Sopem a ca Oliveiras, a Santa Comba de Ponte, a Ponte de Lima. Un sopar d’excés per a una casa d’excés, d’una exquisitesa que emociona, per com ens reben els amos, Na Goretti i Na Maria, la primera ens fa els honors i ens acompanya. Realment som en una casa moderna, de nova planta, de granit sense polir, amb cambres, salons, cuina, menjadors, jardí i piscina, una casa feta sobre el sòcol de granit bast, la morfologia del nord de Portugal. [Josep, segur que aquesta estructura de casa integrada a l’Igreja Nova et faria molt el pes].
No exagere els adjectius sobre la casa que ens acollirà enguany durant les vacances. Som una colla de tretze de persones, algunes hem arribat avui, després d’un viatge llarg de gairebé mil quilòmetres sense aturar-nos sinó per esmorzar i dinar.
Com que és el primer dia, no ens estalviem un sopar de caure de tos: fideus (qui se’n burle que el dimoni li furgue), i una combinació d’exquisiteses, embotits secs, formatges, patés, i fruita de la passió, amb cervesa del terreny i un vi verd de Barca de Ponte que ha durat un xuplit.
–No, no l’obris, que no tenim set…
–Ca! Si no l’obri el matem!
Hem parat de sopar perquè acabem de fer una aposta i un compromís: ens pesarem després del sopar i l’últim dia que serem a la casa i al poble. Pagarà qui depasse qualsevol mesura, diem-ne, equilibrada.
Post: abans de tancar l’apunt, i mentre algú prepara els cafés i els licors, ja apareixen els primers llibres de la setmana, que passaran a ser la lectura col·lectiva, entre més profits d’uns jorns que obrin grans perspectives.
I les veurem, quan torneu.
Bon i profitós viatge!