Si això és l’agost (i30)

Si això és l’agost…
Demà ens posarem a treballar de nou, els que encara conservem la feina, els que no l’han perduda abans, els que han fet les vacances en aquest mes, fins i tot els que comencen una cosa nova o encara no han parat, perquè se’n burlen de les vacances mateix. 
Si això és l’agost…
Demà comença un altre cicle, una nova rutina, un altre colp els horaris, la responsabilitat, l’obligació, allò que cada any costa tant mamprendre de cap i de nou. 
Si això és l’agost…
Ens queda els tast dels viatges, els amics, les converses, les menges, les sobretaules, les migdiades…,  les imatges, tantes fotos (digitals) que ja comencen a esdevenir el passat recent, gairebé llunyà.
Resten algunes lectures, aquell paisatge, algunes músiques… Com cada any. Queda ben lluny Formentera (!), l’excés de cervesa, el vi fresc, els combinats, les nits a la fresca, la festa, l’agost. 
L’últim apunt ‘Si això és l’agost’, que repasse ràpidament, per recordar que joves ens sentíem, en començar el mes.
Carreguem la motxilla per al viatge de cada any, aquest sí llarg, intens, onze mesos pel món, això i ara, unes autèntiques vacances. De per riure.

*És que algú m’ha furtat els dies tan ràpidament. Al lladre! Al lladre! 
Si això és l’agost… 

Si això és l’agost (29)

Ser holandés és millor que no ser espanyol (2a part). 
‘Si el que cal és decidir sobre el meu futur, o vendre’m, preferiria de ser holandés o dinamarqués’, diu Carlos Eduardo Da Cruz, al diari ‘I’, a través del correu electrònic.

Tornem a València, després d’un llarg viatge en cotxe des de Ponte de Lima. Entre les autovies del nord de Portugal i l’autovia Madrid-València no n’hi ha color, ni possible comparança. Tampoc no comparem les àrees de servei, a la carretera. Quin desastre de país, i quina tristesa d’infrastructures que ens toca de patir. Naturalment, ja sabem on van els diners que haurien d’equipar un mínim tantes coses, per com veiem que van destapant-se autèntics forats negres en macroprojectes d’ambós bàndols polítics, de dretes i d’esquerres, unificadament espanyols. 

Quan el PP valencià es nega a declarar què pagarà per tenir fòrmula 1, aposta per la impunitat, el secretisme i el luxe d’aquell equipament superflu…, en canvi de negar els mínims en molts pobles valencians, com si la política fóra la manera d’ordir la prostitució, en el sentit metafòric que vulguem entendre.
I ara salta l’altre, el cap de l’oposició, que devia representar una mica més d’intel·ligència, i diu que també vol fórmula 1, però que voldria saber quant ens costa, tot plegat. ës la única diferència entre l’un i l’altre, quant ens costarà que l’Eclestone passege per València la seua ideologia i la seua manera de fer feixista. Caram, ens costa de pagar-ho als valencians, a tots i cadascun, mentre n’hi ha uns pocs que se’n beneficiaran; a canvi, naturalment, d’empobrir els hospitals, de no fer ni els mínims necessaris, de tenir l’escola en barraques, de tenir menys ordinadors per alumne que la resta d’europeus… DE tenir uns serveis corruptes, d’invertir en investigació o en el jovent les almoines, de no pagar els deutes contrets amb la Universitat… No cal parar el cabàs per continuar. Som un desficaci, i ens representen pigalls de l’adulteri polític. 
Per enganyar-nos, per fruir dels luxes, per baratar els recursos, són els més eficaços. 
Sort que això és l’agost, que encara tenim dos dies de vacances per recuperar-nos del llarg viatge, que encara som sota els efectes d’aquell altre país, Portugal, almenys al nord, d’una atenció exquisida, amatent, agraïda. 

-Vendre’ns als altres? Si aquests polítics nostres no fan una altra cosa, cada dia, sinó vendre’ns, el patrimoni, els recursos, la història, la llengua, i … ens queda res més per vendre?

Si això és l’agost (28)

Penúltim dia a Portugal, avui per les platges de Caminha, a la ratlla nord. Unes platges que són un luxe, de netes, ¡ equipades, d’una sorra blanca que fa goig de caminar. El dia acompanya, malgrat que n’hi ha moments que el vent ens ha fet cercar recer, i un altre colp anar a pel capell a mamar. 
Ens atenen, ens serveixen, ens cobren tan barat com ja no recordàvem, en terrasses a vora mar, en indrets de privilegi, de luxe… No, no és que ens regalen res, és que no n’abusen, com passa a casa, no se n’aprofiten, ni del turisme ni dels propis veïns. Uns quants dies a Portugal ens fa veure quina mena de tramposos i de gànsters ens governen en tots els sentits, a la política, als comerços, a l’empresa, als serveis…

Torne al nou diari de moda de Portugal, ‘I’, avui amb una columna d’opinió central a la primera pàgina per a lectors esbiaxats de El País, per exemple, que va tenir la barra de dir que el 40% dels portuguesos voldrien ser espanyols. És clar que ‘El País’ no explica quants espanyols per obligació militar, constitucional i política preferiríem de ser portuguesos. 
‘Ser holandés és millor que ser espanyol’, vet ací el titular de l’article d’opinió, avui 28 d’agost (www.ionline.pt). El periodista és Carlos Eduardo Da Cruz. Entre més perles, diu, que ‘l’espanyol mostra ignorància pels nivells de benestar europeus, i encara molta manca d’imaginació.’ I encara afig una frase d’Eisenhower, de 1950: ‘quan en nom dels privilegis, abdiquem dels principis, acabem per quedar-nos sense cap de les dues coses, pelats i nus’… Que hi ha espanyols, la majoria, que pensen que el portugués hauria de ser substituït per l’espanyol? Que n’hi ha portuguesos que renegarien de la història, de la cultura, de la llengua pròpia en canvi  de l’espanyola?’ I tot això que, per paral·lelisme, em sona a una altra cançó que fa temps coneixem i ens fa ballar obligadament, als valencians…
(primera part)

Si això és l’agost (27)

Independència, l’autonomia que ens cal és la de Portugal (2).
Mercat de Barcelos. Un mercat espectacular, que aplega centenars i centenars de parades, una gernació de venedors i compradors i uns quants turistes. Però complim el ritual i també comprem això i allò. Em sorprén de trobar tot d’eines del camp, parades de ferreteria, motxilles de polvoritzar, aixades, cabassos, forques, com eines de ferrer, cadenes, claus, poals de ferro… Finalment he trobat unes tisores de podar que m’han fet el pes. Hi havia tot d’extenses parades de fruites i verdures, ufanoses, com n’hi havia parades de menys interés, més habituals als mercats dels pobles que ja coneixem. El mercat és obert fins a ben tard, tot el dia, i mitja comarca s’hi aplega, segons els entesos. Cues d’entrada i eixida, autobusos, gent carregada amb això i allò, gent que dina –ací dinen molt prompte- gent que et crida perquè compres, gent que fa cara d’haver-se alçat d’hora per tenir-ho tot a punt… Trobem un lloc per dinar, can Patrique, que és un bar en un carrer lateral que ens ha atés com mereixíem. En deu minuts ens han entaulat tots tretze, els xiquets a banda. Mentre ens esperem el plat fort, bacallà i polp, sobretot, demanem una sopa de degustació: vaja, un plat de sopa de col llombarda i tres culleres. N’hi ha qui diu que és la primera vegada a la vida que compateix un plat més prompte líquid, malgrat les crítiques, ningú no fa oix ni amolla la cullera damunt la taula fins que el plat no és buit. 
Eixim contents, pels plats, pel preu i per l’atenció. Si mai veniu a Barcelos, a can Patrique dineu bé i barat, de bar de mercat, que és una cosa àgil, ben feta, que mereix. Fem una passejada per la ciutat i fem via cap a Braga. Com Barcelos, ens semblen ciutats amples, espaioses, d’avingudes pensades amb trellat, no com els models valencians que han mirat tan prim, a l’hora de la planificació. Bétera, per exemple, que pretén de ser una ciutat, no li fa ombra ni al primer carrer, ni molt menys a la plaça del mercat. El mercat de Bétera encara és al barranquet, sense infrastructures, sense amplada de carrers o de mires, sense eixides, una població estrangulada, de segona o tercera divisió comparada amb aquestes petites ciutats portugueses. 
 
Braga és una altra ciutat de grans dimensions en tots els sentits. És una llàstima que arribem cansats, perquè estirem més les eixides que no podem, i no cabem d’assaborir la bellesa, els mínims, d’aquest nord de Portugal, sorprenent. Sorprén la plaça de la República, l’avinguda 25 d’octubre… l’església de la Misericòrdia, massa cansats per apamar el valor de la ciutat, malgrat el debat que posteriorment ens provoca la discussió col·lectiva.  Acabem parlant de polítics, del canvi de cromos, de conselleries, entre els consellers valencians, de la deixadesa de la llengua a Barcelona i a València, sobretot d’aquells que són responsables, l’IEC i l’Acadèmia, parlem de filòlegs de segona i d’aqueixa màxima tan nostra: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornàrem a perdre…
Ep, deixe l’apunt ací, i m’afegesc a la taula, als vins de Porto, als licors, als dolços…Visca Portugal. 

Si això és l’agost (26)

L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Independència.
Hem trobat finalment ‘I’, que Vicent ens havia encomanat encaridament. ‘I’ sembla un diari, o un revista diària; per la grandària és una cosa, pel paper és l’altra. Disseny, modernitat, molts breus, opinió, titulars de grandària petita, notícies a doble pàgina d’una sola frase, a tot estirar dues. Còmic, fotografia, color, grafisme, tipografia com a recurs principal… Sembla que tenim a les mans un producte de la Fundaçao Serralves. Avui no hem trobat cap exemplar exposat als quioscs de Valença ni d’Arcos de Valdevez. Hem pujat fins al parc natural de Peneda-Gerês. Però peguem a fugir, perquè l’oratge no acompanya, perquè tenim altres interessos, perquè hi ha massa revolts. Baixem a Valdevez a dinar. La gent es banya al riu, xiquets, adolescents, adults. Migdia agradós, en aquesta platja de riu interior que dóna tant de joc als veïns i als pocs turistes que ens hi apleguem. 
Pugem fins a Valença, a la fortalesa. El poblet té un encant especial, malgrat que casa per altra venen tovalloles, draps de cuina, llençols, cobertors, i tot de roba de llit i de casa per vestir mitja Europa. Baixem, agafem els cotxes i busquem l’eixida: el rètol d’eixida és esborrat, on deia Espanha ara diu Galizia. Nosaltres tombem cap a Ponte de Lima. Arribem de dia, sobre les vuit: ens banyem, preparem el sopar. I tornem a discutir. Ara sobre aquesta frase final de la intervenció del Josep en l’últim apunt:
sobre l’estructura estatal napoleònica que ens fa així -més o menys a tothom.’

Josep, ací n’hi ha qui demana més detalls sobre aqueixa frase, i encara qui hauria desitjat el teu consell i guia en voltar per Serralves i més indrets. Bona nit, i bon profit. 

Si això és l’agost (25)

Porto. Fundació Serralves. Visitem el museu i el parc. El debat habitual de cada viatge, quan visitem un museu d’art contemporani. No sé si cap de nosaltres ha eixit satisfet d’allò que ha vist, del contingut que alguns han decidit què és l’art modern contemporani i mereix de ser en aquell edifici; just l’edifici sí que convenç en major mesura, però ja hi som, amb les excuses. Tenim un debat apassionat, no sé si eficaç, que ens porta a preguntar-nos què consideren art, els membres de la Fundació, què consideren poc representatiu de ser en aquell museu. Hi ha massa mostres que ens fan dubtar i, en canvi, hi ha qui considerem que els museus d’art contemporani haurien de tenir un mínim de garantia, que garantís un mínim consens. Home, què voleu, n’hi ha un sac de contingut, al museu Serralves de Porto que, si desaparegués en un bufit, ningú no reclamaria; algú assegura que ni els propis autors, anomenats artistes, tampoc no reclamarien. Sort que l’entrada és barata, i ajuda a pair el descontent. Comparada amb una entrada de futbol o de fórmula 1, entrar en un museu és gairebé gratuït, i cent vegades més aconsellable malgrat tot.

En canvi, la ciutat demana de passejar amunt i avall, demana de fer-ho uns quants dies, perquè el barri vell, el centre, alguns edificis valen i paguen el viatge. Les cases, les balconades, el riu, aquella llibreria modernista, tantes llibreries com trobem als carrers (ep, aquest és un signe que ens fa debatre de nou, la quantitat de llibreries, si no som en una altra època, o en un altra Europa), l’Atlàntic enfurit, l’estació del tren, els ponts sobre el riu, les barques que transportaven el raïm als cellers…

Bevem porto i mengem dolços de la Confiteria dels Clergues, després de sopar, per tancar un jorn cansat, que reclamaria tornar un altre colp, a Porto, per assaborir la ciutat com cal. Però per demà tenim uns altres plans.

Si això és l’agost (24)

Jo sóc dels que defense que el president Camps està tocat. No és el mateix, ni ho serà. L’afer dels vestits li ha barrat el possible futur d’estadista. Mediocre, si voleu, però estadista. Si penseu que exagere, n’hi ha que han arribat més lluny, amb una talla intel·lectual similar, menor fins i tot. Tocat no vol dir mort, políticament, però si fa no fa, no serà mai més el mateix. És veritat que de les apostes fetes, sóc gairebé l’únic que compartesc aqueixa idea. 

L’aposta del Govern Valencià és una fugida cap endavant. Una acció d’orgull, de fatxenderia, de fer veure qui mana i qui té la clau dels diners. D’una altra manera, regalar els diners i el poc crèdit que tenim en futbol i cotxes de luxe és subrealista, kafkià, inversemblant, fins i tot ridícul i de poca classe. Apostar per un club de futbol que durant anys ha estat en mans d’escurçons, vividors i aprofitats, fins i tot autèntics antivalencianistes, no és sinó pecar de gula, abusar del poder i decidir de disposar dels pocs recursos de què disposem, si és el cas que ens queda crèdit, als valencians, a favor del pitjor dels objectius: no hem esmorzat, no tenim per dinar ni el pa, no ens queda ni una engruna de mescla, però podem fotre’ns un dolç de merenga com ningú més no podia somiar. I a sobre hi deixem propina. 

Avui hem estat a Viana de Castelo, a tocar de l’Atlàntic. El temps havia canviat, plovia, després que ja havíem visitat els carrers i les places del barri vell. És una ciutat petita, de passejar a ritme tranquil. L’índex de barberies és sorprenent, així que fem càbales de si és un signe de modernitat o, pel contrari, representa que aquell tempo que demana anar a cal barber a comentar les jugades pot combinar-se amb les urgències i les exigències que demana Europa. En molts aspectes, ací viuen més modernitat que no pensem; en canvi, hi ha altres detalls que fa molts anys ja vam perdre als nostres pobles de València. Passem per la confeiteria Natàrio, a la rua Manuel Espregueira, i carreguem un parell de detalls per berenar.

De vesprada, després d’una pluja agraïda, intensa en ocasions, ens allarguem a las Lagoas de Bertiandos i Sant Pere d’Arcos. El Centre d’interpretació del paratge, d’interés internacional diu el rètol, ha tancat, però fem un passeig que paga la pena, el dia, la vesprada, el clima atlàntic, una vegetació ufana, d’un indret de turisme escàs, d’una tranquil·litat impossible si això és l’agost. 

Sopem conill escabetxat, que acompanyem amb vi verd de dues cases, meló blanc de Lima, i uns dolços de Viana, les boles del frare, que a Castelló fan germanes, més bones encara. 
Amb un colpet de licor de garrofa, preparem la baixada a Porto. Són tres quarts de dotze, i encara farem dues hores de conversa abans de decidir més aventures. 

Si això és l’agost (23)

Hem canviat de país i de fus horari. A Portugal encara som a 23 d’agost, malgrat que a València ja és 24 i això no és el pitjor. La pocavergonya s’hi ha instal·lat, a València, però els veïns i els ciutadans, o els turistes, no es revolten contra el desficaci, el deshonor i la burla del Govern valencià contra els valencians mateix. Malgrat que som a Ponte de Lima, a Santa Comba concretament, les notícies que ens arriben de València són una alarma i un despropòsit sense fre; si descomptem els països de poca traça, sucursals bananares i dictadures feixistes que sempre sembren a favor de la família pròpia o dels amigots més funestos, el cas valencià apareixerà a internet com un exemple sense límit. Que el Govern valencià, enmig d’una crisi sense nom ni comparança, en un país de centenars de milers d’aturats, amb un percentatge de tancament de fàbriques i empreses elevat, i amb un horitzó sense llum, invertesca en futbol i en cotxes de luxe, a canvi de pagar putots, gendres de polítics dissortats, o nebots de vells empresaris pujats al tren de la fama i de la idiotesa hauria de portar els valencians a queixar-nos, a eixir al carrer, a denunciar aquest grapat de desvergonyits de la política.

Els valencians ens hem endeutat fins a la meitat del segle XXI; tenim hipotecat el país fins al 2050, tenim l’escola pública amb la menor de les inversions, comparada amb la resta d’europeus, l’empresa privada és al límit del caos, la pública no té nom, l’atur és elevadíssim, però una colla de gànsters ha sigut capaç de comprometre els milions d’euros que no tenim, que haurem de pagar durant anys, per cobrir un grapat de directius d’un club de futbol que durant anys han venut déu i sa mare, i encara pagaran els luxes d’un senyor Agag i la seua cort de mercaxifles i sangoneres…
No n’hi havia prou amb els vestits (Camps, Gerardo, Costa, Rita, i la complicitat de Rajoy), la seua venjança és vendre’s els valencians i els seus diners a xulos com l’Eclestone, Briatore o Agag…

Quina pudor de pius i figues, vividors de iots, de dinarots, de putotes, de venedors de fum i d’elixirs de la vida eterna.
Tota aqueixa tribu de furtamantes es pensen que som Montecarlo, o Suïssa, o Las Vegas, però el seu somni no és el nostre somni, el dels valencians, perquè el lladrocini, la prostitució i el comerç il·legal no entra en els nostres plans. Ni en somnis. 

Noranta milions d’euros, els valencians? Però quina colla de llufes i pets governa els valencians? D’on pagarem nosaltres la decisió d’aquests virreis disfressats de beats?  

Post: a Ponte de Lima, a Ponte de Barca, a Viana do Castelo, als altres poblets d’aquesta comarca, cada ajuntament ja ha equipat amb wifi lliure places i carrers, mentre nosaltres ens gastem els diners perquè els nous rics s’exhibisquen sense mesura. Això del PP, o del PSOE, no és de TC, és de presó perpètua.

Si això és l’agost (22)

Sopem a ca Oliveiras, a Santa Comba de Ponte, a Ponte de Lima. Un sopar d’excés per a una casa d’excés, d’una exquisitesa que emociona, per com ens reben els amos, Na Goretti i Na Maria, la primera ens fa els honors i ens acompanya. Realment som en una casa moderna, de nova planta, de granit sense polir, amb cambres, salons, cuina, menjadors, jardí i piscina, una casa feta sobre el sòcol de granit bast, la morfologia del nord de Portugal. [Josep, segur que aquesta estructura de casa integrada a l’Igreja Nova et faria molt el pes].
No exagere els adjectius sobre la casa que ens acollirà enguany durant les vacances. Som una colla de tretze de persones, algunes hem arribat avui, després d’un viatge llarg de gairebé mil quilòmetres sense aturar-nos sinó per esmorzar i dinar.
Com que és el primer dia, no ens estalviem un sopar de caure de tos: fideus (qui se’n burle que el dimoni li furgue), i una combinació d’exquisiteses, embotits secs, formatges, patés, i fruita de la passió, amb cervesa del terreny i un vi verd de Barca de Ponte que ha durat un xuplit.
–No, no l’obris, que no tenim set…
–Ca! Si no l’obri el matem!
Hem parat de sopar perquè acabem de fer una aposta i un compromís: ens pesarem després del sopar i l’últim dia que serem a la casa i al poble. Pagarà qui depasse qualsevol mesura, diem-ne, equilibrada.

Post: abans de tancar l’apunt, i mentre algú prepara els cafés i els licors, ja apareixen els primers llibres de la setmana, que passaran a ser la lectura col·lectiva, entre més profits d’uns jorns que obrin grans perspectives.

Si això és l’agost (21)

Partida de pilota al carrer del conservador Vázquez de Mella. Una escenificació realment, de partida i d’exhibició entre amics. Sense competència, sense moll, sense gaire tremp, ni entusiasme. Malgrat que el públic és entusiasta i agraït, i diu ei!, bona!, caram!, bon colp! Però la xarlotada encara s’estova quan, l’home que presenta i va explicant el resultat de la partida, avisa que, com que els festers tenen moltes obligacions i no poden quedar-se a acabar de veure l’espectacle, faran el lliurament de trofeus a meitat, que tant se val com acabarà la cosa. La pilota, si no n’hi ha apostes, ni diners, ni mica de passió, no té color, ni solta ni volta. Malgrat que hi havia les grans figures, al carrer de Bétera per veure una partida d’exhibició, l’escena no passava de sainet esportiu, d’entrenament, que no sé si, al cap i a la fi, encara va contra el mateix joc de pilota. 
Vaja, tot menys fer-nos el trinquet que ens va prometre el partit del govern local, el PP, fa no sé quants anys. Per això tampoc no calen moltes ni poques xarlotades. Dieu que on vau dir trinquet i promeses, ara dieu titotada i engany.