Quant a adasi

La poesia escolar a Bétera: els premis Francesc Peris i Valls

La poesia escolar torna a la Casa de la Cultura. La poesia que escriuen els xiquets amb vuit, nou i deu anys, i els joves de secundària i de batxiller. La poesia que els mestres, massa vegades, corregeixen poc, o gens, o deixen a la dula, com si els xiquets, en escriure, no s’hagueren d’adreçar, com els arbres.

Divendres 28 d’abril, es lliuraran els premis Francesc Peris i Valls a Bétera. Malgrat que el dia mundial de la poesia és en març, el dia del solstici de primavera, a Bétera el celebrem en el lliurament d’aquests premis, perquè són una festa literària, escolar, musical, de dansa, i de reconeixement. N’hi ha un grapat de gent que hi col·labora, que assaja, que preparar un acte que té un què de sobri, d’intel·ligent, de combinació de diverses disciplines… Es llegiran els poemes guanyadors de l’any passat, es lliuraran els premis d’enguany, ballarà l’Aljama —un regal contemplar-los en l’assaig—, tocarà l’orquestra simfònica, per bé que un grup reduït de músics, però tant joves, tant!, i encara els acompanyarà la rondalla. Tot plegat, un luxe calidoscòpic, que mereixeria més suport.

Enguany el reconeixement, cada any l’Associació busca recordar un personatge cabdal de la nostra cultura, és per a Isabel de Villena (una escriptora valenciana i feminista del segle XV. I monja).

L’Associació Francesc Peris i Valls promou la literatura jove en valencià, la que fan els alumnes de les escoles i instituts de Bétera, per recordar la memòria d’aquest prohom del poble que va dedicar la vida també a la literatura en valencià , al vers, al llibret de falla, a la banda de música… Demà serem a la casa de la Cultura per viure la festa per la cultura i la poesia escolar.

Si ens acompanyeu…

No emplomen dos fatxendes abillats d’exèrcit borbònic


L’exèrcit borbònic encara pixa damunt les voreres, els cantons de les cases valencianes, fins i tot per carrerons i extramurs, pixen, emparats en la llei borbònica que supedita els valencians a riure’ls la gràcia i torcar-los la pixera, a genollons i amb mantetes que eixugen millor que la serraura i la terra d’escurar. La pudor, no, la pudor s’infiltreix, resta, sura, i roman 310 anys, ací, davant el nostre nas.

Avui mateix que era 25 d’abril i els valencians commemoràvem la data de la derrota en els pressupostos que espanya ha preparat un any més contra els valencians; el president de les corts havia convocat a manifestar-nos davant el palau, entre més hi havia representants d’institucions, joves, i fins i tot la vicepresidenta de la diputació. Contra ella han aparegut dos fatxendes en representació d’espanya (tots els fatxendes s’hi presenten sense cridar-los) i li han demanat què feien, allà: ella els diu que obeeïxen la crida del de les corts i que són allà dient prou, plantats contra la burla d’espanya. I els dos espases vestits d’uniforme de la policia d’espanya (que no vol dir mai la policia dels valencians, si sempre ens miren i ens fuetegen d’aquella manera), no tenen una altra barra, cap altra expressió intel·ligent que demanar-li la identificació, perquè els ha parlat en valencià: que què vol dir parlar-los en valencià, a valència i davant el parlament dels valencians? Identifique’s!!!

—Fotre, però si és 25 d’abril! Sinyors policies, que no han passat el test de mínims?, la primària?, el pécupéiiii??, que no han pres la pastilleta “ser policia no m’impedirà ser respectuós”?
És el nivell i és espanya. Veta ací tota la democràcia dels abillats de borbons. Vet ací allò de la transició modèlica i la constitució xumflaina de la qual es vanten…
Sort que era migdia, davant molts testimonis, davant la premsa i les càmeres… De nit, a fosques, amb menys mirades, aquests asos trauen la porra, i l’amenaça… I ens denuncien perquè hem vingut a jo què sé quina cosa. Vet ací l’exemple del model de repressió contra els valencians, avui mateix 25 d’abril de 2017: 310 anys després. Davant mateix de les Corts.

Era per plomar-los o no? (en el sentit metafòric, com passava a les historietes del Lucky Luc). O per enviar-los a l’escola del cantó, em pense que n’hi ha una vedruna que en saben, d’ensenyar les primeres lletres…

*la foto és del diari digital La Veu del País Valencià

25 d’abril de 2017

El 25 d’abril vam perdre la batalla d’Almansa. Explicar a l’escola que vam perdre la guerra que comporta patir una postguerra. Una postguerra no és com quedar-mos sense pati, o fer unes hores de treball social. No. Ací va haver-hi abusos, lladrocini, persecució, homes penjats de la forca, escarni a famílies, molts llauradors van haver de refugiar-se a les muntanyes i van ser acusats de bandolers, van haver-hi violacions, robatoris, i molts innocents passats per l’espasa. Gent normal i corrent, com tu o com jo. Els valencians van haver d’aprendre a conviure amb unes altres lleis, amb una altra llengua, i amb molts pocs drets. Si fa no fa, malgrat els tres segles, la cosa continua, perquè això dels drets i de la llengua (feu una ullada als mitjans), els robatoris, i el càstig econòmic disfressat de pressupost és aquella realitat. Els valencians continuem pagant delme, l’impost de l’equivalent, i rebem molles i sobres en canvi de continuar acotant el cap quan ells diuen que és llei, que ells van guanyar, i que espanya és així: si vols ho agafes, valencià, i si no vols també.

El dret de cuixa ara mateix és tan descarat, tan gros, tan pocavergonya, que uns quants comencem a pensar si això ha de ser així de per vida, aquesta rutina de parar-los l’esquena perquè ens peguen, si va en els gens, que és d’herència, rebre colps, insults i burles d’aquell costat de ponent com si no es pogués fer res més, res de res.

Avui és 25 d’abril, commemorem la derrota per renàixer, per no viure de genolls, per dir que els valencians també tenim ànima, drets, llengua pròpia, i un coratge que caldrà contagiar a una majoria. Per poder decidir si continuem pagant i rebent o ens plantem de cop i de nou: 310 anys de submissió és molt de temps. No perquè el país que ens governa és tan pocapena, tan miserable i de tan poc de respecte. Volem decidir per respecte a nosaltres mateix.

 

 

Ahir Sant Jordi ens vam estrenar a l’AlbaTexas

Diumenge, Sant Jordi, el camp, la motxilla matabi, l’herbicida…, arribe tard a dinar després de feinejar les últimes hores al camp, en dos dies tornarem a l’escola i gairebé que ho tenim a tocar, el camp ordenat, net, preparat perquè qualle la collita 2018. Arribe tard i no em serveixen les excuses, que no; de penitència baixe l’arròs que ha sobrat del dinar als gats de ca mon pare. Òbric les portes, les finestres, deixe que entre el sol, un dels gats, el roig més gran, se n’entrà disparat com una bala, creua la cortina de la vella carnisseria, salta el taulell i s’enfila en unes caixes de llibres i de pols que amaguen més històries que no conten aquests llibres que guarden. Finalment aconseguesc de convèncer-lo que torne al corral. Els gats es llancen al pollastre, a l’arròs, s’afarten, i es tiren per terra com si volgueren enganyar-me, però no, no m’enganyen, l’arròs de conill i pollastre era bo, realment era boníssim, l’havia fet la meua sogra, un arròs de conill i pollastre en cassola, perquè encara no ens hem atrevit a fer la paella de cada diumenge. Ja vindrà el moment, n’hi haurà més diumenges, supose, i més ànims. Engegue la televisió, només per comprovar que funciona, funciona, torne a apagar-la, trec l’endoll i el cable de l’antena i els deixe a terra on eren de bon principi. Mire el correu, sobretot són factures, n’hi ha una factura sobre productes del camp, la primera que caldrà comptar i pagar sense mon pare, torne al corral, els gats han desaparegut, de segur que són per les cambretes o per les teulades, fa bon sol i ho aprofiten. Tanque les portes del corral, tanque les finestres, passe els forrellats, tanque la porta de casa, gire la clau.

Unes hores després Empar i jo baixem a València amb les amigues, ens estrenem a l’AlbaTexas, el cinema dels valencians, apenes fa un parell de mesos que els han estrenat. Aquestes sales de cinema proven de portar la normalitat a València, però serà difícil. Si no és negoci, caldrà veure quant durarà l’experiència. Hi ha unes quantes frases a les parets, Billi Wilder, Chapin, Allen, en valencià. Fem un café i cinc infusions, a la cafeteria. N’hi ha poca gent. Una tranquil·litat que és un regal, la poca gent que n’hi ha parla en un to baix, gairebé sense volum, com si no volgués destorbar. N’hi ha pocs i ens coneguem, xa. Hem comprat entrades per al Capità fantàstic, algú ens havia dit que riuríem. Ja us avise que he rigut poc, que he viscut bastanta tensió, malgrat que trobe que és una bona història, o és una història amb molts històries de gran calat, i molts dubtes. La pel·lícula és en versió original, subtitulada en un valencià correctíssim. Sort que entenc algunes frases en anglés, i em felicite, sobretot de poder gaudir del cinema en la seua llengua original. Quina sort no haguéssem tingut si això hagués passat fa quaranta anys o més. No només sabríem més llengua, comprendríem amb major objectivitat el món, sens dubte. I l’escola tindria molta feina avançada, abans d’obrir cada dia. I aquest regal de l’Albatexas no sé si el sabrem aprofitar com cal, els valencians, perquè només d’atendre la fonètica, el text traduït, la llengua original, siga quina siga, ja pagarà la pena la pel·lícula, qualsevol pel·lícula.

Sí, era Sant Jordi i aquest Capità Fantàstic és un homenatge als llibres i al coneixement que hi ha als llibres: és veritat que no podem viure “només” d’allò que hi ha als llibres, però com ajuda, caram. O d’una altra manera: sense allò que n’hi ha als llibres, tampoc no podríem viure. En una de les escenes d’aprenentatge de la família, una de les joves llig “els germans Karamàzov”, m’ha fet pensar en la tria de llibres de Jem Cabanes, hui que era Sant Jordi, perquè ell sempre el posa com el gran llibre, al capdamunt de tots. Però n’hi ha més homenatges als llibres, en aquesta història, i ens ha agradat de venir a València, fer aquests vint quilòmetres de baixada a la ciutat per descobrir aquesta nova oportunitat per als valencians: cinema en versió original i subtitulat: això t’obliga a llegir, a entendre, a escoltar llengües, a recordar quan érem més joves i baixàvem a València a trobar pel·lícules diferents. Aquestes d’ara són de reestrena, a tres euros, sis euros el tallat i les cinc infusions, un regal per tanta cosa com ens han oferit avui, dia de Noam Chosky. O no era aquest dia?

Dues tasses de verí contra el país

A València conviden susana díaz perquè ens diga que el corredor espanol és més important que el mediterrani o valencià. I ximo puig, que enlloc de president dels valencians sembla majordom o xumflainer davant aquella dona, li riu la gràcia. I calla, l’home, sabent que els seus, com el pp, han castigat els valencians i ens continuaran castigant, governe qui governe espana si els valencians en som dependents.

En tot cas, no hauria de perdre el cul, l’homenot, si fes de president dels valencians, càrrec que és per damunt del vassallatge al futur del psoe, siga qui siga i siga quin siga. Però el de Morella no aprén, o no en vol aprendre. En tot cas, per un paper tan galdós, aconseguirem les molles, com fa cent anys. Una completa ruïna. Si cap president valencià considera que som per sota d’ells, som de segona categoria i més valdria no tindren, de president o titellaire. Anarquia i endavant.

Al nord, el cap de setmana de Sant Jordi ha portat una altra tassa enverinada: no sabem qui ha convidat soraia de santamaria a inaugurar la festa dels catalans, però de fill de puta en amunt, poseu-li llinatge. Aquella dona representa el partit més corrupte d’Europa, a més  dequi ha portat el govern català contra les cordes, una justícia contra el parlament, contra l’expresident Mas, contra el propi president Puigdemont… Ens han portat contra tot, contra la democràcia mateix, i ens han furtat de tot, i encara algú l’ha convidada a festejar el Sant Jordi? De fill de puta en amunt ens quedem curts, qui haja parit la idea de convidar-la.

Sant Jordi representa que és cultura, coneixement, estima pels llibres, pel respecte, pel diàleg, per una devoció excelsa al saber que atresoren els llibres. I convideu a inaugurar-ho la representant d’un partit que encara posa noms franquistes als carrers del nostre país, que premia, honora i defensa colpistes? Si no us heu begut l’enteniment, no, perquè sabem que n’hi ha infiltrats a casa nostra que viuen de trair, el país i els nostres. Denuncieu-los. Poseu-los nom i rostre. Pixeu-los les sabates.

Dues tasses contra el país en un cap de setmana de Sant Vicent, quart i cinqué dia de Pasqua a València, no és una burla o un insult. És que encara conservem a l’adn que tenim amo, o borbó, o malparit que ens corseca la melsa. Com si no n’haguérem patit prou. Quina puta misèria.

Espana contra València?, guanyem de carreró!

En condicions normals, d’igualtat, aquesta batalla la guanyem de carreró. Espana ens ha declarat la guerra als valencians: la guerra econòmica, la cultural, la lingüística, la política, i ves que juguem amb desavantatge. Ens van expulsar els mitjans a base de multes, ens van tancar els mitjans propis perquè ja no els convenien, ens van empobrir la sanitat, l’educació, i els serveis… Ens van robar els fons propis, fins i tot ens van robar els fons que destinàvem a ajudar els altres, des d’espana. Que vol dir des del govern del pp. I encara així, resistim, ens resistim a malviure, a viure sotmesos, a viure de genolls, o muts o conformats. I encara que juguen contra un equip reduït i malmés, castigat anys i panys a viure de les molles que els sobren, encara així som capaços de guanyar-los, a poc que en despertem uns quants més del malson que vivim.

En condicions d’igualtat, hom per hom, un a un, els guanyem de carreró, per dignitat, per equitat, però ja sabem com juguen aquests d’espanya, des del franquisme: la clau de la caixa, de les pensions, de la injústica, de la fiscalia, de les infrastructures, dels mitjans, tenen la clau de gairebé tot, excepte una i ben important, la clau dels valencians… I aquesta només pot ser vàlida si som independents. Res de mamonaes de mitges tintes, de vi i llimonà, d’aigua amb vi i tota la pesca de solucions que mai no són sinó aigua en cistella. La clau dels valencians, vet ací.

Mon pare?, potser sí que era cristià

Avui hem acomiadat el pare al cementeri municipal. Del ritual no n’havíem parlat mai, ell i jo, potser perquè ell ja considerava que faríem “allò de sempre”, com havien fet amb una part de la família, fes com fan, però no els dónes gaire feina.  Malgrat que cap dels fills no som d’església —jo, particularment, en sóc contrari a una església que actua a posta contra els valencians—, hem deixat fer. Per bé que havíem sol·licitat un respons sense missa. Ho havíem demanat repetidament i sempre ens havien assegurat que no patírem, que es fa com demana la família, sempre. En arribar a la porta de l’església he trobat un amic que és amic del rector de Bétera, que és de Gata i té un valencià excels. Però no hi era, i ja he pensat que ens tocaria un vicari o algú foraster o ves a saber d’on. Ens ha tocat don José, el rector de l’església de dalt que ja ens coneixem i no ens calen més presentacions. Ens hem mirat, promet que jo no he fet cara de res, malgrat que l’home ha envellit (supose que ell ha trobat el mateix parer en la meua cara). Hem envellit, però de primer no l’havia reconegut. El fèretre l’havien entrat a l’església des del cotxe els dos assistents de la funerària i Tofolet, fill de Tòfol i Vicentica, uns veïns de tota la vida de casa. Al tio Tòfol mon pare li havia comprat els últims animals de tir de la casa, dues burres, l’última que la vam tenir molts anys. Don José ha començat unes oracions i ens ha convidat a passar avant, fins a l’altar. He notat que caminava ensopegat, una miqueta a la xisclera, des que ha patit aquell atac, pobre. Després, un colp als bancs i mon pare de cos present dins la caixa, ha començat les pregàries o Responsum, el sufragi hui era per mon pare. Però la cosa no ha acabat ací. Don José ja em mirava que jo continuava assegut al banc, sense moure’m, malgrat que la resta de la gent feia el ritual de posar-se dret o seure segons les oracions. Continuava amb una ullada dient, veuràs quina t’espera, xicot, i aleshores ha començat a cantar, no recordava aquells cants sincopats, alegres, vigorosos, n’hi havia entre el públic bones veus, i en una majoria se sabien les respostes i els cants principals. “Continues assegut?”, ha pensat el sinyor rector, mirant-me, Don José…, ara veuràs: ha vingut davant el faristol principal, ha obert el llibre dels evangelis i ha començat com si fóra una missa solemne. El ritual sencer, missa cantada, i si no volies brou, tassa i mitja. El meu germà volia amotinar-me: «no havies dit que no farien missa?», jo li he demanat que callés, que aguantés… Consagració, parenostres (n’han dit dos), glòria, comunió, i cants i més cants, i encara l’anècdota de l’escolà, que tampoc no és jove, que entra d’amagat darrere l’altar, ix amb el calze gran cobert amb una estovalla brodada de creus i més signes religiosos, amb tan mala fortuna que ensopega amb el taulell, tomba el calze de l’un costat, prova d’adreçar-lo, el tomba de l’altre costat i la copa redola fins al límit, quan don José, gat vell però àgil pega una estirada amb el braç, l’atrapa abans que no caiga del nostre costat i comence una nova pel·lícula del Miracle de PTinto, l’escolà veu les hòsties escampades al taulell i se’n fuig, el rector el crida, l’assassina amb la mirada, li diu que l’ajude a recollir aquell escampall d’hòsties i que ja parlaran en acabar aquell infern d’escena. Jo només pense qui voldrà combregar d’aquelles formes rebregades i palpades, i si l’escolà ja havia pensat a rentar-se les mans, abans. Sort que tothom hem vist allò i hem mantingut la serenor, que la cosa còmica mereixia… Mon pare hagués rigut segur, i ma mare, ai, ma mare hagués plorat!

En una piulada d’avui agafe aquest pensament que Peter L. Berger atribueix al filòsof Nietzsche: “el cristianisme seria més creïble si els cristians feren més bona cara”

Aquell home, don José, rector de l’església de dalt de fa molts anys, sap que mon pare a penes si havia parlat mai en castellà. Don José parla un valencià correctíssim, no és el de Vicent Font, que és de Gata, però el seu també és correctíssim…, però és incapaç de respectar allò de cristià que tenia o conservava mon pare. Sí, ha dit que mon pare era un home senzill, callat, amic de la gent, proper, familiar, però ha sigut incapaç de dir que era valencià i que sempre n’havia parlat amb la llengua dels valencians, i per això es mereixia més respecte i més amabilitat de l’església que, diuen, prova d’ensenyar respecte, amor, senzillesa. I quan ens miràvem, don José, jo no li retrec la missa, ni la cantà, ni el respons posterior (ho ha allargat fins que el cos li ha dit prou i el cansament li ha fet figa, per tenir els fills de mon pare allà al banc, castigats amb un sermó que no ens arribava, sinyor, perquè era fet de mala fel, contra els seus, els valencians, contra la llengua dels valencians. Amb aquell to de revenja que a mi me la bufava. Perquè jo només he estat per mon pare, que ha sigut sempre tan respectuós, sinyor, de dretes si vol, crestià potser, però respectuós i d’un valencià impecable. No com vostés, que no poden, que no…

Mon pare que li hagués dit, si hagués pogut?, que parlés poc, que ho fes curt, que així de segur que l’encertaria, ell sí que s’hagués merescut aquell respecte, sinyor, perquè una església que no acull la llengua del poble, la llengua dels valencians, no és la nostra església, ni la sentim nostra, ni la volem nostra. Siguem beats o no. Per això quanta raó tenia el filòsof, i quina poca traça tenen encara segons quins fariseus que es pensen que el temple és d’ells i poden fer i desfer com vulguen, som si els uns i els altres, crestians o no, no meresquérem respecte. Sobretot dels homes que, segons vostés, són representants de déu ací. Però a Bétera encara no, don José, i ves si ens coneixem anys, que no en són prous, si no han aprés gaire com som.

Sí, potser que sí, que mon pare tingués una miqueta de cristià, malgrat l’església i els seus fariseus.

 

Mon pare, si això és una conversa

Mon pare es diu José Dasí Boví. Dasí és el llinatge de Francisco Dasí Palau. Mon pare diu que Dasí ve d’un embolic del marqués (Vicent Dasí era sinyor de Bétera i marqués de dos aigües) amb una criada del Mas d’En Conill, no ho recorda bé, potser que siguen els Asturis, afig (en referència a les sinyoretes d’Esturis). El iaio Francisco va treballar pa les Carreteres; repartia llet de jove, anava amb una vaca pel poble repartint llet. Tota la vida ha sigut de Bétera, de la família dels ‘Rubios’ (això no li ho havia escoltat mai), tenien terra, de casa de llauradors, però tenien la terra arrendada. Mon pare diu que el iaio no sabia de llaurador. Era el besavi qui era carnisser al barri vell, a la casa on vivien després l’oncle Vicent i la tia Sabelín.

La meua iaia era Maria Boví Izquierdo (la mare de mon pare), però jo ja no la vaig conèixer. Son pare havia vingut de Paterna i s’havia instal·lat de carnisser en una casa de pallús i fang, ves si era vella —mon pare riu en recordar-ho. Dels corrals, el iaio va fer no sé quantes cases. Tenia una pistola de sis tirs, però es rovellà. D’aqueixa pistola no me n’havia parlat mai, pare. Un any, el iaio va emprar cinc duros per poder pagar la contribució, perquè havia arrendat molta terra i no tenia com pagar els impostos. Teníem carnisseria i dues parades al mercat, als porxets. Després es dedicà a comprar ovelles. Va llogar un pastor de Llíria que tenia vuit anys. Un sagal. Amb el temps el pastor es va posar malalt i es va morir.

La rama Boví de Paterna, la de la meua iaia, mare de mon pare. El tio Rafel, pare dels bovins, portava el ramat. Boví és un llinatge que ve de Paterna. El tio Joano i el tio Pepe compraren camps a la Providència. Les Carreteres eren cosines del iaio, també eren carnisseres, que anaven a Rafelbunyol a per mig corder per a despatxar-lo a casa. A casa ens dedicàvem al formatge fresc, sobretot de panet, que féiem amb aquells motlles de fusta que encara conservem, formatge del dia, el posàvem en salmorra i agafava aquell tast de sal.

Entre els corrals, vam fer-hi un refugi per quan vingué la guerra, perquè la terra dels corrals era tota argila i el forat es feia fàcil. La tia Victòria era la dona del tio Pepe. El tio Sento feu dinerets, perquè portava camps arrendats; arrancaren garroferes i feren vi. I feren diners.

El iaio Vicent, ara parla del meu iaio de part de ma mare, havia sigut llaurador tota la vida. Tenia molta terra. Sobretot tenien vinya, feien moscatell. Van plantar tarongers de sang, doble fina, però queia molt de l’aire. I ho van arrencar tot. Van plantar moscatell, i un any van arribar a fer 42 botes de vi de vuit-cents litres. A casa, ara torna a referir-se a la casa dels pares de mon pare, entraven els carros per la casa del costat, perquè hi havia trull i celler.

A casa vam arribar a ser-ne onze germans, i en vivírem nou. Mon pare no anà mai a escola. Anava a casa d’un mestre que era coix que vivia al carrer de les Oliveretes, allí on vivia Camisa. Pagava un duro al mes perquè m’ensenyaren a llegir i a escriure. Als vuit anys ja anava de pastor per al tio Pepe, el germà major de la iaia. Tenien ovelles pa munyir i fer formatge. La regla era portar-ne unes setanta ovelles en el ramat. Una vegada, d’una patà d’una ovella en un camp de cebollí, haguí de pagar una multa de deu pessetes. El tio Nardo el major em va denunciar, que l’ovella havia xafat un camp que no tocava. Un duro per als amos del cebollí, i un duro per als pèrits. A Bufilla era tot horta. Al Pla es plantaren els primers tarongers de Bétera. Mandarins més vells que la tos.

El tio Fèlix el farguero no podia veure un corder, ni el tio Parrella (eren cunyats), quan veien els corders els dimonis se’ls enduien. Eren llauradors i els ramats no els volien veure. Els diumenges, tardet, aprofitàvem per passar els borregos per dins els tarongers vells, si no ens veien… El terme es repartia en quatre quartos, les Mallaetes, el Mulló, Camarena i el Pla.

Quan venien els aragonesos, de Ceredilles i Monteagudo, venien dos ramats grans, criaven els corders i s’estaven ací mig any.

Quatre nits i tres dies… Miguel Marqués i jo (mon pare) van baixar amb dos ramats de més amunt de Terol. Als dotze anys ja llaurava amb haca. La primera mula, molt guapa, se la quedaren en Montcà (Montcada de l’Horta). Encara trobaria la casa que es quedaren la mula. Després compràrem una haca de Pamplona per dos-cents duros. No, primer en compràrem una negreta que costà noranta duros, Després comparen un cavall roig.

El tio Sento tenia tres germans, Rafel, Sento i Pepe. Sento era mig volaoret, i se n’anà a Amèrica. Vingué poc desmaiat! I ple de polls. Dormia en les bajoqueres.

El tio Rafel no se n’anà mai de casa. Era un visca la maedéu. No tenia ni faena ni jornal. Tots tres eren bevedorets de vi. Això ve d’herència. Féiem vi, perquè teníem vinya, i els agradava beure. El iaio Francisco va comprar els corrals de la casa on vivim ara, fa més de 100 anys. Quan es va casar amb la iaia Maria.

Si hagués tingut més temps t’hagués contat més històries, però només he fet noranta-cinc anys.

—Mon pare, jo voldria ser un home com vosté!

(l’última conversa llarga amb mon pare, d’un tros, com ell ho explicava, passant els temes d’un a l’altre, sense interrompre’l).

 

Enfiteu-vos la C i el TC

El verb enfitar segons el diccionari català-valencià-balear explica que…

1. Atipar excessivament. L’olla que mengen els enfita, Sagarra Comte 289. a) refl. Indigestar-se; sofrir empatx per massa menjar (or., occ., val., bal.). La primera rahó per que se’ls infla la mà o les mans és per estar enfitat e empachat, Anim. caçar 35 v.oCom enfitada | sola çopàs, | e’s menejàs | lo candeler, Spill 2462. Y al cap de huyt dies ne stau enfitat, Viudes donz. 473. Restant enffitats del fruyt de Adam, Passi cobles 84. N’hi ha per a enfitar-se!: es diu irònicament al·ludint al menjar escàs que es presenta (Men.). No m’enfitaré!: es diu davant una cosa que es dóna amb mesquinesa o gran escassedat (Men.).

Sembla que el govern d’espana, en elaborar el pressupost entre pp i ciudadanos, ha decidit que els valencians som idiotes. O potser si ja ho érem, pensarà que ho som més. Perquè han decidit de continuar castigant-nos amb el pressupost anual, bo i sabent que una majoria de valencians encara no estem preparats per a la independència (que tot arribarà, abans que no ens pensem), d’una altra manera no se’ns pixarien damunt sense por a una resposta de contundència. Que el president dels valencians diga que són un pressupost de vergonya, que això vol dir que continua la burla contra València, que com pot ser que madrit puga fer sang de la ferida pressupostària i tota la pesca…, no fa sinó explicar l’evidència. Allà no ens volen, als valencians, malgrat que molts dels valencians encara pensen que cal continuar ofrenant-los la glòria.

No temen que ens enfitem, amb els diners que ens han assignat per sobreviure un any més. Ja treballareu, malparits!, pensen dels valencians aquells desgraciats de madrit que ens governen. I tenen raó, no ens enfitarem, davant la mesquinesa espanola. Contra València.

I aquesta injustícia sembla que és constitucional, perquè el TC no diu res, ni ase ni bèstia, ni para ni arre. Res de res. I si el sinyor Baldoví no denuncia el tracte desigual contra els valencians, el TC continuarà llepant el pp i les seues decisions vandàliques. Deshonestes contra els valencians. Però no dirà res, si no és que els valencians organitzem també un referèndum.

Per al TC és C que València pague, que pague cada any la misèria en canvi d’almoina. Conclusió: els valencians no tenim pressupost mínim, ni corredor mediterrani, ni amics a espana. Allà tenim una colla de bandolers del despropòsit que ens busca les puces i ens troba les caparres, perquè els valencians no reaccionem, almenys no ho fem en una majoria que diga prou. Prou misèria i insults. El pp és això, però també ho són els altres. Perquè tota política que no ens fem els valencians, espana la farà contra els valencians. D’això fa més de cent anys que passa i diversos homes ens ho van advertir. Perquè els partits de dreta, d’esquerra, de centre (!), feixistes, franquistes o falangistes, tots sense exclusió, han destinat a València les molles, només allò que sobrava. Tota la política dels últims cent anys, s’ha ordit contra València. Perquè no pintem una mona ni el cul de la mona.

Així que ja podeu enfitar-vos la C i el TC, si no serveixen per protegir-nos a tothom igual, si us rifeu de la igualtat, la justícia i el respecte que mereixem els valencians, com la resta. Si us empatxa o us rebenta de salut, la pífia, ordida i conxorxada a propòsit, ens la bufa. Ja ho deia aquell filòsof de mitja galta: els valencians són molls i no es queixaran prou. No són la meitat de forts que els bascos, els catalans, ni… els espanols.

Si n’hi ha que tenen motius per demanar la independència som els valencians. Tants anys com ens ho pensem, ells continuaran robant-nos. Decidim fins a quan.

Sort dels mestres i d’escolavalenciana

Cinc hores de sopar però sense sopar, no vos penseu que els mestres no són sacrificats. Vam començar a les vuit de la vesprada i vam acabar pels volts de la una de la matinada-nit. Si treiem l’hora i escaig que vam dedicar al sopar sopar (l’àpat amb entrants i segon plat), l’hora de músiques i balls, amb el reconeixement al grup de danses populars Repicó i l’actuació d’Horta Folk, la resta van ser discursos, molts discursos, i potser que massa llargs. Però també hi havia els reconeixements als mestres que es jubilen, entre més el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, també a Fina i a Anna de la nostra escola, a les escoles que fa vint-i-cinc anys que van iniciar l’ensenyament en valencià, a Vicent Pastor, i finalment a un altre dels personatges singulars del nostre país, Paco Muñoz. El cantant Paco Muñoz va estar-se les cinc hores assegut, aguantant la poca mesura que tenim els valencians quan organitzem segons què, i al final li van donar el micro perquè digués unes paraules. Després de tot, al final, i malgrat el cansament d’un home de setanta-vuit anys, va ser el més lúcid, per breu, brillant i emotiu. El silenci de respecte en aquell envelat del Mas dels Estels (2ells en deien de las Estrellas), a Paiporta, va ser el nostre reconeixement a aquell home, que va dir, si fa no fa, que ha viscut molts anys en aquest país sense que passés res, perquè res no canviava, i sort que teníem els mestres i Escola valenciana, va dir, sense, el país no hagués sigut igual, els mestres heu aguantat l’ànima del país, i la societat sempre us deurà aquesta voluntat fidel a la llengua i a l’escola. Gràcies, va dir, gracies per ser, els mestres. I amb això, el sopar de cinc hores es va acabar.