9 de març, 1r capítol

La plataforma “estatal” per l’escola pública convoca vaga a l’escola i l’escola dels valencians els ha fet suport. Així que l’erm d’espana s’arronsa, ens pega de cara i ens farà sotsobrar. Almenys durant unes hores. Quan diem que tots aquests de València els fan costat, diem qui són:

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, formada per les organitzacions, FAPA-València, STEPV, FE CCOO PV, FeSP UGT PV, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, FEPV, BEA, Campus Jove, Sindicat d’Estudiants, FEU, FdE, Acontracorrent, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAPA-Enric Valor, FAPA-Penyagolosa i Valencia Laica, convoca vaga educativa i manifestació en les tres capitals valencianes, Castelló, València i Alacant el pròxim 9 de març contra les retallades, les revàlides i la LOMQE.

Així que en acabar l’escola, berenem i, abans de passar a les reunions de dilluns, obrim debat informal sobre què faran els mestres i l’escolagavina dijous 9 de març. Entre dues posicions enfrontades, una en clau de dir: contra la lomqe qualsevol lluita és vàlida (filosofia lícita i lloable). Una altra que avisa que això és una lluita en clau espanola, i que aquella plataforma que ens convoca (en realitat només convoca l’escola pública i no l’escola cooperativa) mai ho fa quan ens afecta més directament: per exemple quan se’ns ataca la llengua, o quan se’ns prohibeixen els mitjans públics en valencià, quan se’ns envia menys finançament per a l’educació que a d’altres zones d’aquell estat (ho saben, en la plataforma que fa anys que els valencians tenim prohibides la televisions i ràdios en la llengua dels valencians? Ho saben, quants anys fa que passa?, i el cinema?, i els videojocs?, ho saben, aquells de la plataforma estatal que s’han carregat tot el sistema financer valencià i som els únics a qui ens passa la desfeta?, què diuen, a la plataforma, quan jutges, policia, o altres poders se’ns burlen perquè parlem en valencià, fins i tot que ens poden amenaçar sense que passe res…)

Hem acabat el primer capítol sense conclusió en el debat. Així que ens hem emplaçat al segon capítol, demà abans de dinar. Veuràs que una pedra llançada a la meseta pegarà ací a l’Horta Sud i encara algú prendrà mal. Un mal d’unes hores, xa, entre mirades i pudors de goma i llapis. I divendres faves tendres, amb o sense vaga, però de segur que sense mitjans propis, cap ni un i pilotà encalà. Falta o bona, cavallers!

[continuarà]

La por d’espana

Si un tribunal determina que el poble no vote, l’abisme és més profund que no admeten. I l’acaçament a la democràcia un càncer.

Espana accelara la independència de Catalunya amb cada comunicat del govern, de la fiscalia, o en cada decisió del TC. Si l’única cosa que aturaria la declaració d’independència és lligar tots els catalans, tots excepte l’arrimadas, que ja s’ha presentat a governar la dictadura que vodria imposar el pp, voleu dir que ho troben possible, plausible, ètic, democràtic? Però quant de temps voleu tenir lligats tots els catalans, els de madrit? Un any, tres anys, per sempre? Voleu dir que sou tan rucs, encara?
L’abisme espanol és un pou fondo on s’estimben les idees de llibertat i de coneixement. Només cal posar la Ser, o la Sexta, o mitjans similars, fins i tot mitjans o programes esportius, per comprovar-ho…

Si tingueren coneixement no farien el ridícul, ni ens farien passar vergonya internacional, però és que l’estat espanol, governat per hereus franquistes, no ha cedit un pèl el privilegi de conquesta, de guerra o de barbàrie. I això, en el segle XXI, a Europa és un cabàs de vergonya, per no dir-ho més clar, un cabàs de misèria.
No li val qualsevol cosa, argumenten els unionistes, iniciativa, podem, psc i la caspa —c’s i pp, ni pensar de posar en qüestió la constitució espanola. Però qui va redactar aqueixa llei?, sota quines condicions?, quines amenaces pesaven sobre els redactors i quines conviccions conservaven una majoria d’ideòlegs? I en tot cas, si un decideix lliurement, qui som ningú per condemnar-lo… Matem Sòcrates, de nou? Matem l’escola brillant de la República?, Sinyors del psc o ic, tornem a l’escola franquista que vostés diuen que van patir?, en canvi de quina cosa, tornem?, de quins principis democràtics i de llibertat?

Perquè no podem dir tant se val, mentre milers de familiars no han pogut recuperar la memòria dels afusellats, ni recuperar la dignitat robada, ni milers de consentits no han tornat tant com van robar. Naturalment que no podem avançar. De cap manera. Si qui governa representa un partit polític creminal, inculpat en centenars de casos de corrupció, capaç de desfer-se públicament de proves, de negar-se a declarar davant els jutges, de continuar rient-se en els morros malgrat els delictes, les proves i les condemnes reals, que continua governant i ordenant de perseguir el fum per amagar el foc, el tarquim que només farà tarquim. La merda només merda. Per què no s’il·legalitza el pp que s’ha enriquit en canvi de malmetre la hisenda pública? En canvi del benefici propi, ha desmantellat la sanitat, l’educació, la universitat, els serveis, la cultura, i ha malversat els fons de les pensions… Més proves? Només calia la cirereta del corredor, el desviament de fons del corredor mediterrani per invertir-los en madrit, els diners de tots perquè madrit xuple, llepe, suque, i ens pegue pel sac.
El desprestigi internacional no és només filosòfic. O opinió. El fracàs polític de la Transició ens ha portat a un desastre en tots els sentits. La desocupació vergonyosa a la qual ha abocat els joves, el frau a la hisenda, el desequilibri del finançament autonòmic, l’enriquiment madrileny en canvi d’empobrir la perifèria mediterrània, la tolerància entre  ciutadans de primera i desgraciats de tercera, l’abús en infrastructura de ruïna… Visca la mediocritat intel·lectual de la majoria de governants espanols, però paguem-ho tots per ells, en canvi d’ells, paguem-los el beure, l’abús, els putots, les medalles, la missa catòlica…, la mentida com a pràctica corrent, la burla a la democràcia, la caspa, la tolerància dels paradisos fiscals dels amics, l’íbex, la llotja del bernabeu i el bernabeu sencer, les empreses corruptes d’energia, la tortura permesa a cals cossos de seguretat, la desatenció de la gent gran, la manca de serveis de qualitat, el desmantellament ordit contra la sanitat… Quaranta anys de maquillatge superficial ja no amaguen el fracàs a què ens han conduït pp i psoe, ara agafats de bracet.

Oració profana: només per l’índex lector de l’estat, el 90% dels polítics amb responsabilitat de govern del setanta-vuit ençà mereix presó (inútils, heu tingut quaranta anys!). Això fa por, espana. I aquest nivell de democràcia: una fiscal en cap xamant un cigarret ros desafiant l’altra banda del carrer. Sense perdó.

[continuarà]

 

Mestalla contra València?

samarreta_VCFMestalla també era un equip de futbol. Quan jo era un xiquet, era el segon equip de futbol del València Club de Futbol. Per cert, i ja que sóc ací, la segona equipació de l’equip, enguany negre i taronja, m’ha agradat molt, malgrat el preu entre 70-90 euros. Dissabte a Mestalla, en jugar València i Barcelona, hi hagué una mostra d’autoodi de llibre. Una evidència del recel, l’enveja i l’angoixa que produeix allò que admirem, quan no sabem gestionar l’emoció que ens ho provoca. És veritat que un dels clubs, que sembla ric (!), poderós, satisfet de què representa (té una identitat pròpia que no solament no amaga, sinó que és capaç de lluir amb molt d’orgull) durant l’estiu havia passat per la botiga de l’altre i li havia comprat dos o tres samarretes dels jugadors més emblemàtics, amb el jugador incorporat a la pròpia samarreta. La compra, la comercialització, el negoci (el futbol és això sobretot), havia afavorit totes dues empreses (els clubs també són empreses). Supose que per això l’acord final, en el cas de les samarretes i els jugadors incorporats. Ja fa anys que passa, que l’un compra en casa de l’altre. Però enguany la ferida entrava més fonda, perquè el nostre cos, en general, va més magre.

Així que no l’era, de segur, un precedent que abonés la bona relació en una trobada d’aitals característiques. Els empresaris potser que sí, que estaven satisfets, però els afeccionats valencians han perdut dos o tres jugadors amb carisma, i de diners no és que no els toquen gaire, és que els preus de cada entrada valdrien per l’entrada d’un pis o d’un cotxe, o d’una matrícula universitària, si arriben a ser negociots o no, això del futbol, els clubs i la transacció de jugadors i entrades. Ep, que és un joc al cap i a la fi, però quin joc!

I un colp al camp, dissabte què provoca més agressió, més mala fel, més indigestió? Quin era el veritable blanc-diana on fer mal? Les mares dels altres? El país? La identitat? Els peus dels jugadors? El cap? Que ells puguen ser i nosaltres no? Que ells tinguen horitzó i nosaltres no? Que ells tinguen més futur que nosaltres, ara mateix? De finançament anem més o menys igual de malament. O de comunicació amb Europa, o de mala gestió dels ports i els aeroports, o del peatge de les autopistes, o de mitjans escassos per segons què, o d’atacs del govern d’espanya contra els nostres i els seus interessos… I potser el blanc, la diana, el nostre tumor terminal és un altre, en canvi preferim d’atacar Catalunya. Potser perquè Catalunya és el nostre referent i això no ho podem aguantar, inconscientment almenys, se’ns fa regiró, indigerible, indigest a l’estómac i a l’esperit. I cantem, i cantem, i cantem fills de puta, puta-catalunya, puta-catalunya, perquè això minva allò que ens bull i ens rosega al ventre, ens menja, ens dessagna: puta-catalunya, puta-catalunya… I aquest no viure, no tenir, no ser, encara ens desespera més quan veus a través d’internet (TV3 no és prohibida casualment) que ells, al seu camp, són feliços, ensenyen les banderes, reivindiquen la història, riuen… Pitjor encara, pitjor, somriuen. Els malparits somriuen d’uns anys ençà, pocs si voleu, però somriuen com mai no ho havien fet.

Mentre nosaltres ens hem d’aconformar a dir, a pensar baixet quan tornem a casa… puta-catalunya, puta-catalunya…

 

He tingut un somni

Tinc un somni. Vet ací l’expressió, tinc un somni… M’agafe tan fort que gairebé m’abraone a aquesta expressió. Tinc un somni, tinc un somni, com el va tenir aquell lider, Martí Luther King. Els valencians patim l’acaçament i el calvari que van patir aquells homes i dones a Amèrica. No exagere un pèl la situació que vivim. Milers de xiquets tenen prohibit d’estudiar en valencià, prohibit per decisió conscient i política del govern valencià, que s’hi nega a oferir-los allò bàsic, mínim, l’ensenyament en la llengua que han triat els seus pares.
Però ací no acaba l’acaçament.
Al nord potser encara hi havia una mica de respecte, semblava més civilitzat, el nord, però als estats del sud la cosa girava tan malament que la vida es feia insoportable. Un veritable infern. Si fa no fa, com va passant-nos als valencians, que vivim un infern d’amenaça, de culpa, de pressió, per com ens acacen els governs del pp, en la seua majoria corruptes, i fora de llei, perquè no compleixen ni els mínims de l’estatut, que obliga a respectar tothom amb equitat.
Als valencians no ens paren de prohibir, negar i eliminar els drets mínims. La comunicació, la llibertat, el respecte, l’equitat que qualsevol societat democràtica, naturalment civilitzada, viu. Els valencians vivim perseguits per alcaldes, regidors, presidents de diputació, consellers i pel propi president de la generalitat, per menistres d’espana també, que no toleren, no aguanten, no consenten, que els valencians siguem iguals a la resta del món. De cap manera. Ens voldrien torpalls, estúpids, bambaus i ximples, abans que ciutadans de primera, iguals davant la llei i la justícia. 

Ni cultura ni mitjans no podem tenir, en la nostra llengua. Cap cosa que puga assemblar-se sota pena de multar-nos amb milers o milions d’euros. Multats solament pel fet de tenir un mitjà a casa en la llengua d’estellés o fuster. Enlloc no passa, això, la persecució que és genocidi calculat, premeditat, ordit amb ràbia. 

Als valencians ens han robat el dret de ser valencians. Vet ací la conquesta del pp, la gran victòria política d’un partit que es presentà begut davant els mitjans, després que havia guanyat les elccions amb diners de fons dubtosos,  per explicar què significa el triomf aconseguit: els valencians ja no tenen res, però res de res que puga assemblar-los a la resta de mortals, posem per exemple, la resta d’Europa.

Encara més, els amenaçarem de tancar-los l’escola, si continuen insistint a fer escola en valencià. Si volen aprendre, que ho facen en una altra llengua, única, sabem que imposada, com van fer els franquistes, els feixistes, els assassins del dictador franco i el seu exèrcit: però en valencià ni pensar-ho.  
 
Ni Europa no podrà salvar-los, els valencians. Ni les putes de ses mares ni els cabrons de sos pares, que van tenir la mala jeia d’ensenyar-los la llengua, la d’ells, la dels iaios, i al seu torn, aquests remalparits havien fet el mateix, havien conservat la llengua i la identitat, que els cabrons de mala mare rebenten i vomiten la freixura per la boca. Abans muts que deixar-los parlar en valencià. Abans morts que valencians. Vet ací el lema que el pp fa servir per guanyar eleccions, per continuar al poder robant-nos els diners, la llengua, l’ànima.

He tingut un somni. Com aquell home negre d’Amèrica. Però no sé si ens atrevirem a explicar-lo mai, en la llengua dels valencians.  

ue

El genoma de la marca espana

El pp va començar la guerra contra els demòcrates el mateix dia que va nàixer. El seu origen franquista l’obliga a fer i desfer a l’entoix d’una dictadura. No debaes, presidents, menistres, banquers i alts càrrecs són fills o néts d’autèntics actius del dictador Franco. No hi han renunciat mai. Mai. Fins i tot a moltes ciutats conserven encara els honors de fill predilecte, medalles d’or i altres romanços.
La Transició li va eixir redona, al pp, antiga aliança de l’extrema dreta: després d’uns primers mesos que no sabia com pegaria l’exigència negociadora d’uns partits majoritaris, els pares dels quals semblava que havien sabut resistir, es van repartir uns quants regalets. Tant és així que plegats van negociar no tocar res, res de res, de les estructures franquistes. Detalls menors per acallar quatre víctimes. El PSOE es va convertir en un partit panxacontent, com alguns partits nacionalistes de la perifèria. S’hi van respectar patrimonis, lladrocinis, usurpacions, i s’hi va desestimar depurar responsabilitats. Ni càstigs, ni neteges, ni punicions. Ja sé que resumim a l’engrós, però el resultat és que tot li val en aquesta democràcia adobava a partir d’una dictadura, sense trencament, ni curació de ferides, ni restitució, ni cap reconeixement pels morts i assassinats, d’una de les bandes, ni per les tortures ni els segrestos. Tothom, entre els guanyadors, eixia mudat i pentinat en canvi de mantenir-se uns anys quiets. Bé, sí, processons, regalots, i sous a compte de l’estat democràtic que es volia construir. Vivien del rèdit i també del dret de cuixa. Els altres, els altres podien podrir-se de pobres i de treballar com havien fet sempre.

Fins que es van despertar, els franquistes de sempre, i van dir als seus propis fills: s’ha acabat el bròquil (de fet es va acabar en uns mesos), amb una Transició pensada, meditada i carregada de violència institucional. S’ha acabat el nostre silenci que ja n’hi ha prou d’obertura, de simular una democràcia, que ni així no ens agrada. I res, amb aqueixa impunitat tolerada i atiada, era fàcil tornar als principis d’una, grande i homòfoba. Però com que no en som una, ni som grans, ni volem aquell estil cutre, el partit franquista, el pp dels quaranta, dels cinquanta, dels noranta, i el pp del segle XXI, que no ha canviat ni una burilla la seua ftaxenderia, ha desempolsegat el Sant crist per atiar contra tot: llengües perifèriques, autonomies, llibertat d’expressió o reunió (n’hi ha partits i associacions que tenen prohibit de badar), i han surat estils de l’estraper-lo i del temps del cotxe de la fiscalia, que explicava Ferran Zurriaga en aquell llibret: dins una orgia democràtica espanola que no té res a veure amb la cultura democràtica de països cultes, han començat a posar pegats, a disparar amb bala, a tirar la gent de casa, a castigar els més desgraciats, a enriquir els rics més si cap, a perdonar els corruptes, a fer valer que tot li val si allò que preval és la ideologia de la caspa i el trabuc. Si volen, tanquen televisions, ràdios, diaris, caixes, partits que no els convinguen, tenen excuses i raons per fer el que vulguen i quan vulguen, en nom de la marca, dels jutges, dels diners, de l’església i dels militars. Tot els empara l’excés i la torpesa, perquè al final tot es resum en una torpesa i manca d’intel·ligència i correcció per ser on són, com ningú no podia pensar a les acaballes del moribund Franco. Ni somiant-ho no s’ho creurien, aleshores, on són ara mateix. Perdonavides. O de l’OPUS.

Tenim un estat governat per mediocres; d’acord, que no són molt llestos. Que a més a més no tenen una ètica noble ni uns valors mínims de respecte i dignitat, que segueixen un llibre d’estil de dubtosa qualitat i mancat de coherència, que a la vegada interpreten a la seua manera, que expliquen els comportaments burocràtics, ineficaços i prevaricadors. En economia, en medi ambient, en sanitat, en educació, no són llums, ni bons administradors. Són amigots, i Facinerosos, i un pèl gànsters. No sé on estudien aquestes generacions polítiques, però no són allò que diries: intel·ligència nata, tu.
Però a més, van escampant un odi visceral contra allò que és diferent, divers, plurifiderencial: cultura, llengües, patrimonis, història, res no els agrada si no correspon a la seua marca i al seu origen castellà-lleonés-madrileny i andalús. No entendran mai Catalunya, ni les Illes, ni València ni Euskadi… Mai. Ni els entendran ni els respectaran. I ara, d’uns tres anys cap ací, han iniciat un procés de destrucció pròpia: si nosaltres hem de morir, muira tothom. Que Europa s’exclama…, que la bomben; que els mitjans internacionals no saben avenir-se de la nostra torpesa, són ells els equivocats; que ens hem convertit en el cul de sac del món occidental (incloent-hi Amèrica del sud, Àsia i una part de l’Àfrica), tant se val, mentre els nostres siguen rics, protegits, llepons… nostres. Que riguen, que ens insulten si cal.

La marca espana té un genoma. Que no avança, ni evoluciona, ni estudia, ni en sabrà més. No dóna més prestació. No és una cosa elàstica. És un segell perdut en el temps que llepa de les perifèries fins a l’agonia. Hi ve¡g que comença a traure simptomes preocupants de liquidació. Però no passa res. Res de res. Qualsevol ésser viu es mor. Ves, fins i tot una marca que es pensava infinita, intocable. Es mor.

Ara toca dir sí #SiaRTVV

Quin remei. Demà direm sí. Per aquest goig que hem viscut les últimes 48 hores, que per primera vegada semblàvem un país normal. Normalet, pel que fa a la llengua. En dos dies hem fet més notícies que no en 24 anys, ves si la cosa no serà grossa, i a més hi havia un periodisme valent, que reclamava de dir la veritat, que demanava perdó, que excusava els errors, que passava els micros a la gent sense filtrar-la, que deixaven anar aqueixes i aquelles banderes, que no tenien manies… Ha costat, de tenir una televisió viva tan entusiasta, i potser que dure poc, perquè els lladres i corruptes del pp enviaren les forces de xoc a parar l’excés de llibertat.

Cal recordar que el País Valencià té un president que no hem triat democràticament, que ens l’han imposat obligadament per decisió d’un altre president que era corrupte i és enmig de no sabem quants casos bruts. I aquest mediocre de la paraula, negat per a l’idioma i la política, és al capdamunt del govern valencià, mentint-nos: assegura que amb aqueixos diners que val la TV ell faria escoles i hospitals… Però no diu que paga corruptes, i negocis ruïnosos, com per exemple el cementeri d’aeroport de Castelló, o el tennis de luxe, o l’equitació, els deutes d’aquella empresa fantasma Valmor, i el futbol privat, i no diu que vol vendre la casa pública a empreses amigues… que els valencians ja pagrem el deute multiplicat. L’homenic no para de mentir-nos i de justificar que la democràcia no convé als valencians.

És el que diuen Rus, Rita, Camps, Fabra, Pons, i el rastre cameleònic… que la democràcia no ens convé als valencians, si ells continuen al poder, perquè així continuaran robant-nos, i amagant allò que passa al nostre petit món: així la TV no pot recordar què ha passat amb les caixes valencianes, ni com els diferents governs del pp les van arruinar amb connivència amb els directius, ni expliquen per què collons paguem equips de futbol privats, ni què ha passat amb el banc de València ni què va passar amb l’accident del metro, no podíem expicar res, si ells ens governen, …

Per això nosaltres ens manifestarem a València, per Canal9 i per la TV3, i sobretot perquè els professionals de la primera facen l’esforç de millorar, de no torpedinar la llengua, de no matar-la, aneu a escola a aprendre, com fem la resta que tenim oficis igualment nobles com ells. Ser a TV no et permet de deixar d’aprendre i de fer passar bou per bèstia. Tot no li val, i menys encara amb llengües minoritzades i amenaçades. Sense això, el nostre suport serà limitat a mantenir la TV i buscar nous professionals.

Per Vinaròs, ja no ens fan por!

Espanya vol prohibir als valencians que pugem a Vinaròs. Ves si els ha afectat el colp olímpic a uns quants creminals de la política.
Volen prohibir-nos que vinguem a estendre la mà a la gent de les Cases i d’Alcanar, si han de ser burros i albardats.
Prohibir-nos que passegem de la mà per terres valencianes, en aquell tros de la Sènia que ens agermana amb la mar. NI que nosaltres portàrem el gas…
Volen que continuem sense senyal, quan van decidir de tallar-nos TV3 amb el permís del món i de la justícia, i ara voldran tallar-nos l’aire, o la veu o la xufa, ves a saber què…
Voldríen la ignorància i el conflicte abans de reconèixer-nos una engruna o una almoina de dignitat, d’identitat, de bona democràcia.

Aquesta és la resposta d’en Fava_Rajoy a la reunió amb Mas, prohibir que els valencians pugem a Vinaròs, perquè el fava_Mas li faça rosca i volta sencera.

No voldran que expliquem, a la gent del nord, què passa a València, malgrat les repetides prohibicions, amenaces i colps dels delegats del govern central, del govern de la generalitat, de polícies i endemés forces que volen posar-nos la por al cos.

No voldran que els expliquem la ruïna valenciana de tants anys lligats a espana i a un pp que ens ha desagnat, econòmica i culturalment. Ni que expliquem els negociots dels borbons amb Rita i Camps, ni que expliquem els negocis de les barques de la copa amèrica, ni com Eclestone podria comprar València sense que ningú no se n’assabentés… Ni voldran que expliquem que els llauradors valencians, si volen cap crèdit, han de viatjar a Almeria a demanar-lo, perquè les Caixes valencianes van ser robades pel pp i uns executius pirates.

No saben que no volem explicar res de tot això, els valencians, perquè aquelles persones que baixen del nord, ja en saben més que nosaltres, de com roben i assalten i furten els del pp i els d’espana, que són ben bé la mateixa cosa, vividors de la cova d’Alibabà, i que ens perdone la literatura majúscula.

La hipocresia política i cultural del pp és de jutjat, però no d’un jutjat amb carnet del partit, això Europa ja veu com pinten ací les lleis –fints i tot els corruptes del COI ho saben, que la caspa mediàtica monàrquica o catòlica no arriba ni a la sabata d’Istanbul.

Els ha de fer molt de mal, tot plegat, per amenaçar els valencians de prohibir-nos passar al Maestrat… Passejar agafats, senyors del pp!

Per Vinaròs vindrem a cantar i abraçar els nostres, en favor de la llibertat del primer tros del país, el més gros. Per la #viacatalana pugem a Vinaròs, malgrat les amenaces d’un govern de descrèdit tan creminal. Per escampar-la avall avall fins a Alacant i Guardamar.

*Només per la curiositat de saber qui són els altres 999 valencians que hi seran ja pagaria doble pel viatge.

 

Volem el pa sencer

Que ja no ens alimenten molles, així que darrere de l’ú, el dos. Què guanyem els valencians, d’aquest afer de la independència? Tot, ho guanyem tot. Sobretot perquè no podem perdre res més, de tan arruïnats com ens han deixat, els espanols, i els valencians disfressats d’espanols. Aquest són els pitjors, perquè damunt la ruïna encara continuen furtant-nos. Ves quina pocavergonya.
Encara volen espantar-nos amb això i allò, el bou i l’esquella, però més escaldats ja no podem quedar, si no és que comencen per tallar-nos a trossos, les orelles i la cua. Ens han tret el fetge, el lleu, els ulls, tot el que els ha donat la gana, ens han furtat. Els bancs, les caixes, el camp, la llengua, la televisió, la humiltat, la senzillesa, ens ho han arrebatat tot: i encara continuen robant-nos. Perquè continuen governant-nos tot d’imputats i sospitosos: habituals, declarats, confessos, creminals… No ho oblideu, mentre milers de valencians estan desocupats, sense diners, sense pa, amb l’escassetat més absoluta, ells encara pretenen arruinar l’escola, la sanitat, els serveis, la cultura… en canvi de continuar furtant, amb el fem, amb l’aigua, amb impostos més grossos, amb aqueix boterut aeroport de castelló, per exemple, tot de negociots particulars que encara els alimenten la butxaca i la vergonya…
Per què hauríem de tenir por, els valencians, de la independència dels catalans? De saber governar-nos!, d’aprendre’n, de ser grans, de primer de ser grans sols i després ja decidirem amb qui ens volem aliar, perquè amb espana ja fa centenars d’anys que ho provem, i mireu com ens ho han pagat…, el lladrocini, el robatori assajat, en canvi d’espantar-nos que els catalans eren això i allò: mentre ells, els espanols i els espanols disfressats de valencians, ens amenaçaven que els catalans ens furtarien el Micalet, les sèquies i l paella, ells sí que ens anaven furtant les caixes, els bancs i els diners que contenien. En canvi de fer-se ricots, tot de furtamantes, els malparits clamaven que eren valencians com ningú.

Què guanyem els valencians, de la independència del nord? El pa sencer. Governar-nos. Ser majors d’edat. Vet ací, decidir nosaltres què fem amb el camp, amb el poble, decidir el nostre futur en canvi que no els el roben a madrit, prou que se’n burlen, prou de dir-nos què fem d’allò nostre, abans que deixen escurats els nostres fills i els nostres nets, tots els valencians. Perquè el lladre mai no deixarà de furtar, i ací tenen un plat gros a taula, lligat, pactat, assegurat… Diguem-ho fort, els únics que volen tenir-nos lligats, amb pàtries i salvapàtries, són els que més ens roben i apunyalen.
Que què guanyem els valencians? Salut, xiquets, i feina per llarg, que falta ens fa.

#TDT? Sense senyal

Gonzàlez Pons, que té un càrrec gos_que_llepa al pp, va decidir ell tot solet qui podia tenir i qui no senyal de TDT. Solament un pocavergonya feixista podia adjudicar quaranta-dues freqüències de quaranta-quatre a empreses afins, amigues, feixistotes i tota la pesca. És com entén aquest pardalot i els seus la democràcia, ell i els amigots corruptes del cas Noos, del cas Gürtel, del cas Emarsa, del cas fórmula 1, del cas aeroport de Castelló, del cas calatrava… , no pares de comptar els casos en què el pp valencià, valencià sobretot, ha ficat els peus en el fang de la corrupció i de l’amiguisme: teniu aquest diners, són de tots els valencians, però podeu quedar-vos-els, encara que després ja vindran les retallades.

Sí, aquests politics del pp van decidir democràticament què podien furtar també les freqüències de TDT, com van fer amb la TV3, no fóra cas que cap d’elles volgués retransmetre en valencià, que n’hi havia, en canvi de parar el cul i fer més forats en favor d’una política feixistota, maldestra, barroera, pudenta.
– Gosaria dir que política terrorista, ves!

Durant vint anys el pp ha tingut majoria política a València, però això no els donava llicència per matar la democràcia, ni els permetia de fer allò que vulgueren per damunt la legalitat, la decència i l’ètica. Però és com actuaven i actuen, els homenics, en nom d’espana i dels favors compensats: -és com ells entenen que cal ofrenar la glòria, a colps de robatori, impunitat i accions contra la llei.

– Gonzalez Pons és un altre cadàver moral dels valencians. Un triomf del bandalisme en què han convertit aquest xafaranxo valencià, els gànguils… Xe, que podíeu parlar amb aquell inútil de les floretes al monyo perquè li fes també una estàtua en aquell camp d’aviació i dels horrors.

-Cloneu-lo, o poseu-lo en formol, perquè dure més que l’eternitat, ell i el rastre de botifarrons que ens han tocat per tòmbola.

#sensesenyal amb #11s2012

Ahir dues grans notícies per al país: de l’una banda, el clam d’independència que milions de persones va passejar joiós pels carrers de Barcelona. De l’altra, la decisió del partit popular de deixar-nos sense senyal de tv3, que és prohibir la llengua dels valencians a través de la televisió. El govern espanol argumenta que el cost de tirar endavant uan ILP no fóra pertinent en temps de crisi. No diuen que una telefonada a València dient-li a fabra que obrís els repetidors precintats en seria suficient, no arribaria a un euro, el cost de la conversa telefònica. Però això, per ells és impossible.

Alguns ja proven d’afluixar, diuen ràpidament els del psc-psoe, de revifar l’assumpte de l’espana federal, en canvi que els catalans renuncien a l’horitzó. N’hi haurà més exemples, d’oferir almoines en canvi de renúncies, i exemples de major repressió contra els valencians, de deixar-nos sense senyal amb la resta del país: deia hui Salvador Cardús la poca intel·ligència demostrada pel pp espanol en aqueixa decisió dissortada, pressa contra els valencians (comentari que de seguida ha tapat el Fuentes, pobret, per ell era massa temps en favor dels valencians, aquells segons).

El model espanol del pp és irrenunciable. El clam ahir a Barcelona també és irrenunciable. En aquest xoc, prendrem mal els uns i els altres, i els valencians doblement. Ara mateix, continuem amb la burrera mediàtica de perdre un dels recursos en favor de la llengua als mitjans, justament hui que l’administració valenciana argumentava que posaria tots els recursos disponibles i necessaris en favor del seu decret de plurilingüisme: home, pocavergonyes, en favor del valencià no serà, que la mentida us albarde els lloms, perquè prohibir-nos aquells canals de televisió n’és una prova suficient de la pocapena que ens governa.
Faran bé a Catalunya de no creure tantes trampes i hamets com els oferiran a partir d’ara… Com seran de rucs, els que ens mostren la carlota, la xirivia i la pastanaga.

Per cert, que la ceguesa valenciana d’una majoria no sembla que passa el riu de la Sénia, ara mateix. Recordem que ací encara ens governen els mateixos amos que han arruïnat els valencians, que els han furtat, que ens han buidat les caixes, els bancs, i els estalvis del futur… els mateixos que ara ens presenten tot de retallades mentre ells viuen de rics i del luxe… La xirivia, la carlota i la pastanaga…