Si això és l?estiu (15)
Paraules majors, el 15 d’agost: ho diu More quan arriba a l’albereda, passades les dues del migdia, davant la porta del Travessanya assegura que és el millor dia del món; no ha dit el millor dia de l‘any, sinó el millor dia del món. No exagera, segons que ho vivim els veïns –n’hi ha que van incorporant-se després de vint anys de casats–, la festa major del poble és tan especial que no hi ha excuses per trobar-nos a la plaça del Sol, primer, a l’Albereda després, en acabar el xafarranxo de la primera batalla, la del confetti, el color, les bandes de música, aquells monstres gegantins d’alfàbega i les cares, moltes de conegudes, amicals, de portar molta festa al damunt. A la terrassa del Travessanya li ho comente a Carme: «fa vint-i-cinc anys ja érem en aquesta mateixa taula, en aquesta mateixa terrassa, aquestes cares, llavors més joves, un altre quinze d’agost. Encarna riu, però Sari comenta que en fa més de vint-i-cinc: «Trenta anys!», i trenta després que voldríem trobar-nos, de nou, després del dia més gran, el quinze d’agost: acaba d’arribar Ramon, que és el responsable màxim d’aquelles plantes, les alfàbegues ufanes, espectaculars; li demane si viu l’emoció, el protagonsime de tot plegat. «No, no, el que tinc són ganes que se les emporten lluny. Agafar vacances, pegar a fugir, descansar». Hi ha imatges de sobres al Youtube, però enguany la planta depassava els dos metres setanta centímetres. N’hi ha dues que sis homes amb els braços oberts no les roden completament. Una burrà! Tan grans com les vulgueu, tantes com me’n demanen, tants regals com hem fet ací i enllà… Els compromisos polítics també són presents en forma d’alfàbega, però això són regals més lícits, si més no, que no toquen el voraviu ni són a canvi de favors ni de contractes. «Faig les alfàbegues més grans», diu Ramon, i jo em demane quin preu té això, però no li ho dic, n’hi ha qui li demana quants colps les rega al dia: «deu, i una de pixar-les!», supose que això és una broma, que ells és de la broma i de l’humor… Ens trobem més amics, més cares conegudes, Miquel, Joano, la gent del Bloc, són aquells minuts de migdia, tocant a la vesprada, que no voldries que s’acabaren mai, que es feren eterns, saps que falta algú, algú que enguany no ha pogut venir, recordes més amics i altres moments, uns anys enrere, és la festa més gran, el quinze d’agost, que és un homenatge també a l’amistat dels que són i dels que no hi són. Potser això fa tan especial el quinze, abans de dinar. Però solament que és la primera part. Com que és tard, cada quinze d’agost dinem tard, molt tard, i a mesura que avança la vesprada anem trobant-nos més amics, fins i tot n’hi ha que no trobarem fins d’ací un any, un altre quinze, que a Bétera és imprescindible. Com diu More, el dia més gran de l’any.
A la vesprada, la processó, la colla de tabals i dolçaines, el coet de luxe, el sopar a la fresca, el foc… N’hi ha que encara van tapant portes, adobant els detalls contra el foc, balcons, finestres… Raussell i els seus ja pengen les traques, preparen la cordà, va caient la nit, que canta Obrint Pas. És quinze d’agost i va fent-se fosc.