Secretisme: perdonem els bancs.

N’han abusat fins a la indecència. Han jugat amb els nostres diners, han guanyat fins a la immoralitat, han fet i desfet contra l’ètica i, ara mateix, necessiten de l’ajut públic. És clar, però en secret, perquè no resulte que s’escampe quins han sigut els indecents que han passat tots els límits, fins al risc del naufragi.
Pobrets, els bancs i les caixes, per això els garantirem el secret, la moral, l’ètica, la confidencialitat de les dades, els salvarem el nom propi, amb els nostres diners públics, mentre ells s’han pagat sous i negocis de luxe, incalculables… Mentre lluen mercedes, i pisets, i xalets, i cels farcits de putetes.
Als gànsters de la banca, mafiosos del diner i del negoci fraudulent, no els val la transparència. El govern d’Espanya els empara. Els defensa, els amaga, els disculpa…
Europa fa públic el pecador (la cultura cristiana no perdona), inculpa els malfactors. Des d’ací també hem assenyalat els bancs principals, el belga, el francés, l’anglés, l’americà…  Però els espanyols són diferents. Amb aquests apliquem el secret i boca tancada. Com van fer amb la dictadura, amb l’èxèrcit, amb la monarquia, amb els assassinats… Silenci. Silenci a favor dels de sempre, naturalment.
Fa massa anys que ens plouen tants pocavergonyes, d’esquerra i de dreta, d’Espanya, que res no els sembla prou immoral. Quina colla de malparits, totsplegats. L’escola que faça educació, i escampe drets humans, i col·labore a fer ciutadans de respecte… Com un teatre de titelles. Nosaltres ja ens adobarem les vacances a canvi. Tenen la barra de descarar-se amb aquest estil, com si volgueren tornar a la caverna, al franquisme… En realitat, mai no s’hi han desempallegat completament, malgrat el maquillatge.
Au voleur! Au voleur! Garrots a dojo i a trencar cames. 

L’escola no és prioritària

Llegesc  que la Universitat valenciana és a un pam de la fallida, pel deute contret amb la Generalitat Valenciana. Li deuen tants milions que es fa difícil pensar que la cosa té solució a curt termini. Una situació econòmica insostenible, com a poc. Ahir mateix, pels carrers de València es van manifestar més de cinc mil persones, a favor d’unes condicions d’equipament i recursos per a l’escola pública que mai no arriben a abastar el mínim, a més de demanar la retirda d’una norma que atempta contra els drets huamns directament. Fa molts anys que la cançó es repeteix, l’escola no és una cosa prioritària, per al Govern Valencià. Fins i tot, no és ni la segona ni la tercera cosa prioritària.
Avui mateix, JL, responsable de finançament de la Conselleria d’Educació (és qui signa l’orde de pagament dels Concerts educatius) ens avisa personalment que estiguem preparats, perquè el calaix és  a zero i no pensen pagar-nos el mòdul corresponent. Quan li responem que a final de mes cal pagar als mestres i caldrà pagar també la Segurerat Social (aquesta no perdona), ens amolla que ja ens ho farem, però que ell ja avisat com està la caixa. Afig que la cosa no té mostres de millora, que ens preparem per passar un hivern magre. La nostra cap d’administració arriba a l’escola que bufa, espantada. Baixe a la cuina, òbric el rebost i dic: encara passarem aquesta setmana.
Fora bromes, fa mesos que cobrem amb retard, malament, a base d’insistir constantment, i de reclamar el que ens deuen. Els diners de l’Educació valenciana? No hi són. Com uns altres diners, han servit per pagar-se les festetes privades, de Conselleries i Diputacions, els grans esdeveniments mundials de la vela, dels cotxes, del Papu-catòlic i d’un viure indecent i immoral.
Caldrà preguntar-nos, els valencians, si la majoria volem viure constantment de la prostitució dels nostres polítics, o, d’una vegada, volem fer net i començar a pensar més amb la tòtina i menys amb la cabota.  

Una crisi d’idees (7)

No hi ha diners.
La crisi és un canvi que ens afecta a tots.
No queden diners al banc.
La crisi és un moment greu en el qual hi ha canvis o problemes.
La crisi està repartida per tot el món.
La crisi ens afecta a molts.
La crisi ens afecta a tots.
La crisi va de país en país.
La crisi és desesperant.
La crisi mundial afecta greument la gent.
La crisi afecta a l’economia.
La crisi és una situació de confusió.
La cosa no funciona.
la crisi ens envaeix.
Hi ha crisi per donar i vendre.
Tots estem afectats.
Crisi per tot arreu.
Hi ha crisi mundial.
Hi ha crisi per a tothom.
Hi ha un problema al món, que afecta a molta gent.
Els preus pugen i els bancs es queden sense diners.
La crisi és un horror.

He apuntat la primera frase d’uns textos individuals, on cada xiquet explica què és i com veu la crisi de la qual, sense voler, els infants també n’escolten a parlar pels descosits. A casa, de camí, a l’escola… He suposat que podia ser una nova aportació al diccionari col·lectiu sobre crisis mundials, una visió des de l’escola; tampoc no afectarà negativament la borsa, un toc descriptiu a la ratlla dels onze anys: -Què pensen els xiquets sobre la crisi? Com els arriba? Com expliquen allò que senten a dir als pares? Com els afecta quan el pare o la mare es queda sense feina? Si m’anime, més endavant vos copie un dels textos sencer. Potser ajude tant de banquer moralment expert. 

Una festa molt lluïda, a favor del país

Ens havien convocat els premis Jaume I, que lliura el Casal del mateix nom del Camp de Túria -la seu és a Llíria. El seu president, en Ruben Pitarch, va començar els parlaments agraint la presència de tanta gent (no desmereixíem els Octubre). És el tercer any d’aquesta iniciativa, però molt de temps d’anar organitzant cultura i país des del Casal, amb un programa  farcit d’activitats i voluntariat a favor de la cultura en majúscules. L’altra, aquella que gairebé mai no té finestra ni presència dins els programes locals o provincials o regionals.
Pep Ricart va ser dels primers a rebre el guardó: va improvisar una actuació memorable, que ens va fer veure la mar, més enllà de l’escenari, a tant de públic com aleshores omplia el centre Sociocultural de l’Eliana (s’hi havien afegit els que només venien al lliurament i al concert de Tres fan ball). L’Associació 9 d’Octubre de Vilamarxant va rebre el segon guardó de la nit, amb un discurs senzill, d’agraïment, per tots els que fan possible un viure més digne des de l’interior de la comarca, a Vilamarxant. On caram és, Vilamarxant? El seu president, Voro Borque, un altre incombustible tot terreny del Camp de Túria, també membre de la Coordinadora Escola Valenciana del Camp de Túria, se sentia molt satisfet. Finament, Juli Hurtado, director del Cor de l’Eliana, i Xelo Garcia, van rebre el tercer guardó, que van agrair amb una actuació vibrant d’aquesta peculiar formació de la comarca, amb un ‘Que tinguem sort’. A més, Ramon Asensi i un parell de tabaleters de la colla ‘Xe quina burrà’, de Bétera, van anar lligant una cosa i una altra, musicalment, mentre els periodistes Miquel Calvet i Francesc Pérez feien de relators de les lloes.
Després d’una hora llarga de retard, el punt final amb Tres fan ball: el Vicent, el Manuel, el Fabrici, el Xino i el Salva. Vam acabar ballant la majoria, sobretot els que no veníem mudats, perquè el ball popular, la polca, la jota, el vals, demana, com explicava el Vicent per avisar-nos, que avui tots bevérem aigua amb sucre, amb un rajolí de llima, per allò dels cruiximents de tant d’esforç nocturn. Sort del guany d’una hora que, anit, no vam perdre de vista en cap moment. De tot plegat, l’enhorabona al Casal, per una organització pulcra i una nit excelsa.

El teatre o el desert (remake)

L’adversitat contra l’escola no és l’única de les patologies freudianes dels valencians. No dic dels polítics, exclusivament, perquè aquests que ens governen tenen suficient majoria com per escampar l’adjectiu a tots i cadascun dels valencians als quals em referesc. La immensa majoria. La música i els músics, per exemple, també paguen els plats trencats de l’absurd i l’odi contra allò que composen, canten o escriuen. Els escriptors, per exemple, també són blanc de l’oblit, i els actors i les companyies que fan teatre en la llengua del país també són blanc de la feridura. 
Aquesta nit, a l’Eliana, el Casal de Llíria lliura els premis Jaume I 2008. Entre els premiats hi ha l’actor de Bétera Pep Ricart. N’he parlat en algun altre apunt, però no enganye ningú si dic que som davant d’un dels millors actors que ha tingut mai aquest país, malgrat la barrera de l’Ebre, malgrat els polítics, i malgrat els premis rebuts: durants dos anys ha estat considerat el millor dels valencians pel seu paper. Solidesa, rigor i coherència, fins al límit de viure una incertesa que, amb el teatre i a València, és una cosa assegurada amb escreix.
La comarca, a través de la gent del Casal Jaume I, reconeix avui una trajectòria indiscutible, d’una personalitat austera, feta des de casa, amb el propòsit, inconscient i impagable, de demostrar-nos que encara hi ha conviccions antiprovincianes, lliures, tan necessàries per llevar-nos cada dia amb un bri de goig. No saben què es perden al Pincipal de València, ni al TNC de Barcelona, ni possiblement a l’Olímpia de París. No ho saben, perquè els homes cultes, honestos, solament que representen quan són a l’escenari; i la vida, la vida real vull dir, a València i a Barcelona, va massa plena de tramoiares i farsants. 

A vuit-cents quilòmetres de l’actitud valenciana contra els ciutadans.

Vuit-cents quilòmetres si fa no fa, vuit hores de cotxe després, sóc de nou a Bétera. Un viatge no gaire cansat, energètic, fins i tot, per com el dinar d’avui, a la vora de la mar Cantàbrica, amb la imatge d’aquella escultura de dona que espanta més que no acull, en dir adéu als immigrants que van marxar fa molt, era fet amb productes d’una contundència inqüestionable: fesols, xoriç, creïlla, porc… ‘en voleu més?’, aquell home no sap que he de fer tota aqueixa carretera que travessa Astúries, Espanya, i arriba a València, de vegades enmig de no-res, malgrat que em deixe un paisatge, aquest sí, bell, mig nevat, i un fum de converses amb mestres i directius de cooperatives de gran prestigi: sobretot ens fem amb els nostres, indubtablement, també amb els bascos i amb un parell de dones de La Corunya. M’he perdut la cloenda del Congrés i un sopar final de festa, però vinc igualment satisfet del treball i de les aportacions de gent que fa veritable investigació perquè l’educació rutlle, avance, contra l’actitud valenciana que, sense acusar-la directament de ximple, algun ponent ha descrit de malèvola. A tanta distància, l’esperpent es veu com un malson impossible. Ara ja toque de peus a terra.

Xixón, tot de mestres contant-se històries

Segon dia de congrés a Xixón, Astúries, sobre educació: l’escola, els mestres, l’alumnat les famílies, la qualitat, els amics, tot de mestres que fan escola, que es creuen l’escola, que la viuen amb una passió especial, si és que n’hi ha de passions especials. Anem trobant-nos moltes cares conegudes i també d’altres de més joves, amb deler d’aprendre dels grans, dels que van marcant un ritme, diferents ritmes en sentits diversos, sempre a favor de l’escola. N’hi ha de Palma, de Mata de Jonc, l’Antònia, incombustible, n’hi ha de Ginebró, amb la Mercè, de Llinars, d’Euskadi, Ikastoles que són un exemple d’organització, d’eficàcia, d’una gestió acurada en tots els sentits, no debades tenen premis i reconeixements a la feina ben feta. Hi ha els valencians, escoles cooperatives d’avantguarda, la Masia, la Comarcal,  Florida, Escola2, amb tot de noms propis que han viscut l’escola amb majúscula, que li han dedicat la vida –algunes d’aquestes escoles ja fa més de quaranta anys que roden i treballen a favor del millor vent: Lluís, Albertina, Carme, Anna, Empar, Creu… S’hi desviuen perquè l’escola siga l’espai i el temps que necessiten els joves per créixer, que s’hi puguen aprofitar en el millor dels sentits. És un dels reptes d’aquest congrés, tornar a trobar el sentit a l’educació, a l’escola mateix, malgrat l’adversitat.
 

De jutges i secretaris

No he tingut gaires experiències amb els jutjats, les normals, potser, malgrat que tampoc no sé el número exacte per considerar normals el meu nombre exacte d’experiències judicials. La primara vegada em va anar bé, després d’unes hores de dedicació exclusiva em van adobar el fanal de l’intermitent de l’R5. Entre desplaçaments, hores i substitucions, no em vaig traure ni per comprar les pipes. La segona vegada va ser una cosa més seriosa. Encara m’espere a la vista oral, després de sis anys de judici. M’han perdut els papers no sé quantes vegades, he hagut de repetir les declaracions tres vegades, el jutge entra després del café, quan entra, i triga mitja hora a marxar. Total, els dies que hi va, fa una mitjana d’hora i mitja de treball. Ha canviat tres vegades de secretària de jutjat, una vegada perquè en declarar en valencià, jo, ella va alegar una indisposició i quatre mesos de baixa. Sis anys i encara no sabem què passarà, malgrat que l’altre costat va declarar-se culpable de les faltes. La justícia, ai, ara acusa que té massa feina, massa hores, massa papers… Caram, només han de veure com escriuen aquells protocols, aquells milers de fulls que no serveixen de gaire, i encara pobres, si fallen, que fallen com aquelles escopetes de fira, els boneguen com uns enzes. 
Pobres, quin paper, ara mateix, quina cara, cridar-los l’atenció per una errada de no res. Ells no en tenen la culpa, no. Ells són la justícia, immàcula, majúscula, pura. Intocable. 

Conduïm contradirecció: tornem a la plaça Manises

Plou. Intermitentment. Plou a trompades, ara ruixats intensos, ara matacabra; un cel especialment negre amenaça de posar la vesprada de volta i mitja. Però els mestres estem convocats de nou, a peu de plaça, davant el califat del senyor Camps, més president del PP valencià que mai, que, segons alguns diaris digitals, avui mateix s’ha afegit al manifest Savater, el de la llengua única i la pàtria una, per això premi Planeta, el seu planeta, espanyol i per la gràcia d’ells.
A l’esquena d’una certa raó i d’una història que mai no ens ha afavorit gaire, els mestres tornem al carrer, al palau de la Generalitat valenciana, per plantar-nos, esperem que sota sòlids paraigües, contra el mal de panxa administratiu dels valencians.
Explicava avui a Vilaweb TV, Conxa Gómez, secretària d’educació, que si un va en contra de la norma de trànsit, els mossos l’hauran de multar. Home, sí, però les nomes de trànsit no ens obliguen a conduir contradirecció, ni amb les mans a l’esquena, ni amb els ulls tancats. Quan la norma fa perillar el trànsit mateix, i atempta contra la resta del món, caldria veure si no és la norma que està equivocada. Potser no tinguem els millors cervells en els millors llocs, almenys en els d’una mínima responsabilitat. Ho va dir el MalcomX: “Qualsevol pot arribar a ser president d’EEUU, això és veritablement el que passa.” Allà i ací. 

La clau del cel

Divendres la revista SAÓ ?l’única de pensament cristià que es fa en català, a València? va premiar la trajectòria de Rosa Serrano, mestra, editora, protagonista indiscutible de la vida cultural valenciana dels últims trenta anys. Rosa va fer un discurs carregat de sentiment, de país, d’honestedat i d’ànim. Davant un auditori amic, professors, editors, mestres, sociòlegs, periodistes, escriptors, poetes i tota la resta del garbuix cultural, intel·lectual i culte d’aquesta capital del sud, fins i tot polítics i diversos rectors, de missa i d’Universitat. N’hi havia absències, notables, si voleu, però el local era ple i no s’hi van fer notar. Les darreres paraules d’un discurs que caldria publicar-se en molts mitjans (la majoria de llengua adversa), van anar destinades a l’únic representant del PP (m’estalvie de dir-ne el nom per la possible represàlia interna): les paraules volien ser un pont de diàleg, d’obertura, contra la kafkiana situació dels mestres, de l’escola i l’àrea de ciutadania. Brava, Rosa!, que diria el comte Pandolfini, i valenta com a poc.
Ja ho han dit, que no faran cas i que continuaran amb l’absurd, després del congressot, però tant se val: encara hi ha persones, a la ciutat, a València, que confien a continuar treballant, per seny, per coherència particular, per principi, a favor de la cultura, del país, dels llibres i de l’escola. Persones que, malgrat els malgrats, continuen oferint el pont de diàleg necessari, contra l’adversitat, lliurant la clau de volta a l’enemic mateix, amb honestedat. Amb aquell ritme de l’Emili Marín, i l’esforç incombustible dels iaios que guarden la clau del cel, del cel valencià almenys.