Tanquem l’escola, cinema a la fresca

«Mestres, cap a les vacances. A vore si trobeu el repós necessari i merescut.»

Demà l’Ateneu de Bétera projectarà ‘Desafecció’, que ací van traduir ‘El Professor’, més o menys, dirà algú. Per respirar fora de l’escola, una pel·lícula a la fresca sobre aprendre, amb aquella melangia d’un home que no té gaire afecció pel que fa, per res de res, potser. L’estiu ja convida una mica a la mandra i a arrossegar els peus, les sandàlies i unes altres rutines. Som a unes hores del gran mes, les lectures, els reencontres, el poble, la festa major, els amics, i deixar anar el temps, com si no anés amb nosaltres ni ens importés. Després comptem cada dia, per quantes hores ens en quedaran de vacances, això si som dels afortunats que encara gaudim del treball, ves on ens han fet arribar aquella banda de lladres i de creminals, els govern, els bancs, les empreses, els jutges…
Sí, ja som a tocar de les vacances, a unes hores, que ja comencem a notar el mateix desfici. La desafecció pel treball, per les aules, pel pati… Com unes vacances. Ves.
[…]

Trens de corrupció

Ara serà fàcil excusar-nos amb la fatalitat, l’accident, el destí o tria quina collonada presentaran per desviar-nos l’atenció i, sobretot, evitar la pròpia responsabilitat.
Ja n’estem fets, als desastres, en el pitjor dels sentits: els valencians fa molt temps que els patim, els desastres que volen fer-nos passar per catàstrofes naturals. Però no. Aquestes coses i tantes altres, no tenen res de naturals, perquè són fruit de l’artifici, que vol dir de manufactura humana, sense excuses, senyors del pp. La responsabilitat té nom propi. La poca professionalitat cal denunciar-la perquè cadascú carretege els morts que li corresponen.

Quan se suprimeixen metges, infermers, serveis d’atenció, celadors o personal de manteniment, els hospitals se’n ressenten; la sanitat se’n ressent, per una decisió política pensada, calculada i executada.
Quan suprimim mestres, psicòlegs, orientadors, logopedes, directors o ves a saber, l”escola se’n ressent. L’educació ho paga, i ho paga un país senser, a curt i, pitjor encara, a llarg termini.

Quan retallem en infrastructures, o construïm amb aquelles males arts d’estalviar-nos tots una part per enriquir-nos més fàcilment, el que fem realment és  bescanviar diners per cargols, o per travesses més primes, o per asfalts de menor molla, seguretat en canvi d’automatismes que no funcionen, que un dia o altre fallen i no eviten la tragèdia.

Això d’espana és tan bèstia, que encara no hem descobert a quina profunditat caurà tot plegat, que no hem tocat fons. La corrupció campa arreu que mirem, ara en els trens, però no és nou (Cotino, Camps, Rita, Blasco… ves si ho saben, que no és nou).
Encara acabades de fer, comencen a fallar les línies d’Alta velocitat, senyors de la Marca, un invent del pp/psoe que ni els americans del nord no es podien permetre, però els espanols sembla que sí. 
Ara bé, quan decidim de fer trenta trens deficients, malgrat que es consideren d’alta velocitat, fins i tot tresn que no van enlloc ni porten ningú, en comptes de deu amb totes les peces i les seguretats necessàries, el que construïm són trenta possibles tràgedies en un curt termini de temps.
I quan la planificació política va d’aqueixa manera, els accidents passen de veritat. Aleshores passen a denominar-se ‘ja t’havia avisat, alarma, compte que moriràs…’, res de preocupant, perquè tard o d’hora ens haurem de morir tots, però tampoc no cal precipitar-nos. Però abans no arribe on caldria, la denúncia s’arxivarà, i aquell monicaco de torn no s’esquitxarà el vestit ni es perdrà un sobre model Bàrcenas. És un polític convençut de la faena feta, que passarà a cobrar dues vegades.

A València ja ens va passar. Que no ens van fer cas. Ni se’n va responsabilitzar ningú, solament la vergonya de quaranta-tres morts que no han servit per res. Per res de res. Potser com passarà amb els morts de Galícia: el maquinista?, l’excés de velocitat? Un revolt massa pronunciat? Qui és el ruc que posa un únic sistema de seguretat en màquines que gairebé volen damunt la via? Els polítics!, els del pp i els del pseo, tant se val.
Especulació, diners fàcils, empreses amigues que s’han enriquit com no somiaven… què ens falta ara, després dels diners gastats i embutxacats?, que anem morint-nos per torns, en pujar al tren i al metro… Trens de corrupció, dirigits i governats pel pp, o pel psoe, aquests són els veritables maquinistes de la tragèdia i de la gran corrupció que patim. Però tant se val que els jutgen, o que els jutgeu en les eleccions, no els passarà res, perquè ja se n’encarregarà la justícia de salvar-los el cul i la misèria, en canvi de repartir-se la saca.

—En això de la saca, què volies dir?

El port de València: tres barquetes de rics

Hui hem passejat pel port de València, si em permeteu el topònim, perquè ben bé podria ser el port de qualsevol ciutat, però cap de valenciana. Perquè els costa de mantenir la llengua als propietaris d’una política que va destapant-se com un frau, adobada amb diners furtats d’ací d’allà, d’Europa fins i tot, durant fa gairebé vint anys. La llengua i la dignitat, els costa tot.

Però allò que m’ha encuriosit –a les vuit i mitja del matí ja feia feia molta calor–, entre aquella gernació que participava en la impostura de prova de travessar el port nedant (n’hi ha tradició en altres indrets del món, és veritat), vull dir que m’ha encuriosit l’edificiació que voreja l’aigua de banda a banda, entre allò que ells en diuen Tinglados (!), drassanes o barquetes de rics. I ves que són tot edificacions postisses, barrades, tancades, abandonades, que van mostrant el senyal que, potser un colp o dos, fa uns anys allà passà alguna cosa, quan els capitostos del partit tòxic, Rita, Camps, Urdangarín potser, i la resta de toxines i militants, van voler convertir-nos en una estampa de la llet i la set mundial, a la manera de Mònegue, Montecarlo o ves a saber, però els habitants majoritaris que els seguien érem vulgars, tan ordinaris com lllauradors, comerciants, pell de classe mitjana a tot estirar, que no pegàvem gens ni miqueta, per molt que agitàvem banderes peperes i portàvem barrets de la seua marca espana, en canvi d’un plat de paella. No era prou, tot allò, i els europeus ens van castigar la gosadia i l’atreviment de voler-nos comparar amb senyors rics de primera, aleshores, amb tan poc glamur, ens van abandonar. I per molt que Rita va pegar tres o quatre ploraes que eren els últims glops d’una ginebra cara que paguem els valencians perquè som rucs però collonuts, Europa i el món ens van donar l’esquena. Sobretot perquè s’havien acabat els diners, perquè fins i tot els diners robats s’acaben, quan no queda ningú per treballar. I a València, pos queden, molts pocs, que vulguen treballar honradament pa que cent desgraciats del pp de la capital se’ns follen els diners i el riure idiota dels fallers.

Un saldo, el port; tres barquetes de rics, res de les mil que ells es pensaven que vindrien cada dimarts que n’hi ha mercat a Bétera, ca, ni els faves no són faves quan no n’hi ha diners… Però ves que aquell soterrar de port, aquell enterro d’edificacions les hem de pagar, que encara hem de pagar-los aquelles nits tan bufones que Rita es vestia de roig llampant amb el perlerio que li feia tres voltes al coll i li queia damunt la pitrera exuberant (en aquell moment encara mantenia les mamelles altes, però ara ni això, ves si la ruïna no és dissortada i mala persona).

Luna Rosa, un nom suec que m’és impossible de recordar, Fly Emirats (aquests del petroli són a tot arreu), un Team New Zeland, o ves sa saber els noms, els rovells, les teranyines, no queda ningú, solament les mosques i les moscardes quan es podreix alguna sardina vora les barquetes dels pobres, o les meduses filles de puta… Perdó, que allà no podem dir que n’hi ha pobres a València, no, que quedaríem tan vulgars com els llauradors que han eixit en la primera part d’aquesta novel·la.

Els valencians som una ruïna, i ho serem més perquè tenim factures pendents de quan els gins i els wisquis anaven regalats entre aquell centenar de valencians, putots, corruptes i gànsters d’aquell patir de Rita i Camps. Patir pels gintònics, els luxes, i els rellotges que s’exhibien, amb els cotxes i els altres regals que rebien però que no podem llistar, perquè els jutges són militants d’ells, naturalment… Quina culpa podien tenir!

Sí és una llàstima, sí, que els rics hagen pegat cap a altres mars o ports més ufanosos, amb menys pudor de pixum, o ves a saber, ara que el partit tòxic preparava els carnets de tripulants i comodoros en canvi de vots i uns quants bitllets que els mantingueren per sempre, infinitament, entre perfums i esmorzars de diamant. Xa, quina pena, tant de port per tan poca barca.

Una parada a Bétera del moviment associatiu

«Per a aconseguir vèncer la resistència de tots els Dubufe del món, de tots els Gêrome del món, cal estar disposat a sacrificar-ho tot. És necessari que us agrupeu i creeu el vostre Saló, del tot independent de l’oficial: un lloc on el públic puga veure les vostres obres, on us pugueu donar a conéixer! Ja n’hi ha prou de tota aquesta caverna! Ja n’hi ha prou de la mediocritat, de tota aquesta colla d’eunucs! L’art ja no és això que ells pinten: l’art és temperament! L’art és fitar la realitat de bo de bo […] Estic tip de tanta collonada sense cap volada!»
El fracassat, de Martí Domínguez, fragment

Hui es reuneix una representació nombrosa de l’associacionimse més viu de la comarca: ateneus, casals, instituts, coordinadores del Camp de Túria s’aplegaran en un sopar a l’Ateneu de Bétera, que va agafant una volada immensa dins el teixit social i compromés d’una comarca que va convertint-se en referent entusiasta per la cultura, el compromís i la política del dia a dia que vol fer consciència i somoure els veïns contra la corrupció, el lladrocini o la falta d’etica dels ajuntaments dels nostres pobles.
EL text d’aquesta novel·la del Martí Domínguez, que vam presentar anit a Bétera, ens ha vingut al pèl, per dir prou: cada dia que ens llevem i ens mirem què ha passat, què ens han fet, com ha arruïnat cada poble, la comarca i el país sencer, els vividors del pp és un argument per treballar altruïstament, en favor de recuperar la dignitat dels valencians. Cal dir-ho clar i contundent, prou d’abusos. Prou de pocavergonyes.

Actuacions dels cors de l’Ateneu de Benaguasil i el Casal de Llíria, i representació de l’espai escénic de l’Ateneu de Bétera. Sopar a la fresca i parlaments. Posem en comú les accions i els programes d’estiu. Benvinguts.

Però, abans, Assemblea Ordinària de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, 19.30h a Olocau, Ca la Senyoria.
 

Literatura majúscula

Això de l’Ateneu és com la grossa de Nadal, més important encara. Un parell d’anys de vida, tres a tot estirar, i el programa que va congriant-se és d’una volada impensable, espectacular. Festa, sarau, balls, música, cançó, llibres, política, autors, llauradors, músics, blocaires, cinema, esport, muixerangues, itineraris… És un programa tan divers com entusiasta, de vegades desequilibrat, a colps dens i atapeït, adreçat a joves, xiquets o grans. Entre els diversos membres de la casa van enllestint, preparant, ordint, un calendari per la cultura i les idees.
Hui tenim un plat fort, sobre literatura, amb tres veus de gran nivell tant en la novel·la com en la poesia. L’excusa és la presentació de l’última novel·la de Martí Domínguez, El fracassat, editada per Proa, sobre uns quants pintors impressionistes d’aquella lleva inqüestionable del XIX, entre més Pau Cesana, pintor de la Provença. L’acompanyaran Raquel Ricart, una de les veus literàries de major interés dels últims cinc anys, i el poeta de Nàquera, Alexandre Navarro, que just acaba de coure un quadernet de versos senzill i extraordinari, Encesa fotografia, editat per Germania. Tots tres ens parlaran de llibres i de bona literatura, ens aconselleran lectures, ens guiaran i ens faran el goig de vestir el corral de l’Ateneu, a partir de les vuit de la vesprà, a l’ombra de la parra, entre botes d’un fals celler i les parets emblanquinades del barri vell de Bétera. La coordinació anirà a càrrec d’Empar Aguado, que farà obertura de la cerimònia.

Si s’escau al cas, ens quedarem a sopar, perquè caldrà atendre la intendència necessària de poetes i novel·listes, benvinguts.

—Es comença amb les putes i s’acaba pintant el Louvre!
[El fracassat, fragment, de Martí Domínguez]

Una pintura amb l’excusa del cinema

Un grapat de joves són en una casa de l’interior valència, gairebé en una reserva natural, als Serrans. Acompanyats de tres mestres passen una setmana de vida intensa, amb l’excusa del cinema: les idees en favor d’una escola innovadora, nyas! Cada any fan una provatura, entre més exercicis —en realitat, cada minut es viu intensament, com una provatura—. Són adolescents amb uns guies que els van explicant això i allò del cinema, del teatre, de la cuina, de l’organització de la casa.
Ací els hem atrapat, impostats, en una imatge bella, m’ho sembla, tots darrere la càmera precissament, a esquenes de l’objectiu però ensenyant el rostre, la mirada, la majoria. Al natural, la paret de pedra que forma part del barri musulmà, i una altra paret lluïda, amb crostons i pelats que van deixant petja del temps: és una foto amable, combinada però joiosa, malgrat algunes posicions de reflexió, com també hi ha la jove de la dreta que ens avisa, atents: quan la claqueta ho diga començarem a moure’ns, a viure de nou. Ara.
Però no, no és mouen, perquè una pintura no és cinema, però s’assembla, per la imatge, per la bellesa, per la immobilitat del temps al quadre i la falsa mobilitat de l’escena postisa, el cinema. Ca, sense engruna no n’hi ha vida, ni passió, ni misteri. Atents.
Quan la jove ho diga, aleshores tot retornarà a la normalitat, aquella adolescència necessària, fortuïta, impressionista, començarà a moure’s i llavors res no serà igual. Res
Quina sensació ens transmeten, els joves? Quina realitat? Així, els ho perdonem tot, els ho donem tot, els ho demanem tot. En poc temps que es facen més grans, potser que estudien, que es casen o tinguen fills, potser que tinguen feina fins i tot, que ens cuiden, que ens porten en un asil de vells, que ens vegen cremar. Ah, com és de bella la vida dels joves.

Per cert, quin era aquell pintor que va imitar-ne un altre, en pintar l’estufa del seu estudi? [el fracassat]
EACN edició d’estiu, juliol del 2013, by escolagavina i @400Colps

L’infern no fóra suficient!

Per pagar el deute que ens van fent passar, els cabrons del pp, l’infern no és suficient per retornar-nos el calvari que passem, que dura vint anys, o més, perquè aquell pacte de les velles glòries —espanols convençuts en sa majoria— sobre la Transició ho deixà tot lligat i beneït, sobretot beneït per l’església i l’OPUS, que es van endur una part significativa del pastís. Així que el negociot els va eixir rodó, i com els sapastres són com són, que no poden amagar la mediocritat ni la ineficàcia, ens han portat la ruïna absoluta.
-Dimissió? Ca, home, això voldrien ells, que ens aconformem amb les molles un altre colp. Cal fer net i això vol dir obrir de bat a bat les presons i cap a dins falta gent i militants.
La burrera de lleis contra els ciutadans, una economia merdosa i inútil, un teixit empresarial de noms fastuosos tots ells en paradisos fiscals, una justícia que tot ho tapa i ho convenia perquè ells se salven, una església vigilant de models morals de tocat els nassos i la fava, uns bancs aprofitats, gànsters en la seua majoria, no hi ha res que puga salvar-se, ves si és increïble la farsa d’un país de tercera, carregat de monicacos que viuen de l’estafa, de fer de funcionaris, de llepar de la política, d’estirar-se la camisa i la mànega, gossos, manteros, aprofitats, llepaculs, mitgesmerdes, que han furtat liquidat amagat enviat agranat buidat caixes, caixons, calaixeres, armaris, i encara els hem pagat sobresous, sobres, dobles comptabilitats, i ves que malgrat que la informació corre pel món de diaris internacionals doncs som riota burla i carassa, ningú, ningú no dimiteix ni dimitirà…

-Forques? Corbelles? Falçons?
Ens quedem curts. Però molt curts. Caldria eines més contundents.
No som els ciutadans que hem atiat una guerra bruta, amoral, d’una doble vida que va ensenyant-nos el nivell al qual hem arribat amb aitals polítics: així que si peguem per organitzar una foguera i els fiquem a dins, desprevinguts, que cremen, xe, de cap a peus, a vore si l’infern no és suficient per podrir-los les cendres i les vergonyes.

I el recanvi, quin és, mare? Quin?
-Independència.

Trens a Finlàndia [#escolademestres]

«Encara vivim la rissaga de l’efecte 400 mestres de colp en unes Jornades demanant que això no s’acabés.»

Dijous, divendres, demà encara, voldríem girar cap a aquell carrer, i trobar-nos: què hem fet malament en aquesta societat governada tants anys per les males arts?, com és que volem marxar a l’estranger a cercar recursos mínims, bàsics?, l’estat del benestar què és?, com ens han pogut enganyar durant tant de temps?, n’hi ha tantes preguntes sense resposta entre els mestres, com n’hi ha corruptes en els diferents governs de la marca espana, assentats a les Corts, Parlament, conselleires, generalitats… immunes a la pocavergonya —potser el concepte de la nova filosofia del segle XXI a espanyistan.

Alguns detalls, havíem convidat les editorials valencianes perquè oferiren bones lectures als mestres (Freinet ho repetia incansable: els mestres heu de llegir molt, però molt.).
-Més, cada dia hi havia un detall d’intendència valencià: ensaimada, valenciana o fartó.
-Cada dia la cloenda era a càrrec d’un personatge valencià, en favor de la paraula, de la poesia o de la música.
Encara més,
-volíem que cada matí obrís el bon dia una organització diferent, de l’escola pública posem per cas,relacionada amb els moviments de renovació, en favor del compromís social, de la millora dse l’acció ensenyament-aprenentatge.
-Finalment, volíem que els mestres explicaren les millors pràctiques, per posar un altaveu a l’abast de l’escola invisible d’aquest país, que malgrat la inspecció i el desgovern, manté un alt de nivell de professionalitat i bon nivell. Però és que també volíem que vingueren els xiquets i els joves, a comunicar com aprenen i com van bastint el propi coneixement a l’aula (a la foto una de les experiències reeixides).

Però l’objectiu principal era convidar a l’entusiasme dels mestres, a fer-los saber que no estem sols, que tenim recorregut per posar en comú què fem, per aconseguir que l’escola, com a Finlàndia, siga un espai de canvi educatiu i social.
Algú havia escrit que això no ven, que els mitjans no hi veuen notícia, perquè la banalitat és més sucosa per a segons quines portades (la majoria). A Finlandia haguárem sigut portada cada dia, una setmana sencera, perquè treballem per atendre la millor de les inversions d’un país, que no són els bancs, ni els polítics ni els corruptes (ni totsdos plegats), ho són els infants, però això no és suficient, perquè els mitjans mateix, corromputs en la seua majoria, ja saben qui els paga i què han de dir (em va emmalaltir el servilisme com el Fuentes de CatRàdio entrevistava aquella passarell de PJ). On anirà a parar la manca de professionalitat.

Tant se val, perquè els mestres continuen garantint una part del NO fracàs d’aquest país, i ves que treballem assetjats per l’administració, la inspecció i una mala premsa idiota i mediocre.

Sort que solament venim a organitzar entusiasmes, que va dir Maria Àngels Llorente, que havia dit Bonaventura Durruti. Per molts anys.
[final de les cròniques sobre les jornades pedagògiques organitzades per AKOeducació i la seua escolademestres.]

Ens hem despertat a Finlàndia [#escolademestres]

—No venim a organitzar obediències, sinó entusiasmes. [Durruti]

A dos quarts de vuit ho avisàvem, per preparar els mestres, que hui seria un jorn intens; però la realitat ha superat la millor de les expectatives. De lluny. Ep, ens hem despertat a Finlàndia, 400 mestres que vivien una emoció que no somiàvem d’aital desmesura. Fa hores que espere per rebaixar uns quants graus la temperatura, i això que a Bétera torna a tronar, hui: passaven nuvolades d’estiu que són un bufit i una amenaça: els llamps i els trons m’han agafat a la partida del camí Alcubles, entre mandarines de la varietat clemenules.
Hui hem viscut entre els mandarins que fa uns anys va escriure Sartre: Mandarins d’una escola entusiasta, mestres d’una força noble, néta, culta, tan humil com compromesa. És veritat que vivim uns temps complexos i descarats, de polítics de ronya convertits en pocavergonya, per això mateix això de hui al carrer Músic Jarque Cualladó de València, al col·legi Juan Comenius, ho agraïm amb la devoció sincera de l’honestedat.

Gràcies al temps i a l’amor, que hagués dit Gonçal Anaya, i supose que compartirà Maria Àngels Llorente, una dona ferma, valenta, coratjosa, del ferro de l’interior, incansable lluitadora… Gràcies a déu, que diu Xavier Melgarejo (d’un temps ençà amb major devoció), mestre d’una bonhomia d’ací al Forcall, voluminós, el primer gran investigador a Europa del sistema educatiu finlandés. Gràcies a tots dos, hem viscut entre mestres un dels moments més emotius de l’any a València, sens dubte. No exagere gaire, i podeu comprovar les opinions i les imatges a través de les xarxes, sobretot de twitter, que s’ha convertit en un dels altaveus més eficaços de la l’escola, hui al barri de Marxalenes, a tocar del trenet que ja no és de fusta.

Dos discursos per embellir l’escola i demanar coratge a mestres: l’un, de la mestra M. Àngels Llorente, que ens ha fet somoure amb un abrandament verbal per l’escola, per les famílies, pels alumnes, per nosaltres mateix: mestres amb ànima. No debades ella hi diposita tota l’esperança del canvi en aquest ofici que s’estima tant, i viu amb una passió que ha sabut contagiar-nos de principi a fi de la prèdica: ella mateixa no ha pogut no emocionar-se quan li hem regalat tots, sense excepció, un aplaudiment sentit i viu, com si haguéssim vist interpretada una obra de teatre excelsa, al Principal o a l’Olímpia. Però era una conferència, o un míting, per l’escola i la llengua, pel país i per la renovació, per tanta feina com tenim els mestres i tan paper com ella els atorga. En aquesta primera part, jo no havia viscut mai un reconeixement unànim d’aital emoció entre mestres.

Però encara faltava l’altre convidat, Xavier Melgarejo, que havíem conegut a través d’internet en aquell programa de Jaume Barberà, Singulars. Vam pujar a cercar-lo a Barcelona i, des del primer moment, va dir que venia a València, a trobar-se amb els mestres i aquest inici d’escola que ha obert tanta expectativa. Si el primer discurs era intens, un clam explosiu!, una mestra recitant-nos els mínims amb una força de decibels grossa com els trons a Alcubles —quin tremolí, Àngels—,  el mestre Melgarejo desfilava un discurs fi, sense estridència, culte, de descoberta a cada revolt, a cada idea, perquè ens explicava Finlàndia i la seua escola, i com és que cada any tenen aquell èxit en resultats però també en civisme i valors… Un xerrar d’ironia punyent, oberta, però que ens demanava perdó si l’excedia, de mirada tendra, com si l’amoïnés torbar-nos i destorbar-nos, unes dades contundents i tantes caigudes de bena sobre tòpics que ningú no ens vol explicar sobre el mercat i l’escola, sobre la burocartització o la desfeta: no debades, fa més de vint anys que Xavier estudia com ho fan i per què, a Finlàndia, i ha acabat per transportar el model al seu propi centre, sense haver de refredar l’alumnat. Quin és el secret finlandés? Els mestres, considerar que el millor tresor no són els bancs ni els polítics, sinó els xiquets, estimar la llengua pròpia, la lectura al capdamunt de tot, com la música i les ciències…, la cultura, el compromís social, el benestar veritable i no la falsedat continua de molts estats tan propers com corruptes o mercantilistes… «Sí que podem fer coses, estimats mestres, sense haver de ficar els nostres alumnes a la nevera, per garantir-los aquelles condicions: sentit comú, honestedat, atenció social, estima, formació i reconeixement social d’un ofici que, allà enllà, és considerat el més important de la vida professional d’homes i dones… N’hi ha més, però no podem destapar més entusiasmes n¡ desficis sense perdre tants detalls: quatre-cents mestres drets, amb aquella mirada lluent, sabien que acabaven de viure, possiblement, un breu moment de la història que farà gran l’escola.
Per molts anys.

Els alumnes i els poetes [#escolademestres]

Segon dia de Jornades, la pràctica ensenya què fem, a l’escola, els xiquets i els mestres. Hui el tema central són les bones pràctiuqes, les millores experiències, i ves que n’hi ha on triar. Però anem a pams —pam a pam, que canta Rafa Arnal, enllà a El Caire.
Miquel Àngel explivaca el bon dia als mestres i a l’escola: estem convençuts que si cada dia s’oficiés d’aquella manera la benvinguda, l’escola seria un espai per aprendre i per a ser feliç. Ni coent ni romàntic: el mestre de Carolines ha començant explicant als mestres on érem, el barri de Marxalenes, lligat a les velles marjals davant la ciutat i al pas d’aquella tecnologia del XIX, el trenet camí de Bétera i Llíria (1890). Ha parlat del mestre Jarque Cualladó i del mestre Juan Comenius, i ha fet un repàs freinetista del primer moment del dia, en començar l’escola. A partir d’ací, amb aquest estil, res no podia fallar.

Efectivament, Lupe i Vicent, dels Moviments de Renovació Pedagògica de tottemps (trenta anys a l’esquena fent formació i escoles d’estiu) conserven aquella il·lusió i entusiasme del primer dia: intel·ligències emocionals, un concepte nou del Garner?, ca, home, la Ribera fa trenta anys de Coderi, i la Marina i la safor no es queden enrere. Des d’Oliva, Vicent Gràcia explicava els 29 anys d’il·lusions i escoletes d’estiu, de seminaris, d’estudi, de treballs fora de l’aula, de tallers, en favor de fer escola viva i arrelada al país, quan la llengua no tenia ni vial, ni gaires llibres, ni polítics en favor ni en contra. No existia i prou.

Descans: café, sucs i valencianes. La intendència necessària per alimentar l’ànima.

Hem passat a explicar les experiències trobades. Amb el que teníem jugàvem, i ves que n’hi havia de molt d’interés. Ho sabíem. Com sabíem que n’hi ha mestres que van a la seua i no expliquen allò que els demanes. No passa res. Ja hi comptem. El resultat final és bo, perquè n’hi ha present i futur, encerts i desencerts, com la realitat de l’escola mateix. Però som per aprendre, per corregir l’error, ho deia Neus Sanmartí ahir: sense error no n’hi ha aprenentatge. L’error ens esperona a continuar. Ca si tenim recorregut.

La tercera part era més agosarada. Ens feia por de no tenir suficient rodatge per adobar-ho com mereixia. Però ha eixit amb garantia: els xiquets de diferents escoles cooperatives explicaven com havien treballen diferents aspectes del coneixement; la pràctica, el treball, els projectes, la comunicació, la tecnologia… Un dels moments de major emoció d’aquestes jornades sens dubte. El millor? el seu protagonisme fora de l’aula els emocionava. Com han sabut respondre.

Quarta part i última: homenatge a Estellés, amb les veus de quatre poetes i un músic. Bertomeu llegia i interpretava Set d’Estellés, cada colp m’agrada més la proposta, d’encesa poesia, emotiva, interpretada amb un detall excels, puntejada amb veu d’estil. Taberner, Anna, Emili i Paco Rodrigo, que feia el guiatge, adobaven les lectures. Els mestres ens posem de peus per agrair-los aital final.
Oh. Final del segon dia.