La lliçó dels mestres jubilats al “paranormal” TSJ

La gestió parafeixista de la diputació d’Alacant, còmplice de la corrupció exercida durant anys al País València, mentre governava el pp, actiu de la ruïna, saqueig i robatori de la hisenda valenciana, va presentar en un tribunalet, TSJ, el desacord amb el decret de llengües del govern Marzà, que una majoria d’escoles valencianes va prendre com a propi i, encara quedant-se curt de moltes de les expectatives creades en determinats sectors de l’escola (escola valenciana, el sindicat de treballadors STE, per exemple) va aconseguir amb el seu plantejament que moltes escoles que no ho havien fet, s’apuntaren als models d’ensenyament en valencià.

Davant aquest èxit, apareix un jutge que juga a polític per prendre decisions per damunt del govern valencià, per damunt de l’escola i de milers de valencians, i decideix de paralitzar el decret i deixar-nos al llimb, al cel o al purgatori, encara no ho sabem. Bé, ja sabem què decidiran els jutges franquistes que governen la justícia, que no l’apliquen, la governen…

Davant aquest nou atac a la democràcia de les estructures paranormals de l’estat espanol, diverses associacions, sindicats, escoles, a títol col·lectiu o particular, han manifestat el desacord amb la justícia espanola i el seu suport incondicional al decret (allò que ha aplegat-unit el decret de llengües, que no ho separe la “injustícia” d’un tribunalet).

Ací us deixe l’última de les adhesions del col·lectiu de “mestres jubilats” del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular, MCEP (els mestres freinetistes on n’hi ha entre més Ferran Zurriaga, Mercé Viana, Carme Miquel, Roser Santolària, Alfred Ramos, Adela Costa…)

 

SÍ AL DECRET DE PLURILINGÜISME

El Col·lectiu de Mestres Jubilats adscrits a Escola Valenciana, amb motiu de  la paralització cautelar de la implantació del PEPD (Programa Educatiu Plurilingüe Dinàmic) per part del TSJ de la CV en resposta a un recurs promogut pel president de la Diputació d’Alacant

MANIFESTEM

– Des de la nostra constitució com a grup pedagògic, fa més de 50 anys al si de la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat (1964 – 1970) i després com a Moviment Cooperatiu d’Escola Popular, hem reivindicat la introducció del valencià a l’ensenyament de manera normalitzada, considerant que no és vàlida cap reforma educativa ni pedagògica que no tinga entre els seus objectius que l’alumnat valencià domine per igual les dues llengües que presents en la nostra societat, valencià i castellà.           

– Partíem de la convicció que el domini de llengües és absolutament beneficiós per a l’alumnat perquè contribuïx de manera bàsica al seu desenvolupament intel·lectual i cultural. I per això al valencià cal atorgar-li el pes educatiu necessari per fer possible la igualtat en el domini de les dues llengües oficials. 

– En conseqüència hem aplaudit les iniciatives institucionals que s’han instaurat al llarg dels anys a favor de la introducció del valencià a l’ensenyament, sempre des de la perspectiva que calia seguir avançant. I destaquem molt positivament la publicació, en el seu moment, de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

– Al llarg de la nostra extensa trajectòria professional, hem comprovat que en aquelles aules on el valencià era llengua bàsica d’ensenyament, l’alumnat dominava valencià i castellà mentre que allà on el valencià no tenia eixa presència, l’alumnat, en general, només dominava castellà. La qual cosa, és evident que va en detriment d’aquest alumnat que no arriba a ser bilingüe.

– Considerem que el Programa Educatiu Plurilingüe Dinàmic (PEPD), elaborat per l’actual Conselleria d’Educació, amb l’assessorament d’especialistes qualificats i amb el suport de gairebé la totalitat de sectors implicats, respon a les necessitats actuals de l’alumnat valencià d’arribar a conéixer, almenys, tres llengües. El PRPD partix dels criteris pedagògics més actuals, basats en l’aprenentatge integrat de llengües i s’organitza d’acord amb el Marc Europeu de Referència de las Llengües.

– Que no és cert que el PEPD discrimine el castellà, ja que en acabar l’escolaritat obligatòria tot l’alumnat ha de dominar-lo, el castellà, juntament amb el valencià, alhora que haurà adquirit una bona base per a l’anglés.  Per això cada Centre pot triar el nivell a aplicar, com a punt de partida flexible que conduirà al mateix objectiu final.

– Que tots els projectes són revisables i millorables, però ningú no té dret -ho faça per ignorància o mala fé- a impedir que l’alumnat valencià domine les dues llengües oficials alhora que va adquirint un coneixement funcional de l’anglés.

– En conseqüència, donem el nostre suport a l’aplicació del PEPD i instem els responsables de la seua paralització a que retiren les mesures obstaculitzadores.

València 26 de maig de 2017

En nom del Col·lectiu: FERRAN ZURRIAGA i MERCÉ VIANA

 

 

Qui són els membres del TSJ?

Què desdejunen, cada matí en alçar-se, els membres del Tribunal Superior de Justícia? Escalfen la llet, de primer?, obrin el pot de colacao?, s’esperen a tenir els fills asseguts a taula, abans de dir-los bon dia? Saben dir bon dia i tirar un rajolí d’oli d’oliva damunt el pa? A la vegada? Arriben a sentir-se molests, si els fills responen bon dia, goodmorning, o només estan autoritzats a dir buenosdias!?

Quina premsa llegeixen, els membres del TSJ? A quins diaris digitals es connecten? A quina escola porten els fills? Els néts? O ells mateix, on han estudiat? Són de línia en valencià? Se n’han preocupat mai d’aprendren, de llengua, de llengües, de valencià?, com és la seua biblioteca particular?, tenen llibres de lleis, llibres de veritat, llibres façana? Tenen mil llibres en valencià, cent?, no cap?, lligen Estellés, March, Llull?

Quan passen davant un quiosc, els membres del Tribunal o de l’Audiència, quantes revistes agafen escrites en valencià?, i diaris en valencià? I revistes d’encreuats?, i col·leccionables en valencià?, o cromos d’àlbums en valencià?, saben quantes revistes de cotxes o de motos es fan en valencià?, i de mobles?, i què els estira més el pèl, sinyors,  l’ABC, la Razon, el Mundo, el País?

Com els va afectar la llei d’ús del valencià, dels anys vuitanta? Ja tenien animadversió a les llengües?, a una de sola? Trenta-cinc anys després, com l’han aplicada a la feina, aquella història en favor de la llengua dels valencians?, per la feina mateix?, per baixar a prendre café?, per fer els comentaris de les jugades?, per saludar el guàrdia que tenen a la porta, al pàrquing?

Com els va afectar la democràcia, als membres del TSJ? I la dictadura, com se’n van despullar, d’aquelles lleis, de les sentències contra la vida? de la nit al matí? Amb una dutxa?, o ja havien sigut demòcrates de tota la vida?

Fins i tot, quan l’escola valenciana era clandestina, com hi actuaven? Eren per damunt del bé i del mal, ells?, ja eren homes al marge, purs i immaculats, homes fervorosos de l’església?, homes laics?, combregaors que van deixar de practicar?,

I pel que fa a les televisions, qui governa el comandament a casa, benvolguts jutges?, Tele5, TV1, TV2, Cuatro, Antena3, Neox, TDP… Ho saben, els del TSJ, que no en tenim cap, cap ni una en valencià, de tv?, i això no és discriminatori?, ni desigual?, o potser aquest detall no passa pels seus caps imparcials tan justos, equilibrats i tan freds i equànims?, no poden suspendre “cautelarment” totes les emissions de televisió fins que els valencians tinguen, no cent, ni vint, sinó cinc o sis possibilitats d’escoltar i veure res en valencià?, això no afecta la diputació d’Alacant?, ni la seua consciència?, perquè sense la suspensió cautelar de les emissions, homes i dones del TSJ, els xiquets valencians s’hi veuran afectats negativament en el seu dret d’aprendre que, els mitjans públics i privats, tenen el deure d’oferir-los en igualtat de condicions i possibilitats allò que programen, com ho puguen tenir altres xiquets del món, xiquets normals suposem, com n’hi haurà a espanya, a extremadura, toledo o lleó, per exemple… O passa que això no els convé, que no lliga amb el seu tarannà democràtic tan profund o més que una claveguera rural de ferro de la fundació Benito?

Quan la democràcia és en perill, a causa fins i tot dels mateixos tribunals —la decisió contra el decret plurilingüe n’és un atac frontal—, quan un govern triat democràticament, és bandejat per tribunals governats per partits, la situació ens autoritza a renunciar a la llei. Perquè la situació s’assembla en excés a la dictadura franquista, de la qual són hereus i família tants de membres del TSJ, i ser fóra de la llei és com tornar a ser clandestins, fora de lloc, fora d’aqueix estat d’abús i tolerància creminal. Si fa no fa, no ho vivim ja, de fa uns anys?

La situació creada és obliga a actuar amb major ètica, equitat i civisme que la pròpia justícia pràctica, tan parcialment. Perquè si a l’escola ens demanen els alumnes: —què és un tribunal, mestre?, no voldríem respondre que un tribunal, ni que és diga superior o de justícia, és un cau de pocavergonyes, perquè aleshores…

 

La pandereta del TSJ contra la llengua dels valencians

El TSJ ataca de nou els valencians, amb una sentència parcial ajustada a la conveniència de la dreta rància i casposa del pp. Cap sorpresa. Ens hagués sorprés que durant tants anys com el pp va governar contra la llengua dels valencians, contra els mitjans que la usaven, o contra associacions que la feien sobreviure, n’hagués dit alguna cosa en favor. Però ara mateix, aquest estil de justícia franquista no sorprén. Abona allò que fa anys ve passant, tan descaradament. Els valencians som sota unes lleis que no només no ens convenen, sinó que són fetes contra nosaltres. A consciència. Ara que el pp és a l’oposició, a València, fa ús del contrapoder de la justícia per entorpir, malbaratar, i destruir qualsevol procés de recuperació valenciana, entre més de l’educació.

Ves que el pp ha robat, ha fet mal ús de les institucions, ha malversat, ha corromput, i ha festejat amb accions predemocràtiques. Ves que la justícia del TSJ li ha perdonat tota aqueixa política de ruïna i impunitat. Doncs no en tenen prou. Ni guanyant democràticament unes eleccions (malgrat que el pp va usar fons il·legals per les seues campanyes), poden els valencians fer política, si als jutges de pandereta els pega per decidir políticament a conveniència de la seua ideologia. Perquè la decisió última és interpretativa i per tant política. Oimés. Al TSJ, que governa per boca del pp en minoria, no li interessa que els xiquets valencians aprenguen valencià, anglés i castellà. Que ho facen d’una manera més eficaç i productiva. No els interessa que els valencians siguem plurilingües, no. Allò que volen és que no aprenguen sinó una de les llengües, la seua heretada i imposada per la dictadura, que continuem analfabets funcionals i, fins i tot, trompots com ara una majoria de polítics del pp.

Si fóra per justícia, qui es negaria a ensenyar i aprendre com més llengües millor?

Al TSJ els la bufa que la majoria de centres valencians hagen triat el model Avançat de llengües (o justament és això que els fa mal?), els la bufa que encara afavorint l’ensenyament del valencià a llarg termini, el desavantatge en el qual vivim, respecte de les altres llengües, és d’anys llum de distància. En tots els sentits i en tots els àmbits. Allà en aquella casa del TSJ, no sé quina proporció de jutges, fiscals, advocats, procuradors, tècnics, funcionaris, fan ús habitual del valencià, però no arriba a l’1%, potser ni a l’1 per mil. Tant se val, els la bufa: ells no volen que siga ni aquest 1 per mil en la llengua dels valencians. És això el que els fa mal. Per això ens ataquen, als valencians, per això aquesta mesura és un insult. Una nova cacicada espanyola, que disfressen de justícia per atacar el govern valencià triat democràticament.

La provocació també és un avís. Similar a allò que passa a Catalunya. Amb la dependència d’aquest Estat, les seues lleis, la seua justícia de pandereta, la seua economia que ens castiga a posta…, els valencians mai no serem ni podrem fer res. Malviure d’esclaus. Cal llegir aquesta nova acusació com una raó més per construir la independència dels valencians. L’única via possible de llibertat, de la política i de la justícia miserable que volen imposar, polítics i jutges, fins i tot per damunt de les urnes.

Manises serà un clam per l’escola i per la llengua

Manises acollirà dissabte 20 de maig la XXXa Trobada de l’Horta Sud.

Escola Valenciana convida la ciutadania a expressar l’estima col·lectiva pel valencià en la XXXa Trobada d’Escoles en Valencià de l’Horta Sud d’aquest dissabte. Amb els 32 anys de vida que tenen les Trobades ja sumen 520 festes de reivindicació de la dignitat de la llengua i de vertebració territorial. Aquestes manifestacions de cultura popular són una invitació a gaudir de la festa de l’ensenyament en valencià i un espai de convivència. Enguany, s’han celebrat 14 Trobades que han reunit més de 158.000 persones i encara queda de celebrar-ne cinc. En valencià, creixem, creixem i creixem. Sens dubte.

A les 17 hores serà la concentració de les cercaviles. En el cas de la cercavila A, els participants es reuniran al CEIP V. Nicolau Balaguer i la cercavila B a la plaça Castell. L’Horta Sud aplega gairebé vint participants cada any, i per això desdoblem l’palec en dues cercaviles. A les 17.30 hores arranquen les cercaviles que confluiran a l’Avinguda Blasco Ibáñez. A les 18 hores, l’organització ha previst el lliurament de recordatoris de participació en la Trobada als centres participants, després, la Muixeranga La Torrentina interpretarà La Muixeranga. DE 18.30 a 20.30 els xiquets podran triar entre més d’un centenar de tallers per passar-ho bé i aprendre. Durant la realització dels tallers n’hi haurà actuacions a l’escenari. A les 21.00 gaudirem del correfoc i, en acabant, es procedirà a sopar de cabasset. La música anirà a càrrec del grup folk Germans Caballer i Amics, que anunciaran la fi de festa. Enguany la Trobada ha comptat amb el suport de la Diputació de València i la Generalitat Valenciana.

 

Passió pel vi, de Joan C. Martín

[discurs de presentació del llibre Pasión por el vino, de  Joan C. Martín]

“El vi ens civilitza”

“És un dels plaers més alts…

“El vi és una metàfora perfecta…

“El vi és la meua pàtria

“El vi és un objecte d’amor

—Per què els vins són com són?

Començaré per la referència a Homer, i aquest fragment de l’Odissea en el qual Ulisses enganya el Cíclop (traducció de Carles Riba):

—Cíclop, té, beu vi…

sàpigues quina beguda estojava el nostre navili!

És la libació que et portava per si em compadies

I em donaves retorn…

Ell el pren i l’escura i, terriblement agradant-li

Vi de tant dolç bevent, me’n demana una altra gorjada:

—Dóna-me’n més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida

sí, per fer-te un present, com a hoste, que et faça alegria.

Car també per als ciclops aquesta gleva espeltera

Fa vi, d’uns grossos carrolls, i la pluja de Zeus els ho puja.

Ara, això, et dic que són rajolins d’ambrosia i de nèctar.

I jo torne a omplir-li el ribell del vi ple de flama

Tres vegades li’n porte  i les tres se’l beu com un ximple.

 

“Europa és un continent que no es pot entendre sense el vi. La cultura del vi va fer Europa”
Jo els explicaré una història, que a la vegada compte d’altres històries, que confirma això del vi i d’Europa. Als mestres ens agrada d’explicar històries, no és casual que aquest llibre n’estiga farcit, de bones històries, cadascuna d’elles mereixeria un llibre, però això no és l’objecte de la meua presentació… és una història molt familiar, però que podria correspondre’ns en moltres altres famílies valencianes.

El iaio Vicent, pare de ma mare, era llaurador. A Bétera, tret d’un tros de terra menut que anomenem encara l’Horta, l’Horta vella, vivien del secà, gairebé de sempre. Almenys del període comprés entre finals del XIX principis i meitat del XX. La vinya ocupava la part més gran del terme. Casa per altre tenien vinya, i n’hi havia vi. Sobretot Moscatell. Mon pare assegura que n’hi havia molts trulls, i nosaltres mateix, on era ca la tia Conxeta, en teníem un de propi de la família. Jo ja no el vaig veure en funcionament. Un any, el meu iaio Vicent va arribar a fer 28 botes de vi. Les botes eren de vuit-cents litres, segons mon pare, i els bocois de sis-cents. Això eren més de 20.000 litres de vi, una casa només. Era una casa llauraora, que no era de les grans. Calcule que a Bétera arribaven a fer-se centenars de milers de litres de vi cada any. De xiquet vaig conèixer els trulls del Ros, la vinya, i el vi de casa. Quan no estudiàvem, mon pare ens feia treballar. De primer, els estudis, després ajudar a casa. Perquè nosaltres vam continuar fent vi, malgrat que només per a casa. Recorde al corral de dalt dos o tres botes de vuit-cents litres. No ens el bevíem tot. Mon pare el venia a pesseta. Un any, ho recorde perfectament, va eixir-li un vi extraordinari. El meu germà major va portar-lo al químic de València que vivia al carrer del Mar. Quan aquell home va analitzar el vi, no s’ho creia. Ens va demanar d’on l’havíem tret, com podia ser. Jo també recorde aquell vi, perquè mon pare ens en donava a tastar. Però va continuar venent-lo a pesseta; per bé que ara, afegia un somriure, orgullós d’aquell vi que havia aconseguit. Les úniques accions que feia, i li ajudàvem a fer era trascolar el vi d’una bota en un altra, cremàvem aquells metxes de sofre, amb una pudor que entrava pels narius insuportable, i poca cosa més. Esperar-nos que no es fes agre.

Com deia Vicent Andrés Estellés, a casa sempre n’hi havia vi damunt la taula. Mon pare en bevia un culet, dos a tot estirar.

No podia faltar el vi damunt la taula

Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement,
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,

El nostre era el vi dels pobres. Un vi rudimentari, primitiu, sense la saviesa, ni la cultura dels grans pobles del vi. Del trull ala bota, la trascolà i el sofre. Res més.

I malgrat això, mon pare va aconseguir aquell miracle. Perquè ho recordàrem sempre, què feu, va omplir d’aquell vi una botella molt grossa de vidre, la va tapar i el va guardar anys i anys. Només en comptades ocasions, excepcionals, en treia un gotet i ens en donava a tastar a tota la família. I reia, per com era de bo.

Aquell tast és escoltar Joan C. Martín. Un altre miracle. Pel respecte a la terra, als amics, al vi i al seu país. Potser per això i per admiració mútua em vaig avenir a presentar aquest llibre, en castellà. I per mon pare, que va treballar perquè el respecte a la terra fos possible. I al vi.

“Pasión por el vino: secretos y placeres de los grandes vinos del mundo”

Indirectament ja us n’he parlat: perquè aquest llibre és una història d’històries, de moltes històries que tenen a veure amb l’autor, però també amb el coneixement, i la gran cultura, la lectura, els llibres, el cinema, la geografia, la toponímia, la història, l’amor a la terra, a la ciència, al feminisme, i a Homer, que és l’origen. Alguns dels capítols extraordinaris comencen amb una frase que ja mereixia tota una història:

El vi ens civilitza… O per exemple,

“Burdeus no és només un vi, és una civilització sencera.”

 Quan hom entra en aquella ciutat tan bella, o en aquell edifici redó homenatge als vins (malgrat la coentor de l’arquitectura) s’admira i diu: Burdeus no és només un vi!

Quan un home té aquesta cultura tan ampla, tan basta, el lector té dos grans regals al seu davant: la lectura, naturalment, i i gaudir del coneixement ben explicat; una lliçó que ens duu i ens guia pel món, a cada pàgina. Que ens convida a viatjar i a fer món.

El vi també és excés, malgrat algunes anècdotes. Scott Fitzgerald diu: “Qualsevol excés és perjudicial, però un excés de xampany sempre va bé.”

Jo n’he trobat sis o set detalls d’excés, que amb l’amistat, i en una sobretaula de dos o tres de les botelles que ací apareixen, gosaria de confessar a Joan en privat. Mon pare sempre deia que, amb moderació, es podia menjar i beure de tot. Una altra pel·lícula que presenta la relació difícil de pare i fill ho explica. El pare, ja gran, diu al fill: —No begues tant que no pugues plegar la roba en arribar a casa.

Vostés llegiran un llibre i el fruiran, amb temps i recorregut per llegir-lo. Ho han de fer lentament. Jo els recomane d’anar a pams: perquè en arribar a les exquisideses que trobaran, no s’estiguen de llegir amb una bona botella cada capítol: xampan, xerés, burdeus, fondellol, porto, madeira, cava…

Aquest llibre potser es convertirà en aqueixa exquisidesa que qualsevol que s’estime el vi, la lectura i la cultura, voldrà abordar amb un bon vi a mà.

No sé si em pertoca de dir-los més coses. Per exemple,

«Som allò que hem llegit.», però també

«Som allò que hem begut.»

Allò que ens fa sorprendre’ns, també ens defineix. Entre més secrets, descobriran la capacitat de beure vi dels irlandesos, i descobriran que els devem gran part del que som, a més, aprendran que l’empresa més important de Califòrnia, on hi ha Hollywood, Silicon Valey i La Vegas, és l’agricultura…

Els valencians teníem aquestes condicions, a petita escala… Però no hem sabut protegir-la, l’agricultura, ni la terra, ni elevar-la a categoria mundial que mereixia quan teníem la matèria primera i els homes i dones per aconseguir-ho… Perquè no vam tenir prou categoria de polítics, o d’empresaris, o de gent que ens assessorés… Aprop d’ací on som ara, vam deixar perdre vins que eren de primera categoria mundial: el carló a la Plana i el cartoixà de Portaceli… Som així de rucs, nosaltres

Llegir Joan Clotaldo Martín és entrar en la cultura dels il·lustrats, dels homes cultes de gran recorregut, amb els grans referents de la història, però sobretot els escriptors de primer ordre, els cineastes, els enòlegs francesos i anglesos… Tot això és en aquest llibre de vins: John Ford, Hitchcock, Homer, Shakespeare, Huxley, Hesíode, Flaubert, Virgili, Byron, Shelley, germans Grimm, Celso Emilio Ferreiro, Suso de Toro, Lampedusa, John Keats, Heminway, Yeats,…

Però també científics, químics sobretot… A mi particularment, la descoberta de Maria La Jueva o Mireia la Profetissa, considerada la gran descobridora de l’alquímia ja m¡ha pagat la lectura del llibre. Polítics universals, filòsofs, arquitectes, amb l’excusa del vi, i quina excusa tan excelsa, aquest home ens passeja per segles del coneixement. Sí, el vi és una civilització, i n’hi ha vins exclusius que en tenen la categoria, el vi ens ha civilitzat… Com el Joan Martín, a cada llibre ens civilitza… Quan siga traduït al valencià, serà un regal excels, d’exquisitesa pel coneixement. Civilització des de Xest, el País Valencià, éss com ser davant una botella de: Châteua Langoa-Barton, una de Beychevelle, un Petrus, un Château Lynch-Bages, o davant d’un Fondellol de Salvador Poveda o Primitivo Quiles, un Lacryma Christi, fins i tot davant un Château Lafitte de 1797, o encara, per què no?, davant un gotet d’aquell vi de mon pare dels anys seixanta…

Que visquen la lectura amb passió.

Bona nit, i gràcies.

Llíria acollí la festa per l’escola

La plaça Major de Llíria va concentrar milers de persones que van participar de les Trobades del Camp de Túria. Una festassa que va començar a les cinc de la vesprada i acabà de matinada, amb el concert de Svàters —la banda d’Alcàsser fa una festa extraordinària. Llàstima que va actuar tan tard, quan la majoria de xiquets i famílies ja dormien a casa. L’any que ve, que canten de vesprada, xa, a les set o les vuit, veureu com fan ballar la xicalla. I la cassalla. El cercavila, els tallers, les actuacions, els balls populars, els itineraris didàctics, les paraetes, els llibres, les plantes, els tabals i les dolçaines, la batucada, les bandes…, la festa de l’escola valenciana que cada any aplega els pobles i el compromís per la llengua i l’educació. El voluntariat, el requisit, i ara la campanya en favor de reclamar l’equilibri i la paritat per al valencià, la nova mobilització d’Escola per reclamar a l’administració més coratge. I a la societat civil. I a l’empresa privada. I a la justícia (uiii, ací mentre siguen els hereus de la dictadura, caspa i raspa, farem aigua), i a la sanitat, i als mitjans privats. Democràcia?, comenceu per aplicar-la, vosaltres que tant us ompliu la boca.

Enhorabona a la coordinadora pel valencià del Camp de Túria per una festa tan lluïda. Per molts anys.

Escola i emoció (2): els psicòlegs i les llonganisses

La vuitena declaració educativa de l’escola cooperativa (UCEV), que es presentà dimarts a València, ha sigut redactada per psicòlegs. Com que som cooperatives, cada any encomanem a un equip divers la redacció. Un dels recursos referent de l’escola, sens dubte, són els psicòlegs. Sense la seua intervenció, l’escola no fóra igual. L’orientació, l’ajut, l’assessorament, l’acompanyament a alumnes, el consell a directius, a mestres, a famílies, és cabdal. D’una magnitud poc valorada massa vegades. I ves que encara arrosseguem un què negatiu, quan diem psicòleg, o orientador, i nosaltres, els mestres, no sabríem estar-ne, sense el seu consell, el seu suport, la mirada tranquil·la.

En la tria del text, l’equip de psicòlegs responsable de la vuitena declaració —tracta sobre les emocions a l’escola— ha deixat unes quantes idees de mestres universals: Paulo Freire, Maria Montessori, Nelson Mandela, Arnold G. Glasow, Gandhi, Herbert Spencer, Ken Robinson… Bé, tots no són mestres, però sí que poden tenir el tret didàctic, d’ensenyar alguna cosa, cadascun d’ells. Als psicòlegs, almenys, alguna raresa els podem permetre, per tant d’ajut com rebem. De segur que els referents que haguéssem triat cadascú de nosaltres serien diferents. Tants caps tants mestres, o filòsofs, o matemàtics. Però les frases triades poden ajudar-nos a entendre una de les feines imprescindibles a l’escola: comprendre cada xiquet, cada mestre, cada família. I d’això els psicòlegs en saben com ningú.

Jo en deixe una, de frase. És lliure de triar-ne una. Per exemple, la frase de Maria Montessori: «Una manera de saber si la intervenció educativa és correcta és de comprovar si l’infant és feliç.»

Avui, quan he eixit de la classe, m’ho he preguntat: cada dia que hi intervinc, els xiquets són feliços? Uii, em sembla que n’hi ha més dies que llonganisses, però que massa vegades la nostra intervenció de mestres no apunta tan alta com va la lluna, o apunta equivocadament. Sort d’això, dels dies, de les llonganisses, perquè demà ho podrem millorar, i tenir en compte les paraules de la mestra.

Escola i emoció: l’escola pública i l’escola cooperativa

En un dels moments dels discursos, Jaume Fullana, Director general de Política educativa, va dir que «plegades, l’escola pública i l’escola cooperativa tenien la capacitat de fer una escola molt brillant i, encara més, que eixa escola que volem la podíem construir plegats.»

Potser perquè som amics, o per admiració mútua, jo me’l crec, el mestre Jaume; hi confie plenament perquè crec en la possibilitat d’aquesta escola i en la potencialitat de construir-la junts. Encara més, hi crec quan l’administració i la responsabilitat política de la conselleria d’educació és en les seus mans, entre més mans d’un equip potent i incansable.

Vicent Moreno, president d’Escola valenciana, compartia la vesprada en aquell palau dels Mercader del carrer Cavallers de València. Una joia arquitectònica de pati que va acollir la lectura de la vuitena Declaració educativa del món cooperatiu valencià “La societat necessita una escola emocionalment competent”. Ho diu Finlàndia, també. Allà fa anys que no contracten cap mestre que no és emocionalment competent. Per cert, entre els pocs greuges d’una presentació original i dinàmica, no vaig escoltar ningú que agraïra la presència del màxim representant d’Escola Valenciana, el moviment escolar més important al nostre país dels últims trenta anys. Sens dubte. I ves que ens fa cas, Vicent, i nosaltres potser que no sabem segons què del protocol. N’aprendrem.

El pati del palau dels Mercader acollí el gros de les escoles cooperatives valencianes per escoltar la lectura d’aquesta declaració il·lustrada per Menguao. I van llegir els punts de la declaració els psicòlegs de les nostres escoles, que són també principals redactors.

«L’escola i la vida han d’anar unides.»

No us llegiré tot el text sencer, malgrat que ho faria de gust mentre escolte de fons Carles Dénia i el seu Home insomne. Però sí que deixaré algunes ratlles i petges del text, perquè us vinga el deler de cercar-lo en paper i fruir-lo. És un document bellíssim, una declaració d’amor per l’escola, senzill, acolorit i sincer.

«Fóra meravellós de poder traslladar a l’escola la visió que els xiquets tenen del món i de la vida durant els primers anys. Els xiquets viuen l’escola des de l’emoció, com una aventura diària, s’expressen i mostren sense vergonya, en la seua essència més pura. Gaudeixen de la vida i aprenen i creixen compartint i experimentant, amb els altres, allò que els envolta.»

Què trenca aquesta màgia? Que els fa caure un bac? Ho sap l’escola, quan passa que, en un colp en sec, el mateix xiquet perd el rumb i s’estimba. Uns pocs xiquets? Molts? Quan perden aquella il·lusió d’aprendre? Quants? Si no detectem on, quan, com, com podrà l’escola atendre l’error… Si no sabem on ens equivoquem!

Aquesta declaració de principis, elaborada pels psicòlegs d’unes quantes escoles cooperatives, vol participar d’aquesta construcció col·lectiva de l’escola que volem. Ser capaços d’una escola emocionalment competent, que permeta desenvolupar la intel·ligència emocional de cadascú perquè cada infant o jove siga capaç de conèixer i expressar emocions: capaç de connectar cognició, acció i emoció.

La nostra introducció acaba amb unes paraules de Paolo Freire. “l’escola no canvia el món, però pot canviar les persones que canviaran el món”. Justament per això us convide a llegir aquesta declaració, i per això que l’escola i la vida han d’anar unides.

[continuarà]

Les cooperatives també són escola concertada

Ahir vam cantar per l’escola. La Unió de Cooperatives valencianes ens havia convocat a la Foia de Bunyol, en un auditori espectacular. No sé si ho havíem fet a posta o era casualitat, però ja ens anava bé defugir l’efecte contra-escola de la manifestació de dissabte a València, on uns milers de rancis atacaven la llengua dels valencians. Atacava més coses, aquella moguda de monges, capellans, famílies de dretes i de dreta extrema, i focalitzaven l’atac contra el decret de llengües del conseller Marzà i el seu equip. A Bunyol ens aplegava el repte de la visibilitat davant el món, l’escola cooperativa encara no en té prou, de visibilitat, per a la feina que fa. Però també ens aplegava la música, la cooperació, les llengües —sense excluir-ne cap—, el respecte i la voluntat de cantar gratuïtament, en favor de l’escola.

En un concert tan entusiasta s’apleguen molts esforços, cal molta col·laboració gratuïta, i una voluntat decidida d’anar plegats, mestres, xiquets i famílies, perquè l’escola ho mereix, i la música. Ho deia Steiner, que a dalt de tot de l’escola bàsica, després de la matemàtica, cal la música. I ves si enguany hem fet esforços per aconseguir-ho. Als mestres de música, als xiquets que canten, als músics, als mestres que hi col·laboren, a les famílies que ho permeten, a l’organització, per molts anys!

UCEV, la unió de cooperatives d’ensenyament valencianes, ha aconseguit de dir-ho amb música a través de la veu de cinc-cents alumnes: som cooperativa, fem ensenyament públic! Això és, treballem per millorar l’escola, la ciència, per aprendre i estimar les llengües, per defugir l’exclusió i la ignorància. Que tinguem sort, que hem acabat cantant, però avantposant el treball, la il·lusió i el compromís ferm. Sense, potser que la sort no seria suficient.

Ahir també n’hi havia “trobades“, a Borriol, Vallada i Vinaròs. Dissabte es lliuraven els Sambori a Llíria. L’Octubre Centre de Cultura Contemporània acollia les IX Jornades ComparTIC d’Un Entre Tants. A la Beneficència, a València, hi havia una altra jornada per educar en la igualtat… Però els mitjans convencionals només han parlat de la concentració de beats a València. No han dit res, o han dit ben poc d’una escola entusiasta, activa i ferma, que defuig les exclusions, el victimisme, l’insult o fins i tot l’amenaça. A València, dissabte hi havia falta de respecte i amenaça contra la llengua dels valencians. Una torpesa gratuïta animada per una església que té animadversió a la llengua. I ves que aquests reben més subvencions i més ajudes, directes i indirectes, que tanta activitat com feia l’escola durant el cap de setmana. Però els mitjans, ja ho va dir Malcom X, ens faran veure allò que no és, en fer notícia d’allò que interessa qui els paga.

L’escola cooperativa també és escola concertada. És cert. Però és molt diferent d’allò que cridaven pels carrers de València els enyoradissos franquistes de l’enciclopèdia àlvarez, dissabte passat: no només som diferents i som cooperativa, és amb quin goig ens desmarquen de males arts. I amb quin goig cantem per la llengua i per l’escola.

Bufandín Montoro: el menistre beu!

La paraula bufandín no serà normativa, que no ho serà, però mon pare la usava per referir-se a la gent del got, que els agradava pegar-li fins que els costava d’arribar a casa, però sense mala jeia, sense fer mal a ningú. Treballaven i es carregaven d’una bufanda contra el fred, contra la pena o contra la vida. A la família n’hi havia, de bufandins, i mon pare reia explicant-ho.

—Els agradava el traguet més que l’aigua!

Però l’endemà a la faena, assegurava mon pare. Si eren bons per a la festa, ho eren o ho havien de ser per a la faena. Res a veure amb l’insult del ministre espanol Montoro, que ens acusa de voler beure més del compte, a tothom que no és de la seua corda (descompteu pp, c’s i pnb). Ens acusa que ens agrada la xerinola i anar beguts tothora. Sembla que la metàfora la fa servir per comparar com s’ha guiat l’economia en aquest estat, els últims deu-vint anys, trenta si voleu. Com si els seus, el pp, i el psoe, no hagueren tingut cap responsabilitat, durant tant de temps que han governat aquest putiferi que en diuen espana. Espana és un club de carretera que ells, el pp i el psoe, ara l’un, ara l’altre, ara els dos, han governat estirant més el braç que la mànega, regalant els diners a banquers, empresaris i polítics de la corda, regalant les empreses públiques, tirant els diners a cabassos en projectes ruïnosos, mantenint privilegis franquistes, adobant lleis perquè els guanys no s’escaparen del solc del pp, del psoe, dels borbons, i perquè els sobresous, el comptes en paradisos fiscals, i tota la brutor que ens poguem imaginar, sigués al cap de carrer, sense vergonya, sense mirament, sense pudor.

Montoro ens acusa de borratxos, en general, de perdularis que ens agrada empinar el colze: de l’acusació tan desafortunada, que no és una metàfora, evita parlar de tantes maganxes com han fet els seus. Oblida de dir que la borratxera de llançar, furtar i mentir no era física o alcohòlica, sinó política, d’un parti, el PP, que hauria de ser il·legal, en condicions democràtiques mínimes. Però tot arribarà.

Montorro no diu com han negociat els seus els regals i la mala gestió dels diners públics. No diu que mentre acusa uns quants de delicte fiscal, un centenar de desgraciats, els seus amigots tenen perdonades les maldats econòmiques. I encara quan aquests estat pandereta era en la ruïna, va permetre de continuar el xafarranxo puteril: ell i els seus, sempre tenien el robatori legalitzat. Només en comptades ocasions, de rebot, un jutge ha dit, ha acusat… Una misèria, si fem llista dels casos de corrupció amb nom propi: fins i tot el seu govern és brut de dalt a baix, sense excepció. I ell mateix, per com ha actua parcialment i amb traïdoria.

Que ens agrada de fer unes copes, dissabte? Vostés són de copes cada dia, menistrot. Què són les empreses Íbex, sinó models de prostitució econòmica! Com podem catalogar el caos de les empreses d’energia, de la construcció, del futbol (no és curiós, Bufandín Montoro, que el Bernabeu siga la casa de déu que tot ho veu i tot ho perdona, tot, si no som barrabàs com els valencians i catalans?) Ai, els regals públics als bancs, les despeses en militarisme, la riquesa perdonavides de l’església, les dobles comptabilitats i les dobles morals d’un estat corromput i decadent, què és tot això, cassalla legal? Plisplàs? Aigua de València? Cava d’Utiel-Requena?

Que nosaltres sempre volem anar de copes, malparit? Bufandín Montoro, perdone’ns si ja vaig begut a aquestes hores, perquè nosaltres, quan bevem, si no és vi de la terra o dos gins, no fem com vosté… No. Nosaltres, bufandííííínnnn Montorrroo , no fem com els de vosté, que s’han begut l’ànima fill de puta de qui va convertir una democràcia en el sistema corrupte més gros d’Europa… Hip, Montrorrrrooooo! Perdó, que m’ha entrat singlot, Montorrrooo, vol un puret?, semblarà, pel que diu, que mai ha begut sinó aigua mineral, i ens acusa, a milions de treballadors, de voler anar de bar en bar cada dia…

Els valencians serem bevedors però no som idiotes ni fills de puta, com vosté: sabem veure en un gràfic, malgrat que anem pets, que patim un atac de malparits com vosté i els seus, i tota la seua família franquista… Perquè fa cent anys d’això:

—Vostés no beuran perquè són uns capats, capaços de furtar els fons de les pensions i ficar-se-les pel nas, tanta cocaïna pepera, i pel cul i per la figa que els va ordir un lladrocini que dura anys. Veu que ja he begut, menistre?

Que nosaltres volem anar de copes, Mont?, si vostés tenen un bar al parlament que paguem tothom perquè vos regalen l’alcohol a compte d’una intel·ligència que és merda seca… Sort que la merda de la muntanya no fa pudor, Mont, perquè, de vore’t, la merda pegaria a córrer per convertir-se en vi, en conyac, en wiski, en bourbon, de tantes copes com ens faríem a la salut d’una festa grossa, si les males ànimes es moriren al moment, en un colp en sec, demà mateix, Mont. Singonera.

—Bufandíín!

—Fem un got de vi, mentre ho celebrem, xa! Aquesta intel·ligència teua que ens empina el colze i la fava, Mont. Però d’on t’han cagat a tu?, si era per la figa, per la figaaaa, per on havien d’haver-te parit… Però qui ets per insultar-nos??

—Què has begut, menistre?