El G7, el G8, l’FMI, el Banc Mundial, el BCE, la Borsa, WE, l’AIG, el Ledman, el BE, la Caixa, la CAM i Bancaja (volia posar-ne algunes de les nostres per fer patxoca, nostres?)… Sembla que tot plegat és qüestió de noms, d’acrònims, de sigles que apleguen l’estel solar de les institucions que, ara mateix, sembla que vulguen salvar-nos de la catàstrofe. Ells tenen idees, moltes idees per salvar-nos. Però primer, ja faran per salvar-se tots sols, ells primer, després els seus (ja sabem qui són ‘els seus’), finalment les dones i els xiquets, i encara al final, si queda res, l’almoina, la vidriola del domund (de menuts anàvem a pidolar per as pobrets del món, sobretot negres de l’Àfrica i xinesos d’aleshores) o alguna cosa semblant, és a dir, per a la resta del món: el 99,99% de la població mundial.
Però mentre els mitjans de comuncació globals fan anar a cada telenotícies com treballen tots aquells per nosaltres, per salvar-nos al cap i a la fi, que sembla que no paren de treballar i de comunicar-nos tants esforços, pobres, després que han demostrat comhan sigut d’indecents, els reis de l’avarícia, entre reunió i reunió, alguns dels salvats ja van a celebrar-ho per compte nostre: segons un breu del diari, que no ha aparegut a cap dels telenotícies, almenys no ha aparegut en portada ni en grans titulars, els directius de l’AIG, un dels grans que ha fet fallida, ja han anat a celebrar-ho a una taverneta de got i ganivet: el famós Saint Regis de Califòrnia, ah, ah: la setmaneta dels directius ens ha costat (no som globals, ara?), la gens mensypreable xifra de seixanta milions de les velles. Quatre-cents mil euros per anar a refrescar la titola a l’Spa no està gens malament, senyors directius de la nostra confiança.
Serà per això que ens demanen confiança, al veïnat, confiança en les mesures, en les accions, en els estalvis, en els fons…Quina barra. Caram, si no arriben a tenir idees.
