Processó d’escoles (1)

Els beats han tret a passejar l’escola concertada. L’escola concertada en la seua majoria és beata. Que a València això vol dir una església contra la llengua, contra la igualtat, contra els drets dels valencians. Contra la llibertat d’expressió. Perquè malgrat que ara ells es passegen lliurement, no van dir res, però res de res, contra el tancament o la prohibició dels mitjans d’expressió valencians.

Sí, les escoles beates (la majoria de l’escola concertada) són de xafarranxo contra la política educativa de la conselleria d’educació que dirigeix Vicent Marzà. Atiats per l’església espanola en general, a mans d’uns impresentables de vella sotana, o a mans d’un arquebisbe valencià que podria figurar en el rècor guinnes de la NO evolució (ell precissament no ve del mono, ni de l’anís), i amplificats per mitjans de pandereta (trieu i remeneu), reclamen els privilegis que els va regalar el franquisme i els va consentir la Transició.

Els beats reclamen una llibertat de tria, d’elecció, de política en definitiva que, ells, no han consentit ni respectat mai. Des que van guanyar la guerra contra la llibertat i la democràcia de la República. S’emparen en els poders de l’església, l’obscurantisme, el fanatisme i la cienciologia per atiar foc i traure el cristo gros. Amb amenaces. Perquè d’això en saben l’hòstia i van a hòsties. Que no estan per hòsties.

Davant la Seu dels valencians, a la plaça de la marededéu, exhibint la riquesa insultant d’una església valenciana de molt de patrimoni i d’escassa intel·ligència. Però molt escassa. Tots aquests escapularis no van eixir al carrer quan ens prohibien la llengua, o els mitjans valencians, o es destinaven recursos públics a afers particulars del partit que es manifesta de bracet. No van eixir a reclamar els recursos que els seus dirigents del pp destinaven a festes, luxes, putiferis (sí, també n’hi havia afers sexuals, del follar i el llepar) i esdeveniments que tenien tan poc a veure amb la caritat o la justícia social.

La veritat, els beats no tenen mesura. No han tingut mai mesura pública: els beats es creuen amos, encara, dels carrers per on fa passar processons i rosaris (que són espais públics que els deixem tothom, si és que vénen amb humilitat. Però els beats, en la seua majoria, no són humils, ni prudents, ni empoderats per la ciència.

Aquesta manifestació de mestres i directors d’escoles catòliques que reclama avui igualtat, o més recursos per a l’escola —o potser és que demana sanitat per a tothom o més serveis socials?—, no va eixir durant els vint-i-quatre anys de govern d’un pp valencià campió del lladrocini, la ruïna o la desatenció… Ni encara és el moment que hagen denunciat la major corrupció política dels últims trenta anys, a València. Al contrari: ells mateix n’han menjat i begut a la mateixa taula. Fent la vista grossa a l’excés i l’abús, perquè els convenia i perquè departien amicalment.

La disbauxa de la visita del Papa va ser consentida, aplaudida i celebrada per l’escola catòlica, l’església valenciana, i l’aristocràcia política i corrupta del pp. Sense caritat ni queixa. Cap ni una.

Una majoria de l’escola concertada valenciana és catòlica. Bé, és el seu ideari i potser que no puguem dir, o no volem dir, res més ara mateix. És un ideari privat contra la llibertat del laïcisme, pagada en un setanta per cent amb diners públics. Però parlem-ne. D’acabar amb els privilegis d’una vegada. Posem-los límit. Termini. I impostos.

Una majoria de l’escola pública valenciana té l’obligació (encara en el segle XXI), d’oferir religió catòlica com a servei pagat íntegrament amb diner públic. Parlem-ne. Encara avui, d’aquesta concessió a l’església, de tenir l’església a dins l’escola com una obligació. En canvi que l’església es negue a participar de les obligacions democràtiques de la vida pública, en concret quan incompleix normatives pel que fa als usos d’una de les llengües oficials. O quan incompleix obligacions tributàries del patrimoni, o d’altres obligacions que m’estalvie de denunciar. Parlem-ne de privilegis. O demanem als mitjans que els esbomben amb aital afany o submissió. Però a quins mitjans?

Si l’església vol batalla, oferim-la. Diguem-ne prou i juguem tothom amb igualtat. Amb transparència. Amb equitat. Sense la mentida, la falsedat i la conveniència política. Sense la desigualtat que els empara, ni els paradisos (fiscals i celestials) que els paga.

 

 

L’escola cooperativa

Captura de pantalla 2016-05-23 08.59.23Les cooperatives d’ensenyament valencianes faran una declaració institucional avui a València. Una declaració o manifest que en reclama la necessitat, com a models d’escola singulars, integrats, inclusius i compromesos amb l’entorn. El manifest, o declaració, és un treball col·laboratiu entre membres de diverses cooperatives, amb un convidat extern que fa de coordinador i animador d’idees, enguany el professor de filosofia, Alfred Domínguez. L’objectiu de la declaració és fer visible el món cooperatiu dins l’educació, ja que les cooperatives han estat capdavanteres de transformacions socials, creadores d’una ampla xarxa de cooperació entre escoles, i un exemple d’implicació amb el territori, la llengua i els models d’avantguarda. Algunes d’aqueixes cooperatives van nàixer durant la dictadura i formen part de la història d’aquest país i de la seua escola, com La Masia, que va ser la primera, en nàixer el 1968. La passió per l’escola, per l’equitat o per la distribució de responsabilitats en són trets comuns, i avui es vestiran de diumenge per presentar a la societat valenciana la importància del seu paper present i futur. Enmig del xafarranxo que les escoles catòliques han conxorxat contra la conselleria d’educació, reclamant els privilegis que van heretar del franquisme, les cooperatives d’ensenyament som un model d’escola concertada que sí que defensa la justícia social, l’ensenyament de llengües sense exclusió, entre més la llengua dels valencians, la transformació social, i la millora de la societat. Una vocació de servei públic responsable, sobri i crític.

Si no us voleu perdre els detalls, i voleu tenir en mà aquesta setena declaració educativa en favor de l’escola i del cooperativisme, ens trobareu a les 19.00h al Centre cultural i esportiu de la Petxina, a València.

Per què ens maltracta espana?

Anit Espanya amagava Catalunya a través de mitjans privats. A molts mitjans privats ja els convé aquest paper, són consentits per un model espanol que els fa servils, i llepaculs. Espana fa anys que amaga València també. Prohibint-li mitjans si són en català, afavorint tot de mitjans si són en espanol, millor si són servils, i llepaculs. El TC també li fa el joc brut. Encara que no és un mitjà privat (no l’és?), declara legal un finançament que és un insult contra València. El TC és també un insult, contra els valencians. N’hi ha més que fan aquest paper d’amagar-nos, descaradament i barroera. L’església, en general, la banca, els poders de sempre, els corruptes, els ambaixadors, la majoria de funcionaris, n’hi ha un exèrcit sencer que amaguen la realitat. Contra València, contra Catalunya. I aqueixa és una evidència que no som com ells, per això atien el maltractament. Descaradament i sense dissimular. És una qüestió de temps. Aquest maltractament acabarà com acaben aqueixes situacions. No tenim més remei, si volem salvar-nos dels colps, de l’amenaça continua. No tenim cap més remei, si volem ser respectats. O sobreviure a colps de colps. O viure.

Espana contra Catalunya: només és futbol

índex1 El de diumenge ja s’ha convertit en el primer partit Catalunya contra Espanya.

2 En el partit de diumenge allò menys important és el resultat.

3 Si no podem portar les banderes… Portarem la llengua, la nació sencera, la força, la llibertat i l’ànima: “A fer la mà el resultat!”

4 Aquest partit ja l’hem guanyat abans de jugar-lo. Ara eixirem a gaudir-lo.

5 Cada colp que jugarem contra espanya el menys interessant serà el resultat, sinó saber que juguem amb les mateixes condicions, amb tots els ets i uts. “A fer la mà perdre o guanyar”

6 Els regalarem el públic, l’àrbitre, el baló i les dues porteries: aaahhh, el primer partit que serem independents, tan diferents com som!

7 I millor encara: en acabar el partit, regalarem la copa a espanya, perquè se l’enfiten, tu!

8 Com podran entendre que somriurem, que la nostra victòria no és aqueixa del partit, no, sinó la de saber que no ens acovardirem mai més.

9 Però si han perdut dotze a zero, s’exclamaran!

10 I nosaltres continuarem rient i rient, i rient. Rient per sempre més.

11 S’haurà acabat el partit i començaran de veritat uns altres partits més importants i de major goig.

12 Gol, gol, gol, gol, gol!

13 La diferencia és que ací, sí, valdran totes les banderes, totes sense excepció. Tret d’aquelles que eren i són la vergonya d’europa. Ara i en el segle XX.

13 Gol, gol, gol… En els minuts de descompte. No n’hi haurà descompte mai més. Tot serà temps nostre, completament nostre. Per molts anys. Anys i panys.

14 A quina hora juguen ells? Perquè nosaltres ja fa temps que som al camp…

Europa no és dels polítics

Euromachine_caretllbaixaCom ja no sabem parar ni estar-nos quiets ni evitar el bullitori ni l’encesa ni el cant ni el clam, aquesta setmana especial som acollidors del Projecte ‘Euromachines’ que organitza el Comittee Europa, un aplec d’instituts que celebra enguany els 25 anys, a València. Entre més hi ha instituts polonesos, alemanys, danesos holandesos i valencians. Uns dos-cents joves que són repartits entre els tres instituts cooperatius de València que hi participem del projecte: Juan Comenius, Escuela2 i Escola Gavina. A partir d’una representació de benvinguda senzilla però ‘estilosa’, i a partir d’una campanya que ha llançat l’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera, hem reincorporat el lema «Escolta Europa: els drets humans no es negocien».

Sembla que més enllà dels polítics que ens governen —quanta misèria ens tocarà partir encara— la societat civil europea acolliria amb major facilitat i sense condicions tots els refugiats que fugen amb motiu del seu país i de la seua llar. Ací, sense excepció, la mostra d’escoles que hi participem són d’aquest parer. Els polítics en la seua majoria, com gairebé sempre, van a remolc d’altres interessos, sempre funestos i mai en favor dels ciutadans als quals diuen servir.

Això mateix, Euromachine, els drets no són negociables. Ni els pobles, ni la gent. Els polítics, sí.

Premis literaris escolars: quin jurat

PREMIS LITERARIS ESCOLARS
Em demanen que presente els membres del jurat dels premis literaris escolars Francesc Peris i Valls, i no em negue de cap manera a descriure’ls, un per un, perquè poques vegades tenim la sort d’aplegar un equip tan divers i pluridisciplinar en favor dels textos que fan voluntàriament els alumnes de Bétera, als quals va destinada la proposta literària. Anys enrere, Bétera tenia uns altres premis literaris de volada, que organitzava la biblioteca i la revista Celobert, eren d’àmbit comarcal però no van durar gaire, i aquests d’ara són en bona mesura un acompanyament lloable dels Sambori que cada any proposa Escola Valenciana. En aquests premis dels quals us parle, els membres són:

J. Miguel Ricart Bonastre, Bétera, fill de forner com el poeta Estellés, director durant anys d’una companyia de teatre popular de nom ‘Pepeta Ricart’, una institució a Bétera. Miguel ens aporta la visió popular, l’admiració d’un home per textos escolars tendres encara. Una experiència vital en una lectura atenta i de detall.

Pep Ricart Leal, Bétera, és una veu professional d’aquest país, actor i director, lector que en un altre país o context es rifarien per destriar el gra de la palla dels textos considerats universals. El primer luxe sens dubte en un premi escolar d’aquest calibre.

Frederic Ibàñez Arnal, Nàquera, periodista, és la l’actualitat, la notícia i la tria per textos que expliquen, poemes que són un relat, que apunten una vida sencera, en cada vers.

Manel Alonso i Català, Puçol, escriptor de llarg recorregut, franc, honest, sense aquella mirada de gairell de molts escriptors professionals. No li cal. Tot terreny: assaig, relat, vers, ens aporta la professió.

Raquel Ricart Leal, Bétera, escriptora, una de les veus narratives indispensables ara mateix de nord a sud. Narrativa, ofici, poètica, una exigència per la llengua poc habitual, per la llengua i per cada història. Un altre luxe impagable, en aquest jurat.

Alexandre Navarro Tomàs, Nàquera, poeta. L’últim dels poetes del Camp de Túria, i per çò la veu autoritzada en tots els sentits mètrics o asimètrics, com a poc és el nostre rombocoedre de Minsk (!), una veu culta i sàvia del jurat, per això mateix el secretari de totes les actes.

Albert Dasí i Aloi, Bétera, la veu del mestre, més o menys autoritzada però animosa dels versos i la pedagogia; de vegades els mestres corregim poc, els alumnes, massa poc. I els arbres s’adrecen de plançons.

L’objectiu de tot plegat és continuar escrivint. Enguany en el lliurament a la Casa de la Cultura de Bétera (un dels actes culturals de major projecció i sobrietat) el jurat volgué animar els autors, tost els participants dels premis, els premiats i els no premiats, a continuar escrivint, malgrat el jurat mateix. Què fa que un vers o un altre puguen guanyar? De vegades, l’atzar, de vegades l’oreig final d’aquell matí de decisions de vegades motivades per un ànim, una encertada defensa o una referència concreta a aquella expressió. Cal continuar escrivint, perquè és en aqueixa expressió del jovent, alguns molt infants, que ens retrobem els mestres, els escriptors, els poetes, els novel·listes, els forners, els llauradors, els actors, ens emmirallem en la nostra infantesa quan teníem el goig de pensar que de grans volíem escriure. Malgrat que només uns quants ho van aconseguir, escriure professionalment o de manera amateur, per expressar-nos, per explicar-nos el món, per comprendre’l.
És l’objectiu final d’uns premis literaris escolars, més importants que no els premis professionals: que continueu escrivint, per viure o per passar-ho bé. Per sentir el goig de sentir-vos quan escriviu.

 

És primavera cada dimarts

 

IMG_3544Els iaios eren en un dels envelats del riu, però els havien convidat a presentar la història del seu moviment en un altre envelat: a tocar de l’escenari principal, a sota del pont CalatraveTelaClave. Arriben esbufegant i justets de temps. Quaranta-cinc minuts de veu per explicar setanta anys d’història. És això que els havien donat, als membres eterns i incombustibles del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular del País Valencià. I ves que s’han dit titoaes en els quatre o cinc congressos que hi ha hagut en aquesta fira. Però aquests iaios només tenien tres quarts per explicar la seua vida i la seua escola. Roser Santolària, Ferran Zurriaga, Adela Costa, i la jove Xusa (MariaJesús mestra de filosofia a Godella, Horta Nord), havien d’explicar la trascendència del seu moviment, encara ben viu al nostre país. Els quinze minuts de Roser pagaven els tres dies de PrimaveraEducativa. Aquell coratge de mestra és d’una exquisidesa que només guarden els perfums inimitables, els flascons d’or. Roser és el Vellocí de la pedagogia valenciana. Són els nostres pares de la gran pedagogia, sens dubte, si considerem que Carles Salvador, Porcar, Soler i Godes, eren els iaios. I cada dimarts es reuneixen a València, malgrat que passen els setanta anys, o més encara, cada dimarts fam Primavera a l’Octubre, sobre l’escola i les tècniques Freinet tan presents i necessàries, avui. Roser Santolària hauria de passar per cada escola d’aquest país, per parlar amb tots i cadascun dels claustres valencians: de l’escola infantil a la universitat, per obrir el meló de les essències d’un mestre amb ànima. “Topar amb Freinet i les seues tècniques és una de les millors coses que m’han passat en la vida”, diu Roser mentre mira l’auditori (trenta mestres escassos) i ens convida a l’assemblea, al repte de la setmana, a posar els alumnes com a objectiu principal, a animar la creativitat, la decència, l’honestedat pedagògica, la llibertat… Ferran Zurriaga va parlar de Francesc Ibernon i les invariables, de la necessitat que cap mestre treballe individualment, “pobre d’aquell mestre que no sàpia treballar en equip”, i de la necessitat de formar-nos com un cos únic (!). Sobretot de formar millor els mestres, una cosa que fa cinquanta anys que reclamem a qui podia haver orientat millor al formació dels mestres en aquell moment de la Transició de traïció.

Un cap de setmana boig, no sé quantes vegades he vist el conseller Vicent Marzà en congressos, inauguracions, ponències, premis, activitats, que caldrà posar-lo a remull perquè demà puga respirar tranquil, si és que aquest país té mai descans, amb tanta cosa com li va en contra… Per exemple, sabeu quantes hores dedicarà TV3 a això d’un autobús de jugadors pels carrers de la ciutat? Sabeu quantes n’ha dedicat a l’escola dels valencians? Si és que nosaltres mateix som l’enemic i la contraescola.

Companys i sinyors honorables de la conselleria, malgrat els detalls i els millorables, per molts anys!

València aposta per l’escola

Captura de pantalla 2016-05-14 a les 16.08.53 ’El programa d’aquesta primavera ‘WeekEnd’ és tan divers com extraordinari, que és impossible de seguir-lo completament.’

M’he pensat quin títol és encertat per descriure què passa ara mateix a València, aquests tres dies de maig: des de la humilitat dels mestres freinet d’en Ferran Zurriaga a Carme Miquel,  a l’excés de l’actual Conselleria d’educació, hi ha una distància de quilòmetres amb suficient superfície per encabir 1.500 activitats relacionades amb l’ensenyament. Una brutalitat, sens dubte. Però també ha d’haver-hi mesura i límits entre termes,. Que ja sabeu com som els valencians, que en pensar-la la fem. Algú va decidir de traure tota la intel·ligència pacífica de l’escola. Però tota semblava poca. Així que hem triat un ‘excés’ intitulat oficialment #PrimaveraEducativa, com si volguérem transformar-nos en finlandesos durant un cap de setmana. De l’escola infantil a la Universitat, passant per escoles i instituts, de públics i de concertats, amb els ajuntaments, les diputacions i la Conselleria d’educació mateix, tothom s’hi ha conxorxat per mostrar-nos el moviment escolar més viu a Europa ara mateix: l’escola dels valencians.

El programa d’aquesta primavera ‘WeekEnd’ és tan divers com extraordinari, que és impossible de seguir-lo completament. Conxorxa o bogeria, torna a abonar que els valencians no tenim sinó fanecades de mesura, i un pam com una casa de gran. Com si dilluns s’hagués d’acabar el món, l’equip del Conseller Marzà ha organitzat i coordinat en un cap de setmana tanta activitat com serviria per formar els mestres valencians durant un any sencer, però l’entusiasme polític del seu primer any, l’ha portat a abocar el cabàs de vuit anses. Com no podia ser d’una altra manera, milers de mestres hem respost per l’escola, en participar d’una fira que voldria ensenyar d’un colp de quina cosa som capaços, els valencians, quan ens posem de veritat. Però és impossible. Perquè ni nosaltres no sabem de què som capaços.

Quatre o cinc congressos en diferents espais de la ciutat, un riu sembrat d’envelats que acolliran tallers, taules redones, xerrades, exposicions, concerts, representacions, amb la col·laboració dels museus, els instituts, i un sac de voluntaris que vetlaran perquè les coses rutllen. Sense estar-nos de res, València farà escola. L’objectiu és ensenyar al món, i de primer als valencians, tants anys de treball i investigació a l’escola, ara que hi ha una política favorable envers l’ensenyament. Enmig de no poques dificultats de pressupost, traiem múscul pedagògic, sense oblidar-nos que gran part del fruit és gràcies al moviment d’Escola Valenciana que fa anys trau l’escola més entusiasta al carrer. Cada any, centenars de milers de valencians festegem les Trobades de nord a sud.

#PrimaveraValenciana és un aparador de fira excels, magne, immesurable,  l’excés en un primer any de govern que aparenta solidesa i consistència, malgrat que n’hi ha espais i aspectes que caldrà corregir. No serem nosaltres que farem el cul gros d’uns mitjans que tiren en bala, però el curs vinent caldria més calma, i equilibri i continència que ajude a garantir que ens aprofitem amb major substància de tot plegat. I evitem de perdre de vista l’essència, per detalls que desllueixen el propòsit més honest i prioritari: una aposta ferma per l’escola i l’educació.

[avui una opinió contundent a Vilaweb]

El 13, Primavera Educativa (1)

CARTELL1Més de 1.500 activitats en favor de l’escola? A València? Però que us heu tornat bojos, els valencians? Sens dubte. Som bojos, els valencians. Ens vindrà d’herència. Bojos rematats. Bojos cap i tot.

Entre més coses, ens hem convertit en el moviment escolar més viu a Europa i aquesta #PrimaveraEducativa, un superprograma farcit de congressos multidisciplinars, n’és una mostra més: una gran fira o excés, farcida de parades, envetlats, conferències, debats, tallers, exposicions, comunicats, lectures, teatre, música, en favor de l’escola i els mestres, un excés fruit de tants anys de treball a l’ombra, amb Escola Valenciana, guanyant els carrers, els pobles, les comarques, per tants anys com l’escola havia sigut sotmesa a una pressió com enlloc no havia passat. Aquest esclat firal, primaverenc, excés de perfum i d’escola, és un producte col·lectiu de milers de mestres i d’escoles que no ve d’un o dos dies: a València feia anys que treballem incansablement contra els mals vents i els polítics pocapena. Fruit d’una incansable lluita de mestres i pares per ensenyar, que va començar en els anys trenta del segle XX (abans fins i tot), amb aquell grapat d’entusiastes mestres valencians que aplega Alfred Ramos en “Mestres de la impremta” —també tindran parada i taller i taula redona els mestres freinetistes més grans i més joves (la mitjana dels setanta anys no els espanta), i van continuar durant el franquismes mestres que treballaven d’amagat, gairebé clandestinament, i va continuar amb les primeres escoles d’estiu dels anys seixanta i setanta, amb els Aplecs, i una renovació pedagògica que s’avançava a una falsa transició covard i temorenca. Els mestres per endavant. Com gairebé sempre. Potser que no tots, però molts i molts.

Així que avui comença la festota: congressos d’humanitats, de llengües, de ciències i e matemàtica, d’inclusió, d’innovació, de pedagogies a dojo, història amb substància, amb suc al riu; aquell llit eixut i florit acollirà quilòmetres d’activitat, el major entusiasme educatiu ara mateix a Europa: som els valencians, poca broma. Potser que no ho sabem fer d’una altra manera si no hi ha excés. Perquè, com diuen els pares —ma mare ho deia a taula—, el que sobra fa la festa. Benvinguts. Per molts anys, l’escola!

PlanoL

#Primaveraeducativa

Esl mitjans no els esperem, sinó per venir a recollir les sobres, va així més o menys. Els valencians no tenim mitjans propis, d’una altra manera seríem portada, editorial, matí a la ràdio, a la nostra, els mestres i l’escola… Però, a quin sant! Als mitjans no sembla que hi haja mestres, almenys no hi ha mestres amb l’entusiasme de l’escola que parlem. Nosaltres els valencians.

El 8, plou

Com cada vegada que plou, fem una festa, malgrat el ploure desmaiat i lent, que sembla que la pena no és suficient encara. Però plou, i aquest ploure ja mereix l’apunt i la referència. Segons que diu l’Observatori Conarda, fa més de dotze hores que plou a Bétera i encara no hem depassat els vuit litres. És impossible que ho faça amb major desgana?, Sí, que no ploga res. Però res de res. Malgrat que jo he corregut a tancar tots els regs del camp, per estalviar-me un parell de regs per degoteig. Si sumàrem els milers de llauradors que hauran pegat a tancar l’aixeta, sabeu quants litres ens estalviaríem, aquesta setmana? Que no queden tants milers de llauradors? Possiblement! Però segons Avamet ha plogut més per l’interior, així que potser les reserves d’aigua seran més segures, moltíssim més, amb aquests pluges escarransides pocapena. Tant ho són, de dissortades, que ara mateix plou, en canvi cap dels dos observatoris de Bétera ho constata, que no banya ni els pots-recipients que han d’agafar l’aigua. Potser que siguen pluviòmetres massa pocs sensibles, o desentrenats, o potser que ploga vi, en comptes d’aigua, i el vi els desbarata. Ves a saber. Però he trobat de major emoció parlar d’aquest ploure malparit que no del concert extraordinari d’anit a Benaguasil, la Bohème de Puccini, malgrat tants incidents com vam patir, sobretot els músics, amb la caiguda del llum, l’error del so o el desmai de l’home que va tenir un ai, que feu parar l’orquestra gairebé al final: ni parlar-ne de la presentació de MIRADES, ni del documental CALDERONA… No. Abans de de res, aquest ploure ínfim, minúscul, invisible als ràdars d’AVAMET, però majestuós i tan esperançador. Vuit litres! Vuit! Quin regal. Quin regalàs per al camp. Per a la serra. Per a l’esperit. Per a l’ànima. Plou encara a Bétera.