Els càntirs i els corxos: folkestiu2017 (1)

A tres dies de començar el Folkestiu2017 que enguany eixampla horitzons i calendari:  dijous 27, divendres 28 i dissabte 29, s’aplegaran a la plaça del Mercat de Bétera grups de  danses i de música popular. Parades, tallers, actuacions d’animació infantil, xarrades, llibres, sopars a la fresca i la rifa. Ah, la rifa d’enguany és especial. Enguany rifem corxos, altrament dit càntirs, o botiges, malgrat que aquest terme, usual també a Bétera, Coromines el desestima pel seu origen castellà. Així que farem servir el terme local, corxo, perquè Coromines el referís al seu “diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana” com a endèmic del poble. Això va així, si fa no fa:

“Derivats de botella: boteller ‘oficial de la casa de reis i grans senyors, encarregat del vi’, pres des d’antic del francés ant. boteillier; botelleria [1309, AlcM]. El mot sembla haver-se introduït  en el valencià central des del castellà xurro i manxec: butica, ‘pitxella de beure a galet amb dues anses’ (diferent de corxo) a Bétera i Polinyà de Xúquer (on expliquen que els cadufos d’obra de les sénies d’abans eren  com -iˇces) […]

Paraula que Coromines diu “corxo” i diu “Bétera”, així que si va parlar amb algú del poble, en passar pel terme  el seu viatge pel país, em demane qui en tindria tanta sort, amb qui es trobaria el professor que li referiria que, en demanar per beure i passar la sed, l’home li respondria: «Tinga vosté, bon home, bega del corxo!» No ho sé, si aniria així o no la conversa. Que no ho podem saber. O ves qui ho pot saber. Tot això arriba després d’unes quantes pàgines a partir del mot BOT, recipient de cuiro per al transport sobretot del vi, del llatí BÜTTIS… A partir d’ací Coromines troba «hoder d’oli, bot o barral», càrrega d’oli de 3 botz, 6 diners» i explica els sinònims ‘odre’ i ‘bot’ a tot el domini, del Rosselló a Llitera, el Matarranya i el Maestrat, odre a les Balears i el País Valencià. Afig que un gironí resident a València el 1575 fa ús dels dos mots de manera precisa.

Després parlarà de bot de cuiro, o bot de vi, de la frase comuna “ploure a bots i barrals” (ep, ja us identifiqueu els de Bétera?), i farà un discurset sobre els núvols i el cel en forma de bots de temporal, de nimbus botits d’aigua (això també ho hauria de llegir Jordi Payà), continuarà Coromines parlant dels cuïros, perquè li n’ha parlat Joaquim Ruyra, però mon pare també li ho hagués explicat, tants com n’havia transportat a coll. Ell en diu bots, i és interessant la mesura que apunta: no passa de 6 maials de 16 porrons, ni baixa de 4. És a dir. que varia de 64 a 96 litres.

Deixaré ací, la primera part del nostre corxo, o botija (ai, si l’arrel és xurra!), o càntir, bot o cuïro, i tornaré una altra nit que faça menys calor.

Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua catalana, Joan Coromines VOL. II, pàgines 151, 152, 154, 155, 156

Espana és el brèxit, xa

Divendres farem un debat a l’Ateneu de Bétera amb el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan, veí de Llíria, professor jubilat de la universitat, però encara en actiu a l’escola d’Adults de Llíria. L’hem convidat a parlar d’economia, de València, d’Europa, i de com ens afectarà el brèxit, si no és que ja ho fa. De fet, l’estat espanol viu un brèxit permanent, desconnectat de la cultura democràtica europea. Sí, és veritat que fa anys que aquest estat s’apuntà a Europa, a participar de les seues institucions i dels seus ajuts, però d’una manera protocolària. Potser per agafar el diners i pegar a córrer. Perquè l’estil, les polítiques, la cultura democràtica no ha quallat, que no ho ha pogut fer en una estructura impermeable a la transparència, l’honestedat o la dignitat política. Ahir ho vam comprovar una vegada més, en veure aquell programa de TV a través d’internet, “l’aigüera de l’estat”. Un programa que ha sigut prohibit als mitjans públics i privats d’espanya. Prohibit o rebutjat, que cap canal de TV d’ambit estatal no l’ha volgut emetre. És ací, en aquesta corfa, cona i ronya, on rau el veritable brèxit d’espanya: un estat que no admet la democràcia, només uns pocs protocols, rutinaris i rudimentaris. No l’admet en la política, en la premsa, en la justícia… Com van acabar dient en aquell programa “A espanya rebutgen els homes decents en canvi d’acollir els corruptes”. Encara s’estranyen que cada colp més ciutadans vulguem independitzar-nos. La democràcia d’Europa ací no ha quallat de cap manera. Així que la corrupció, el lladrocini institucional, la mentida, la repressió policial, la monarquia còmplice, i uns quants partits d’àmbit estatal, viuen d’aqueix cultiu. I no els dol. Que no els dol aquest verí heretat del franquisme i de més enllà.

Però Josep Maria Jordan Galduf és un professor optimista, que ha treballat a Europa i en favor de les relacions internacionals, que creu en la capacitat de l’home amb conviccions, esperançat que la dignitat, política i econòmica, malgrat que puga ser un miratge, és l’únic camí pel qual paga la pena esmerçar una vida. Ell ha esmerçat una vida pel coneixement, pel saber, per aprendre plegats.

Els valencians ho tenim magre, pelut per fora i pelut per dins, però en canvi tenim encara un grapat d’aire per respirar i debatre. L’Ateneu de Bétera, i l’institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, ens ofereixen l’oportunitat d’aprendre dels homes bons. Tornem-los-hi el regal.

Els concerts caldrà signar-los amb el TSJ?

Cada dia el TSJ (tribunaaaal!!) en diu una nova sobre política i gestió entre els valencians. Casualment, contra el govern dels valencians triat democràticament fa un parell d’anys. L’afer ara és sobre els concerts* (en referència a la concertació de l’administració amb les escoles privades, aleshores, escoles concertades, per la qual cosa les escoles reben diner públic en canvi d’unes obligacions i serveis pactats en el contracte signat-concertat), com abans era sobre el decret de llengües. Però també és sobre més assumptes, que el TSJ decideix políticament, més assumptes valencians que a espana o al pp, casualment, no els convenen. Ells diuen que ho fan per justícia, per què ho haurien de fer si no?, curiosament, sobre la injustícia del finançament valencià no diuen res. I ves que això sí que ens afecta a tots els valencians sense excepció; però no diuen res, res de res, els del TSJ. Posats a dir sobre llengües, com és que no dictaminen res contra els mitjans, si a València són exclusivament en espanol! Que no n’hi ha cap en valencià, cap ni un. Potser això, al TSJ li la bufa, perquè al remat no és la justícia que cerca, sinó la uniformitat, monolingüe i política de tota la vida franquista dels últims setanta anys.

Aquesta nova deriva antidemocràtica, fer política els mateixos jutges, ja s’ha convertit en un estil espanol de gestionar si les urnes no els convenen. Així que la dreta extrema ara ja té doble via per governar, en el cas de perdre democràticament.

Tindrà dues vies mentre no trobem els valencians la nostra via pròpia, d’independitzar-nos del seu desgavell antidemocràtic.

Tornar a beure de la botija

Els valencians no estem bé, que no ho estem. Ara mateix, enmig de la voràgine tecnològica i digital, i ves si farà calor encara en aquest mes de juliol, els de l’Ateneu de Bétera proposen de tornar a beure de la botija, com si no tinguérem prous maldecaps, i tirar i tirar i tirar ampolletes de plàstic al fem fos un delicte, un crim pitjor que furtar 15.000 milions d'euros de la hisenda pública per regalar-li'ls al pedòfil del bernasbeu.

Sí, dijous comença el projecte “Tornem a beure de la botija” que enguany vestirà (o refrescarà) les nits del Folkestiu a la plaça del Mercat de Bétera. Dijous es farà un taller per a xiquets, joves i desqueferats, que vulguen pintar el detall d’una botija valenciana, o un cànter oriolà, o una botija de carro, un taller de detall que obrirà via a aquesta nova proposta d’estiu: cada colp que bevem de la botija ens estalviem una ampolleta de plàstic. Que l’economia valenciana no està ni per a tirar coets, si la dotzena de femelletes és a 52 euros que fan mal a l’ala i al cap que és sota el capell d’ala. Sí, mentre el refillet Montoro ens colla als valencians contra un esbarzer maleït, els de l’Ateneu han decidit de passar-se a la botija: mentre no siguem independents per gestionar-nos els recursos propis, beurem al gallet de la botija, com passava abans i després de guerra que, per als pobrets o estrets de butxaca, els cafés tenien una botija damunt la barra, amb l’aigua més fresca de la comarca. Ara, si els socis de l’Ateneu han encomanat a l’aiguader de Serra unes garrafes del Berro o del Llentiscle, o fins i tot del Marge, no ho sabem. Com tampoc no sabem si encara baixa l’aiguader cada setmana, amb el carro amb vela. Tanta sort i tant d’esforç potser fóra excessiu. Però, doneu-los idees als ermitanys i veureu de quina cosa són capaços, que són ben eixerits.

Projecte “Botiges Tald Project”: les botiges han sigut fetes en un obrador d’Agost, per un mestre ceramista molt valencià. El taller, que dirigirà Rosa Sandiego, consistirà en pintar un detall, un dibuixet al·legòric, una fulla de taronger, una tija de romaní, una garrofa, una figa napolitana…. Les botiges no es regalaran, que seran rifades el 29 i el 30 de juliol en les nits del Folkestiu. Per cert, ja sabeu com es prepara una botija perquè mantinga l’aigua fresca abans de fer-hi el primer glop?

Taller de pintar botiges: 20 de juliol de 2017, 19.00 hores. Corral de l’Ateneu de Bétera

Rifa de les botiges pintades: 29 i 30 de juliol, dins les nits del Folkestiu

La medalla de la vila, xa!

Dimecres era la festa major de Picanya, i l’Ajuntament hi lliurava, en una cerimònia cívica al Centre cultural, les medalles de la vila. Entre més a Vicent Gil director de l’IES Enriv Valor, al poeta Marc Granell i a un servidor, per la contribució a la cultura, l’escola i la llengua. Sobretot, em van demanar que no m’allargués en el discurs. Em sembla que vaig ser el més breu.

«Gràcies. Vinc d’unes jornades a València sobre la formació dels mestres. Presentava un mallorquí catedràtic de pedagogia i psicologia, Joan Jordi Muntaner, que diu que les escoles encara hem de millorar molt, pel que fa a la inclusió. Hui és la festa major de Picanya. I aquest reconeixement és un regal. L’enveja que tindran a Bétera quan se n’assabenten. Bétera per qui no ho sap, és l’altre poble amb el qual compartisc l’altra mitja vida. La vida professional és ací a Picanya, i fa més de trenta anys que la vaig iniciar. Però la vida professional de mestre és per mi un estil de viure, que he fet ací, en aquest poble. Al Realenc si voleu. Enmig del camp. Entre dos pobles, faig vida de poble, perquè m’agrada fer vida de poble, que sóc de poble, que clamava Vicent Andrés Estellés. Fa poc em lliuraven un premi comarcal a Torrent, entre amics. No vull pensar que ara et plouen títols i medalles perquè et fas vell, sinó perquè continues compromés dels teus, fidel a la llengua, a la gent, als amics, a l’escola. Al país i a la vida.

En una de les ponències de les jornades que us comentava, un altre expert boníssim, va dir que l’escola havia d’avaluar la seua organització, l’equip docent, els alumnes, les famílies, i el context, que és allà on és i amb qui s’hi relaciona i treballa i viu, l’escola.
Del context, l’escola de Picanya ja pot estar pagada. I agraïda. Sense ofici, recursos, dedicació, i gent que se’n preocupés, fóra impossible el nostre context d’escola. Gràcies a qui ho feu possible.

A mon pare de segur que li hagués agradat de veure el seu fill en aquest escenari. Després m’hagués dit, no cal fer-ho llarg, i, de pas que som a Picanya, vols que anem a veure la parra?, té raïm enguany?, treu-li la meitat dels xanglots o no el fareu bo… De segur que li hagués agradat, de veure’m ací dalt.
Moltes gràcies.»

 

Post: el meu xiquet se m'ha enfadat perquè no l'he convidat a venir. 
Jo crec que es feia el disgustat teatralment, perquè la cosa de no 
convidar-lo va anar així:
—Al pare li han concedit la medalla de la vila de Picanya.

—Això què hòsties és?

—Home!
Final de la conversa sobre la medalla.

 

La revolució inclusiva (3)

M’han convidat a dir el “bon dia” de la segona Jornada organitzada per l’escola de mestres d’AKOE. El bon dia inclou fer el resum breu del primer jorn i avançar què ens trobarem avui, una mena d’índex del segon jorn. M’he posat la camisa de flors simulant la festa a Bétera, i he dit això:

Bon dia! En pensar aquestes jornades, el debat de l’equip organitzador era si la nostra escola —l’escola pública, l’escola cooperativa, l’escola concertada—, és a l’alçada d’allò que els nostres xiquets mereixen. N’estem convençuts que sí, que per això treballem, ens formem, ens trobem i atenen amb responsabilitat i compromís l’escola. Davant les cares del primer dia, mestres, voldria desangoixar l’auditori: “Ningú no havia dit que la inclusió fóra fàcil. Ni fer de mestre no és senzill, al segle XXI”. Ací n’hi ha mestres que fa anys que treballeu en inclusió a l’escola, mestres que sou amb joves amb rics d’exclusió, d’abandonament, mestres que feu un paper extraordinari en situacions que molts mestres que som ací, al vostre costat, ni podem imaginar-nos. realitats diverses i complexes. Molt complexes. Mestres que heu treballat en solitari davant el perill amb molt poc d’ajut i amb recursos escassos. Ens fa molt de goig que sigueu ací, en aquestes jornades. Perquè n’hem d’aprendre molt plegats.

Ahir, en acabar la jornada, vam dinar amb Coral Elizondo i li vam demanar amb més detall el ventall de recursos del qual havien parlat ella i Antònio Márquez. No ho sé vosaltres, però jo suava només de pensar-hi tanta feina que tenim davant l’1 de setembre. I em mirava les cares, i veia més mestres que suàvem, ahir: i com que ja suem durant el curs, voldríem un estiu més respectuós del repòs dels mestres. Ahir vam assentar uns mínims, per començar la revolució. Coral va dir: això ha ja començat, no ho podem parar. Com diria Maria Àngels Llorente, venim a somoure consciències. Jo la portaria en cada jornada que organitzem, perquè ens somou l consciència i ens treu el gran ànim i el coratge que necessitem en situacions de moral baixa. Durruti també ho va dir, que venia a somoure consciències. I el van pelar. Després li vam demanar a Coral Elizondo dues coses fàcils per començar a transformar els nostres centres en inclusius. Per desangoixar-nos:

Us en diré tres de fàcils, ens va dir Coral després de dinar: i després que ens hagués lliurat un altre document que penjarem a la web d’AKOE sobre

la taxonomia de Bloom

El disseny universal d’aprenentatge

L’entrenament en les funcions executives

—Les bases de l’aprenentatge per projectes

—El treball cooperatiu (cerqueu la universitat de Vic i els treballs de Pere Pujolàs i José Ramon Lago)

Les Destreses per aprendre de Robert Swartz

Les rutines de pensament de Perkins

El visual thinking i els mapes mentals

El suport conductual positiu de l’associació ALANDA

L’aprenentatge servei que explica la Universitat de Barcelona

El quadren per aprendre

Coral ens va dir les coses fàcils que podem fer per desangoixar-nos. Però jo no les recorde. En va dir una per als directors d’escola, una per als mestres, i una per als orinetadors i pt’s.

Final del primer jorn. Si voleu afegir més coses, teniu fulls en blanc i idees per escriure. Si ens les lliureu, les enganxarem a la paret de les idees. Totes les escoles tenen una paret de les idees, supose que ací també n’hi haurà una. En aquesta segona jornada, trobarem dues ponències d’interés: sobre avaluació i sobre treball cooperatiu, com a eines i metodologia d’inclusió.

Metodologia i inclusió. (No avance res, però el segon jorn ha sigut brutal, molt bèstia!!). Ja sabeu que tanquem cada dia amb un tast de cultura: avui amb Domingo Chinchilla, narrador oral d’històries. Espereu-vos fins al final, mestres. Per cert, com que és el meu minut de glòria, l’aprofitaré per fer publicitat del meu poble. Hui m’he posat la camisa de la festa. Divendres, el mestre Ferran Zurriaga presentarà a l’Ateneu de Bétera “Les mestres freinetistes dels anys trenta”, unes dones que feien inclusió sense saber-ne tant, i atenien tothom sense manies. Sense angoixa. Però creien fermament en la professió de mestra. Potser per això també les van pelar.

Ja som a punt? Enllestim, doncs! Bon dia, benvinguts al segon jorn.

 

 

 

 

La revolució inclusiva (2)

La revolució inclusiva, resum del primer jorn. Una lectura particular de quatre-cinc hores de ponències, debats i sobretaula de dinar per afiançar més dubtes i més preguntes.

A les nou del matí la gent s’hi apuntava, signava i passava amb una bossa grossa d’Abacus amb el programa, un llibre de lectura —a mi m’ha tocat per atzar un de Carles Cano, regal de l’editorial bromera, dos fulls en blanc perquè els mestres escriguen el pla de l’estiu, una cartell perquè ens ‘emocionem’ amb la lectura, un full amb una tècnica organitzadora d’un centre inclusiu, un full per fer paper plegat amb un missatge didàctic final i un boli taronja amb la marca Akoe escola de mestres. Si ja teníem les eines, només calia la voluntat i els mestres.

D’ací al final faltaven cinc hores que no us pense contar completament, perquè penjarem les comunicacions en la pàgina d’aquest grup cooperatiu de segon grau, AKOE, referència en formació de mestres segons una entrevista publicada aquesta setmana passada.

Tres convidats: Coral Elizondo, una mestra amb experiència i recorregut en inclusió (ella afirma que la revolució ja ha començat), Antonio Márquez, mestre amb una llarga experiència d’inclusió a dins l’aula (havia sigut convidat a proposar-nos tot d’eines i recursos per començar a treballar de valent), i un debat-presentació del futur Cefire valencià amb especificat o especialitzat en inclusió, a càrrec de la seua directora Mabel Villaescusa.

La filosofia, i la definició «què és inclusió i que no l’és». La diferència entre integració i inclusió. I sobretot, allò que m’ha impressionat: la quantitat de recursos i eines en favor dels mestres que n’hi ha a la xarxa, si algú amb propietat i formació et guia en la recerca. Com podem sorprendre’ns, els mestres amb anys d’ofici, de com han canviat les coses  en tan poc de temps, i quin magatzem d’ajut n’hi ha per abastir les nostres aules a través de la xarxa.

Coral explicava allò més general, la filosofia de la inclusió i com hem de canviar els centres i els mestres el treball, si volem garantir que tothom siga present, tothom participe i tothom avance en l’aprenentatge. Tothom sense excepció i sense fer d’alumne decoratiu a l’aula que, quan el mestre recorda que és allà, li fa fer una fitxa o un exercici que no correspon a l’edat de la classe en la qual s’està. Antonio Màrquez ha repassat el magatzem, ha obert prestatges, armaris i baguls tecnològics per oferir-nos un ventall extraordinari. Així que els mestres no tenim excusa. Cap ni una.

Podeu seguir la participació entusiasta dels quatre-cents mestres a través de twitter i del hastag #escolademestres. De la majoria de conceptes, recursos, tècniques, eines, cal fer una re-recerca en català. És fàcil de trobar, però cal fer-la (la voluntat és lingüística i és política) si no volem perdre’ns en la barrera de les llengües colonials. Jo ho he fet i he anat trobant molta informació i gran quantitat de recursos en català. Però encara no podem competir, malgrat que un Tribunal de Justícia ens tinga segrestada la llengua i l’escola dels valencians, ves què ens toca de fer encara davant la parajustícia.

Sobre la taxonomia de Bloom (els experts diuen que no l’hem explotada suficientment), sobre el disseny universal d’aprenentatge, o l’entrenament en les funcions executives, passant per les bases de l’aprenentatge per projectes, les metodologies estrella com el treball cooperatiu, les destreses per aprendre de Robert Swartz, les habilitats de pensament, les rutines de pensament de Perkins, el visual thinking, el suport conductual positiu de l’associació ALANDA, l’aprenentatge servei que explica la Universitat de Barcelona, n’hi ha molt i en català, sinyors, mestres, experts… Cal la recerca i feina per envant.

No serà fàcil, mestres, que no ho serà. Potser per això és tan bell el nostre ofici.

La revolució inclusiva

En unes hores començarem les jornades de formació que organitza l’Escola de Mestres d’AKOE_educació. El 10, l’11 i el 12 de juliol serem al Col·legi Juan Comènius de València participant d’aquest encontre de mestres preocupats per millorar la feina que fan cada dia a l’escola. Enguany, el tema triat és un repte. Possiblement el major repte que haurà d’afrontar l’escola a curt termini. La inclusió. Una escola on tothom és benvingut, tinga la capacitat que tinga, tots sense excepció aprenen, no de la mateixa manera ni al mateix temps.

Per això, els experts diuen que calen actituds diferents, dels mestres i de les famílies. Cal voluntat, coneixement i ganes per canviar l’ensenyament tradicional, segons que explica en una entrevista un dels convidats especial a aquestes jornades, Joan Jordi Muntaner, catedràtic de pedagogia de les Illes. Els canvis que demanem, afectaran no només els alumnes amb necessitats, sinó a tothom. “En l’escola del segle XXI, els alumnes han de venir a l’escola sense marginació de cap tipus.”

Coral Elizondo, Antonio Márquez, Manolo Àvila, Jose Ramon Lago, i Joan Jordi Muntaner, seran els experts convidats enguany a somoure’ns la consciència, a mestres i pares.

A més de les ponències, durant les jornades es presentaran vint experiències d’èxit en escoles que treballen en favor de la inclusió. Només per aprendre d’elles, per conèixer que fan algunes escoles compromeses d’aquesta revolució, pagaria la pena de ser i participar d’aquestes jornades que organitza cada any l’escola cooperativa valenciana.

Més informació de les jornades ací

Perquè no us perdeu ni tingueu excuses, us deixem l’adreça d’on serem aquests dies.

Juan Comenius, c. del Músic Jarque Cualladó, 9 València (barri de Marxalenes)

 

Aprendre llengües a València

«El balanç del simposi és molt positiu.»

Ja hem fet balanç del simposi de llengües que ha organitzat la Conselleria d’Educació. Els mestres de l’escola que hi hem participat fem una avaluació molt positiva, del Pla de formació d’aquest equip en favor dels mestres, i d’aquest simposi. N’érem uns nou-cents apuntats, per bé que potser no n’érem tants en cada sessió. Els mestres han aplaudit cada ponència, i el final van tancar-lo a peu dret, entusiasmats per aquella cloenda dels joves de l’Institut Miquel Peris Segarra de Castelló.

La formació en llengües és clau, però els ponents i les experiències presentades van més enllà de l’ensenyament tradicional de llengües (enteses com a idiomes). Plantegen un ensenyament integrat que reclama molta formació dels mestres (en llengües), i en organització d’aula. Cal metodologia, donar la veu a alumnes que tenen, ells sí, llengües per ensenyar, i per aprendre, i fer que la diversitat que atresoren els nostres alumnes siga un motiu per aprendre i aprendre plegats. Podem curar el monolingüisme espanol, en avançar amb solucions per a l’ús de totes les llengües, sense exclusió, i cal ser conscients de la dificultat-complexitat de la situació valenciana, amb tants de mitjans, recursos i mala fel: el conflicte lingüístic valencià és un exemple europeu de primer ordre. perquè poques societats plurilingües tenen tants enemics com la societat valenciana. Tanta animadversió a aprendre. La líder del pp prefereix de fer cas al TSJ, encara que això signifique que els alumnes valencians no aprenguen tantes llengües. En canvi, els mestres preferim d’ensenyar llengües, per compte d’obeir jtges que tenen part en les decisions que prenen.

En general la societat espanola és molt reaccionària, i a València tenim molt escampada la patologia. Els mestres no només han d’ensenyar, alhora han de defensar-se per voler ensenyar. Ves si serà gros, que voler que més gent sàpia més llengües, s’haja de defensar com si fórem creminals. Una de les grans conclusions, de les ponències o de les taules d’aquest simposi és en els mestres. Els mestres són la clau. D’ací la importància de la seua formació inicial (universitaaaaaaaat!!).

«Ja hem dit que tenim un decret de llengües bàsic, moderat i d’acord amb les exigències mínimes d’Europa. Caldrà recordar que el tenim segrestat per un tribunal d’ordre espanol? “EL TSJ” La qual cosa confirmaria la creminalitat dls mestres?»

En aquesta adreça Storify teniu aplegades totes les intervencions, reflexions, aportacions, comentaris dels mestres via Twitter sobre les ponències, i els debats, un regal de Voro Gómez. Us en fareu una bona idea del que ha sigut un gran simposi sobre llengües.

Per molts anys.

 

 

Aprendre a ensenyar en un context plurilingüe

El professor Joaquim Dolz, que ens ha xerrat d’allò que tenia programat i d’allò que li ha semblat, és un narrador d’històries. De primer, s’ha demanat com era que l’havien convidat a parlar a mestres valencians (gairebé un miler) de com ensenyar llengües en contextos com el valencià, ell que fa anys que viu a Suïssa. Suïssa, per bé que també és un context plurilingüe, no té la complexitat valenciana, ens ha assegurat. Potser que per excusar-se la consciència, el professor ha començat a parlar del seu poble, Morella, de la seua iaia, que va anar just una setmana a l’escola per aprendre a signar, però que ja era plurilingüe, dels carrers del poble quan eren de terra, de Ximo Puig, que era veí de carrer i d’escola, i de llengua, perquè Ximo Dolz parla un valencià de Morella excels, sense contaminar, però ves que ha començat a parlar de com, “com” hem de fer els mestres valencians per ensenyar llengües, si partim d’un context d’una gran complexitat. Complexitat i conflicte, això vivim els valencians, segons ell, un dels conflictes lingüístics més vius. Ací ha explicat l’anècdota del taxista que l’ha portat des de l’aeroport al palau de les Arts, seu que acull aquest simposi sobre ensenyament de llengües. Si ell parlava en valencià, el taxista es feia el mut, conscient que es feia el mut. La imatge, un exemple de cada dia ben valencià, mostra la bel·ligerància del context en el qual els mestres han d’ensenyar llengua i llengües.

De petit, s’ha definit el professor Dolz, era cenciós (si no sabeu què vol dir el mot, aneu a l’Alcover-Moll, jo el faig servir de capçalera, diu). Doncs, bé, jo hi he anat i he trobat això:

CENCIÓS, -OSA adj. Que té ciència (Morella). «És un xic molt cenciós».
Fon.:
sensiós (Morella).

Doncs el xiquet que ha tornat a València, ara la veu de nou Cap i Casal, després de 38 anys. Així que València no és Suïssa ni tampoc és Finlàndia. És cap i casal. I ell era inquiet i cenciós i s’ha dedicat a la investigació. Per això fa anys que viu lluny del país, malgrat que l’havíem convidat a parlar de com els mestres del país haurien d’ensenyar llengües.

Per continuar allò que duia preparat, n’ha parlat del “Decret de llengües valencià”, que ha definit com a moderat i d’acord als criteris que marca Europa sobre les llengües i l’ensenyament. Un decret de mínims, ha dit també, però europeu. Ha deixat entreveure que estava en complet desacord amb un tribunal d’Ordre (TSJ), possiblement jo ho entés així, si fa no fa.

Entre més idees, Joaquim Dolz recomana de construir una competència lingüística col·lectiva, per això cal detectar les dificultats, els problemes, “què” torpedina aprendre. Per exemple, amb la raó, amb la raó científica, qualsevol troba fàcil de defensar això i allò. Però, amb l’emoció, amb l’actitud davant d’una llengua, no n’hi ha gaires arguments (cal que tornem a l’exemple del taxista?).

Si tenim dificultats per ensenyar? Home, Finlàndia, ja que ho dieu…, Suïssa, ja vós ho dic jo, són exemples que estan molt bé. Però a València té una realitat molt diferent; les dificultats són moltes i sòlides, vosaltres les coneixeu millor que no jo (en referència als centenars de mestres que l’escoltaven). La conflictivitat lingüística valenciana és un festival contra la idea d’aprendre.

Entre més dificulats, el professor va indicar que a València vivim una diversitat com mai no havíem conegut, a més que tot gravita entorn de l’anglés (una gravitació excessiva), , viviu una bel·ligerància lingüística important, n’hi ha un excés de burocratització… Cal, per tant, segons el professor Dolz, identificar tants obstacles per regular els aprenentatges…

Resum per arribar a concloure que:

  1. Aprendre a ensenyar a partir de les pràctiques dels mestres, que siguen motiu de formació… (fixeu-vos què funciona i què no)
  2. Privilegiar els usos de les tres llengües (el professor Dolz demana que els valencians han de dominar com a mínim tres llengües.)
  3. Adaptem els projectes integrats a la realitat lingüística valenciana.
  4. Cal elaborar un currículum ascendent (?)

—Això del currículum ascendent què voldrà dir?

 

(continuarà)