Coetà del Gos. Sant Gos després de Sant Roc. La coetà concentrada en aquella plaça, durant gairebé trenta minuts és una imatge espectacular. La cursa de 10.000 metres als campionats d’atletisme també, malgrat que ha sigut un frec a frec entre dos grans africans, Bekele i Tadese, i uns quants homes més que venien darrere, estalonant-los. Tots dos mereixien de ser guanyadors, però si l’ún és bo, extraordinari, l’altre és estratosfèric, l’home capaç de córrer les distàncies més llargues en el menor temps, un fondista, diuen, com no n’hi ha.
Això del foc, la coetà a la plaça de l’Abeurador, amb milers de coets enmig d’aquells homes, també és una proesa. Totes dues accions són voluntàries, sens dubte, tenen un punt de superació, de moment superflu, però brillant, inqüestionable, quan es tracta de fer el més difícil, d’anar més enllà, de ser únics, l’home no estalvia esforços.
El 17 d’agost és el dia del Gos, després de la festa i de Sant Roc, el Gos. vet ací que el Gos marca un dia de descans, de no fer res, però res de res. En canvi, per contradictòries, ací tenim una prova de com els homes, a l’estiu, ni que siga el dia del Gos, sempre han de pegar fort. Si tants esforços també els destinarem en altres proeses, tan belles o més encara…
D’alguna manera, els tres dies més grans de la festa al poble, ja han passat. Ara, a poc a poc, esperem la vuitava i punt i final. Un altre any.
Post: hom parla de la diferència entre l’empresa privada i l’empresa pública, de la gestió tan diversa de l’una cosa i de l’altra. La nova i flamant oficina de Correus, a Bétera, (ells en diuen ‘correos’), va pagar el foc dels coets del quinze. Perquè ningú no se’n va preocupar de protegir els vidres de la façana, i ara potser que ens pertocarà de pagar-la a tots. En canvi, els comerços privats de les vores i d’enfront, com que algú se n’havia preocupat de protegir-los, lluïen encara més radiants i nous que mai, de tan nets. Vaja que el problema no és allò públic i allò privat, sinó com ens en preocupem de tot plegat, havent-hi responsables.