Ulisses20

Paraules majors, el 15 d’agost: ho diu More quan arriba a l’albereda, passades les dues del migdia, davant la porta del Travessanya assegura que és el millor dia del món; no ha dit el millor dia de l‘any, sinó el millor dia del món. No exagera, segons que ho vivim els veïns –n’hi ha que van incorporant-se després de vint anys de casats–, la festa major del poble és tan especial que no hi ha excuses per trobar-nos a la plaça del Sol, primer, a l’Albereda després, en acabar el xafarranxo de la primera batalla, la del confetti, el color, les bandes de música, aquells monstres gegantins d’alfàbega i les cares, moltes de conegudes, amicals, de portar molta festa al damunt. A la terrassa del Travessanya li ho comente a Carme: «fa vint-i-cinc anys ja érem en aquesta mateixa taula, en aquesta mateixa terrassa, aquestes cares, llavors més joves, un altre quinze d’agost. Encarna riu, però Sari comenta que en fa més de vint-i-cinc: «Trenta anys!», i trenta després que voldríem trobar-nos, de nou, després del dia més gran, el quinze d’agost: acaba d’arribar Ramon, que és el responsable màxim d’aquelles plantes, les alfàbegues ufanes, espectaculars; li demane si viu l’emoció, el protagonsime de tot plegat. «No, no, el que tinc són ganes que se les emporten lluny. Agafar vacances, pegar a fugir, descansar». Hi ha imatges de sobres al Youtube, però enguany la planta depassava els dos metres setanta centímetres. N’hi ha dues que sis homes amb els braços oberts no les roden completament. Una burrà! Tan grans com les vulgueu, tantes com me’n demanen, tants regals com hem fet ací i enllà… Els compromisos polítics també són presents en forma d’alfàbega, però això són regals més lícits, si més no, que no toquen el voraviu ni són a canvi de favors ni de contractes. «Faig les alfàbegues més grans», diu Ramon, i jo em demane quin preu té això, però no li ho dic, n’hi ha qui li demana quants colps les rega al dia: «deu, i una de pixar-les!», supose que això és una broma, que ells és de la broma i de l’humor… Ens trobem més amics, més cares conegudes, Miquel, Joano, la gent del Bloc, són aquells minuts de migdia, tocant a la vesprada, que no voldries que s’acabaren mai, que es feren eterns, saps que falta algú, algú que enguany no ha pogut venir, recordes més amics i altres moments, uns anys enrere, és la festa més gran, el quinze d’agost, que és un homenatge també a l’amistat dels que són i dels que no hi són. Potser això fa tan especial el quinze, abans de dinar. Però solament que és la primera part. Com que és tard, cada quinze d’agost dinem tard, molt tard, i a mesura que avança la vesprada anem trobant-nos més amics, fins i tot n’hi ha que no trobarem fins d’ací un any, un altre quinze, que a Bétera és imprescindible. Com diu More, el dia més gran de l’any. 

A la vesprada, la processó, la colla de tabals i dolçaines, el coet de luxe, el sopar a la fresca, el foc… N’hi ha que encara van tapant portes, adobant els detalls contra el foc, balcons, finestres… Raussell i els seus ja pengen les traques, preparen la cordà, va caient la nit, que canta Obrint Pas. És quinze d’agost i va fent-se fosc.

La vespra. Demà és festa Major, la marededéu d’agost, i el poble es prepara a consciència: una gernació d’operaris arreu del poble, tapant portes i finestrals, preparant-nos per a la guerra. Demà la nit hi ha cordà i coetà, i això, en alguns carrers, és l’infern del foc, tradició i festa a molts pobles mediterranis. Com a Paterna o Picanya entre més poblacions valencianes, Bétera encendrà els carrers per purificar l’arribada de Sant Roc, i després Sant Gos. Per això passem hores i hores engabiant-nos: fustes, filferros, cartrons, xarxes metàl·liques, tot li val per defensar les façanes.
Després de sopar, a unes hores del dia gros, la dansà a la placeta del Sol fins a la placeta del Mercat, amb la colla Xe quina burrà, i els balladors de l’Aljama. En canvi, si voleu Rock i música de la bona (a Bétera han prohibit els músics en valencià, malgrat un Ple unànim, almenys els han prohibit durant les festes Majors), aquesta nit a Alfara del Patriarca hi ha concert amb Bajoqueta i Svaters, entre més grups, organitzat per les clavarieses de Sant Roc (que no serà un altre Sant Roc diferent?)

Parlant de Sant Roc, i el Gos, aquests sí que se salvaran d’aqueixa pandèmia de grip, amb menys vacunes i menys martingales mediàtiques, però amb més ofici que un Sant. O dos sants, si comptem també el Gos.

Demanar la independència, segons que expliquen els telenotícies de diverses cadenes espanyoles pot ser constitutiu de delicte, per terrorista. No és broma, perquè l’assimilació del que per nosaltres és llibertat d’expressió o dret de les persones, per ells (jutges, fiscals i policia, amb l’ajut dels mitjans) cau en el pou de la Llei de partits i el consegüent efecte dòmino porta on ells volen arribar-hi: constitucionalistes i prou.
Anit els diversos telenotícies coincidien en alguns aspectes curiosos, si partim que són mitjans que ja saben com orienten la notícia, i quina és la lectura que han de fer la majoria dels lectors de les seues editorials, siguen Cuatro, Sexta, CNN+, TVE1, TELE5 o encara pitjors. Aquestes cadenes ja ens indiquen que fem allò que ens diuen que hem de fer. Collons amb les periodistes dels mitjans espanyols, quan parlen d’Euskadi i dels no nacionalistes. 

L’apunt ve a tomb de com, ells, els mitjans afins, expliquen que des que hi ha un govern basc que no és naconalista (reospi! No tenen en compte la Roja, ni la fúria, ni la garra, quan ells parlen d’ells), repeteixen que, per primera vegada a Euskadi, des que hi ha un govern no nacionalista (silencien com va anar la llei i quina part de l’electorat no podrà mai participar del dret de vot), l’esquerra no pot manifestar-se de cap manera, ni per demanar la independència, perquè també és un eslògan d’ETA, i per tant qualsevol que cante la mateixa proclama (un dret inalienable en un país democràtic) és sospitós de terrorista i de pertànyer a aquella banda. Ahir se’ls va escapar que, davant la sol·licitud de convocatòria de manifestacions en les quals entre altres coses es reclamaria el dret a la independència d’Euskadi, el conseller d’interior del Govern Basc la prohibia argumentant que això eren lemes de grups terroristes i il·legals. La cadena a la qual li ho vaig veure més clar, CNN+, no és gaire diferent de les altres cadenes, que venien a dir el mateix si fa no fa, o encara coses pitjors, com per exemple que per primera vegada hi ha una autèntica democràcia a Euskadi, que ja no es podran convocar manifestacions d’aqueix estil, que s’ha acabat la llibertat d’aquells milers que cantaven allò tan lleig sobre els seus.  

En resum, reclamar la independència, segons que va colar la presentadora, i el conseller mateix, és un acte terrorista que reclama l’actuació de la fiscalia, els jutges i no sé quantes coses més. Sobre aquesta persecució, de segur que el PP i els altres no presentaran queixes. 
Però això que ara mateix és una badada (!), pensada i orquestrada des dels responsables editorials de cada cadena, anirà filtrant-se fins que l’assimilació independència-terrorisme entre els ciutadans no discrimine cap diferència.

Si això és l’agost, sembla que la didàctica política dels mitjans és una i unificada: si vas amb la Roja, no ets nacionalista ni corres perill; si vas contra, mereixes l’aplicació de la pitjor tortura. I ves que pitjor és un concepte elàstic, com l’estiu.

El Bloc del poble va presentar una proposta que el Ple aprovà, segons expliquen al seu web local, per unanimitat dels grups: la proposta aprovada consistia a potenciar la participació dels grups valencians de música, en les programacions de l’any i dins el programa de festes. Vaja, una bona nova, si fos veritat. Però el mateix programa de festes que avui comença, ja explicita que no fóra tot com amor d’amo, que diu la meua sogra que és aigua en cistella. 

Vet ací el programa per als deu dies que ens esperen, de grans actuacions per a cors preparats per al gran col·lapse: Alex Ubago,  orquestra Matrix, nit d’albaes, nit variada, amb -agafeu-vos els coixins- Tony Ronald, Jeanette, Lorenzo Santamaria i Micky (refotre, no sé com els faran respirar, em pensava que alguns d’aquests ja havien faltat amb el segle, o per lo manco que necessitaven respiració assistida per eixir als escenaris). El programa encara continua amb l’Orquestra Club Virginia, Reincidentes, la supremas de Móstoles, Los Morancos… Què, vos ha tocat o vos ha fet aire?
Vaja, que la proposta aprovada per l’Ajuntament de Bétera és el que és, com les mentides que inventa ZP, o Camps, per posar dos protagonistes d’un nivell estiuenc considerable, i el programa de festes de Bétera, com cada any dels últims cent, una coentor de caure de tos. Però som de festa, així que qui vulga pols ja sap on hi ha l’era, que ací és l’albereda.
Versant amb Cucarella, ‘per aquest ase no calien gaire albardes’.

Endevinalla: tenia raó aquell piula de Lazarov, encara de cos present, que allò dels festivals de TVE, quan solament que hi havia TVE, eren d’una qualitat cultural impensable? O potser que els humans evolucionen, segons Darwin, tot depenent de les característiques i condicions de l’entorn?

Mercat, a l’Albereda, al tram que ja podem considerar el barranc, literalment sota el pont. El barranquet és un ramal que ve del Jonqueral i travessa el poble, on ara mateix s’hi fa la vida, el comerç quan hi ha mercat, cada dimarts de l’any ploga o neve, i a la nit hi ha els cafés amb terrassa d’estiu. De fa un parell de setmanes que ja han plantat la fira d’estiu, com cada any, amb gairebé les mateixes atraccions atrotinades, amb algun detall de millora i poca cosa més. Si la vida ha canviat els últims anys per a manta coses, pel que fa als detalls d’estiu, què voleu, n’hi ha qui viu en el segle passat, també literalment. Com deia anit Vicent, trobem a faltar l’incombustible Terremoto, però el temps no perdona, i la combustió sembla inqüestionable.

Hem baixat al mercat, quina gernació, i hem comprat uns detalls per a ma mare, i llavors pots comprovar la vida desl últims quaranta anys, com si no haguessen passat els anys (de xiquet vaig fer mitja vida acompanyant ma tia Gertrudis, a la seua estimada parada davant l’església), tret d’uns altres detalls singulars: els amos de les parades representen una diversitat curiosa, d’origen africà molts, gitanos una gran majoria, unes quants valencians de l’horta, i una altra quantitat diversa de persones que no sabria catalogar; de tot plegat, un estil escassament valencià, que és la llengua que ara mateix menys domina el comerç del mercat. En això, ja ho veus, sí que han canviat les coses, caram. Roba, fruites i verdures, sabates, bosses, carteres, melons sobretot, més sabates i tot d’estris de ferreteria, el mercat ven i mou diners, perquè és un no parar de gent, de compradors, de venedors, de gent que s’està als bars de les vores esmorzant, comentant les jugades, és estiu, hi ha moltes dones joves, de goig, i comentar les jugades, del bar estant, també és un esport entretingut. A més la meua mirada ha sigut tan ràpida que m’he perdut gran part dels detalls.

A la vesprada, el preanunci de les festes majors, amb l’entrà de la Murta, amb carros i haques i la colla Xe quina burrà, de tabals i dolçaines (si aquests que els contracten saberen què representen aquelles tonades, comentem, potser que no els deixarien bufar tan lliurement). Demà és el primer dia de festa, la presentació en diem, llavors tot d’espectacles cada nit durant deu dies, de nou a l’albereda. Encara avui una comissió ha acompanyat les autoritats municipals a inaugurar l’Alfàbega metàl·lica. El boato i el despropòsit que no falte. Au, si això és l’agost, ara comença la veritable festa.

El matí tranquil del poble, a l’agost, es desperta amb un estol de fulls repartits pel PSOE, «Parlem de Bétera», que acusa el PP de pujar els impostos locals per a tapar el fracàs de la gestió municipal de la qual es responsable, com en centenars de pobles d’aquest sud abandonat de la mà de sastres, jutges, bigots, i regals a dojo. Denuncien que la contribució dels veïns, siguen o no votants del PP, gairebé pujarà un quaranta-cinc per cent. Poca broma la quantitat de la pujada, i de pujar més impostos també els inculpa, que no els imputa, en canvi d’apujar-se el sou els regidors alliberats i els assessors (collons amb els assessors), que corresponen a la quota proporcional de donar suport al PP, que no té la majoria si no és per l’ajuda de dos partits amb els corresponents assessors i regidors alliberats. Total, que la suma final del cost de persones tan notables de les seues funcions depassa el mig milió d’euros, perquè en temps de crisi, els assessors i els regidors en qüestió s’han apujat el sou l’onze i mig per cent. Bon exemple, l’onze i mig, això és predicar contra el dimoni i la seua granera.

A més, el PSOE examina la gestió de l’alcalde dels últims set anys, i el resultat, no caldria explicitar-ho, és un insuficient redó: suspés, Nel, per tantes coses com havies promés i encara ningú no hem vist. Els gànguils del PSOE diuen que allò millor que ens ha pogut passar, als veïns, és el regal d’un home anomenat ZP, en forma de diners: el regal, completament legal, per adobar canonades d’aigua potable, biblioteques i escoles infantils. Vaja, no diuen els del PSOE, que l’única cosa que fa aquell ZP és tornar-nos una part de la nostra contribució, que no tota, dels nostres impostos, corresponents a aquelles balances fiscals  que, els valencians del nord i del sud, sempre n’eixim perdent.
Això són realitats, diuen els del partit del full enverinat, el PSOE, a Parlem de Bétera (per cert, l’única cosa en valencià del full és el títol). On són les promeses de F. Camps, es demanen, on?
Home, ara mateix, l’home que ells anomenen F. Camps, què voleu, té més feina que no penseu, a tornar els diners que va agafar de la farmaciola de la dona per pagar-se els vestidets, i encara a preparar el retorn triomfal en la campanya de setembre, que serà sonada, quan comence de nou el curs. O vos penseu que els vestits aniran planxats de la mateixa ratlla i estil.  

Com cada estiu, sembla que no passa res, especialment si això és l’agost; perquè n’hi ha que tenen el do de fer veure que no passa res, malgrat la quietud i aqueixes tronades anunciades que des d’ahir ens roden el terme i l’enteniment. Trona, anit tronava amb ràbia, sopàvem una gran colla al ras i vam haver d’entrar-hi les taules, a recer de la porxada. Anit érem la colla grossa, malgrat que tampoc no érem tots, i per això els trons i els llamps eren més repartits, al camp; de pluja, ho he comprovat aquest matí, n’hi hagué poca, menys que no l’anunciada i menys encara que no la desitjada.

Entre les grans descobertes d’aquest primer terç de l’agost hi ha l’Adrià Puntí, a través del Totxanes: l’Ull per Ull l’he repassat no sé quantes vegades, aquesta vesprada de diumenge, mig grissa, de núvols que tornen a amenaçar trons i llamps i una altra nit elèctrica.  De tantes versions al Youtube, m’he quedat amb aquesta, Ull per ull, que trobe d’impressió, formidable, per fer passar avall la vesprada de diumenge. Si això és l’agost, aquest temps sense sang, tristot, també és una parada especial per recarregar-nos.

Ahir també van haver càrregues a Sant Sebastià, contra l’esquerra i milers de manifestants. Avui ETA torna a burlant-se’n de la repressió, a Mallorca, si és l’únic model de diàleg entre pobles, entre ideologies, entre conflictes. És el sidral rocambolesc entre Euskadi i Espanya dels últims quaranta, cinquanta, cents anys? Si el polícial és l’únic recurs, malament moreno, perquè llavors els desemparats som la societat civil, a Euskadi, a Ossètia, a Iran, a Corea, a la Xina, a Rússia, al Marroc… Naturalment els estats imposen la seua raó policial, però sempre paguen els mateixos. Malgrat la quantitat de mitjans que es decanten a favor d’un cantó, mai no es pot protegir suficientment la societat civil d’ambdós bàndols. Si aquest fóra l’objectiu de cap dels dos, naturalment. 

Com que l’estiu va més arromangat de feina, i moltes de les responsabilitats són més desqueferoses que principals, tens més temps per pegar una ullada als diaris. A la taula de la piscina (ei, segon dia a la municipal), hi ha un diari, però és suficient per apamar la realitat social de l’estiu, si això és l’agost sembla que no passarà res, res de res. Però ves que han retratat aquell jutge principal dels valencians, amb el medalló, la capa, el posat, el boato, d’un home que sembla ser per damunt del bé i del mal, l’home que ha decidit no imputar el Gran capità dels valencians cristians, malgrat que ho ha decidit sense obrir moltes caixes amb proves inculpatòries, sense llegir-les; com tocant d’Oïda, el jutge gros dels valencians ha decidit que els valencians no s’hi han de preocupar de res, perquè el capità gran capità és net de culpa, malgrat que accepten que hi ha regals, molts regals, de luxe, cars, als polítics, però que això ja va amb el càrrec. En cap cas no hi ha relació, malgrat que el jutge no ha llegit les proves, quantitat de caixes tancades, entre els regals i els contractes d’aquella empresa, Orange, mercat taronja.

A Mallorca, els diaris digitals ja expliquen que també hi ha xafarranxo. La culpa són quaranta-cinc milions d’euros desviats d’una obra pública, com la piscina del meu poble, milions que han anat a butxaques i comptes que no esperaven aital riquesa, per abundosa. Això dels partits, dels responsables municipals, autonòmics, provincials, i tota la pesca de polítics untats és l’esport més ben pagat. Però ves que amics d’amigots, el sucre no pot tapar tanta fel i amargor com han congriat tants anys de governs absoluts, de tants pecats i manies com han agafat. 
La notícia, si això és l’estiu, si això és l’agost, sens dubte que serà la corrupció política. A veure quin jutge és ara amic d’aquell excapità dels illencs, malgrat que aquell va fugir, sí, cap a Amèrica. Ah, Amèrica, quin airet deu fer, en aquella bassa de ianquis.  

Piscina pública municipal. Fins i tot hem dinat, com qui diu, tot lo sant dia rendits en aquell espai. N’hi ha qui té una ferida al cul, de tantes hores asseguts, davant un espectacle gegantí, colossal. Els xics han acabat cremats com la pipa de l’indi (perdoneu l’expressió popular), com el llaurador que canta La Gossa, i encara no eren onze. La piscina pública municipal s’ha convertit en un antiespai, un indret antisistema, gosaria dir, contra la idea de luxe, banalitat o més ximpleries de platja estil Benidorm. És una finestra oberta a la diveristat local, almenys a la diversitat actualitzada els últims anys. De primer, al Cèsar el que és seu: la piscina pública encara és el lloc de bany i estiueig dels qui, autòctons o no, no tenen piscina particular o col·lectiva, que els nous edificis que han anat construint-se ja ho fan amb piscina comunitària, pistes esportives i club social. Això, la piscina de Bétera acull poques persones per a la quantitat que som, depassem els vint-i-cinc mil en agost, així que aquell toll d’aigua, entre les quaranta persones que érem fins a l’hora de dinar bé que podíem sentir-nos contentes i agraïdes: tocàvem a trenta mil litres d’aigua per cap, que no és poca aigua, considerant tota la problemàtica dels trasvassaments.
A l’hora del dinar comencen a reunir-se més famílies, a aplegar-se fins i tot amigues d’una certa edat, joves en edat de festejar, romanesos, americans del sud, alemanys fins i tot…, i gent del poble. Gent, que no gentola, perquè n’hi ha clàssics que no fallen, com cada any. Ens saludem, fins i tot n’hi ha que et conviden a una mica de conversa, però després tots anem situant-nos als llocs respectius, com si diguérem, a les nostres taules reservades, malgrat que no n’hi ha, de reserves, vas agafant el teu espai a mesura que vas arribant.

-Separades, sobretot, separats també, és un finestral per observar les relacions i la vida social del poble, d’una part de la vida social del poble. Sense miraments, sense estrenyiments -explica una amiga.

Nosaltres ho hem portat gairebé tot de casa, així que solament fem despesa del café, i encara com. L’entrada, si és d’abonament, no passa de l’euro i mig, els adults, i un euro, els xiquets, tot lo sant dia, així que els preus populars acompanyen a fer un estiueig de saldo. Compartit, si voleu, col·lectiu, a l’empara dels comentaris dels altres rogles, que tampoc s’estan d’observar-nos, com fem nosaltres, els uns als altres, rient i, de tan en tant, això per als adults és de menor importància, banyant-nos en aquella bassa espectacular. Si això és l’agost, el bany popular, col·lectiu, té alguna cosa també de morisca, de mediterrània, de secà malgrat que semble un contrasentit, però de retorn a la plaça pública, a la idea de vacances populars.
La nostra lloa més sentida a la piscina pública municipal.

Quan tornava d’Albalat dels Sorells, on també hi ha carrers dels Sants de la Pedra (supose que encara són els patrons de Bétera, malgrat que no tenen gaires devots que els porten l’anda de la processó, potser pel mal camí que ha agafat el camp), i un altre carrer destinat als Sants Patrons, que són Sant Jaume i Santa Quitèria…, doncs en tonar he passat per la rodona on encara plantaven l’Alfàbega metàl·lica (l’escultura promet). Hi havia una vintena d’homes que simulaven feinejar-hi. N’hi havia qui s’esforçava, d’altres eren en un rogle a banda, contant acuidts, per tant de riure com representaven, amb les mans a les butxaques; aquests n’estic segur que no treballaven, però potser eren els que més cobren per aquell  assumpte de l’escultura. Hi havia una dotzena de cotxes, dos camions i un elevador, tot això per anar soldant les tiges metàl·liques tot al voltant del cossiol, imponent sens dubte.
Dissabte, bromejant a l’albereda, el primer dia de vacances d’estiu (l’1 d’agost, si això és l’agost és passar la nit a la fresca de l’albereda), doncs dissabte moltes taules parlaven d’aquella obra, i algú apuntava que ni cagant tota la vida els regidors de l’ajuntament, inclós l’alcalde, a dins aquell cossiol, el que els queda de vida, no acabarien d’omplir-lo. Naturalment, la mesura del volum i de l’acció de reraguarda és relativa, perquè vam calcular que, amb el temps, un observador extern ja veu que la matèria orgànica va assecant-se i va ocupant menys volum que no es pensa en un moment inicial del problema.
Ah, si això és l’agost, com ens agrada d’anar driblant els temes més banals, més superficials, superflus, per fer ostentació que, nosaltres, també som de vacances.

L’estiu va complint objectius i programes. És el tercer dia d’agost, però no calien preàmbuls, ni fer esperar els protagonistes del film: els principals i els secundaris tenen dret a fer vacances, com tothom, i sobretot tenen dret a descansar tranquils, dutxats, gairebé purs. Són homes de gran responsabilitat, elevada diria, els protagonistes, els principals i els secundaris, i els amics també ho són, més que no amics, homes de major responsabilitat, justos i de gran equilibri en les seues decisions, vet ací, i per això que també mereixen unes vacances tranquil·les, lluny dels quefers de la resta dels mesos, dels onze mesos de l’any que no fan l’agost, malgrat que els protagonistes, enguany especialment, sí que faran l’agost, allà on siguen, i el setembre, i l’octubre…, però no oblidaran fàcilment el que ha passat, el que els ha passat. L’estiu, si això és l’agost, no perdona, de cap manera no elimina aquella taca blanca de la camisa, a l’alçada de l’aixella, perquè el desodorant, malgrat que siga inholor, incolor, i tota la resta de cosetes químiques i propietats que diuen conté, sempre deixa un rastre, i quin rastre, pobres homes, els protagonistes vull dir.
Sí, això és l’agost i nosaltres ja hem demanat un gintònic amb ginebra de la bona, de la marca Ten 10, que em sembla que és molt britànica i tota la pesca. Per celebrar que ha acabat la primera part de la pel·lícula.

Primer dia d’agost. Vacances. Almenys vacances escolars. Anit vam fer el comiat amb una festa de carn torrà, bon beure, i moltes ganes de cantar. Avui he començat les vacances una mica més tard que no pensava, per això. A les deu era al camp, així que entre matí i vesprada he fet unes sis hores de feina. No sé si és una feina eficaç…, segons qui m’aconsella, les raons i les propostes són tan oposades que no saps a qui fer-li més cas. Ara ja sembla que veig l’aigua clara, i demà regaré a manta, de matí, un tros mig mort de tan eixut.
Jo el que volia era ser a Formetera, i passar uns dies a la platja, bevent aquella cervesa tonight-tonight, però m’he quedat a casa, per adobar els últims detalls del camp: segons que diuen els mestres llauradors: “Xiquet, has d’anar per davant de la faena, si no en vols fer el doble.” D’això es tracta, doncs, el primer dia de vacances, de no pagar el doble del que costen les coses. Benvingut l’agost.