VII Nit Estellés a Picanya

carmelaAnit la pluja i la descàrrega de llamps no va impedir el recital a Picanya. Vam parar les taules dins l’Alqueria i vam sopar drets, després per torns, vam pujar a la cambreta a llegir. De primers, els xiquets i els mestres, després els joves de l’institut Enric Valor. En la segona tanda, vam canviar els lectors i el públic, però la llotgeta sempre era plena, amb aquell silenci necessari i sobri per escoltar la poesia del nostre poeta major. Els xiquets ho van fer de categoria, van llegir que ens van emocionar i el director de cerimònia, el poeta Lluís Roda, diu que hem d’aprofitar aquesta embranzida lectora estellesiana per ordir una mena de concurs lector en veu alta, per guanyar qualitat recitadora, perquè els alumnes de les tres escoles i de l’institut ja són una bona mostra de bona lectura pública, perquè si n’hi ha altres esdeveniments per això i allò, amb gratificacions, per què no ho hauríem de fer pels lectors, pels bons lectors de poesia?

lluisRodaLluís Roda no és només el mestre de cerimònia, anit especialment calia un coratge especial, amb l’aiguat i el castell de llamps que encenien el cel i tanta gent com ens havíem aplegat pel poeta Estellés. Lluís ens va animar, il·lusionar, acomboiar, i van anar caient les sorpreses i un regust especial a l’encert d’haver-nos quedat malgrat aquell oratge: ell havia convidat la poeta Maria Fullana, que ens va llegir cinc poemes propis acabats de traure del forn, va encomanar al professor Juli Avinent que presentés Sor Isabel de Villena, i ell mateix, el peta Roda, va presentar-nos Ramon Llull, no volia deixar passar l’oportunitat de l’any Llull en aquesta Nit tan especial a Picanya.

Dos moments molt especials, a més a més: el record viu de Vicent Pastor, amb les paraules de Xelo Alòs, una altra ànima cultural imprescindible del poble, i el cant assimilat que Carmela, de l’escola d’adults, va fer imitant Ovidi en cantar Estellés. La Nit Estellés a Picanya sempre té aqueixa sorpreses, són un luxe, un nivellàs, un regal que va guanyant perquè s’hi posa molt, i el mestre de cerimònia ens fa mantenir-nos vius de tanta sort.

Nosaltres, els alumnes, perquè les mestres de l’escola van preferir de quedar-se a casa, vam llegir Coral Romput. Particularment, trobe que és una de les joies poètiques més genuïnes. Ovidi ja ho va descobrir fa molt. I nosaltres, els valencians, potser que encara en podríem aprendre una barbaritat. Estellés, Coral Romput, Ramon Llull, Isabel de Villena, Maria Fullana, Lluís Roda, Juli Avinent… Literatura de lo alto, sinyors.

 

El decret valencià de llengües (2)

El valencià som l’únic país del món occidental, no sé si exagere, que una família pot decidir contra l’escola, en negar-se que el seu fill aprenga una de les llengües. Justament la llengua més genuïna del país. Genuïna o no, la família és la primera a pensar en categories, principals, secundàries, últimes, sobreres… A pensar en llengües de primera, de segona, de tercera categoria… Malgrat que, com diu Carme Junyent  en un article que us recomane de llegir “La lingüística europea ha maldat de totes les maneres possibles per trobar llengües subdesenvolupades o, si es vol, per demostrar que les europees són les més perfectes de totes. El fet és, però, que mai ningú no ha pogut demostrar que hi hagi una llengua millor que una altra i això ens demostra que les llengües són com són més enllà de la voluntat dels parlants.”

Per tant, aquesta voluntat d’una o més famílies contra el coneixement dels seus fills fóra similar a acceptar que una família es presentés a l’escola i digués, amb contundència:

—Al meu fill no vull que li ensenyen matemàtica.

Sí, això és efectivament el que passa ara mateix, i el que sembla que el decret valencià de llengües que entrarà en vigor l’any que ve, no resoldrà. Au, doncs, caldrà conviure amb escoles fonamentalistes, mentre els pares tinguen autoritat per rebutjar una part del coneixement present i futur del seu fill. Fóra com dir:

—Vull que el meu fill siga analfabet perpetu. Com jo mateix.

Doncs, au, respecte per la voluntat analfabeta d’uns quants homes que es diuen pares.

 

El decret de llengües valencià (1)

La conselleria d’educació ha anunciat un decret per millorar l’ensenyament de llengües a l’escola. Només que he llegit les notícies, els resums, allò que uns quants mitjans van destacant què serà més o menys polèmic, i algunes aportacions d’especialistes que ja prediuen que avançarem poc. N’hi ha una majoria de primers lectors que coincideixen en la voluntarietat i la llibertat dels centres, a l’hora de triar (trair) entre els sis itineraris previstos.

Encara toque d’oïda, així que no em puc comprometre totalment, però no voldria deixar passar més hores per qüestionar-nos uns quants detalls i unes quantes línies generals.

Els valencians partim d’una situació de desigualtat tan grossa en l’aprenentatge-ensenyament de llengües que cap decret no resoldrà la situació a curt termini si ens comparem, per exemple, com aprenen llengües els alumnes d’Europa. Ni a curt ni a llarg.

És veritat que un decret més agosarat facilitaria l’avançament del valencià a l’escola, minvaria la desigualtat, fins i tot pot ser que aprenguérem millor les llengües adoptant els models holandesos, danesos, o nòrdics. Però en la situació política general que vivim, és impensable un salt qualitatiu en favor del coneixement, de les llengües sobretot.

Els decrets tampoc no resolen el nucli del problema. Perquè si bé l’escola pot comptar amb bons mestres, amb mestres valents, i amb el suport total de les famílies, comptem amb uns mitjans de comunicació miops, monolingües i, pitjor encara, d’una mediocritat intel·lectual de pena. Els models socials per a l’alumnat semblen extrets de la postguerra ideològica. No ajuden els joves a posar el coneixement en el seu horitzó prioritari.

Pel que fa a la resta de variables que influeixen en l’aprenentatge de llengües, patim una societat que ha heretat la màxima neofranquista ‘parle’m en crestià’, que amaga un rebuig general a aprendre, a conèixer, a compartir el coneixement foraster, a voler saber per fel de saber. Anar al bar, al futbol, de festa esbojarrada, sí; aprendre per goig, l’1%.

En molt poc temps, els valencians hem avançat en molts detalls, políticament. Però no sé si són suficientment perceptibles. Sense decret, quan entres en l’edifici Prop o en la conselleria, tothom vol parlar-te en valencià, fins i tot els de seguretat. Però fins i tot això s’acabarà. Un altre detall, algunes escoles fa anys que proven a canviar la tendència, perquè els alumnes puguen ser d’un nivell europeu acceptable. Difícilment. I pitjor: fins i tot els alumnes d’escola valenciana (sense excepció), que han aprés en un model d’immersió ric i efectiu, perden el dret i la voluntat a la mínima en situacions diglòssiques. No s’hi troben còmodes, ni realitzats, ni exitosos, ni res de res, en la llengua dels valencians.

Sense haver entrat encara a fons, qualsevol decret que no apunte a una escola bilingüe valencià-anglés (de castellà ja en mamen de sobres), farà curt. Però tenim un govern valencià a tres bandes, unes corts encara amb molta pudor, sense mitjans valencians ni públics ni privats, i prohibida la resta de possibilitats. Encara és aquesta la política de la qual eixim, i el franquisme governant-nos en funcions des de la meseta.

Sí, ens caldria major gosadia. Perquè si ‘ells’ tornen, no tindran mirament a passar el sunami feixista amb decrets, normes i lleis.

 

Escola, innovació i dubtes

El 30minuts de TV3 ha oferit un especial sobre l’escola i el moviment que aglutina “Escolanova21″, a partir de l’experiència de quatre escoles de Catalunya, tres de religioses o confessionals, que destinen molts esforços a treballar per projectes. potser que no hi havia més escoles laiques, per posar de model a tot Catalunya? I allò dels projectes, voleu dir que Freinet, Dewey o Montessori, entre més mestres entusiastes, no van proposar de canviar l’escola, per aquest cantó de les metodologies?

Des de València vam voler participar d’aquella primera formació-moviment, per agafar-nos al tren de la innovació, i perquè n’hi havia escoles amigues que coneixíem i ens van animar a participar-hi: però l’organització de l’Escolanova21 ens van dir que no, que allò era per escoles de la Catalunya estricta, així que les escoles de la resta del país no podíem participar-hi. Au, doncs, els vaig dir, adéu siau i bon profit. La innovació d’aquests novíssims del 21 no servia per al país sencer, i les escoles del país valencià i de les illes havíem de quedar-nos fora, malgrat que fa anys que col·laborem en projectes comuns, escoles de tot el territori. Potser que no tinguen la idea clara de país, aquests de la innovació? Innovació, doncs?

En el programa he escoltat alguns usos de la llengua que, ho creguen o no, s’ho haurien de repensar, perquè només per la llengua i la fonètica, de segur que guanyàvem. A més, dels quatre models presentats, dos no són del coneixement compartit, si no és que pagues l’impost de l’entrada a la visita, i un altre impost si vols rebre materials o maneres de fer. Un article de Xavier Diez als blogs de MésVilaweb, alertava d’alguns detalls, d’aquesta organització, malgrat que jo considerere que tenen uns objectius i uns reptes tan envejables. Però començar sense tenir en compte una part important del país, on hi ha grans aportacions d’innovació educativa, és començar la casa pel terrat, o començar amb una idea política determinada.

Potser la millor frase al programa és quan aquell mestre diu que hem d’ensenyar d’una manera que ningú no ens ha ensenyat. Ves si l’escola ha de repensar-se cada dia. Malgrat la innovació.

Un llamp enmig d’una llarga nit

celdestiu“El pensament no és més que un llamp enmig d’una llarga nit, però és que aquest llamp ho és tot.” Henri Poincaré, matemàtic
Quina és la missió de l’escola?, em demana Maya a la classe. Ensenyar a llegir i a escriure? No, no, això és queda curt, l’escola ensenya més coses?, ensenyar a calcular, doncs?, encara més coses… Ensenyar i aprendre?, entrenar els xiquets i els mestres en un pensament intel·ligent?, no oblidar per a què és l’escola?, aprendre en llibertat?, viure des de menut la democràcia per participar activament del compromís social?, aprendre a tenir una actitud optimista davant la vida? Poincaré s’interessava per tot, ho aprenia tot, revolucionava les teories, ho pensava tot en gran… I cometia grans errors, també. Així que l’escola també s’hauria d’interessar per tot? I revolucionar les idees? I entrenar-nos a pensar-ho tot en gran? Però qui és responsable de decidir si volem una escola d’aquestes característiques o una escola més esquifida, com dicten les normatives o les lleis? I si les idees dels mestres són més amples, per què hauríem d’enfaixar l’horitzó de l’escola a propòsits menys ambiciosos? No som capaços, els mestres, després de 25 segles de coneixement, i segles de grans pedagogies, de bons matemàtics, i filòsofs, i artistes, de decidir la millor escola? Una escola que contribuirà a pensar, a potenciar que els xiquets siguen millors, més capaços, de major audàcia, de grans reptes intel·lectuals…, o ens haurem de conformar que uns altres decidisquen quina escola, en canvi d’ideologies ràncies sense substància? I si comencem a pensar aquesta llei valenciana d’educació amb l’ambició dels grans gegants del coneixement combinats amb els mestres bons del segle XIX i XX? I si l’escola fóra aquest espai del llamp enmig de tanta foscor?
- foto de Betlem, estudiant universitària d’enginyeria (UPV)
- textos en itàlica o remarcats extrets d’Oda a la imperfecció, de Cédric Villani

Un malson productiu

Anit em vaig desvetllar. Un malson em va despertar de colp. Potser perquè m’havia quedat a veure una pel·lícula amb el meu fill sobre un creminal que disparava a tort i a dret amb permís de matar fins i tot l’aire que respirem. Una banalitat de sang per sang i finalment tothom perdonat, fins i tot el creminal protagonista. Potser m’he desvetllat perquè una amiga m’havia demanat un titular per a una conferència: vull un bon titular, em va dir, per a una conferència sobre la violència i com la podem aturar des de l’escola, voldria que vingueren els mestres, per suposat, però també la policia municipal, les ames de casa, els treballadors socials, les dones maltractades, els adolescents… Tots en un sac, en una sala, vull dir. Escric quatre o cinc exemples de titular, malgrat que cap no en convenç completament. Continue desvetllat, així que em mire els piulets de la matinada, n’hi ha un que em crida l’atenció, un article a @Catorzecat Cultura viva, sobre una conferència que van convidar a fer al seu institut a l’escriptor David Foster Wallace: “En els vint anys que fa que em vaig graduar, de mica en mica he anat entenent el que hi ha en joc i he vist que el clixé humanístic sobre «ensenyar a pensar» de fet era la manera taquigràfica de referir-se a una veritat profunda i important. En realitat, «aprendre a pensar» vol dir exercitar un cert control sobre què penses i sobre com ho penses. Vol dir ser prou conscient i estar prou alerta per triar a què pares atenció i triar de quina manera construeixes sentit a partir de l’experiència.” Foster Wallace apareix al llibre de Nuccio Ordine “la inutilitat d’allò inútil”, un quadern que també recomane als mestres, però Foster Wallace tampoc no era l’optimisme, malgrat que hom el considera un gran narrador. Continue desvetllat, més encara. Així que pare atenció en un altre article de la mateixa revista “El veritable assassí de Marilyn Monroe“, de Montse Barderi, i continue més desvetllat, però trobe que ha pagat la pena, l’ensurt del malson si m’havia de trobar en aquests dos articles. Jo us els recomane, malgrat que us puguen desvetllar. Millor això que no haver de passar per un malson.

Espana no és Catalunya

La frase ha girat. Fa uns anys l’haguéssem construïda al revés. Ara, no. Ara podem dir que Espana no és Catalunya. Perquè espana no té aquest tremp, aquest coratge, aquesta força que veiem cada any al carrer. Aquesta joia que viuen els catalans, espana no la té enlloc. I si en té una mica, d’aqueixa joia, és per coses tan diferents que no les voldríem valorar. Políticament, aquest repte de la república catalana, manté un somriure en una majoria de catalans, que no s’hi veu enlloc. A espana, no. A espana, a tot estirar, hi ha el pp, aquest xitxarel·lo de president en funcions, també hi ha ciutadans, aquella hipocresia feta partit polític, i uns reptes a curt termini que cabrien en una butxaca amb forat. No hi ha reptes d’il·lusió, ni coratge a construir res, a espana. En canvi, cada colp que els catalans celebren la seua diada, l’11 de setembre, el país es mou encés amb aquella fita de la independència amb goig i un somriure d’orella a orella. Pacíficament i democràtica. I com respon espana, al coratge i a la il·lusió?, amagant el que passa, desinformant, ficant el cap en terra per no mirar, mentint en la majoria de mitjans, públics i privats. És aquesta contrapartida al somriure i a la il·lusió catalana: espana s’ha d’amagar en la tristesa, l’amenaça i la torpesa. Mentre Catalunya fa net, alena, i obri els ulls a un món nou que espera carregat d’esperança —la llibertat ha d’ésser això—, espana esgrimeix la caspa, els tribunals, el càstig o l’insult. I les frases dels menistres tan desafortunades com imprudents. Perquè no té arguments, espana, que no n’hi ha arguments possibles contra el desig de llibertat. Ací tenim un estat en funcions contra una nació a punt de proclamar-se lliure. Ves si poden ser la mateixa cosa. O volen pretendre la mateixa cosa.

Ja podem preguntar-nos què pesa més, en aqueixa balança, no? I vosté, en quin dels dos plats hi voldria ser?

Només la independència tornarà la dignitat als valencians

Unes hores abans que el parlament espanol desestimés proclamar Rajoy, el pp havia oferit als valencians de millorar el finançament si els votaven. Vaja, la promesa era això només, fum de botja i nova almoina per a comprar molles. És així com ens consideren i se’ns considera, als valencians, uns arreplegats que ens conformarem amb les molles, com gairebé hem fet sempre; perquè altres vegades no hem rebut ni les molles.

N’hi ha valencians que esperen que espana ens millore el finançament per a poder sobreviure. Tothom sap, fins i tot els que governen en funcions, que sense això no aguantarem gaire. No aguanta el paisatge, ni la indústria, ni l’art, ni l’ocupació, sobretot perquè amb el robatori dels últims vint-i-cinc anys del pp, i les molles, no tenim ni per agranar la casa. Només les cendres del bosc.

Però jo dubte que la millora del finançament (i això encara faltarà veure-ho), els valencians milloren gaire, tret d’allò testimonial i el rentat de cara. Perquè la clau de ser, de tenir, de voler, és tenir la llibertat suficient per decidir què i com. I amb la lligasa d’espana, la llibertat de ser valencià és impossible. Finançament?, encara som els únics a Europa, després d’any i mig de suposat govern progressista, que no tenim cap mitja en llengua pròpia. Cap ni un. Finançament?, sí, potser que sobrevivírem millor. En canvi de continuar pagant delme i quota de llibertat. Lligats a l’herència franquista que dóna més drets a un ciutadà de madrit, o d’extremadura que a un valencià. Vaja, un model que prima el triple un espanol que no un valencià.

Encara pensem que la clau serà el finançament?

 

A orri!

L’expressió és de la meua sogra en veure la baixà de la Pastoreta, la maedéu que van trobar a Bétera, i ara festegen el set i el vuit de setembre, sobretot els menuts del poble, disfressats de pastors, reconeixement a un ofici gairebé perdut, malmés, castigat, encara més enguany, que la sequera és tan intensa i l’únic pastor amb el qual encara parle quan me’l trobe pel camp, es queixa amargament: no sabeu fins on patim la sequera, els pastors, i com hem de caminar les ovelles perquè puguen malmenjar. És de Gudar, l’home, però li agrada xerrar, quan troba algú que el deixa parlar sense pegues.

—A orri! —torna a exclamar la meua sogra.

L’única cosa que no va a orri, en aquesta processó són els polítics del pp, ordrenats darrere l’anda, saludant la gent, encara omnipresents en cada manifestació religiosa, uns beats perduts, embeguts, en canvi de mantenir els privilegis franquistes de tenir un lloc preeminent amb l’església. Sí, malgrat que l’ajuntament (governat per compromís) va decidir de separar el poder civil i religiós, al poble, els regidors del pp no volen perdre l’ocasió de saludar des del centre del carrer als curiosos que s’hi apleguen a veure’ls passar. Alcen el braç, saluden, somriuen, mudats, pentinats, ordenats, ara gratuïtament. Quan ells governaven, l’assistència era pagada amb diners públics!, cada processó cobraven, xa… Corrupció?, salari religiós?, dret de cuixa amb la maedéu?, aprofitats del cobrament públic?, ves a saber què pensaven ells, abans, o ara, que continuen reclamant d’eixir en processó, en aquesta de pastorets i pastoretes, també, com si ells, els polítics del pp, viviren en el trenta-nou, o el quaranta-ú, vencedors contra la llibertat, contra la democràcia, contra la resta de mortals que, ells no els consideren iguals, perquè la resat hem de ser desgraciats i desnonats de la seua protecció celestial i religiosa.

Caldria demanar al sinyor rector, Vicent, per què porta les mans en aquella posició com si anés encomanant-se al cel, o com si volgués mamprendre el vol, en un moment que la maedéu, la pastora, li fes el senyal amb el bastó de guiar les ovelles. Potser l’home prega perquè els del pp no li facen la col del seu protagonisme, no se li mengen l’ombra de la sotana, o potser prega perquè el cel siga més favorable a la pluja, i evite al desgraciat de Gúdar, aquell pastor d’ulls rojos i conversa llarga, d’haver de portar les ovelles quilòmetres enllà perquè puguen acabar amb una bona ració d’herba tendra. Sí, que ploga d’una vegada, i s’emporte la beator dels privilegis i les males arts de la política lligada a una església tan poc valenciana.

DCVB: 9. Anar o Estar en orri (Empordà, Vic, Tortosa, Bal.) o en orris (Barc., Tarr.) o a orri (val.): anar o estar de qualsevol manera, desordenadament, no gens bé; cast. desbaratado, en desorden. Lo seguent està en orri, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 147). Per converses estich, ab tota la casa en orri!, Víct. Cat., Cayres 109. Remenant arreu y etzivant-ho tot en orris, Pons Auca 46. La taula no hi fa res que seguexi trabucada y les cadires en orri, Vilanova Obres, xi, 121. Endur-se’n o Tirar una cosa en orri o en orris: emportar-se-la de mala manera, fer-la desaparèixer, destruir-la o espatllar-la. Baldament s’ho endugués tot en orris!, Ruyra Parada 77. Anar en orri, un vaixell: navegar amb vent molt fort, però sobretot amb mar molt grossa, en què els cops de mar esbandeixen sovint la coberta (Barc.). «No deixeu els xiquets tan a orri»: no els deixeu tan amollats, sense mirament (Pego). «Eixe home no era tan a orri»: no era un qualsevol, tenia certa importància (Pego).

L’escola, a una pedrà!

cabutA tres dies de començar el curs, la premsa parafeixista dispara. Contra què? Contra qui? La premsa extrema, aquella que encara no ha renunciat al franquisme i a l’herència de rèdits fàctics, acusa la conselleria d’educació dels valencians d’atemptar contra la llibertat en educació (!). Xa, justament ells, i l’església, i gran part de l’escola catòlica, reclamen llibertat? Però, quina?, quina llibertat voldrien els panxacontents, aquella banda de delinqüents que va ordir des de madrit una llei que sembla extreta del segle de la pedra, que atempta contra l’ètica i els drets de tothom a aprendre.

Si ahir l’equip del Conseller Marzà va explicar les millores aconseguides, malgrat el robatori al qual exposa els valencians el pp en funcions de madrit, malgrat els paradisos fiscals de menistres, les ambaixades d’escapularis i els luxes no declarats, la premsa ataca amb el greuge que significa “aprendre en valencià” —la llengua els supera, pobres—, aqueixa premsa que voldria a l’escola processons als patis, amb el crist i la dolorosa a l’entrepà de l’esmorzar. Troben que com ells encara no han baixat del burro franquista, el món, la resta del món que no som del requeté, hauríem de menjar de les seues mans, fer oració i agenollar-nos davant la pederastia, repartir estampetes i fer la comunió en comptes de claustres pedagògics. No han entés que els mestres no som clavaris, sinó responsables de l’educació, d’aprendre i ensenyar ciència i matemàtica, i per tant, de defugir la invitació a la cienciologia.

Sí, molta premsa escara ve de l’anís del mono, no del mono directe, i l’evolució els va deixar estacats entre el trenta-nou i  el quaranta-cinc, quan es podien afusellar mestres gratuïtament. Troben que l’escola hauria de fer cas de lleis o menistres que, possiblement, foren els mediocres més grossos de l’europa dels últims dos segles, per dissenyar quina escola hauríem de tenir els valencians per continuar tenint-nos esclaus d’una espana corrupta i paranormal.