La clau del cel
Divendres la revista SAÓ ?l’única de pensament cristià que es fa en català, a València? va premiar la trajectòria de Rosa Serrano, mestra, editora, protagonista indiscutible de la vida cultural valenciana dels últims trenta anys. Rosa va fer un discurs carregat de sentiment, de país, d’honestedat i d’ànim. Davant un auditori amic, professors, editors, mestres, sociòlegs, periodistes, escriptors, poetes i tota la resta del garbuix cultural, intel·lectual i culte d’aquesta capital del sud, fins i tot polítics i diversos rectors, de missa i d’Universitat. N’hi havia absències, notables, si voleu, però el local era ple i no s’hi van fer notar. Les darreres paraules d’un discurs que caldria publicar-se en molts mitjans (la majoria de llengua adversa), van anar destinades a l’únic representant del PP (m’estalvie de dir-ne el nom per la possible represàlia interna): les paraules volien ser un pont de diàleg, d’obertura, contra la kafkiana situació dels mestres, de l’escola i l’àrea de ciutadania. Brava, Rosa!, que diria el comte Pandolfini, i valenta com a poc.
Ja ho han dit, que no faran cas i que continuaran amb l’absurd, després del congressot, però tant se val: encara hi ha persones, a la ciutat, a València, que confien a continuar treballant, per seny, per coherència particular, per principi, a favor de la cultura, del país, dels llibres i de l’escola. Persones que, malgrat els malgrats, continuen oferint el pont de diàleg necessari, contra l’adversitat, lliurant la clau de volta a l’enemic mateix, amb honestedat. Amb aquell ritme de l’Emili Marín, i l’esforç incombustible dels iaios que guarden la clau del cel, del cel valencià almenys.