Ulisses20

Em lleve, obric l’ordinador –en realitat solment que el trec del repós, perquè no l’apague gairebé mai–, què em trobe?, la crisi, collons, la remaleïda crisi global, mundial, local, provincial, i tota la pesca d’adjectius d’una crisi que, ara sí, és la mare de totes les crisis: una suma de crisis amb nom i cognoms, com els hurarans i els tifons, la del 29, l’altra, la de la dictadura (aquesta és completa i la pagarem dos-cents anys més), la del noranta-dos, la dels vuitanta, amb el Psoe que ens va vendre la pell i el dimoni, la crisi de 1707, sobretot, aquesta també la paguem nosaltres de ple, la d’ahir, que, com cada nou d’octubre, és una processó del Requeté, amb aquelles cares de falange d’ulleres de sol, posat paramilitar, clavarieses de la bandera blava, la Milagrosa, i escampant que volem ser espanyols, sempre: ‘Valencia, antes que nada española’, abans que no res, volen dir, però sempbla que ja comencen a tremolar, sobretot perquè deixen que grups parafeixistes, antidemocràtics, violents i autentics terroristes del segle XXI, a València visquen com uns senyors, campen com vulguen, malgrat agredir, insultar i violar tot de lleis i drets. Doncs malgrat tot això, ni WallStreet, ni l’IBex, ni la figa l’Andanda no remunten, sobretot, perquè molts d’aquests móns de l’economia ja tenen massa fongs, i la pàusea eterna, ai. Requiem cantin pace.
Les idees demà. I quines idees, redell, ara me’n vaig a pel cànem bord.