Ulisses20

La major de les afeccions, ara mateix, és l’economia. No n’hi ha cap afeccionat en general, de la televisió, de l’esport, del diari, dels llibres, de la cultura, del treball, de la desocupació, del viure ridícul o del viure satisfet, tristos o joiosos, que no passe la major part del dia parlant de la crisi. De l’economia, en definitiva. Tothom sabem què
és l’economia i com ens va de malament, al món sencer li va molt malament. N’hi ha que profetitzen una cataclisme econòmic tan global com mai ningú no havia pogut pensar, ni aquest parell de savis, el Gates i el Jobbs. Bé, sí, n’hi ha tres quartes
parts del món a les quals, aquesta crisi en concret, no els ha afectat gaire: s´n les tres quartes parts que ja estaven remaleïdament
fotudes; ho han estat sempre, han anat quedant-se pel camí sempre: han caigut
del tren, s’han esclafat contra la via, han perdut cames i braços. Ep, però solament nàixer, no de colp,
solament nàixer que queien a la via: no han hagut d’esperar-se ni res a obrir els ulls. Idees?, bé sí, mentre occident té la panxa plena, pot anar fent,
parint idees, cultura fins i tot, posant tot de bancs centrals a disposició i a favor dels altres bancs, no a favor dels clients, dels que pensen que estan tan remaleïdament embussats. En temps de crisi, tenir idees diu que és un exercici de salut
mental. Decidim les pel·lícules, la música,
la moda, fins i tot els perfums que lluïrem aquesta nit en eixir a sopar. Ah,
tot de bons perfums i bons vestits. Res de cursilades de mal gust. És
la nit del nou d’octubre, la nit dels valencians. Poca broma. Així que les idees, a més de venir completament banyades, i excepcionalment banyudes, les comentarem en un altre capítol. 

Veus, aquests han tingut la gran idea del dia, traure aquella estelada geganta a la plaça, contra totes aquelles vaines de senyors espanyols que van substituint-nos, als valencians. Perquè això d’aquesta vesprada, de tan pocs, de tan mal oratge, no comptava gaire. Sí, molt bona idea, aquells joves. Agosarada. Els hem jugat el seu joc i a camp contrari. No n’hi ha mitjà que no n’haja parlat. Eficaç com a poc, la idea.

Que perdem la memòria a cada rentada, no és
nou. Vint, trenta anys, tant se val, els cicles de desmemòria es repeteixen. Perdem la memòria i més coses. Repetim  i ens repetim incansables, en els
mateixos errors, fins i tot en els miracles. Idees?, home, potser sí que hem canviat algunes
maneres, la moda, per exemple, i naturalment que ens hem tecnificat, però els canvis són
evidents i inqüestionables allà on no fan gaire mal, on no fan forat, on les
grans línies són tan iguals que res no diferencia la perpendicularitat del
paral·lelisme. L’amor i la mort, passant per l’indestriable sexe, les lleis de
mercat, del capital més dur i salvatge, la riquesa entre uns pocs contra la
pobresa, duríssima, de la majoria, el nord i el sud, la gran desigualtat que ens interessa
mantenir a occident perquè res no canvie. Les línies mestres (o millor: les línies, mestre) no canvien ni gaire ni poc. 

Ah, la crisi! Sí, la crisi si
voleu, i també els nyaps per adobar-la i anar tirant uns quants anys més, un
altre cicle, fins a la següent desmemòria. Les solucions proposades?, salvar els de sempre, fer patir més
encara els de sempre, ofegar-los fins al punt de deixar-ne sobreviure prou,
perquè la roda trinco-tranco gire malgrat tot, a favor dels rics. Ja li posarem oli, d’ací uns anys.
Idees?, ah, és clar, les idees.

Que fos econòmica, únicament, ja fóra un gran consol. Però és d’idees, la crisi, i d’humiltat, però sobretot d’idees. Perquè, dos mil anys després, per seguir el calendari cristià, allò més buscat per tanta gent és un gran cotxe (un dels indicadors de com ens van les coses en tots els models econòmics d’occident és quants en venen), una casa a la platja, unes vacances al sol, i poqueta cosa més. 

Enmig de tanta amenaça del conseller, de debat superflu, de cortines de fum per no abordar allò principal des de l’escola, trobem aquesta nova d’impacte: la inauguració del nou local de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria, integrada dins Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la llengua. Serà demà divendres, a partir de les 20.00 hores, a Vilamarxant, amb parlaments i presentació de nous projectes. Després de sopar, actuació de Pep Gimeno Botifarra, l’increïble Botifarra, la veu ara mateix, juntament amb Miquel Gil, més autèntica del país. D’assistència inexcusable. a la casa de la cultura del mateix poble.
Després dels vint anys de l’Institut, amb aquesta nova proposta, sembla que el Camp de Túria viu una situació de normalitat. Gaudim-ho, collons.
Més informació, campdeturia.cat