Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: sense senyal

Històries del rei cafre (2): amb la cua entre cames

0

Un rei astorat estret acovardit volia follar-se una reina en un monestir, que volia follar-se un poble sencer, una nació ocupada, “no volem ser!”, una colònia, però l’abat els va demanar el respecte sexual necessari per no torbar el silenci d’un espai clar i català. Però un rei mana més que no un predicador, déu del cel, per poc que la sotana no li arribe a terra o li tape les sandàlies d’estiu, qui fa les sandàlies d’un frare?, i les d’un abat? i les sàries d’un ruc?

Una reina fideuenca podenca plebeienca venia a follar-se un rei ronyós, barbós fideuós feixistós, entre lloses i parets d’una història natural acomplexada tan absurda, poblet a més d’un bon ciclista del regne de mallorca, era el cementeri on reposava el rei dels catalans, i dels valencians, caguenlou que els fallers fa molt que no suquen traca ni fan bunyols! El monjo observava, el guilopo, si ella encara duia allò entre les cuixes del claustre: i aquesta tomba, quina reina era?, que pregunta ella, una reina fideuenca podenca plebeienca, i se li escapa un xiulet de saliva que topa amb el nas del frarot, ara sí que m’has mort, ais malapenca, més decantat cap a l’error monumental d’acceptar aquesta burla o invasió del meu espai de culte i encara m’arruixes el mal de madrit: Na Violant va passar volant damunt un dron amb una estelada, a sota tot eren vinyes verdes lluny del mar: independència, va pensar el frare, ves si ets aficionada, tu… Però em comptes de dir-ho, el monjo, la llenga el traeix, se li va escapar una bufa, hòstia puta quina bufa!, en aquell silenci del ball de màscares, hagueren mort cent haques en un dir arre!

Al carrer, entre les vinyes, el bosc, el jardinet, els camps de cultius, un milió de mossos amb navalles, pistoles, porrots, bombes, metrallaores, ganivets i màquines de descarregar l’odi de la xapa, la medalla milagrosa: ves que l’uniforme imposa al cos humà quan vesteix de violador de drets humans. És el que haurem de convenir: siga la policia que siga, una majoria són un cos de violació de drets universals. Ah, i tant que caldrà fer net i enviar-los a cagar a la via, el 99.9% al carrer. Torqueu-vos amb allò que sabeu, violadors o mossos o falsos defensors de res. Feixistes amb legalitat per pegar fins a matar, els drets d’un jove, d’un home, d’un pensament! És que la policia fa falta! Per a què? (d’això un altre dia, paraula)

Esquivant els colps, les genollades, tanta força filosòfica o platoniana, les potades, l’agressió dels carnissers dits policies de mosso, una representació important del poble català, fart dels abusos borbònics, dels viatges de lladres, dels comptes a suïssa, de les matances d’elefants, de les inútils infantes, dels paradisos, de les seues follaes, robaes, i burlaes, i el pitjor, de creure’s la inviolabilitat al s. XXI, de tot plegat ha dit prou, prou de suportar la pitjor pandèmia de la història: espanya.

Enlloc del món no s’ha vist un estat violent, pedòfil, corrupte, lladre, trampós, trompeter i acordionista: els gal, els bàrcenes, els rajoy, els cotino (ahh, aquestes encara roben als valencians amb permís del beat mort), els ordinadors del bàrcenes, florentino, acesa, iberdrola, gas, lacaixa parlem amb els borbons per tenir-los consentits a suïssa, rato rato rato, aznar, els gal per gal, gonzalez, sanchez, el legionari marchena, pare i fill, iceta el monassillo, cajamar, bankia, les clavegueres, la destrossa de la sanitat, l’atac a l’escola, a les llengües, tota la branca podem contra la llengua, contra la llibertat dels pobles, marlaska, el psoe, els ordinadors del pp que no eren ni proves ni xufes ni allò que deia el suprem: deixeu que els xiquets s’acosten a mi, a tocar d’un jutge: l’església que tot ho posa sota sotana, el feixisme, la corrupció que no sabem, el clavegueram, els TGV, Renfe, el corredor mediterrani, el finançament valencià ha, i el rei que es follava els elefants amb pius de dos canons, el de cartagena, el de santander, el feijó, lerma, oh aquest encara viu, rita no, que ja cria malva, castelló cagalló, que encara envien l’extrema dreta a calar foc als ateneus, els aeroports fantasma, quin corredor mediterrani?, el instituto cervantes (quina prostitució), marsé, els gc que envien voluntaris a trencar cames, les terres robades a bétera a colps de pistola, de bandera, de carasseta de submissió…

Per cert, els folladors de poblet ja han acabat el nyigo-nyigo?, s’han fet el frare del temps, el viu, el mort, el tort, el monjo que no sap com posar-se la màscara, els mossos que continuen repartint violència sota les ordres del conseller Buch, gordillo el de la ràdio, el barça que pagava perquè insultaren els catalans, els del vi de Requena que són inútils rematats, el mercadonot… Oh, és com un viure feixistaaaaa, aquesta sí que és la pandèmia!

L’estat que és espanya només s’aguanta per la violència i l’amenaça militar, perquè els diners que salvaran espanya momentàniament, no salvaran valència ni els valencians. Us estranyaria que aquell estat de vividors i malparits, dels jutges, els villarejo, els borrell, els fiscals, el pp, el psoe, no puguen ordir un pla per eliminar-nos a colps de covid?

Un rei, una reina, la cua entre les cames, la figa quieta, tonen d’un viatge per les colònies amb la lliçó sabuda: com ens estima el poble, quan follem al monestir!

El cinema de lo inútil

0

Això també és cinema, o potser és el cinema. Una pintura, un quadre, una idea, una frase curta que explicita què veurem, i alguns referents del segle XX a Europa: estètica, bellesa, violència, rutines, candidesa, crueltat… Un ritme d’un altre temps, una història feta de petites històries que cadascuna seria una història. Una música que ens atrapa des del primer moment. Aquella aleluia o música sacerdotal dels retors russos.

Sobre l’infinit s’apuntaria a la llista que Nuccio Ordine en diu “La utilitat de lo inútil”, però potser els jutges espanyols ens prohibirien de llegir aquest llibre, sobretot en aquella part o referència clàssica als espanyols, tractats de lladres, corruptes i aprofitats. Ara que, en el seguiment a allò que va destapant-se de la gran corona borbònica, el Gran pene no semblava sinó un doll de milions furtats per “Oh Fill perdona’m les follaes a cent mil euros” mentre n’hi havia d’espanyols creguts que morien en la crisi o eren expulsats de casa o ves a saber què més… Uns desgraciats a mans de criminals vividors.

Roy Andersson havia dit, sobre a seua pel·lícula, que pretenia que l’espectador volgués que allò no s’acabés mai, com l’infinit, com aquesta història nostra que vivim, de vegades tan inútil o insuficient, com infinita. Una altra idea del director és que l’art ha de ser al servei de l’humanisme. I per això serà obligada la reflexió necessària de cadascú. Vosté què farà per la llibertat? I vosté? I vosté? Perquè sembla que els jutges espanyols tenen el caprici de matar tots i cadascun dels racons de llibertat col·lectiva i individual. Tots. Sense deixar-ne cap que els puga fer oix o ombra. És feixisme, pur i dur. I contra això, aquest cinema intel·ligent que potser coneixen tan pocs.

“Aqueixa pel·lícula la passes a valència en un cinema comercial i l’estampida avergonyiria els bisons, els búfals i els gots de vidre de ca Talento. Sí, per mirar aquest cinema cal talent, saviesa, o pensar que l’ésser humà pot aprendre sempre, rectificar les seues penalitats i cercar un repòs estiuenc apartat del bullitori dels idiotes.

Ves que posar-li el nom de “talento” a un bar!

Com en la pel·lícula, on n’hi ha una veu que ens va dient què trobarem en cada imatge, en cada quadre, en cada història (de cadascuna en podríeu fer una de nova) necessitaríem algú que anés explicant-nos referents, relats, relacions, inferències, perquè aleshores l’olla on el bull es cou encara seria més explosiva. Atenció, la pel·lícula, malgrat les crueltats que exhibirà, no esquitxa, i encara n’hi ha dues de les escenes que trobe que, malgrat la seua realitat tan viva encara en ple segle XXI, grinyolen: potser perquè l’afectació és particular i la processó de la història viscuda de cadascú és tan personal com intransferible.

N’hi ha experts que diuen que les pel·lícules d’Andersson són per poc de públic, que poca gent s’hi entusiasma, però que si connectes, ai, aleshores et lliures completament. Mira, gairebé com la lectura entre els valencians, o la cultura, o fins i tot la llibertat.

Sobre l’infinit, el debat serà servit la nit de divendres a l’Ateneu de Bétera.

L’espanya calavera (capítol2)

0

Els fiscals espanyols diuen que caldria tractament per als presos polítics. Ells pensen un tractament a la manera dels metges feixistes de l’alemanya nazi. Eliminats amb la injecció i avant. Tractament amb optalidons?, amb supositori?, amb anticossos contra la llibertat? Quina mena de tracatment pensaran els fiscals terroristes dels GAL i el 17A a Barcelona?

El president Puigdemont se’n queixa, a la primera dona d’Europa, però Merkel no diu res d’aquest calaveram feixista espanyol, en canvi d’esmentar-ne d’altres. Sap que ara deixarà uns crèdits altíssims a espanya i no vol enemistar qui li haurà de pagar els ous de la gallina. Espanya no té diners ni per al paper de fumar, i augmentarà els robatoris a catalans i valencians sense fer-se el monyo. Com han de pagar les follaes d’aquells exèrcits de funcionaris que viuen a madrit… Si heu vist la pel·lícula paràsits, que no em va agradar gaire…

Els fiscals espanyols són malalts mentals amb el poder de decidir a qui acusen, sense proves o amb falsificacions de cal sabater de la plaça, peguen sempre contra els demòcrates, sobretot si són catalans, o lliures o de pensament elevat. En canvi, que els reis d’espanya, pare, fill i esperit sant, roben i amunteguen, tenen comptes en paradisos, es prostituiexen amb dones sofisticades, no declaren a la hisenda les comissions, o es torquen el cul amb la pell i no el paper l’elefant, això, per als fiscals, no és motiu suficient de posar en cap tractament la borbonia. No.

Els fiscals de la calavera, i els jutges, i tota aquella caspa judicial espanyola ara tenen embolics amb menors?, no passa res, xa. Que han arribat a falsificar actes, acords, i fins i tot documents principals que valdrian l’expulsió d’un miler d’inútils? Ca, es giren en un altre cantó, peguen amb el dit contra el nas, aspiren l’aire blanc similar al talc i no en fan ni cas ni sexe segur.

El Regne de les calaveres va destapat, dels dels reis corruptes espanyols, que no poden amagar tota la merda que sura i xafen i esquitxa, als polítics amb tot de títols falsos, o comandaments policials que van trobar caixes i caixes de títols de màsters i graus que es van repartir a la valenta, aquest pa mi aquest pa tu, aquest tururú! Tan destapada corre la merda a espanya que el PSOE ha d’eixir cada dia a dir que no, que tenim un espill polit i transparent, i vinga de fer gros el forat, tan gros que els cap el xiulet la goma i el pot, pobres, no veieu que han d’amagar la merda dels altres i la d’ells!

I Podem, ai, podemos pobres, que de tant de callar i aguantar, els desgraciats, ghan de parar la mà, i ja pensen quin país serà més barat per obrir els seus comptes, que alguna cosa els caurà, si han de viure callats, amorrats dessota la taula com els gossos, que no saben quina mà llepar ni en quin morter els faran l’all-i-oli per trobar-los si tenen res al budell, amb una psa tan alta com els va eixint de tan furgar.

De l’església catòlica, aquella que matar el mestre anarquista Ferrer i Guàrdia o el poeta Federico, i calla els crims dels fiscals contra els presos, en parlarem demà. O despús-demà, que tampoc no sembla que tindran pressa per ordir un sermó diferent d’un estat feixista que aguanten amb tanta fe.

 

Discriminar l’espanyol i els jutges feixistes

0

Una representació de l’Associació pels drets dels castellanoparlants a València (el país petit) entra a la ciutat de la justícia per denunciar que són discriminats. Allà, justament, on hi viuen tot de jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris, gc’s, i la resta del públic que cada dia passa a demanar almoina, sobre la justícia divina espanyola. Dic justament, perquè allà ningú no parla en valencià ni matant-lo si no vol perdre el cas que porta a la primera de canvi. A mi em va passar no fa gaire, que el meu advocat em va demanar que, si volíem tenir cap oportunitat, malgrat que sabia que sempre parlava en valencià, allà ja hauríem begut oli. M’havia passat feia uns tres anys, que un altre advocat, en un cas diferent, també m’havia advertit que la jutge no tenia gaire sensibilitat per la llengua. Em va passar fa cinc anys, i aquesta vegada que m’havia mantingut ferm, la secretària del jutge, funcionària, va dir que si declarava en valencià, ella no podria prendre les notes (sembla que ella ho havia de fer), però el jutge, en perfecte espanyol, li va dir que jo era en el dret de parlar la llengua dels valencians. Resultat: la secretària va dir que es trobava indisposta, que havia d’anar-se’n, i el judici es va ajornar: dotze anys! Es va ajornar dotze anys, sinyors! Casual o causal?

Però ves que, ara, aquella representació de l’espanyol, va dir que ells se sentien discriminats, incompresos, maltractats, perquè les medecines, perquè les televisions, perquès les misses, perquè els jocs d’informàtica, perquè la premsa de quiosc, perquè els notaris, els registradors de la propietat, els jutjats mateix, o les casernes militars, o les instruccions mecàniques… tot era en espanyol, però ai, ells pensaven que si hi havia una Oficina de drets lingüístics, una de sola a València, això no els deixava dormir, no podien conciliar el repòs, el descans, perquè aquella oficina, ells n’estaven convençuts, podia reclamar que, alguna vegada, una de sola, els documents, o les amenaces o els insults que rebien els valencians si parlaven valencià, quedés enregistrat, no ho sé, en un paper, en un breu de premsa, en un racó de merda oblidat en un cantó d’una ong on un funcionari ho pogués escampar i caure, caure en mans d’un xiquet innocent i fràgil…

Tots els adolescents valencians (el 97%) renuncien a la llengua quan són als seus espais d’oci, però els castellanoparlants se senten discriminats, pobrets. Tots els milions de l’institut cervantes són també contra les altres llengües, malgrat que el paguem la resta, fins i tot els que no som espanyols, però encara no en tenen prou. Vos han òsat mai una multa de tr+ansit en valencià, doncs ni això. Fins i tot si volem vendre taronja a Europa li hem de dir naranja, doncs tampoc. Ells, els discriminats del castellà, necessiten que tanquem l’oficina de la merda lingüística… I sempre n’hi ha un jutge, sempre, fatxenda, xulo, malparit, enamorat dels GAL lingüístics!

I ves que un jutge, com hagueren pogut fer tots els jutges del patró “jutges espanyols de cara al sol” de la ciutat de València, com els adolescents valenciavs que canvien de llengua, són el 97%,, va agafar aquella denúncia i en va fer escarni salomònic: «Tenen raó, vostés, els espanyols i els valencians castellanoparlants esteu discriminats: s’ha acabat el bròquil. O modifiqueu l’oficina de merda lingüística, o vos envie a pastar fang a cagar a la via morta de les llengües males putes, perquè la vostra llengua, valencià o català o com vulguen anomenar-la, és una llengua malaputa!: els jutges, entre més vicis pedòfils (sabeu que van amb menors, no?) no suporten les llengües, ni el coneixement, ni la democràcia. I encara menys les llengües malaputa!

Aquells discriminats refillets de la llengua dominant (és una metàfora), van traure suc de taronja del desert judicial i van enviar a cagar i a la merda els drets dels valencians, una altra vegada més, per acceptar de viure amb els espanyols en modo submissió i vassallatge.

Breu: la desobediència és l’únic camí. Això és, evitar de fer col·laboracionisme amb l’invasor i la seua llengua, que no serà mai la nostra, malgrat que el PSOE dels GAL i Podemos vulguen dir el contrari. Ni a l’escola, ni al cinema, ni al teatre, ni al comerç, ni a la tv, ni als llibres. Ni a la farmàcia, ni als wàters públics ni a les fira no vages. Aquella no serà mai la nostra. L’espanyol no serà mai una llengua lliure o voluntària o una llenua de primera. Mai de la vida.

Tenim una tv raquítica i pocapena, amb totes les altres tv’s catalanes prohibides, contra un centenar de televisions espanyoles subvencionades amb diner públic, més les plataformes espanyolistes tipus movistar, netflix, orange i tutti quanti, dos-cents canals pel cap baix, però encara ells se senten discriminats. Els castellanoparlants. Tots sense execepció. D’una altra manera n’aprendrien, de llengües i de drets humans.

La idiotesa dels valencians que són col·laboradors, que els agrada fer de malparits i llepons, no té perdó ni penitència suficient camí del purgatori o del cel: per això, ara sí que ens toca discriminar l’espanyol.

—Combat, mestres, combat!

La llibertat, què collons serà?

0
Publicat el 7 de juny de 2020

“N’hi ha dos joves valencians que caminen per un carrer de València

i es troben un home més gran que camina en direcció contrària.

L’home vell els saluda amb el cap, i diu: «Bon dia, xicots. Com està la llibertat, avui?»

Ja sabeu com m’ha agradat de parafrasejar David Foster Wallace, enguany. Ja fa tres cursos que ho faig, des que vaig conèixer l’anècdota a través del professor Nuccio Ordine. Així que per entrenar els joves en la llibertat, contra el feixisme, el símil em valdrà de recurs, entre més coses. Sobretot per despertar les consciències i plantar la desobediència davant el militarisme i la incapacitat del govern espanyol i la seua banda de calaveres. Les calaveres ara pretenen de detenir la mestra Laura Borràs, en canvi d’adjudicar-li, o atribuir-li, unes quantes de les penalitats espanyoles de tot temps: ja sabem com roben els espanyols, a través de les institucions, presidents de govern, menistres, empresaris, jutges… Però com que amb això no en tenen prou, organitzen  contubernis i conxorxen contra qui els pot plantar cara: pensen uns fets, inventen unes proves, adjudiquen un paper a cada calavera i ja tenim ordida la nova representació contra la llibertat. Contra els catalans, els valencians, o qui vulga plantar-los cara.

Supose que, com els peixos de Wallace, els dos joves continuaran caminant sense reparar en la pregunta. Els joves, com els mestres, o com els llauradors, o com una majoria d’homes i dones d’aquest arraval, han sigut adotzenats perquè es pensen en el millor dels mons. La incapacitat espanyola els ha endormit l’esperit, o encara els ha despertat un major aborregament en favor de la violència i l’amenaça, ves a saber pobres, en quin estat els haurà deixat tanta inoculació. Molts s’hi han tornat còmplices en submissió.

Avui tancaré, aquesta introducció dels espanyols contra la llibertat, amb un altre exemple tan habitual que, els peixos, vull dir els joves, no veuen de cap manera: Netflix ha rebut uns milions d’euros per traduir, doblar o subtitular sèries i pel·lícules a l’espanyol. Molts milions a fons perdut del clavegueram espanyol que paguem tots —potser que del pot del robatori, com ça!— en canvi, Netflix, dels milers de films i sèries i programes, només en deixarà veure en espanyol sis o set. La resta, si volen vostés, els hauran de veure en valencià. Això o apagueu la televisió.

—Què, joves, ja heu descobert on és l’errada?

Però els joves encara es demanen què és la llibertat, i si mai vam tenir res a veure amb els drets humans, si aquella institució, l’ONU, cada any presenta unes quantes denúncies contra l’estat espanyol, per feixista i calavera.

El feixisme espanyol que ens va calant

0
Publicat el 5 de juny de 2020

Presos polítics, joves empresonats per al goig dels jutges, cantants, músics, poetes o mestres perseguits, exiliats… I tothom anem fent vida, com si aquest viure feixista que se’ns ha enfeltrit a la pell fóra normal. Un viure normal que tolera el feixisme, en qualsevol dels seus graus o nivells o maneres d’expressió.

Tant se val l’ONU, o els informes d’Amnistia, o les recomanacions d’institucions internacionals, sobre com espanya ataca la democràcia i els drets mínims. Tan se val, perquè espanya, sobretot el govern espanyol, els jutges, i la resta de calaveres, no fan cap cas, ni de lleis internacionals, ni de clams en favor de la dignitat.

Espanya és per damunt del dret internacional. És per damunt de les persones, per damunt dels drets. Todo por la pàtria, aquest clam feixista de la guàrdia civil, ja ho diu tot, des del franquisme més dur, que conserva l’essència del purisme feixista de tottemps, de qualsevol temps de dictadures.

Mentrestant, fem vida normal. Els uns i els altres. Mestres o infermers o metges, o agranadors o polítics, o pares o mares o familiars de qualsevol condició. Fem vida com si no passés res. Res de res. Com si només la mort i les morts de pandèmia ho pogueren cobrir tot, tapar tot, dissimular que el viure espanyol de domini i submissió s’hagués instal·lat per sempre. Sense remei.

El temps, els esports —malgrat que no n’hi ha esports—, les altres notícies, els mitjans afins al corpus feixista ja van fent com si no passés res. Com si la normalitat feixista de conviure amb la repressió, amb l’amenaça, amb les multes, amb el caprici de jutges i militars, estigués per damunt. Espanya ja sembla l’ull de déu i la seua gràcia.

Se’ns ha calat fins i tot una manera d’acceptar que tot allò que passa o ens passa és el que més convé, i ens convé, per la gràcia d’ells. Ves si la cansalà és de pollastre i el nostre ideari era fluix tan prim que ens fa por tossir, no siga que pensen que pensem.

Arribarà el moment que la submissió general ens impedirà de veure què som…

Jo, aleshores, torne a la metàfora dels peixos del David Foster, perquè és boníssima, sobretot per a la ceguesa dels mestres… “Què caram és l’aigua?”

 

POST: “És veritat que, ell, hagué de suïcidar-se, que potser és el que pretén el govern espanyol del psoepodemos… Abans morts que no demòcrates o lliures.”

 

 

Mestres i drets universals (desorientació 21)

0
Publicat el 29 de maig de 2020

Els mestres entrem a les cases dels alumnes. Que és entrar a la casa dels pares. Molts pares se senten amics, o amenaçats. Perquè els mestres són una amenaça, si arriben bel·ligerants amb els exercicis, les obligacions, els deures, tot pensant que els pares s’hi han de dedicar les vint-i-quatre hores. A fer de mestres, a fer pedagogia. Però, i de pares, quan en faran?, si tot el temps fan això i allò, música, matemàtica, lectura… No els queda temps per res. Bé, de lectura n’han de fer sempre. Sense excuses. la lectura és per damunt de totes les coses. Del bé, del mal, de Nietzsche!

I els mestres, què hem vist dins les cases dels nostres alumnes? Què hem vist ací, enllà, en aqueixa casa? Les famílies, una majoria, s’hi han espavilat en l’ordre. Perquè n’hi ha xiquets que ho ensenyen tot, absolutament tot.

—Inseguretat en les famílies?, també. Sort que moltes famílies han acceptat de grat fer de mestres. Quin remei, direu! Sobretot les mares. Com sempre, molts dels pares —traieu les grans excepcions—,van abandonar després del confinament zero… Justificacions, uf, tot s’havia de justificar, tot sense excusa…I els mestres amb titulació vinga a enviar-los obligacions: deures, exercicis, investigacions…—investiga què?, a tot de pares-mestres! Els mestres, que damunt són uns exagerats en posar tants adjectius positius: què bé ho has fet, oh, què bonic, excel· lent…, i dels nyaps ningú no deia res, res de res. Ni els nyaps de l’escola, ni els nyaps dels mestres, ni els nyaps dels pares-mestre… ni dels nyaps dels xiquets… la paraula nyap era prohibida, pobrets, com tothom érem confinats!

Després venien les culpes, els sentiments de culpa de les famílies, si és que en tenien, de temps per pensar en les culpes, de les bíbliques, les del nou testament, les altres més banals… Oh, quina angoixa, mare! O millor, quina angoixa, mestres! O mestres-mare… I els xiquets vinga enviar treballs als correus dels mestres (una majoria, a través dels correus dels pares, que no acabes de saber si el treball és dels xiquets o és dels mestres-mare, o ves a saber si els iaios han tingut res a veure.)

Apareix la depressió dels xiquets, d’una quants, d’un de sol, si ho voleu. També apareix la depressió dels experts, dels que volien fer tornar els xiquets a l’escola, dels que es queixaven de fer de pares-mestres, tothom deia que era a punt de la depressió.

Carme Timoneda, en una sessió d’un màster que ho paga tot, estudiar de mestre i fer de mestre, explica com afecten els canvis als infants. A tots els infants. Perquè cap no s’hi sent segur, en els canvis. Els canvis que són fora del control de les persones, com ara aquest que vivim, els infants i els mestres. I els pares, també els pares-mestre. “La resposta davant la inseguretat dels xiquets serà la resposta de qui tinc al costat”, o el canvi mateix. “En una majoria de casos de xiquets amb depressió, els adults que els acompanyaven no han estat a l’alçada.” Aquesta frase de Carme ja diu molta cosa. Potser que ho hauria de deixar ací.

“Els pares som artistes a sentir-nos culpables, del que passa als fills.” El sentiment de culpa en una societat postcristiana, o beata o feixista.

“Els xiquets tenen recursos per afrontar allò que es trobaran, sempre que tinguen un adult que els done seguretat. Desballesta més un adult nerviós que la situació mateix que has d’afrontar. Quan els xiquets s’hi han sentit desemparats.”

Ja us he dit mai que la mestra Carme Timoneda pagava molt la pena? Menys matemàtica a través de l’escola a casa i més parlar d’això que és l’escola a casa. Vet ací que jo sóc dels mestres que els parle molt de matemàtica, dins el programa l’escola a casa, parle de Hardy com parle de l’hexàgon regular i les seues simetries per apuntar els vents valencians: tramuntana, migjorn, llevant, xaloc… Però sóc dels que parle també molt, de com ha de ser l’escola: l’escola a casa i l’escola a l’escola. Però tampoc no m’han de fer gaire cas. A segons quina edat, a l’escola ja has perdut molt l’autoritat, sobretot l’autoritat moral i pedagògica. Ja ho diu Hardy a l’Apologia: “Un mestre encara pot ser competent als seixanta, però és inútil esperar-ne idees originals.”

Després, ens diu Marta M., des d’Alacant, que hi ha els xiquets que han agafat depressió. Punt. O punt i final. Fins i tot han canviat, aquest xiquets, han canviat els somriures, l’expressió, el caràcter… Marta fa un relat corprenedor però sense dramatismes, va relatant unes quantes experiències… Ací n’hi ha una part important del que diu Tina Vallès. L’article a Vilaweb de Tina Vallès amenaça els mestres o les famílies? O tots dos? O és un clam contra la institució-conselleries? Un article sobre els privilegiats que tenen escola a casa, perquè els pares ho possibiliten, i la timba immensa amb els desapareguts des de març: “Recalco que només sóc una mare, hem quedat que privilegiada, que ha tingut dos mesos i tretze dies per observar de prop l’escola a casa i fixar-se en tots els pedaços que duu cosits de qualsevol manera, en tot el que funciona i tot el que falla. Que al març s’improvisés era comprensible, que dos dies abans del juny es tingui la sensació que se segueix amb el mateix tarannà d’anar apagant focs a mesura que apareixen és inacceptable.”

Si, jo també sóc dels que pensa que el nivell de lectura dels alumnes és directament proporcional al respecte pels drets humans. Que sense els pares no guanyarem en lectura i en democràcia: l’escola no és prou. O no és prou sense els pares. Podria ben bé dir, que no és res sense els pares. I sense els mestres, és clar, però l’escola a casa, sense els pares-mestre seria un altre gran desastre. Però aleshores, els desapareguts de Tina Vallès…

(revisat 1)

País i identitat (3)

0
Publicat el 24 de maig de 2020

«Valencians?

[…]

Això per a què ho voleu!»

Divendres vam fer el primer assaig de presentació virtual des de l’Ateneu de Bétera. Reobrírem online, a través de les xarxes, i malgrat que n’hi hagué que apuntà que ja ho havíem fet, era la primera vegada que ho fèiem amb un convidat de luxe. Un luxe, tenir a Vicent Àlvarez en pantalla. L’home de Xàtiva, advocat, company d’institut de Raimon, admiradors de Fuster, durant anys va defensar tot de causes socials com a advocat laboralista de la Universitat, des de la política o la fermesa de conviccions:  divendres va articular un discurs tranquil, pacient, d’una fluïdesa cívica que convidava al compromís, a la utopia i al realisme cívic, a aportar algunes idees que ens valdrien per a un repte nou, valencians.

Amb l’excusa de presentar el seu últim llibre (el penúltim, en realitat, perquè d’ací a poc ja tindreu a les llibreries “Per un valencianisme d’esquerra” que publicarà l’Eixam), vam fer un recorregut pels últims setanta anys de la història d’aquest país sense país, i algunes idees van pesar més que no unes altres: per exemple, que el Govern valencià no és capaç de posar en qüestió el model territorial, ni de posar contra les cordes la constitució espanyola, malgrat que aquest document permet, potser perquè serà constitucional (caldria preguntar-los-ho als jutges del TC, si no són corruptes ni res) de tractar-nos de fillsdeputa, fins i tot prohibint-nos de tenir mitjans en la llengua dels valencians.

Per Vicent Àlvarez cal mantenir les utopies, totes sense excepció, perquè és l’única manera d’aconseguir els canvis socials si volem una societat més equilibrada, digna o justa. Sí, els valencians som infrafinançats, però volem més finançament, o millor finançament per mantenir les desigualtats dins el nostre territori o per reequilibrar una distribució més justa?

Plató i el món de les idees, l’autisme del valencianisme polític, la diversitat d’accions en una societat plural, el feminisme, l’ecologia, la sostenibilitat, la política, l’humanisme, la participació política, la salut, van ser eixos que aquest fusterià convençut va anar destriant per acabar en una de les idees de major convicció: el valencianisme és avui una de les idees més progressistes a Europa, de major projecció, perquè és transversal, reivindicatiu, de canvi, en favor d’una Europa dels pobles contra la idea de l’europa minúscula dels estats (d’això la mateixa cap alemanya, Merkel deia alguna cosa aquests dies).

Enric Valor, Fuster, Joan Francesc Mira, Ferran Zurriaga, Cèlia Amorós, JVMarqués, van ser noms propis que van anar apareixen en una presentació que obri via a rebre aquest home referent entre el valencianisme des dels anys seixanta. A l’estiu, ja des del corral del mateix Ateneu, hem aparaulat una trobada inajornable: “seixanta anys després, Nosaltres els valencians, a on juguem?”

«Perquè la submissió no ens atenalle de viure amb dignitat»

El país i la identitat (2)

0
Publicat el 22 de maig de 2020

«Sou valencians?, venim a robar-vos el país!»

Durant anys, l’extrema dreta franquista va sobreviure enquistada en les institucions valencianes, de principals i de secundàries: ajuntaments, diputacions, sindicats, conselleries, generalitat, en els mitjans, en l’empresa privada… No cal dir com i de quina manera eren en els cossos repressius, judicials o fins i tot en les universitats.

Durant la Transició, l’acarnissament contra el valencianisme va ser tan intens com durant el pitjor franquisme: tortures, morts, assassinats, una repressió que posava els valencians que volien respirar fora de l’aparell feixista en el punt objectiu d’aterrar-los fins a la mort, si calia. Atemptats amb bomba, amb ganivet, amb pistola, pallisses, persecució: el model franquista s’havia instal·lat a València i vam viure un calvari que va costar de passar. Però el camí ja era sembrat, i l’autoodi va deixar malparades la utopia o el somni de llibertat valencià que hom esperava després d’una de les pitjors dictadures europees.

El repte del clavegueram espanyol, amb tants d’anys d’impunitat feixista va aconseguir una submissió que ni els espanyols mateix tenien. Aquest invent últim de Vox, els valencians ja el vivíem en els vuitanta i en els anys successius: des de l’infame abril martorell, l’atard, els monsonís o els broseta de torn, tota la patuleia de salvatgines que van ordir els complots, les agressions i les amenaces que van fer forat per la cruesa i la intensitat de tants anys contra València: els valencians es van rendir i només uns quants milers van resistir amb dignitat, però sense aconseguir una força suficient que pogués redreçar el país. Després de molta resistència, Compromís semblava que… però ca, sempre amb el contracte de les rebaixes i sense renunciar a la submissió que dictava espanya: d’una altra manera no acceptaríem un finançament criminal, de lladres, ni tindríem mitjans prohibits, ni acceptaríem que, sobre allò important, espanya digués què cal fer. Sí, podeu fer una mica de folclor, de cultura de baixa intensitat, fins i tot podreu destinar uns quants dels recursos que us administrareu, però compte, compte que us penseu…

Hom diria que, des de 1962, quan Joan Fuster publicà Nosaltres els valencians, la conxorxa ens té agafats del coll i a poc que piulem, la maquinària feixista prem amb tanta força que l’amenaça aconsegueix l’èxit sense despentinar-se. Vivim esporuguits, apocats, a la sort de l’almoina que espanya determina. I això, ja podeu enganyar-vos tant de temps com voldreu, mai no canviarà: espanya mai considerarà els valencians com a homes i dones de primera categoria. No canviarà mentre els valencians siguem apocats i fluixos de cames i d’esperit.

De primer espanya, després espanya i finalment espanya. Els valencians, si queda res, ja fareu falles o pujareu en barqueta, si és que mai s’acaba el confinament que ens depara aquella meseta.

Avui, per exemple, entrevistarem un dels fusterians històrics, a l’Ateneu, un dels pocs reductes de resistència en favor de la llibertat i dels valencians…

Expliqueu qui era Fermat!

0
Publicat el 4 de maig de 2020

«Aquest és el teorema de Fermat, considerat, de manera ben justa, com un dels millors teoremes de l’aritmètica. Malauradament, només els matemàtics experts en poden seguir la demostració.» G. H Hardy, apologia d’un matemàtic (obrador edèndum)

Oh, quina llàstima!, Quina pena que fa això, no? Vosaltres el coneixeu, aquest teorema, no? Va, va, expliqueu-lo, llegiu-lo, escampeu-lo per finestres i balcons aquesta vesprada, en comptes d’aqueixes ximpleries i bacanals espanyolistes que ens toca d’aguantar, damunt, en aquest càstig general tan premeditat que ens ha destinat el psoe!

la continuació, dues hores més tard:

El teorema dels dos quadrats de Fermat, matemàtic occità del segle XVII, considerat creador de la matemàtica moderna pel que fa a la numeració (Fermat és un matemàtic, no vol dir que és tancat, xa)

Aquests nombres primers [5,13, 17, 29, 37, 41…] en dividir-los pel 4 fan 1 de residu. En canvi, els nombres primers [7, 11, 19, 23, 31…] fan 3 de residu, en dividir-los pel 4 (noteu que és el mateix 4). Doncs bé, tots els nombres primers del primer grup i cap del segon grup es poden expressar com a suma dels quadrats de dos nombres enters. Per exemple,

5= 1² + 2²     //   13= 2² + 3²    //   17= 1² + 4²    //    29= 2² + 5²

En canvi els altres primers, els del segon grup, no es poden expressar així.

Per què? Com? Com diu Hardy, “un matemàtic és algú que crea formes a partir d’idees i que la bellesa i la seriositat són els criteris amb els quals cal valorar aquelles formes.”

Com han d’entendre res aquells espanyolistes els balcons? Ja sabeu per què l’índex matemàtic espanyol és dels més baixos d’europa? Si ens guien militars i policies i gent del psoe per a curar pandèmies, què més podíem esperar.

—per cert, ja sabeu quin és el següent primer en cadascun dels grups?

 

La desorientació dels mestres (16)

0
Publicat el 23 d'abril de 2020

La desorientació no és només de mestres. No us penseu que som el cos professional més torpall del paradís valencià. No sinyors, que n’hi ha que tenen fins i tot millor nota en ruqueria i en inutilitat. No diguem, que no que no, en incapacitat. D’aquests en trobareu a manta en alçar una pedra codissa. Durant anys que fan segles, els espanyols ens han entrenat en la incapacitat. Encara dura, fins que diguem prou, valencians.

Però n’hi ha excepcions, i homes excelsos.

Enric Valor, un dels savis valencians de tots els temps, va escriure trenta-set rondalles valencianes que són un tresor ingent, no sabeu fins a quin punt, mestres. Quan jo era més jove, molt més jove que no ho sóc ara, que encara em conserve sense formol, ja les havia treballades a l’escola, però no mai com ara, potser. Amb allò que sé ara, vull dir. I com vaig prenent-me certes coses. Sobretot pel que fa a l’ensenyament.

Si que ens has descobert tu el cel, mestre! Ara rondalles, vols dir?

Ep, no sabeu fins a quin punt aneu desorientats els mestres, així en general, si no torneu al nostre origen, que és la narrativa d’alta volada, el mestre Enric Valor, i abandoneu totes les altres mamonades que feu servir, de moment: llibres de text, quaderns, textos de qualitat dubtosa, literatura de pa sucat, i tanta borumballa com alimenta la desorientació. Si dic les rondalles valencianes d’Enric valor, passaria també per fer servir les mallorquines, però això serà tema d’un altre apunt, si és que tenim el temps i l’oratge benigne, per això.

Com que el govern valencià encara ens manté confinats pel que fa a la connexió amb IB3 i amb TV3, que vol dir prohibir-nos (ho heu llegit bé), prohibir-nos d’escoltar els parlars d’aquells territoris, em reserve els comentaris d’aquelles rondalles per més endavant.

En concret, i a través de les pantalles, llegim “El darrer consell” amb els alumnes de quart de primària, la tercera rondalla del Volum 8 de les rondalles valencianes d’Enric Valor editades per Edicions del Bullent.No són d’una lectura fàcil, si no és acompanyada, i molt entrenada, així que, com qualsevol de les titoaes que fem repetidament, doncs demane als alumnes entrenament per un text excels, extraordinari, bellíssim.

I ja he descobert que aquesta rondalla és una mina de coneixement, d’aital profunditat i intenció que, com he deixat escrit als xiquets, valdria per organitzar un curs sencer de primària, i curs i mig de secundària. I em centraré, per defensar aquesta hipòtesi, només en el buidat de lèxic d’expressions que l’escriptor utilitza per parlar de l’oratge, perquè apameu quina riquesa i quin tarannà vist el talent lingüístic d’aquest home:

“Una tronada pavorosa assotà furiosament tota la vall i descarregà tantíssim a les amples faldes de la serra, que eixiren de mare totes les rambles i barrancs. L’horta de Vicenta-Maria (com s’estima el mestre Valor de posar noms compostos als seus personatges. Els he demanat als xiquets qui tenia un nom compost, i qui tenia el nom de Vicent com  a principal. No us amoïneu ni res, que de Vicents no en tinc cap a la classe, i molt menys encara Vicenta), que estava conreada i bledana com un jardí, va ser arramblada per una forta avinguda d’aigua, de llor, de canyes i carrissos i de pedres codisses… Les flairoses tomaqueres, el bajoquetar pacientment encanyat, un quadro de dacsa esplendorosa de panolles, i un bancal de blat… tot fou arrabassat i deixat en la més gran desolació…

Passada la tempesta, asserenat l’oratge, els atemorits veïns de Bélgida, moros o cristians (els espanyols encara no havien perpetrat l’expulsió ni la invasió), anaren traent el cap de ses cases amb ulls esparverats.

Ara hi ha un tros que diu això, i ja m’imagine el mestre Jordi Payà dient-ho d’aqueixa manera, amb aquesta llengua excelsa que tenim els valencians, quan els espanyols no ens abonyeguen…

Però la calma durà poc. Després de la tronada, el cel havia eixit net i brunyit com un espill (serà bonica la imatge, mare!). I s’entaulà un ponent sec i persistent. Una setmana i una altra i una altra; l’estiu es tornà abrasidor; ni gota, ni un nuvolet, ni una boira per la baixura. El cel llançava foc hores i hores i dies i dies sobre la terra ja eixuta, sobre l’herbeta que havia brotat, sobre tota la malmesa vall; les cigales xerricaven furiosament en els arbres assedegats.

—Què, ens orientem a ensenyar o continuem corregint exercicis, mestres?

 

La desorientació dels mestres (15)

0
Publicat el 21 d'abril de 2020

—Pare, un ramat de 180 ovelles, com el distribuiràs en dos corrals, l’un més gran que l’altre, si vull ficar-ne trenta més en el corral gran?
—Les ovelles estan asquilaes?
—Sí…
—Pos tu primer vas fent-les entrar en un corral fins que l’omplis, i després, les que falten, les entres en l’altre corral. [d’un altre apunt escrit fa sis anys]

Un clam per evitar que la crida a obrir les escoles en juliol faça fortuna entre els apòstols, els apocalíptics i els que porten les butxaques foradades a la sotana.

***

“Fem llegir o corregim exercicis?”, era la frase que havia deixat en un article anterior. I m’havia demanat què feia el nostre país, la nostra escola, respecte a això. Perquè és evident que el plantejament és molt diferent, i l’enfocament que voldreu donar a la vostra experiència, de retop: què ensenyareu a partir d’ací.

Mireu-ho des d’un altre angle. Si treballeu l’ensenyament a partir de la lectura, ningú no us dictarà des de la meseta el 60% del currículum. Ni el 100%. Sereu vosaltres que haureu de construir-vos el currículum. A més, Sereu protagonistes, ara sí, de l’ensenyament que fareu. Perquè haureu de decidir. Prendre decisions, mestres, sí. Fins i tot de decidir en companyia dels vostres alumnes.

Massa democràtic?

M’havia demanat què feia el nostre país, gran part del temps escolar. I si és veritat que n’hi ha alguns detalls, pocs, que van canviant entre els mestres—el mestre Enric Queralt va pregonant entre mestres aquest canvi… Però una majoria de mestres encara tenen la taula del mestre farcida de quaderns per corregir, amb piles de fulls d’exercicis per corregir, i n’hi ha que s’emporten a casa bosses o caixes plenes, d’aquests quaderns que tornaran corregits l’endemà.

Una mala cosa. Perquè això vol dir que els xiquets continuen fent exercicis i més exercicis, en canvi de llegir a l’escola. Potser perquè llegir, la lectura, encara és una de les activitats menys valorades pels mestres. Sense embuts. Demaneu quines activitats són les més valorades en el dia a dia a l’escola, de veritat, d’aquelles que són a l’horari, que tenen pes, que garanteixen la nostra dedicació i el nostre temps més important, i veurem si allò que diem coincideix en allò que fem.

Un exemple: enguany una escola que conec va organitzar un concurs escolar de lectura en veu alta, amb publicitat, tria de textos obligats i de voluntaris, amb categories, regals i, segons que em van contar, moments ben vius de lectura i d’emoció…, però només el 10% de mestres d’aquella escola hi va assistir a les sessions. La resta, o no va poder, perquè tenia altres coses més importants, o no va considerar que allò meresqués un minut del seu temps. Ep, del temps dels mestres!

Entre els valencians, l’índex de lectura és tan baix, però tant, que fa vergonya de dir què llegim, quant, i no sabem per què passa. Ho sabem, però no sembla que es puga dir, perquè una part d’aquest dèficit és culpa del sistema educatiu. Del mateix sistema educatiu, que filtra tot d’exercicis, exàmens, controls i fins i tot avaluacions per determinar si un alumne és apte per promocionar. I pot passar que, un curs rere l’altre, els alumnes avancen sense llegir. Sense l’hàbit necessari de lectura que, en canvi, exigim en altres àrees del coneixement. El mateix sistema educatiu està configurat, conxorxat caldria dir, perquè acabes l’ensenyament obligatori sense una mínima actitud lectora.

Un indicador de canvi que serviria, per provocar el canvi, és que els mestres, cada mestre del nostre país, portés a la seua classe els deu llibres que considera imprescindibles, que ha llegit i dels quals podria parlar als xiquets. A més, hauria de deixar aquells deu llibres damunt la seua taula, només aquests llibres, sense oblidar-ne cap, cap ni un, i de tant en tant podria llegir-ne ara l’un ara l’altre, sense venir a comptes de res, o potser que sí, explicant que avui llegiria això i demà allò, però que això, xiquets!, seria a partir d’aquell moment l’activitat principal de la classe. La lectura i la vida, que en un article va escriure Emili Teixidor. La lectura i la vida en i després d’una pandèmia, vet ací.

—Mestres, ací teniu una de les feines principals: quins deu llibres —si tindrem l’oportunitat de tornar a l’escola abans de l’agost— portaríeu a la vostra taula de classe?

La desorientació dels mestres (13)

0
Publicat el 18 d'abril de 2020

M’hi havia quedat, en el darrer apunt, que encara n’hi ha mestres que volen posar notes. Que volen avaluar a la manera tradicional, des de l’escola a casa, que és com voler avaluar la pròpia casa, però sense l’escola. En això de l’avaluació, també ho diu la mestra Neus Sanmartí, no hem avançat gaire en cent anys. Uii, direu, és que n’hi ha coses que no han canviat gaire, ni en cent ni en dos-cents anys. És veritat. Teniu raó. N’hi ha moltes, de coses que no han canviat gaire: el finançament valencià, per exemple. Els modos militars de l’estat espanyol. La via única del trenet a Bétera. La carretera vella Bétera València fins al terme de Godella. Com les accions d’alguns mestres, pel que fa a l’avaluació.

Fa molt de temps que ho vaig dir als xiquets, allò més important que fareu a casa és llegir. Si llegiu, ja haureu acomplit amb vosaltres i amb l’escola. No us preocupeu de res més. Però això, aquest consell, no asserena les famílies, ni els pares. Ni les mares, en aquest cas la part principal  en educació. Ací, contravenint la investigadora Carme Junyent, caldria posar la diferència del genèric, perquè són les mares, en un percentatge elevat, qui s’encarrega dels fills pel que fa a l’escola i els deures escolars. Per això, ho dic, a posta: la lectura potser que hauria d’ésser l’única matèria d’avaluació. L’única necessària realment.

Com que això no passa, vull dir que la lectura no preval ni té la importància que hauria de tenir, molts mestres encara avaluen la gramàtica, o el càlcul, o el nom dels ossos del cos, i d’això fan ingents exercicis que destinen després a corregir i a posar-los número. Una quantitat. Aleshores tenim una altra quantitat més ingent encara d’aprovats i de notables i d’excel·lents, sí, però de pocs lectors. Molts aprovats i pocs lectors. Un altre fracàs. Perquè tenir pocs lectors o estudiants amb escassetat lectora sí que ens hauria de preocupar. L’estat espanyol, per exemple, té molts aprovats, moltíssims. En canvi de tenir milers de llicenciats amb una escassetat lectora que fa feredat. I resultat és un estat a la cua de les coses de rigor i a primera línia en incapacitat. I el nostre país, i el cas valencià? Com ho tenim a l’hora de l’avaluació? Fem llegir o corregim exercicis?

Ací ho deixe, xa!

La desorientació dels mestres (12)

0
Publicat el 16 d'abril de 2020

El paper dels mestres durant el confinament de la pandèmia ha sigut molt principal. Almenys de molts dels mestres que conec, que s’hi han dedicat amb cos i ànima per atendre els seus alumnes. No cal dir quina feinada han fet les famílies. Tantes famílies o més que els mestres que no paraven d’enviar treballs i més treballs als seus alumnes confinats. Mestres confinats i alumnes confinats. I famílies, ep, no ho oblidem. I encara mentre milers de meetges i infermers s’hi jugaven la vida.

Semblava una paròdia còmica, però no l’era gens. Sobretot perquè en aquest trànsit de treballs que calia fer i treballs ja fets retornats als mestres, hi havia la incansable i esforçada feinada de les famílies, sobretot de les mares, ajudant, guiant, de vegades reguinyant els fills. I entre el trànsit, els morts, sobretot dels iaios, que queien cada dia a centenars. Havíem confinats les escoles, les cases, però ens havíem deixat a posta el focus principal, que era una ciutat espanyola que ningú no s’atrevia a tancar.

I per aturar el colp, els equips dels hospitals, principalment. Sense material bàsic, i no pocs d’aquests treballadors que a més havien de fer el seguiment escolar dels fills… Aleshores era normal que algú digués: —Socors!

Però la desorientació dels mestres venia a compte de l’avaluació, uf, i de com calia corregir els treballs d’aquells alumnes confinats si es volia fer un seguiment correcte, rigurós del seu treball. Aleshores, com espanya havia robat totes les competències als consellers d’educació respectius, van demanar-li, a espanya, si calia un aprovat general, una repetició de curs general, un temps mort general fins a setembre, o alguna altra cosa que fos general i atengués tothom per igual.

El caos, com va dir aquella matemàtica anglesa, Mary Cartwright,  ja era servit, en una ferrada de quatre anses, perquè ni els homes més forts de la terra no la podrien mantenir en equilibri. Sense que vessés. No, si es pretenia un equilibri emocional que evités el papanatisme.

Sobre la teoria del caos n’hi ha molt escrit, és cert, i els mestres no coneixen encara fins a quin punt en parla d’ells i de les seues vides. Un petit canvi que puga semblar insignificant, lluny fins i tot del medi on vivim, podria provocar un canvi general i generalitzat en la manera com vivim, perquè alteraria les condicions rutinàries, habituals d’aquell sistema conegut.Que els ho diguen al centenar de porcs senglars que han baixat a passejar per les avingudes de pobles i ciutats, demanat-se on eren guardades les escopetes repetidores.

Hom pensa que no passa mai, que a ell, això no li passarà mai. La teoria del caos. Però si hom fa un repàs i una estadística matemàtica, n’hi ha uns quants milers de iaios que s’han mort justament per això, en teoria, i encara continuen morint-se a la pràctica. Sí, Mary Cartwright va ser la primera dona a presidir la Reial Societat matemàtica de Londres. Sempre n’hi ha dones primeres.

Aleshores, els mestres, voleu dir que encara estan capficats a posar notes? A dir set, cinc i mig, vuit, quan diuen música, matemàtica, filosofia? Sí que han d’anar desorientats, pobres, i la cosa no és cap broma, perquè l’equilibri emocional de milers i milers d’alumnes en depén completament. I encar han de patir més, i nosaltres de retop, si això ho han de decidir uns ineptes incapaços i mediocres que viuen a madrit.

Ací ho deixe, mestres!

 

Apagada cultural i del coneixement (i3)

0
Publicat el 13 d'abril de 2020

Hom diu que, en democràcia, cap govern no prohibeix mitjans que puguen enriquir la diversitat lingüística dels ciutadans. Perquè és atemptar contra el coneixement mateix. Contra l’estudi. Contra l’escola. Contra la formació dels xiquets d’un país. Qui voldria que els sus infants, el valor més preat d’un país, el jovent, fos cada colp més ruc?

Qui ho voldria fer, això?

Cap territori a Europa, la vella, la culta, la civilitzada i sàvia, no s’estalvia el valor de la democràcia, si no és aquest capgros que anomenen espanya, un estat que volgué ser un imperi que es va autoesmicolar tot solet per ruc, barroer i corrupte.
Cap de les nacions annexionades a aquell imperi no ha volgut continuar per pròpia voluntat: una desferra intel·lectual que significa espanya, capaç d’assassinar científics, poetes, metges o demòcrates…, i pitjor, no penedir-se’n mai d’aital crim.

No sé quants territoris a Europa viuen un conflicte lingüístic tan gros com el nostre, ni tan malparit. Que tingués tanta visceralitat política i anés tan carregat d’odi, com és el cas d’espanya contra els valencians. Ni sé quines altres llengües properes viuen una política de prohibició calculat i determinat des dels propis governs, en teoria, democràtics.

Bo i sabent que desconnectar-nos TV3-ÀPunt-IB3 impedeix que xiquets, nins o nens escolten els diversos parlars d’una llengua comuna, qui decidiria actuar contra les llengües, contra el coneixement, contra la riquesa cultural?

Espanya!

Però no només espanya, també els governs autonòmics que en viuen submisos, encongits, desorientats del que significa la llengua i el país. Com viuen deorientats tants mestres, malgrat tants anys d’escola, i tants anys que fa que Freinet va escriure les Invariants.

Sí, sembla que tant se val pp, que psoe, que compromís, que podemos, tant se val!, que per tots ells, sense excepció, mantenir-nos sense senyal, aïllats, ajudarà al coneixement lingüístic, però d’altres llengües que no siguen la nostra. Perquè de la nostra, tothom se’n pot burlar, o pixar-se, o cagar-se damunt, mentre s’atien falles, o coloms, o barquetes a la mar.

Qualsevol ho pot fer, això.

Per què? Per què, ens demanem amb el neguit de trobar una resposta adient.

Continuem a mans de la incapacitat i d’un espanyolisme antivalencià disfressat i impotent.