina bona tria, hui, dels organitzadors.

Per molts anys, el #CongrésBausset
 

Sisé Congrés de l’Alcúdia

Hui ha començat el congrés de mestres de l’Alcúdia, que ha consolidat en sis anys un encontre imprescindible a les comarques centrals. Educació com a inversió de futur. Un parell de conferències, descans entremig per fer unes galetes i un suc i fins demà. Un primer dia sense gaire emoció, la veritat, malgrat que hi havia manta ingredients: sobretot aquest moviment entusiasta de les Illes, que té el país sencer en un puny, el cor robat, perquè el coratge d’aquells mestres ha plantat cara als sangoneres de la política i les llengües dominants. Doncs ni això, no han sabut utilitzar Victòria Camps i Josep Ramoneda, que han estat més prompte plans i avorridots en la seua exposició, sobretot el segon, que l’home semblava que venia a fer-nos una classe de la facultat, però de quan ell estudiava, bo i rematant la faena amb una oració sobre el concepte cultura que ha provocat unes quantes reaccions: xe, Ramoneda, si no has de dir-nos res de nou no cal que vingues, home, a la SER ja t’atendran com mereixes. Pos no ha dit que això de els xarxes i la tecnologia són poc menys que nocives per a la salut de l’escola i del món. Aigua en cistella, fum de botxa, sense substància ni pedigrí. I els organitzadors no tenen cap culpa, perquè prou que treballen per aconseguir un dels millors congressos del país sobre l’educació i l’escola. 

El futur sobre l’escola hui era entre el públic, entre els organitzadors, a les Illes, al nord i al sud, on cada dia els mestres treballen debaten estudien per l’escola.

Ja ho va dir Ramon Fletxa, en el món n’hi ha més xarraires que científics, i cada vegada la temptació ens fa portar homenots amb un carro carregat de perols, elixirs i cucanyes: els carros amb vela, perdoneu-los, tapen el sol i les mancances pròpies i alienes. Una mica més de professionalitat ens hagués sentat millor que un poliol.
Ves que els mestres som condescendents i perdonem en excés.
#CongrésBausset 

El malgovern de l’amenaça i la imposició

Han aprovat un decret de llengües perquè tenien majoria absoluta. Ni la Universitat, ni els instituts ni l’escola, ni els sindicats, ni les famílies ni els mestres, no el volen, el decret. No el volen perquè és un decret que no facilita, ni ajuda ni millora l’ensenyament de llengües. Clar i ras, no funciona a l’escola. Encà que els mestres anaren en favor, és un model d’ensenyament ineficaç, maldestre, erroni.

I ho diem nosaltres, això? Els que som en vaga o els hi donem suport? No, ho diu la Universitat (que en realitat és l’autotitat científica per a aquests casos), però ho diuen també països que en saben més, molt més que aquests que ens governen. Són països que cada any demostren amb proves, amb resultats, l’eficàcia dels seus mètodes. Països que han fet pactes perquè l’educació i l’escola siga al capdamunt, lluny de les guerres polítiques de mediocres. I diuen que aquest model, el que han triat ací, no serveix. Ells no el fan servir.

Per tant, què diríeu que faran els nostres polítics del pp que governen amb majoria? Atendre els bons models? Modificar el decret? Escoltar qui en sap? No. No faran res d’això. Són incapaços de la rectificació, d’aprendre de l’error, que és un tret diferencial i necessari per aprendre, nyas!

Per tant, qui era aquell governant que preferia escoltar el seu cavall abans que escoltar el seu poble? El pp? No. Calígula. Era Calígula, ves qui ens governa, a les Illes, a València, a Madrid…

Espana imita els russos

Espana actua com els russos, és una piconadora que en comptes de convidar al coneixement i a l’estudi, per allà on passa no deixa sinó una ruïna i una invitació a la fugida. Els camins de la imposició, encara no ho han aprés, aconsegueixen el contrari del que pretenen. Els decrets de llengües i d’educació no deixen sinó un desert, les restes d’un sutnami no desitjat, que és el resultat d’aqueix camí de les imposicions i els decrets. Ara, la llengua a les Illes, o a València, o a Catalunya, a tot arreu del país, per la força d’una suposada democràcia que ja no sap amagar la corrupció que l’ha ordida.

Tant se val que el rei envie el gendre a cobrar a València o a Mallorca, que li paguen uns quants milions d’euros per una venda de fum, tant se val que els jutjats no hi vegen delicte, que els diaris en parlen, de l’èxit de l’operació final. Tota la corrupció destapada desmenteix l’argumentació de la majoria parlamentària. Han guanyat eleccions, una rere l’altra, amb trampes, corrupció i lladrocinis. No tenen cap autoritat moral per a l’argumentació, sols la plana de mitjans que els llepa el cul en canvi d’engrunes.

Naturalment, la manera d’actuar ja no amaga el descontent general que significa el joc de la pròpia marca. Espana s’ha convertit en el fracàs més gros d’Europa, en educació, en economia, en sanitat, i en tot de luxes que ara són saldos a liquidar amb urgència… No podem amagar que som un estat que és en ruïna. Ara, ells continuen pensant que no, que per la força i el mandat diví, tenen més raó que els sants i la crua realitat de cada dia.

Però el russos també van ser derrotats amb intel·ligència, pels finlandesos: sense exèrcit, ni piconadores, van fer ús de la intel·ligència i les idees per guanyar en la batalla del coneixement. Malgrat que tenien la pitjor de les amenaces militars a tocar. Els finlandesos són els primers arreu del món, en els resultats educatius i en el compromís social i ètic. La defensa de la llengua i l’aprenentatge de més llengües que, casualment, no són el rus, no els ha estalviat d’eixir al món amb el major dels èxits. La dignitat moral i ètica i una escola que és un honor mundial.

Els mestres de les illes han demostrat que el camí de Finlàndia és possible. Per decència, per la llengua, perquè en la societat del coneixement, aquelles intoleràncies Bauzà o Wert o Català, són fàcilment esquivables a poc que ens posem a defensar que una altra via és possible: la sensatesa i la lògica que és sentit comú.

I els espanols, en Wert i en Bauzà, per exemple, que vagen provocant amb el rulo gros…, acabaran d’aconseguir que traguem l’espanol de l’escola, fins i tot com a tercera o quarta llengua de l’ensenyament. Les xiuleries i les provocacions ens faran posar cap per avall allò que ells representen, marca, llengua, política, torpesa i mediocritat.

Europa no és idiota

El govern d’espanya s’afanya a dir que catalunya es quedarà fóra d’europa, en el cas de la independència, fins i tot amenaça que mai no serà acceptada a la unió. Com si europa preferix allò que quedarà d’espanya, del que representa, abans que no allò que empeny catalunya fóra d’ella.

Benvolgut Margallot, europa no és idiota. Té més informació que no la que vosté li adreça, sobre catalunya i sobre la mateixa espanya. Saben que allò que quedarà dins la unió, és la part d’espanya que ha sigut incapaç de renunciar al franquisme, ves quin pinyol i quin regalot. Més encara com saben a Europa, benvolgut menistrot, que el seu govern corre a subvencionar, a finançar i a premiar aquell franquisme confés.
Europa tampoc no és cega, ni és idiota. Ja sap quina part de l’estat li queda a dins de la unió: una part incapaç de prohibir actes vandàlics, incapaç de punir-los o tenir-los a ratlla. Ves si el retruc és de voltejar campanes. Tot de ciriots i rosaris en favor d’una època de dictadura i movimiento, els quedarà dins la unió, amb aquest àlbum de polítics del pp i del psoe, que dels vuitanta ençà han sigut incapaços de fer net, de renunciar ni de trencar definitivament amb un estil que, fins i tot, reviu i renaix a tongades, amb aquella permissivitat política, judicial i de qualsevol ordre, sobre la qual s’emparen xenofòbies, amenaces i fins i tot assassinats.

Han d’estar contentots, a Europa, pletòrics de saber quin cul de sac els quedarà en el canvi de cromos geogràfic a dos anys vista.

I les amenaces, i les agressions, i els modos que encà perviuen com si no haguessen passat els anys, no valdran contra ambaixadors i demòcrates. Ni a llarg ni a curt termini. Malgrat l’anestèsia històrica, d’europa, i la seua ingratitud els últims setanta anys. Malgrat el despropòsit que encà paguem d’aquella decisió d’abandonar-nos a la sort de feixistes i antidemòcrates, els fills dels quals ens governen amb desvergonyiment i xuleria… 

Retrobament

Pels càlculs que havien fet, vam acabar el 1983 els estudis de magisteri, així que feia trenta anys, trenta!, que alguns dels mestres no ens havíem vist. És d’aquelles festes que algú de la colla de joves que teníem aquella energia i entusiasme decideix que ha passat prou temps i prova d’acomboiar-nos. Bé, sí, potser és una idea tòpica, ves a saber com és, però uns quants ens llancem trenta anys després a vore quina cara fem. Iguals?, estem millor que fa tant i tant, així que no hem de patir, sobretot perquè vivim l’escola amb el mateix entusiasme, gairebé similar a quan volíem menjar-nos el món. Naturalment que no ens hem menjat el món, ni la meitat ni sencer, fins i tot que no ens hem acabat el meló de tot l’any, perquè Rosa, que és un joiell de força indescriptible —enguany era difícil fallar la tria, dona— l’havia rebut de sa mare, però la caldereta de rap i creïlles que ens han preparat Boro i Joan ha sigut espectacular. D’aquelles que paga la pena esperar trenta o més anys i tomben de tos, allà al Mareny de Barraquetes, on feia tants anys estudiàvem la flauta per passar amb un mínim de decència allò bàsic, la música amb la família Alaman, i davant nostre, entre notes i cançons de senzillesa, un home passava tirava el rai i tornava amb poals plens de llises, i moatros encara féiem fu, fiu, fu… Conservem l’ànim intacte, la força i el somriure d’aquells dies. Paraula.
No podem explicar les expressions, les maneres, els somnis que ens empenyien a treballar per l’escola, a formar-nos per començar tot de projectes en favor de l’escola i del país: però el camí ha pagat la pena, i l’encontre, trenta anys després amb aquella caldereta de rap que ens feia vius i joves, com si encà tinguérem vint anys, una miqueta més però no gaire més. Per aqueixa iniciativa, gràcies. Per continuar vius davant l’escola i tanta feina com ens queda per fer, gràcies.
Ens hem conjurat perquè no passen trenta anys més per trobar-nos, sobretot perquè en el millor dels casos, ens hauran de portar els fills, amb els goteros o coses pitjors.
Xa, que resistim i ens queda el millor. Ras i curt.

Entre l’escola i en Bauzà, trie l’escola

Trie l’escola, sobretot, perquè és qui té l’autoritat moral i ètica. No ens cal fer un repàs ràpid dels últims anys de govern del partit popular allà i ací. Ni moralment ni ètica no es poden defensar. Menys encara davant l’escola i allò que significa. El conflicte contra l’escola del partit popular és un tumor crònic, permanent. Ves què són capaços d’ordir.

Dilluns, ENXARXA’T, la xarxa d’escoles per la millora de la Federació Escola Valenciana, inaugura el curs amb una conferència de Xavier Melgarejo, l’home que més en sap sobre el sistema educatiu finlandés. Un model d’èxit, el model sens dubte, de respecte, de llibertat d’acció, que any rere any ensenya al món els millors resultats, sense l’estrés ni la competitivitat d’alguns exemples asiàtics, i sense oblidar una formació en valors tan important com compromesa.

Segons Pasi Sahlberg, mestre i protagonsita d’aquella escola, el sistema finlandés segueix polítiques educatives amistoses amb els docents. Les escoles tenen una llibertat d’acció i uns controls d’avaluació molt estrictes, però que en cap cas no són punitius, com ho són en la majoria de països. Encà més, defugen una política educativa burocratitzada i fiscalitzadora, en canvi d’un treball per competències i d’investigació entre alumnes, entre iguals, de major solidesa per als alumnes mateix. L’admiració pels equips docents és tan gran i tan alta, que els pares animen els fills a ser mestres, més que no metges, advocats o enginyers.

Una setmana sencera de vaga a l’escola és un fracàs polític sense excusa. Perquè demostra incapacitat, política sobretot, i ineficàcia, que es tradueix una nul·la voluntat de diàleg i d’entesa. Això és, el polític Bauzà nega que l’escola tinga la capacitat d’educar, sense la seua autoritat impermeable. Vet ací on és capaç d’arribar el fracàs d’una política incapaç, immoral fins i tot. Posar contra la paret l’escola és no entendre res, ni el món del segle XXI, ni la pedagogia del XX, ni el gran èxit finlàndes dels últims quaranta anys.

Ni la rectificació no valdria després de cinc dies d’enfrontament. La dimissió, potser, i encà amb alguns deures i obligacions per reparar el mal fet. A mestres, pares i xiquets sobretot.

Muira l’escola, crida en Bauzà

No s’entén sinó. El virrei o president s’exclama contra tot i contra tots: primer, jo. Que muira la resta si cal. I ja hi som en el quart dia de vaga de l’escola a les Illes. No sé quants anys fa que l’escola no plantejava una lluita d’aital envergadura, amb aqueixa força i solidesa. En favor de l’ensenyament de llengües.
Però en Bauzà no afluixa, aparentment. Ves quina mena de polític no ha d’ésser. Que es pensa per damunt de l’escola i de tothom. Ves quina escola tindríem si els mestres, si un de sol dels mestres, actuàrem d’aqueixa manera. Contra tots els alumnes i contra tot.
Què lluny és Europa, homenic Bauzà, i com de lluny és Finlàndia, d’aqueixa política de gos rabiós, impermeable, que governa inflexible com si es pensés en el principi dels temps, del segle XX o una cosa pitjor.
Quina didàctica i quina pedagogia té aquest mestre? D’on beu? Qui l’assessora?
Que prefereix la ruïna de tothom abans que no la seua… En mans de quina classe política són els homes en aquest país, que voldrien el suïcidi general abans de mostrar i demostrar un pessic de coneixement.
Que mori la intel·ligència?, crida el ruc…, mai, home, mai. 

«El vell regne de Mallorques
el voldrien fer bocins
per això la Història crida:
siau qui sou, mallorquins.»

El frau d’uns homes i unes empreses

Un altre tumor espanyol va destapant el model empresarial i polític d’aquest corral que ells en diuen estat. L’esport consisteix a convertir un polític que ja no té el pedigrí necessari en un executiu de pandereta i diari econòmic sota el braç. Una pràctica mafiosa, per bé que legalitzada d’atribuir competències a homes que, en la seua majoria, no han sabut ni lligar-se les trenilles de la sabata.
L’últim cas de la infanta a Suïssa i el seu decentot homenic, o ara el del Popeie Rato són un escàndol enmig d’una crisi de la qual ells són actors, protagonistes i directors de pel·lícula.

Però  entre la màfia política espanola val tot. Qualsevol drap o ninot és bo per sucar-hi pa, piu i figa. Per suposat, també l’acció de convertir els homes de primera línia pp-psoe en executius de monopolis empresarials que ja van ser construïts a conveniència particular de la política i les famílies de poder de la caspa i el rang: un món de podrits i de desgraciats que s’ho van arreglar a mesura, sense estalviar-nos cap melindrot: ni del pp ni del psoe.

Es destapa de tan en tan quina suma paguem per premiar-los la dedicació altruïsta en benefici del bé públic (!), quantitats indecents pels últims grans fracassos de la gestió. Rodrigo Rató cobrarà que anar a dues reunions anuals i a tres esmorzars de luxe mig milió d’euros a càrrec de La Caixa (aquests ni diuen què li paguen), Telefònica, i ara el Santander. Tres grans exemples d’empreses polidotes, modèliques de l’ètica professional. Xa! Xa! Xa!

Els valencians ja vam agafar-nos el cap fa gairebé vint anys quan el primer dels grans traspassos, de polític a executiu, va ser aquell cartaginés d’en Zaplanaa telefònica, assessor internacional, ca!… Més casos? N’hi ha més de cent, tan sonats com en Gonzàlez i l’Aznar, que han anat engreixant butxaca a compte de simular que són enginyers estrategs o gurús de les finances.
 
Encà que hagués arruïnat Bankia tres vegades, o hagués passat per l’FMI com un inútil consumat, sembla que ja li tenien triat el lloc apropiat per compensar-li la indecència i la professionalitat, a compte de centenars de milers d’euros i de venir a llegir el diari un parell de vegaes l’any.

Tant se val Urdangarín, la Infanta, el reietó o aquell de l’ull a Iberdrola, el Martín, tot de cràpules que tenen la barra de dir que encà faran un bé públic no lucratiu, feixistots, caguenlou, ves quin tall d’empreses que tenim al rànquing…, però ja ho saben a Europa que som un dels països més corruptes, nefastos i inútils dels últims segles. Que no en volem aprendre ni fer net.