Però allò que m’ha encuriosit –a les vuit i mitja del matí ja feia feia molta calor–, entre aquella gernació que participava en la impostura de prova de travessar el port nedant (n’hi ha tradició en altres indrets del món, és veritat), vull dir que m’ha encuriosit l’edificiació que voreja l’aigua de banda a banda, entre allò que ells en diuen Tinglados (!), drassanes o barquetes de rics. I ves que són tot edificacions postisses, barrades, tancades, abandonades, que van mostrant el senyal que, potser un colp o dos, fa uns anys allà passà alguna cosa, quan els capitostos del partit tòxic, Rita, Camps, Urdangarín potser, i la resta de toxines i militants, van voler convertir-nos en una estampa de la llet i la set mundial, a la manera de Mònegue, Montecarlo o ves a saber, però els habitants majoritaris que els seguien érem vulgars, tan ordinaris com lllauradors, comerciants, pell de classe mitjana a tot estirar, que no pegàvem gens ni miqueta, per molt que agitàvem banderes peperes i portàvem barrets de la seua marca espana, en canvi d’un plat de paella. No era prou, tot allò, i els europeus ens van castigar la gosadia i l’atreviment de voler-nos comparar amb senyors rics de primera, aleshores, amb tan poc glamur, ens van abandonar. I per molt que Rita va pegar tres o quatre ploraes que eren els últims glops d’una ginebra cara que paguem els valencians perquè som rucs però collonuts, Europa i el món ens van donar l’esquena. Sobretot perquè s’havien acabat els diners, perquè fins i tot els diners robats s’acaben, quan no queda ningú per treballar. I a València, pos queden, molts pocs, que vulguen treballar honradament pa que cent desgraciats del pp de la capital se’ns follen els diners i el riure idiota dels fallers.
Un saldo, el port; tres barquetes de rics, res de les mil que ells es pensaven que vindrien cada dimarts que n’hi ha mercat a Bétera, ca, ni els faves no són faves quan no n’hi ha diners… Però ves que aquell soterrar de port, aquell enterro d’edificacions les hem de pagar, que encara hem de pagar-los aquelles nits tan bufones que Rita es vestia de roig llampant amb el perlerio que li feia tres voltes al coll i li queia damunt la pitrera exuberant (en aquell moment encara mantenia les mamelles altes, però ara ni això, ves si la ruïna no és dissortada i mala persona).
Luna Rosa, un nom suec que m’és impossible de recordar, Fly Emirats (aquests del petroli són a tot arreu), un Team New Zeland, o ves sa saber els noms, els rovells, les teranyines, no queda ningú, solament les mosques i les moscardes quan es podreix alguna sardina vora les barquetes dels pobres, o les meduses filles de puta… Perdó, que allà no podem dir que n’hi ha pobres a València, no, que quedaríem tan vulgars com els llauradors que han eixit en la primera part d’aquesta novel·la.
Els valencians som una ruïna, i ho serem més perquè tenim factures pendents de quan els gins i els wisquis anaven regalats entre aquell centenar de valencians, putots, corruptes i gànsters d’aquell patir de Rita i Camps. Patir pels gintònics, els luxes, i els rellotges que s’exhibien, amb els cotxes i els altres regals que rebien però que no podem llistar, perquè els jutges són militants d’ells, naturalment… Quina culpa podien tenir!
Sí és una llàstima, sí, que els rics hagen pegat cap a altres mars o ports més ufanosos, amb menys pudor de pixum, o ves a saber, ara que el partit tòxic preparava els carnets de tripulants i comodoros en canvi de vots i uns quants bitllets que els mantingueren per sempre, infinitament, entre perfums i esmorzars de diamant. Xa, quina pena, tant de port per tan poca barca.