Ulisses20

Els espanyols odien les llengües, qualsevol llengua que no és la seua. Són monolingües de voluntat i qualsevol intent per aprendre’n, o saber més llengües, ho consideren una amenaça, a l’espanyol i a la bandera, aquella que penja de les casernes, de l’espillet del cotxe o del canell inviolable de tants adeptes militants a lluir el neofeixisme totes les hores dels seus dies de privilegi.

No sabem, o sembla que no ho volem saber, com és que el sistema espanyol és dels pitjors per ensenyar llengües. I ves que amb tant de temps que la diagnosi és feta, tenien temps a rectificar i a posar remei. Impossible. Si ho porten a l’adn, no saber, no aprendre, en canvi de brandar sempre el pinyol, que només que xiula múscul, una metàfora de l’amenaça i la violència.

El rebuig a les llengües és directament proporcional al sentir democràtic. El coneixement, o la lectura, són un indicador de la salut democràtica d’un país. Directament proporcional a l’elevat esperit franquista, el tou contra les llengües no s’escapa de defugir qualsevol llengua enllà del pirineu i, alhora, provar d’anul·lar, aniquilar i insultar les llengües dins el territori que espanya encara domina per les armes i la policia.

La violència d’espanya contra el coneixement és una marca. Contra les llengües els cap tot, la ignorància, la mala fel, la mala llet, fins i tot la corrupció: lleis, normes, reglaments, jutges, partits, borbons, casernes, militars, església (digueu-li oficial), mitjans… Cada dia n’hi ha agressions lingüistes, sense excepció, de qualsevol d’aquestes bandes criminals tan organitzades com espanyoles.

El bombardeig és diari i il·limitat.  No ho poden evitar. El rebuig a les llengües, ho és al coneixement i ho és a la modernitat. No cal dir que ho és també als drets humans, a la llibertat, fins i tot a l’honestedat i a l’humanisme.

I què fa ara el jovent valencià? (afegiu si voleu el jovent català o illenc), s’ha deixat arrossegar per aquest corrent neofeixista, que pobres, veuen una moda, apuntar-se als moviments contra: ara segons que bufa, contra els drets humans, o les llibertats, o el coneixement, o les llengües… No es pica gens de passar-se a la llengua que representa aquell franquisme caspós, pudent i conservador, que va ser capaç de matar mestres, poetes i músics, entre més treballadors, homes i dones, només perquè tenien l’esperit de la llibertat i el van manifestar a penes cinc anys de la seua vida.

Durant el segle XXI, si la cosa no es gira del revés, una majoria dels adolescents acrítics s’han apuntat al pitjor dels envits possibles: deixar-se portar pel vent que bufa i bufa i bufa a través de mitjans que els guien i menys els pega de cara. Als patis de l’escola, dels instituts, als carrers, a la ciutat però també als pobles, entre les colles, la violència invisible s’ha fet present. La renúncia a l’ùs de la llengua és una amença més dura, intensa i perillosa que la idiotesa verbal dels polítics espanyols de torn, que no farien la “o” amb un canut.

N’hi ha experts que fa anys que van encendre el llum d’alarma: malgrat els esforços per la recuperació, els nostres avenços no poden competir contra els avenços “naturals”, per exemple dels jocs electrònics digitals o contra plataformes neflix, disnesy o de TVs: com més va més perdem?, som del perdre?, sembla que volem perdre?…

Diu Carme Junyent que l’ús depén de nosaltres. Jo trobe que ja no, que això, dissortadament, ja no depén de nosaltres. Perquè la militància a ultrança és difícl de manetnir, si nop és que som tots com l’Arcadi OLiveres, fins a la mort, o és difícil de mantenir, si l’esperit es desimfla amb l’edat o amb el conformisme del jubileu. Sobretot perquè n’hi ha enemics a casa, n’hi ha que es jubilen abans de casar-se, com n’hi ha que paguen (amb els nostres diners) perquè perdem fins i tot les orelles.

I si n’hi ha res que no canvia, que es manté, que dura i dura i dura, és el seu odi a les llengües. Sobretot a la nostra. D’una altra manera, no faria tants anys que mantenen prohibides les televisions dels països catalans, dins el propi territori nostre. Ni s’hagés consentit, en democràcia, si n’hi ha hagués democràcia de veritat, un rètol a les casernes dels pobles que digués qualsevol cosa per la pàtria, la seua. Qualsevol. N’hi haurà bestiesa més grossa, si no és per l’odi. Per recordar-nos que aquell odi roman, sempre hi és, vigilant-nos!

Avui l’editorial a Vilaweb, també parla de llengües

El falangista Àbalos recorrerà la llei de lloguer, qualsevol llei de millora, qualsevol legalitat que ajude els ciutadans, en una catalunya envaïda per l’espanya feixista. El falangista Àbalos recorrerà el dret civil valencià, la llengua a l’escola i a la universitat o a la funció pública, mentre el país valencià continue envaït per l’espanya feixista. El falangista Àbalos —i tots els inútils del seu partit—, no recorrerà la llei de finançament espanyola, que desprotegeix els valencians i permet que espanya ens robe cada dia centenars de milers d’euros. No se li ocorre al falangista Àbalos recórrer la prohibició de mitjans en català a València, TV3 i IB3, no fóra que els valencians pogueren ser informats, en canvi de tenir-nos assetjats per mitjans feixistes de la merda agra. Si aquella constitució els permet el robatori, el document és prostitució i redactors i intèrprets són puteros de cofurna i rei amagat, aquest protegit, amb els diners valencians que ens roben; de fotre’ns en saben i ens peguen els falangistes fa cent anys, que peguen contra nostre. Ens desprotegeixen el paisatge, el camp, la muntanya, sembla que d’això el serengue constitucional no en diu res. De tenir la llum més cara del món, en canvi de pagar corruptes i lladres del partit psoe, assessors i fillsdeputa, la constitució espanyola no diu res, però si som més avançats, més professionals i més honestos que els espanyols (fàcil de fer amb tant de ruc), ja som en el jutjat davant les calaveres feixistes. Contra els valencians, el falangista Àbalos enviarà exèrcit i jutges o jutges i exèrcit i si cal més malparits de la meseta. Contra el feixisme que ens assetja, ell no mourà un dit. Contra els llauradors valencians, el falangista Àbalos pactarà que calga, en canvi de compensacions a bancs, empreses fillesdeputa i consentits del GAL. Contra la taronja valenciana, el falangista Àbalos soparà amb Vox, el pp i la figa sa mare si cal. Contra la democràcia, tribunals Àbalos, constitucionals i falangistes, sempre seran capaços per disparar, a punt contra la llibertat, contra la dignitat. Contra els borbons corruptes, ni el TC, ni el TS, ni el TP, ni la TT, ni la TO, ni la TV ni la TJ: fillsdeputa i falangistes. Àbalos fins a la sopa, d’aquests. Feixistes.

Unilateralment, espanya va empresonar la presidenta del parlament català.

Unilateralment, la manté en presó encara. En connivència amb el govern català, incapaç de rescatar-la.

Unilateralment, el mateix estat feixista ha perseguit i assetjat consellers, conselleres, presidents de govern, músics, actors, mestres, entre més demòcrates, uns quants són en presó en canvi de tenir al carrer corruptes, lladres i borbons.

Unilateralment, espanya amenaça, insulta, assetja i inhabilita presidents de govern per una pancarta de llibertat d’expressió.

Unilateralment, espanya aprova cada any un finançament desigual contra els valencians.

Unilateralment, espanya decideix la impunitat de l’extrema dreta: la violació de drets, l’agressió de policies, el rebuig als drets fonamentals.

Unilateralment, a espanya les agressions sexuals o els assessinats tenen impunitat, si al jutge de torn li passa pels ous

Unilateralment, espanya es nega a acceptar les resolucions de l’ONU, o dels tribunals europeus, sobre drets, respecte i dignitat.

Unilateralment, espanya nega el dret civil valencià.

Unilateralment, espanya avicia les fundacions franquistes i lels consent la llibertat per violar els drets universals.

Unilateralment, espanya regala milions als bancs en canvi de desnonar desgraciats.

Unilaterlament, espanya regala diners a florentino en canvi de robar-nos a grapats, entre més als valencians (*)

Unilateralment, espanya ha decidit l’energia més cara d’europa.

Unilateralment, espanya és un estat violent i feixista

Unilateralment, espanya va decidir d’ordir un grup terrorista.

Unilateralment, espanya va apagar ràdios i tvs en la llengua dels valencians que encara continuen prohibides.

Unilateralment, espanya tolera les amenaces militars i policials.

Unilateralment, espanya tolera totes les agressions lingüístiques contra les llengües, si en el sac se salva l’espanyol.

Unilateralment, espanya és claveguera.

Unilateralment, a espanya pesen més les clavegueres que el coneixement.

Unilateralment, espanya és contra la lectura.

[…]

Com diu Wittgenstein, el món es desfà en fets.

Unilateralment, espanya és ara mateix l’estat feixista d’occident.

continuarà…

Ara s’escau, per exemple, tenir presoners polítics durant anys, com en el franquisme: entre més, presidentes d’un parlament. Perquè s’escau que això és franquisme. A espanya és tot el que s’escau.

Per provar d’endolcir l’allau de crítiques d’Europa, de l’ONU, de l’Haia, dels tribunals internacionals de la Unió Europea, fins i tot d’Amnistia Internacional (absteniu-vos la d’espanya), els borbons participaran dels varietets estiuencs: entre figues molles i músties, banderetes i futbol.

S’escau tenir anys i panys presidents d’associacions culturals, o membres de partits polítics que no siguen d’una corda, ni d’una tangent, ni d’una secant, ni siguen convexos ni concaus. Teniu-los tancats mentre els jutges se’ns follen el temps, la joventut, i ens buiden els ulls a colps de policia i de fillsdeputa. La llengua cada tribunal ja se la folla solidàriament, el jutge, el fiscal, el procurador, el secretari, el funcionari de torn. Fins i tot el guàrdia de la porta, se la folla la llengua, si s’escau.

Ara també s’escau tenir corruptes, lladres protegits, blindats, tan ben pagats com un rei. Un rei borbó, naturalment. Infantes i infants a banda del mateix arròs, però del mateix brou delinqüent.

S’escau, per exemple, que músics, actors o mestres o joves puguen ser també presoners, presoners polítics per la gràcia dels jutges d’espanya, que són tocats de la divinitat mare: el franquisme és per damunt de déu i sa glòria divina.

S’escau, per exemple, que uns quants dels responsables polítics de torn, del torn autònomic, facen de virreis, de delegats dels jutges i de les divinitats. Els riuen i en riuen les gràcies. Es toquen el punyet i ja li val.

S’escau que el dia a dia convertesca el feixisme en normalitat, una crossa menor en diuen, perquè si us deixen el dret de respirar, per què haurien de queixar-se, els valencians o uns altres veïns, mentre continuem pagant-los la quota pel dret de conquesta…

Això que no us falle, que són fets, no són coses.

S’escau que governe un partit que va ordir una trama terrorista, contra la mateixa democràcia. En canvi de l’un partit, un altre, de la mateixa trama o corda. Maroma.

Segons Wittgenstein, el món és la totalitat dels fets. I aquests són fets. A espanya s’escau un niu de corruptes, una paritori que cada dia s’imfla i s’umfla, jutges que van parint lleis i normes contra la democràcia, l’escola, els mestres, contra els valencians en general. Si no són malparits. Fets.

Govern espanyol, assessors, jutges, borbons, premsa o futbolistes, si són espanyols o molt espanyols, són partidaris dels presos polítics, de preparar vacances abans que no defensar els drets humans. Si fa no fa com una majoria de valencians, o catalans, que preparem vacances per damunt dels presos, o contra els presos. Fets i no coses. Només aquells que gosen llançar-se en barca a l’aventura de travessar el mediterrani amb una cantimplora, tenen el coratge de la llibertat per davant de planificar les vacances. El combat de la vida per damunt de les vacances.

Ho va dir el filòsof W: la totalitat dels fets determina el que s’escau i també tot el que no s’escau.(I.12)

A espanya, i a la valència envaïda per espanya, s’escau el feixisme per damunt la democràcia. Fets

*llegiu Wittgenstein, si s’escau, no us en penedireu.

Vuitanta anys de l’afusellament del metge Joan Baptiste Peset Aleixandre, doctor, rector, científic, investigador, humanista…

Vilaweb n’ha fet un especial. El diari La Veu ha tret un article extens. No sé si Àpunt li ha dedicat massa cosa. De tota manera, molt menys que mereixia, molt menys que haurà dedicat als esports corruptes de sempre.

Els hereus dels assassin del rector i metge Peset Aleixandre són al parlament espanyol, a les Corts valencianes, als Tribunals, al Suprem, al TC, a la borbonia, entre més institucions. Sense penediment. Aquests ni s’han apenedit, ni han demanat perdó. Perquè el feixisme és viu, és al poder, mai no renuncia a l’agressió, a l’amenaça, a l’atac als Drets Humans.

El feixisme espanyol, del rei al pregoner, de la figa rapà als bidells o funcionaris o furtamantes d’aquelles institucions brutoses i pudentes.

Dels milers d’afusellaments, els espanyols no se n’apenedeixen de cap. Ni avui ni mai; el pp, i el psoe, entre més extrema dreta consentida i aviciada bé que tapen l’horror, la desmemòria, l’oblit, prou que han participat de l’obscenitat còmplice amb els feixistes des de la Transició ençà. Morts espanyols, morts valencians, morts catalans, tan se val, ells se n’orgulleixen del clavegueram, de tapar els borbons, de tapar corruptes, d’ascendir colpistes, de fer despesa pública en favor de la corrupció infinita espanyola que Europa tolera cada dia.

Pels afusellats, encara l’amenaça i l’insult.

El doctor Peset de Godella, el rector, va ser assassinat a Paterna, com milers d’innocents que defensaven la legalitat democràtica d’aquella república imperfecta. Va ser al camp de concentració de Portaceli, amb 15.000 presos més. On possiblement també féu de metge entre els presoners, en el que ara és l’hospital Moliner, i que tothom, el psoe, el pp, podem i la mare que els ha malparit, han treballat per deixar en l’oblit: que ningú no recorde el camp de Portaceli, ni els centenars de morts… Centenars?, milers?, no ho sabem. Encara no ho sabem, perquè el clavegueram espanyol, alimentat per tota la merda tapada pel psoe i del pp, es nega a lliurar la informació del que va passar, fa tants anys. Encara.

A la mort del rector Peset i de tanta gent coneguda i anònima d’aquest camp. Al camp de Portaceli es destriava qui afusellarien, qui passaria anys en presó, qui salvaria la pell… Però seria sospitós per sempre.

El pp reclamava avui, a espanya, penediment als catalans segrestats per Espanya, perquè en el parlament de Catalunya havien debatut si la llibertat és o no un límit democràtic per debatre’n, o determinar-se, en favor dels Drets o de la llibertat dels pobles. I el psoe i el pp, que riuen les gràcies d’aquells tribunals que assetgen milers de demòcrates, encara cinquanta anys després, dins el mateix feixisme espanyol de sempre, diuen que no. Que és el feixisme i els seus tribunals qui tenen la paraula per decidir de quina cosa poden parlar els parlaments.

A la memòria del doctor Peset, que avui mateix, vuitanta anys després, aquells corruptes que es diuen polítics, del pp o del psoe, tornarien a afusellar a Paterna.

A la memòria de tants valencians presoners a Portaceli. Presoners, afusellats, perseguits, castigats, exiliats…

“Els reis són per furtar, però els borbons exageren.”

La frase, segons que diu Rafa Xambó, és d’un funcionari francés del XIX, o del XVIII, tant se val, però la realitat supera aquella frase, encara actualment a la cofurna espanyola, on els borbons i la seua família roben i roben i roben, amb el consentiment de les espases i els fusells, els caps de la màfia política espanyola i totes les clavegueres, aigüeres, séquies i tolls que hi poden fer córrer tarquim i merda.

Militars contra la immigració, militars contra la pandèmia, militars contra l’1 d’Octubre, militars contra la democràcia, espanya no sap adobar res que no siga amb violència i acció militar? Doncs res de res.

Casualment, avui m’he trobat amb un expert de lo alto en economia, valencià d’Alzira i de Castelló, dels dos pobles, i en demanar-li com havia millorat el finançament valencià després de les promeses, els juraments, i les campanayes del psoe per convèncer que amb ells la cosa econòmica valenciana faria un daltabaix brutal, diu que hem fet aigua. Ni un xavo, sinyors. Segons que diuen, en pandèmia, els valencians podem continuar els últims de la fila, pel que fa a l’economia i el tractament que ens regala espanya. Ara, militars?, militars i militarades totes les que vulgueu. Submarins, tancs, pistoles, metralladores… Cada dia, des del camp del terme de Bétera, ous trets i trets i trets, perquè sembla que els homes de la caserna han d’entrenar-se contra la polseguera, per si han de venir a robar-nos de més a prop.  De vegades amb bombes incendiàries que cremen el bosc de portaceli: i cada dia quan cau la nit, abans de la trompeteta, els militarots han innovat amb l’himne feixista, cada dia, tu, per amargar les taronges i l’última hora de sol que queda al camp, que era la més bona, abans del requeté i els ulls de poll. Si bé el deute espanyol s’ha disparat una barbaritat, l’única partida que cada any augmenta en benefici del feixisme i el setge a la democràcia és la despesa militar, i la borbona i la policial, que si fa no fa… Tant de profit intel·lectual, aquell estat que ens va agafar dels ous fa 300 anys i manté ascolans i desgraciats que els xuplen la gràcia i el serengue, no els arribe per pegar-se en un peu. I en l’altre. Mentresrant Àpunt ens ven el missatge feixista que dicta el centre del bunyol. De rucs i d’ases, escolans i ascapularis sempre àpunt.

Avui l’apunt és un homenatge a tots els músics represaliats, perseguits, acaçats per estats corruptes i els seus braços armats: retors, militars, policies, jutges, polítics i tutti quanti aplega tant d’odi feixista contra la llibertat.

El llibre de Gianni Rodari, Escola de fantasia, que ha publicat blackieBooks és una mina per a pares i mestres. El seu subtítol ho apunta: reflexions sobre educació per a mestres, pares i xiquets. I encara n’hi ha una frase al peu de la portada que ja li val la inversió: «un xiquet, cada xiquet, és un fet nou amb el qual el món comença de zero.» Ho és, perquè la neurociència, qiue tant ha avançat els últims anys, pega en aquest sentit: cada xiquet demana d’una atenció individualitzada especial, si volem ajudar-lo a aprendre, des de l’equilibri emocional que en molts casos és una font de conflicte i falses creences. Aquesta tria de reflexions, articles i pensaments del mestre Rodari, és dels anys seixanta-setanta, actuals i lúcids en ple segle XXI. Sobretot en un estat opressor com el nostre que conserva penjades creus a les aules, o bisbots o reis corruptes, com a símbol dominant de l’educació que es pregona encara, i encara i encara…

Continue les reflexions sobre la lectura, dins el capítol de Gianni Rodari -coses que mai no haurem de fer els mestres ni els pares, si volem que els nostres fills no odien la lectura. Diu Rodari en el punt sis sobre aquest breu assaig per odiar la lectura: “No convertiu un bon llibre en una eina de tortura”, això és, no comenceu a dir que han de fer fitxes, o subratllar els noms, conjugar els verbs o ves a saber quines feines més encomanen els mestres… L’exemple que posa el mestre és sobre un llibre de Tolstoi, ahhh, Tolstoi era rus, i això per a els jutges i els inspectors de la meseta ja haurà de ser un punt de sospita eterna: “agafeu un conte de Tolstoi, condemneu un estudiant a analitzar-ne els noms i els pronoms, els verbs i els adverbis, i us assegure que amb el temps associarà el nom de Tolstoi a una sensació visceral d’avorriment que el farà allunyar-se d’Anna Karèninna com de la pesta i esquivar Guerra i Pau com esquivaria un niu de vespres.”

Aquest dissabte al meu germà i al seu cunyat els van umflar les abelles. En total, 11 picades, 4 a l’ún i 7 a l’altre no és cap broma. Cap dels dos no ha llegit Guerra i Pau, i potser que tampoc Anna karenina, però jo em pensava que ara els mestres ja no feien quines barbaritats, o potser sí, no ho sé. Cinquanta anys són molt de temps perquè l’educació haja avançat com la tecnologia, però ja sabem que no, que l’educació es mou tan lentament que les tècniques o eines o rudiments són gairebé totes del segle XIX. Quan Rodari va morir encara faltaven quatre anys perquè aparegués el primer ordinador Apple, així que la tecnologia ha fet un salt quàntic d’impressió, però una majoria d’escoles encara si passegen les sotanes i els borbons pels llibres i pels currículums. Ves si la distància entre la realitat i l’escola és sideral. No diguem si ho comparem amb el coneixement.

Rodari es queixa que resumir, aprendre de memòria, descriure els dibuixos, no ajuden a estimar la lectura. Són uns altres exercicis, però lligats a la lectura bloquegen una part fonamental del repte de llegir: passar-ho bé, descobrir el coneixement, encaterinar-se amb la història i els seus personatges. Com si la lectura fos un pont per aprendre coses de major rang, o serietat. I els xiquets això ho capten al vol, sobretot quan les dificultats lectores, o la poca passió per llegir són tan presents i habituals. Rodari és més contundent: “l’ensinistrament per a la vida, ves què pensen alguns mestres, i per a quina vida, pressumiblement concebuda com a patiment, per a la qual cal entrenar-se. El llibre que és a l’escola per al rendiment escolar produeix reflexos merament escolars. NO serà la cosa bella i bona, de la qual és té necessitat, sinó la cosa que li serveix al mestre per emetre un judici. L’escola com a tribunal i no com a vida.”

Aquesta reflexió del mestre Rodari té encara una última idea que trobe molt potent, per debatre amb les famílies i els mestres: “Aquesta manera d’enfocar o presentar els llibres eludeix la dificultat principal, que és fer nàixer la necessitat de la lectura, que és una necessitat cultural, no un instint com menjar, beure i dormir.”

No direu que no teniu ací un gran repte per escriure i escriure, els mestres, els xiquets, els pares,  sobre com ensenyem a l’escola, a casa, a les biblioteques públiques, a les places, perquè l’ésser humà tinga aqueixa necessitat de la bellesa, —la cultura—, i sobretot la cultura del llibre.

Ara que, si a l’estat on vivim encara empresonens els cantants o els músics per allò que escriuen, què voldreu que ensenyen els mestres d’aital societat.

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.

La lectura dels valenciana és fragil com una neula o un paquet dels “barquillos” que venia ma tia Consuelo a l’ultramarins que teníem a tocar de casa; ella i el tio Guardo, l’ultramarins, nosaltres la carnisseria. Una lectura tan fràgil com el vidre o la llengua o el temps, quan la maduresa se’n va per un forat i veus que entra algú, una ombra o una cosa pitjor, que et demana de quedar-se al teu costat i tu, sense remei, li has de posar una manta per protegir-lo i un got d’aigua tèbia o una infusió d’unes quantes herbes del miracle, que el remei és difícil de trobar, la companyia que et farà si de cas.

Ves que les escoles, una majoria, i els mestres, no sabem quants, s’escarrassen a posar la lectura com un dels deures principals. N’hi ha que fa temps que ho fem, malgrat que n’havíem perdut molt, de temps i d’ocasions, moltíssim temps perdut en qüestions més supèrflues. Desorientats, els mestres van desorientats… Ara faig llegir cada dia als alumnes, sense por de perdre res, perquè no els passe allò que apuntava Enric Queralt, que en passar quart de primària, si el xiquet arrossega qualsevol dificultat, ho farà de per vida, un llast que no podrem corregir. Prou, prou mestres, de perdre i malmetre els vostres alumnes, contra la lectura. No ens ho podem permetre.

A primària això rutlla, xuta, despega, arranca amb una força que ens posa a nivell, però després, el professorat de secundària troba que les seues àrees, departaments i fineses (no vull que el ronc se m’escape per un altre forat) els fan oblidar la lectura, als alumnes, perquè han d’estudiar o fer coses pitjors, volen fer-los competents, els alumnes de secundària, o savis, o ves a saber si no voldran que sàpien fer el canut abans de fer la “o”. Ves a saber! Els alumnes valencians perden la lectura i la traça que havien agafat a primària en canvi de no sabem quina cosa: no sé si els mestres saben que només la lectura els farà lliures d’aquella faixa que els atenalla i els fa avorrir l’institut, les classes i no sabeu quantes coses més. Perquè aleshores les notes són més importants que la lectura, malgrat que les notes, fins i tot les bones notes, no eviten que siguen analfabet funcionals en lectura —recordeu el nostre índex lector valencià del 5% és pandèmic, gairebé mortal. Antidemocràtic.

Fragilitat lectora, és aquest mal que ara tenen els xiquets valencians. I no hem trobat cap ajuntament, cap ni un, que haja organitzat un concurs de lectura pública amb 2.000 euros de premi, o cinc mil, si els reptes lectors són els adequats per guanyar aital quantitat i honor públic. La lectura no té premi com altres futilitats o espais televisius, ni a curt termini ni de cap altra manera. Només depén de l’acció individual i d’unes quantes campanyes d’una timidesa i blanor que hom pensaria que són fetes a posta contra els llibres.

La televisió, per exemple, fins i tot la valenciana, destina temps i temps i temps a banalitats i contracultura, a derruir la poca feina que poden fer els mestres: la vulgaritat s’ha ensenyorit dels primers moments brillants d’Àpunt, i l’ha convertida en un altre subproducte contra tot allò que representa la lectura. A cagar, a cagar, els llibres! Visca aquest 5% de lectors, pensareu que festegen els polítics. Però no és així, sinyors, ben al contrari, l’acció i el nucli dels programes va destinada al 95% dels no-lectors valencians. Vet ací què pensen els publicistes, guionistes, realitzadors o periodistes (si n’hi ha cap) en Àpunt. Ja sabeu quants milers de llibres han comprat tots i cadsacun d’aquest treballadors a primera línia de la televisió valenciana? Ens hi juguem res?, quantes llibreries o biblioteques han visitat, particularment ells i les famílies, o fent cap programa de profit? Com voldreu, doncs, que guanyem la guerra a la ignorància, si aquells que tenen els mitjans l’abonen, l’alimenten i en fan goig de gaudir-la!

Si el 95% dels treballadors d’Àpunt a primera línia de la pantalla els feren al carrer, penseu que perdríem res, culturalment? Aleshores, feu feu, feu, neu fent! Justament, fan una tv contra el 5% lector del país, si seran rucs que els albarden, contra la lectura, ai.

I d’aquest benefici contra cultural, n’hi ha qui treu rèdit. L’antidemocràcia. I els valencians a besar la mà de l’amo.

L’única manera d’aterrar la constitució feixista espanyola és independitzar-nos. Ja sabem que, democràticament, no ens deixaran lliures. Justament per això, aqueixa constitució atempta contra els drets i contra la llibertat dels pobles.

Hom dirà que som exagerats, de dir que la constitució espanyola és feixista. Possiblement, que ho diran, però només per amagar la por, la seua submissió, l’encaix en un model que els ha apessebrat a colps i amaneces.

Avui mateix diverses manifestacions d’extrema dreta feixista eren tolerades, animades o exaltades per caprici de jutges, polítics i policies. Com són acceptades de legals les manifestacions de militars que reclamen afusellaments. Consentides les amenaces reals, després es converteixen en autèntic terrorisme emparat pels jutges, els fiscals i els polítics espanyols, que es neguen a investigar qui hi ha darrere de tot, i encara dels atemptats de l’estat. Les clavegueres espanyoles seran una de les institucions més criminals, feixistes i protegides del món, un programa reglat per atemptar cada dia contra la democràcia al món.

I aquesta tolerància espanyola amb el feixisme ja és una moda que va eixamplant-se per Europa, per la Unió Europea, que juga amb les mateixes amenaces del pp i del psoe… de delinquir contra els Drets Humans aprovat per l’ONU, que fa temps que reclama l’alliberament dels presos polítics, però aquests partits i les institucions criminals que representen es neguen a fer-ne cas, a atendre els drets universals, a ser demòcrates de veritat.

Potser que no fóra casual que aquella declaració es redactés també en espanyol, perquè aleshores ja sabien que espanya seria l’indret on, per anys i anys, la democràcia seria paper mullat.

Combat, mestres!

Una conxorxa de jutges feixistes, és l’activitat de moda a la política espanyola. Malgrat que fa anys que fan feixistaes, una rere l’altra, ara van desbocats contra nosaltres, contra la llengua, contra l’escola, contra el camp i contra la democràcia. Què dura, això, tres-cents anys?

Avui o ahir o sempre, els jutges espanyols que treballen a València (de valencians no tenen ni la merda que xafen) tornen a decidir contra l’escola i contra la llengua dels valencians, en fer cas de l’OPUS i de quatre fillsdeputa catòlics que van denunciar que el decret de plurilingüisme valencià assegurava l’aprenentatge de llengües. Ells, en realitat, catòlics pocapena, només volen aprendre’n una, de llengua, i nosaltres hauríem d’acabar badenjant-la completament de l’escola, per compensar totes les agressions que patim: recordeu aquell clam de “Cap agressió sense resposta”? Doncs això, tu, a cagar a la via la seua. I Foc al clero!

I qui direu que torna contra la llengua i contra el model valencià d’ensenyar llengües? Un exèrcit de jutges que mai han deixat que als seus jutjats es parlés català. Els advocats que ho saben, ja t’avisen: si vols tenir cap possibilitat en aquest judici, ni se t’ocòrrega de parlar en valencià. Ja vaig explicar una vegada una experiència particular, i n’he viscudes tres o quatre de similars: ni se t’ocòrrega de parlar valencià, davant un jutge a València.

Així que una banda de fillsdeputa decideixen què podem ensenyar i com, a l’escola. D’això el psoe en diu providència, i ERC i Baldoví els aproven els pressupostos, perquè a l’amo cal llepar-li els ous i la figa, tot plegat, per no destorbar-lo d’afers més importants (robar, delinquir, corrompre la democràcia).

Sí, els valencians ara tenim un model de llengües criminalitzat pels jutges, pels catòlics, pels espanyols, pels fillsdeputa —ja trobareu vosaltres la diferència en aquest món d’inútils, tan farcit d’estupidesa contra el coneixement, contra l’aprenentatge, en favor del cretinisme, la cienciologia i la merda de lloca.

Aquesta associació de pares de capacitat intel·lectual tan limitada (segons el filòsof Georges Politzer, la religió naix de les concepcions limitades de l’home, que ho va dir ni més ni menys que Engels), ens voldrien rucs, als valencians, i sobretot als fills dels valencians: incloent-hi els fills d’ells, que són uns desgraciats que ja tenen prou pena, de tenir pares de mala vida de per vida.

El seu ideal, el dels jutges feixistes, és que els valencians tenim l’obligació de ser fillsdeputa com ells, pagar, pagar, i alhora aprendre només la llengua de l’ase, i dels caragols avellanencs, nosaltres, que som de matxos i mules i haques de cul partit, sabeu. Però el seu idealisme, deia Lenin, no és res més que una forma armada i refinada de religió: ser espanyol, perquè no poden ser una altra cosa, és la forma acomplexada de passar a una altra vida, ves si la torpesa arriba a fer-los mal. Però nosaltres som valencians, i ves si podem ser una altra cosa. Ací els cou, als feixistes, els cou que, damunt que no volem ser com ells, és que no ho som gens, ni com ells ni res que els assemble.

Però els fillsdeputa feixistes que fan de jutges tenen la paella pel mànec, mentre no els enviem a la merda i els diguem que prou de robar-nos, com passa ara mateix (diuen que el mateix Baldoví els aprovarà el pressupost en canvi que ens regalen una almoina, que no arriba a tapar el 5% dels que ens roben cada any, ells.)

Segons el TSJ, un tribunalet de simis, ensenyar llengües a l’alçada europea atempta contra la constitució espanyola, el paper més important que qualsevol document civil o bíblic ha parit el coneixement, més que l’Ulisses de Joyce o l’Odissea d’Homer… A rucs com els voleu guanyar!

Aquests dissortats del peroné magre, no diuen res de tantes institucions valencianes fora de la llei, que mai no han respectat la llengua dels valencians. Ni diuen res ni respectaran mai el cul d’aquella estàtua cega que representa la justícia.

És veritat, com diuen els grans filòsofs, que la lluita entre la ciència i la ignorància és tan vella i actual que ha travessat la història de la humanitat: l’una porta la humanitat cap a la ignorància, l’altra tendeix a l’alliberament dels homes (Politzer, principis elementals de filosofia, bàsics Sembra).

Els jutges espanyols, feixistes fins a l’ànima, voldrien això: mantenir els valencians enfangats en la merda. Voldrien que renunciàrem. Per això l’escarni, el càstig, l’amenaça, l’insult… i nosaltres endavant amb els pressupostos.

Combat! Combat i resitència. I república valenciana.

A mamar els botiflers!

Una altra cirereta dels jutges en favor dels bancs.

—A robar! A robar! A robar!

A la terra, en una terra civilitzada i culta, hom no creuria què passa, a espanya: Però aquells fillsdeputa son d’un altre planeta. D’una altra manera no podríem creure què passa, què fan, com són capaços de tantes porcades.

Perquè tots els robatoris són contra algú. No és que aquells fillsdeputa dels jutges o dels bancs es troben uns diners i se’ls reparteixen. No. Els diners són públics, de tots nosaltres, i aquells decideixen robar-los per la cara, els roben i en pau, s’ha acabat. I demà tornaran a robar i despús-demà. I la setmana que vindrà, sabeu, perquè són lladres compulsius. Van al calaix públic i fiquen la mà: policies, gc, jutges, borbons, polítics, bancs, retors, empresaris…

I la quantitat robada avui, quina és, us demanareu: 1.300 milions? 100.000 milions? 40.000 milions? 1 bilió? La hisenda espanyols és un lladrocini, els polítics del psoe i dels comuns ho són, lladres, i la resta de pedòfils, el pp, vox, c’s, tots són lladres compulsius… criminals. Tots els polítics espanyols de la transició, amb responsabilitats de govern, han sigut lladres prompte i tard. Calaveres. Uns calaveres professionals del robatori compulsiu. Després dels franquistes, amb el perdó als franquistes, s’incloïa que venien a robar: tots, sense excepció, no només aquell inútil del Zaplana, que a més ho va deixar enregistrat, malgrat que els jutges aleshores, i ves si farà anys, van dir que bé, que això ja era acordat de temps, i que no era cap crim, a espanya, però que no calia ser tan clars. I van perdonat-se entre lladres, i embotint-se els milions en els seus comptes.

Jutges, militars, retors, borbons, polítics, bancs, empresaris, sindicats oficials del tipus ccoo, ugt, mamons, gc, premsa oficial, qui no vindrà a robar, a robar-nos?

Què passarà? Calarem foc als bancs? al bernabeu? a les casernes?, als jutjats?, als pares dels lladres? a l’església? De tantes ferides patides des dels anys quaranta, no sembla que res farà moure’ns més enllà de la queixa verbal, de repicar atifells, d’insultar els caps visibles de les quaranta famílies més criminals d’europa, totes elles espanyoles convençudes.

I el resultat del robatori quin és? Què podem esperar d’un atac continuat als recursos, en especial dels valencians… Desinversió, una ruïna en estudis, en escoles, en universitats, en ciència, en ocupació, en serveis, en sanitat, en el camp, una ruïna per al futur dels joves, dels adolescents, dels xiquets, de les famílies en canvi de continuar enriquint els fillsdeputa de sempre, noms propis del feixisme espanyol desbocat dels últims anys, setanta, vuitanta anys que continua atacant els drets bàsics i els recursos públics.

*En canvi de robar-nos milers de milions, els jutges protagonistes d’aitals decisions, amenacen demòcrates que els canten la veritat, els amenacen que han gastat 100 euros amb llapis i gomes de borrar.

**Els bancs que van patir una crisi gravíssima, que el govern espanyol els va tapar regalant-los més de cent mil milions d’euros, són els que han denunciat la hisenda pública per continuar robant-nos.

***A espanya n’hi ha més criminals als govern, als borbons, a les casernes, als jutjats que no a les presons.

La ceguesa no els eximeix la responsabilitat. Els únics que no veuen que espanya és un estat feixista són els espanyols. I més cecs que ningú, els espanyols d’esquerra.

Els cossos repressors no miren pèl a l’hora d’actuar, pegar, agredir i empresonar demòcrates, mentre acompanyen, defensen i fins i tot fan de protagonistes en les accions feixistes de torn.

Els governs, siguen del pp o del psoe, ja tenen delegats que aproven clams feixistes, amenaces i agressions, insults i vexacions contra qualsevol antifeixista. Tots dos partits de poder o pseudopoder, en realitat qualsevol partit espanyol, viu d’aqueixa complicitat antidemocràtica, que emparen en canvi de vots, regals i germanor: al carrer es manifesten uns centenars de nazis, si voleu, entre més policies i gc, però aquests titelles d’acció, monstres o luisricardos, són moguts per alts càrrecs a l’església, a les casernes i als borbons. Sense aital convivència dels poders grossos, l’esperpent de dilluns a València a Barcelona, o fa tres anys a Bétera, no passaria. Ni Europa ho permetria.

Només per la vergonya que ensenyen, en el segle XXI, hom faria tancar aquells idiotes en una nau que després enviarien a un forat negre.

Però el feixisme és molt endins d’espanya. Sense el feixisme, espanya no és res, res de res, i només el feixisme aguanta el simulacre d’un estat podrit, arruïnat i sense dignitat. Ni cultura, ni mesura, ni coneixement… Espanya és un bonyigo tan gros que a poc que un interlocutor faça dos dits de front, no en vol saber res. Que pague els deutes, i si els cal, robeu-ho a valencians i catalans, però pagueu.

El ridícul espanyol és insuperable. Bé, cada anys espanya mateix se supera, perquè la idiotesa no té fons, venint d’espanya.

Malgrat que els valencians fa anys que volem posar ordre, i que els catalans van dir-ne prou (només les pistoles han ajornat la seua independència), Europa no vol entrar-hi. Europa no vol ni sap com entrar-hi, pel descrèdit de comprovar que no aconseguiria res (no mourà un pèl com a UE), i tret de les perifèries, i d’unes quantes personalitats mundials, ningú no farà una passa per dir prou d’abusos, de violacions, de crims als drets humans.

Ara mateix, el sistema judicial espanyol és l’exèrcit feixista sobre el qual espanya aguanta el castell de cartes de la corrupció. El sistema judicial espanyol és l’amenaça més grossa de la democràcia al món. I aquest forat és a Europa, enmig d’aquest continent civilitzat i culte, sense sortida, ni remei, ni via d’escapament possible.

Europa no actuà en el 36, ni en el 39, ni en el 45… Només en el sentit més contrari a la democràcia, va afegir alguna ingerència, tan ben acollida aleshores pel feixisme, europeu i americà. Però tot plegat, aquest tumor espanyol contra la democràcia, també tindrà un límit.

Ves que s’atreveixen amb els bombers, ho faran amb els metges, amb els mestres, potser que ataquen els psiquiatres, els forners, fins i tot els poetes (de matar-ne en tenen traça i pràctica)… fins que tots els versos, tots sense excepció, siguen escrits des de madrit, capital del feixisme internacional de tots els temps.

Espanya ens empeny a la independència, amb cada acció o decisió o acord polític i judicial. Són així de rucs, o som així de rucs, perquè no sembla que nosaltres aprofitem la invitació. De cap manera. Com si ens agradés el càstig, la repressió severa, l’assetjament.

Ara mateix, espanya amenaça l’ajut als llauradors a través de la PAC. Volen reduir la quantitat de llauradors que la poden percebre en canvi de quedar-se ells els diners, els epsanyols, per pagar-se les putes, els funcionaris, les vacances, els mestres, els metges… Sí, ens roben per quedar-se els diners o, en justificar que no s’ho quedaran tot per a prostitució, enviar-los a augmentar els seues recursos.

I què farem els valencians d’aquesta nova amenaça contra el camp? Vull dir els valencians honestos, no parle dels Mercadonots, els Roig, els català del PP, els corruptes, els criminals…, no, parle dels valencians vulgars i ordinaris que han de treballar si tenen feina, honradament o gairebé, mentre el robatori espanyol continua contra la hisenda valenciana.

Aquest és el probelma, que la hisenda és exclusivament espanyola, nosaltres els apleguem tots els impostos i els els donem perquè ells els pug8uen repartir per a la prostitució pròpia (drogues incloses), i del seus. D’allò que sobrarà, si en sobrarà res, ja veurem quin serà el percentatge que repartiran per a les escoles valencianes, els hospitals valencians, els servis i tota la morralla que ells consideren estrangera a l’hora del repartiment.

Ells continuen empenyent-nos a l’abisme i nosaltres, malgrat qla seua Covid19, Covid20, Covid21 i Covid infinita, ens matem per abraçar-los, per abraçar-nos a l’infern en el que converteixen el nostre viure.

A veure si és que nosaltres també haurem de ser albardats  i de cabeçó ample?!