Espana s’aprima (2)

Quan espana es va despertar, Catalunya ja no hi era.

[…]

i a València encara penjaven les taronges de l’arbre.

El govern d’espana havia signat en favor del conveni Europa-sud-Àfrica que permetia de passar la taronja amb menys control, més barata. Ximo Puig defensava a Brussel·les una contrarietat, perquè els seus, els del seu mateix partit, havien permés aquell acord. Espana continuava traïnt-nos, Catalunya ja no hi era, però València penjava de l’arbre.

Tolstoi, l’escola i l’informe PISA

Coneixem Tolstoi com un dels grans escriptors universals. Potser la seua dedicació a l’escola i a la pedagogia és menys coneguda. Va fundar una escola a la seua propietat —n’hi ha qui diu que en fundà més—, va estudiar ciència, matemàtica, física, geometria, botànica, filosofia… Quan un narra d’aquella manera, l’estudi del coneixement general és inevitable. A més, segons que apunta alguna crònica, era favorable que l’educació arribés  a tothom, no només als privilegiats (!). Ara que l’educació és obligatòria per a tothom, tothom se n’hauria de sentir, de privilegiat. En un passatge d’Anna Karènina, al capítol 13 de la vuitena part, el personatge de Levin descriu una escena entre la cunyada i els seus fills, i malgrat que hauran passat gairebé cent cinquanta anys, és una escena que podríem viure cada dia a l’escola o a casa, entre xiquets i adolescents.

“Els marrecs, en romandre sols, es posaren a torrar móres amb espelmes i a omplir-se la boca de llet i llançar-se-la a la cara com si fos aigua. La mare els sorprengué i, en presència de Levin, els féu comprendre els esforços que costava a la gent gran allò que destruïen, i que aquells esforços es feien per ells, que si trencaven els gots no tindrien res per a menjar i es moririen de fam.

La incredulitat tranquil·la amb què els infants escoltaren aquestes paraules de la mare el colpí. L’única cosa que els disgustava era que hom hagués interromput aquell joc que els entretenia. D’allò que els deia la mare, no en creien ni una paraula. I no ho podien creure, perquè no es podien formar cap idea del volum de tot allò de què gaudien, i per això no es podien imaginar que allò que destruïen era allò mateix de què vivien.”

Sort que hi ha un moment, quan els adolescents deixen enrere la seua individualitat aviciada, que comencen a pensar que n’hi ha més vida enllà d’ells i la seua tribu, tard, després de centenars de malifetes, potser, però tornen a tenir una mica de consciència, no gaire, no us penseu, suficient per anar endavant i lentament, ben a poc a poc, per millorar la civilització de la qual formen part. Per això, PISA, aquest informe que organitza l’OCDE (ja sabeu qui són i què representa al remat), diu que millorem, catalans, valencians i illencs, millorem. Els resultats de l’última prova això diuen. En canvi que, Finlàndia, puga retrocedir uns punts, uns quants llocs del rànquing del coneixement (!) mesurat: comprensió lectora, matemàtica i ciència i tecnologia…, és ben amunt de les llistes, però uns altres millorem. Els resultats diuen això, que els països orientals com Singapur, Japó, Hong Kong, però també Estònia (ep, alerta amb Estònia), són als primers llocs. En canvi amaguen que Finlàndia, també és entre els primers llocs en valors, en atenció social, en respecte, entre els joves… Això no sembla que es valida en aquesta mesura entre països que malden per ser a primera fila de les llistes, també del coneixement…

Tolstoi es demana, en descriure aquella escena en què els xiquets fan el ximple sense entendre que el fan (com tothom hem fet en ser xiquets i fins i tot adolescents, si és que hem tingut la sort de ser-ne), ni comprendre la reflexió que els fa la mare (ací sí que patinem, joves), si… “per ventura els adults no fem el mateix, en cercar amb la raó la significació de les forces de la naturalesa i el sentit de la vida de l’home? I és que per ventura no fan el mateix totes les teories filosòfiques en menar l’home, mitjançant idees que li són estranyes i impròpies, a la coneixença d’allò que ja fa temps que sap, i ho sap tan fermament que sense allò no podria viure? És que per ventura no es veu amb claredat en el desenvolupament de la teoria de cada filòsof que sap per endavant d’una manera tan indubtable com un llaurador, i no gens ni mica més clarament que ell, el sentit de la vida i només per un camí mental dubtós vol tornar a allò que ja sap tothom?”

Lleó Tolstoi (1828-1910): Anna Karènina, escrita entre el 1873-77. La primera traducció al català és d’Andreu Nin, 1933, a edicions Proa. Barcelona, Catalunya, Europa.

 

 

 

Tolstoi, la lectura i els homes de camp

Continuem amb el personatge de Levin, Konstantin Dmitrièvitx Levin:

“llegia i meditava, però cada vegadaa se sentia més allunyat del fi que perseguia. Convençut que en els materialistes no trobaria una resposta als seus dubtes, durant els darrers temps de la seua estada a Moscou i al camp llegí i rellegí Plató, Spinoza, Kant, Schelling, Hegel, Schopenhauer, filòsofs que interpretaven la vida d’una manera no materialista.[…]

Durant un cert temps, en llegir Schopenhauer…”

 

Jo també he tingut un somni, una voluntat, un ideari. Sóc al bar de la cooperativa, entre els homes del camp. Plou. Plou al terme de Bétera, a la barraca d’Aigües Vives, a la Vall d’Ebo ha plogut una barbaritat i continua plovent, plou a Catí, a Xert, a Peníscola; a Alzira, a Càrcer, Sumacàrcer, Canals, Aielo, a Llutxent, a Montixelvo, a Ontinyent que pensaven que no plouria tant, que no depassarien la mitjana de l’any plou a manta, a Barx, a Benifairó, a Tavernes, a Agres, a Beniarrés, a Alcoi, a Penàguila no plou ara mateix, ho fa a Beneixama, a Villena, a Pego, ha plogut a Crevillent, a Elx, a gairebé tot el País, ha plogut avui. Per això els homes del camp són al bar, i enraonen de l’oratge, del ploure sobretot, i també parlen de llibres. Són homes fets a llegir Tolstoi (ja us he dit que he tingut un somni), sobretot lligen com descriu el camp, el treball, els filòsofs del segle XX, lligen Lucreci,  i no tenen por. Tenen disgust, mal de cor, ràbia continguda, però ca, res comparable a deixar passar els anys, la vida de dissort que els ha tocat, a ells i al camp, en aquest país. Potser si foren llauradors francesos, o occitants o provençals, llegirien Balzac, Sthendal, fins i tot s’atrevirien amb Montaigne. Però en arribar a Fuster, els llauraors valencians ja van endevinar quin futur que els esperava, el fat no els era favorable, i Fuster no els va amagar la veritat. Pobres llauraors valencians.

Tolstoi fa pensar a Levin el seu present, el seu dubte, una existència tan prima. Ell és amo d’una gran propietat, i es demana per què, per què fa el que fa amb els seus treballadors: “Per què s’esforcen tant i malden per demostrar-me llur zel? Per què malden d’aquesta manera, els homes, aquests treballadors que me conec… Si no avui demà, o d’ací a deu anys, aquests homes que són al bar de la cooperativa de Bétera, mirant-se, bevent un café, enraonant com plou, com plovia abans que tenien televisió pròpia, avui demà o d’ací a deu anys, hom els enterrarà, els aniran enterrant un a un (mon pare també ho va dir això, fa uns anys: en cinc anys, va dir més concretament, la tia Gertrudis, el tio Vicent, la tia Rosario, la mare, jo mateix… potser ho va dir fa més temps, potser), i no romandrà res ni d’ells ni de nosaltres.

Tots aquest homes que s’han passat la vida al camp, birbant, llaurant, plantant, collint, homes que han fet créixer els fills, la casa, la família, que han cuidat el camp i n’han tingut tanta cura com si fos la casa… No en romandrà res.

“I, sobretot, que hom enterrarà no solament a ells, sinó també a mi, i no en restarà res. Per què?”

«I, tot reflexionant, Levin consultava el rellotge per tal de fixar la tasca a fer en un dia.»

A Bétera hom paga 1,70 euros euros per caixó collit de mandarina, cada home assegurat i amb cabàs, guants i tisores. I amb història pròpia, ep. Una història per hom. Així és el camp valencià. Tot el camp.

Ara mateix plou a Cortes, al Portell de Morella, a Vistabella…

Tolstoi, el camp

LevTolstoiA l’última part d’Anna Karènina, gairebé cap al final del llibre, Tolstoi situa el protagonisme en el personatge de Levin, Konstantin Dmitrievitx Levin, en la seua reflexió sobre el sentit de la vida, la vida mateix, la filosofia, Déu, el materialisme, l’ànima i la salvació. La meua memòria, en general, no és res de l’altre món, però la força de l’última part del llibre no la recordava gens. Dostoievski diu que la novel·la és una obra mestra, i malgrat que Txèkhov admirava Tolstoi, se’n reia de la seua situació benestant burgesa. Lenin el declarà intocable, per això els russos van poder llegir-lo, després de 1917

En aquesta última part de la novel·la, Levin és al seu mas, una propietat de milers d’hectàrees, com el mas on va nàixer i viure el mateix Tolstoi, a Iàsnaia Poliana. I entre més pensaments hi ha el camp, la feina, i la descripció de Rússia:

“Segar, garberar, llaurar, batre, sembrar, són treballs aparentment senzills; però, per a fer-los en les tres o quatre setmanes concedides per la naturalesa, cal que tothom, del més jove al més vell, treballe sense parar tres vegades més que de costum, nodrint-se de Kvas, ceba, i pa negre, traginant les garbes de nits i dormint només dues o tres hores cada dia. I això es fa cada any a tot Rússia.” Anna Karènina, Lev TOlstoi. Traducció d’Andreu Nin, Proa, col·lecció A tot vent, Núm. 231. Vuitena part, capítol 11 pàg. 850

El camp era una excitació general, i Tolstoi remarca que el propietari Levin viu de prop la feina i el contagi d’aquella excitació general. Potser el contrari del que passa amb els tècnics i els polítics que en són responsables del camp. Conselleres, menistres, directors generals… Per a què, si no saben viure l’excitació?

Per cert, n’hi ha qui busca desesperadament mà d’obra i no en troba. Com? És possible? Ho és! Com en aquell tros de camp rus, el camp valencià també necessita mà d’obra d’urgència, perquè ha patit uns aiguats que han fet malbé la temporada de la mandarina. Si ja tenia la ferida, mancava el colp definitiu. Però n’hi ha qui l’ha de traure i enviar amb urgència, en uns dies, abans que es puga podrir del tot. I no troben collidors. Que no n’hi ha collidors per treballar al camp! POtser si tinguérem televisió, els valencians, i no mamonaes espanoles, avui eixiria un missatge a tota pantalla: dilluns necessitem mil collidors amb cabàs, tisores i ganes de treballar de valent. Presenteu-vos davant la conselleria d’agricultura. Porteu-vos l’esmorzar. Bona feina.

A on tirem, cavallers? Polítics? Consellers? Com és que València no troba collidors per unes setmanes de feina…

“Se n’anava als camps de bon matí, tornava a casa quan es llevaven la muller i la cunyada, per tal d’esmorzar amb elles, i després s’arribava, tot caminant, a la masia, on havia instal·lat una nova màquina de batre.”

 

 

 

Conviure a l’escola, dins i fora (refet)

El Pla de convivència és al davant del Pla General Anual. No és una casualitat. No l’és perquè la convivència és cabdal per poder treballar, ser, aprendre… La convivència a l’escola, en general, és bona. Sort d’això. Però aquest tret genèric, que una majoria vivim bé, no amaga que n’hi ha que ho passen malament. I n’hi ha que ho passen molt malament, fins al punt de voler abandonar l’escola. N’hi que no voldrien venir, per por, per l’amenaça, perquè ningú no veu que pateixen.

A l’escola afegim recursos cada any per atendre millor tothom: afegim més mirades, més mans i més activitats amb les famílies. Sense la participació de les famílies no aconseguim de millorar el nostre propòsit, millorar la vida de cadascú a l’escola. Al remat, no voldríem aprendre a conviure amb la violència, acceptar que és un mal crònic, una tumoració, perquè amb temps, dedicació i recursos podem combatre-la amb arguments, amb serenitat i prudència.

La realitat de l’escola, agafada a l’engrós, és una experiència fantàstica. Ho hauria d’ésser. Però l’escola també és una realitat de vida del que passa a casa, al carrer, al poble, a la ciutat: allò que viuen els xiquets fora també ho viuen a l’escola: estils, maneres, formes, relacions, poders, submissions,  tot sense excepció és a l’escola des del primer moment. I les estadístiques, malgrat que voldríem negar-les, apunten que en tenim de sobres, de violència a l’escola: violència visible, invisible, imperceptible, perceptible, soterrada. La violència hi és. Bé, ja ho sabem, que l’escola no és només matemàtica, art, llengües, comunicació. També és atendre l’assetjament, l’insult, la burla, la xenofòbia,  l’amenaça, tot plegat ho hem de viure sense amagar-nos. Sense amagar una realitat social que penetra en l’escola i s’estén i s’hi queda a viure.

De vegades els mestres relativitzem, de vegades ho fem els pares. relativitzem en excés situacions o detalls que semblen petiteses, violències sense importància. Les etiquetem: ah, són menuts, o són adolescents…, ja ho porta l’edat, l’insult, la burla… Però no hauríem de relativitzar tant, ni hauríem de traure-li importància a res. Caldria anar de cara. Per davant, al primer detall, sense importància. Sense espantar-nos ni arrugar-nos. Si l’escola no garanteix la seguretat de tothom, qui ho farà? Qui serà del costat dels assetjats, per protegir-los? Qui ajudarà l’assetjador perquè no ho torne a repetir?

I malgrat tot, encara n’hi ha qui pensarà que fem poc. Amb raons i sense. Poc o poca cosa. O molta cosa. Malgrat els anys i l’experiència, nosaltres mateix ens doldrem, que fem poc. O molt, però sense l’eficàcia que voldríem, per frenar la violència. Sí, ja sabem que cada dia cal aprendre. Que els retrets no acompanyen ni ajuden.

I després caldrà atendre el pla de convivència del carrer on vius, del poble on vius, de la ciutat on vius. I atendre el pla de convivència del país, el pla de convivència del món.

Sort que els mestres, com les famílies, no ens arruguem. Que no ho fem. No ho fem? Sort que és un treball col·laboratiu de tots per tots. Amb confiança, sense embuts. Per garantir-ho, enguany hem organitzat una comissió, una coordinadora, més formació, claustres… Totes les idees i l’ajut de què disposeu serà benvingut.

La mestra de religió catòlica assegura el 9

Ahir vaig ser de visita en un institut amic. Entre més temes va aparèixer com era que encara s’oferta religió. Uii, va amollar el director, és allò que més èxit té als batxillers. Heem hagut de limitar l’accés, perquè no hi cabien. Com?, tants alumnes beats teniu? No, no són beats, són llestos i fan càlculs.Una cosa és si són intel·ligents, o conseqüents. Però són llestos.

Ho explique: entre les ofertes d’optatives a primer de batxiller, hi ha un paquet que va junt, religió catòlica, cultura científica i anatomia humana aplicada. De totes tres àrees, la mestra de religió que depén de l’arquebisbat (aquell gànguil) ja té la consigna sabuda: els alumnes comencen amb un nou el primer dia, i si no fan cap cafrà, poden arribar al deu. Aquest és el límit entre les dues notes que ofereix la titular de l’àrea. Naturalment els joves fan càlculs, saben que en la nova organització d’estudis, la nota d’aqueixa optativa de primer compta en el còmput final per triar després què volen estudiar. Així que entre arriscar-se a aprendre cultura científica o anatomia, i tenir de partença un nou sense fer res, un nou garantit, ells no se la juguen. Aquest és el sistema d’estudi organitzat ací a València, en el segle XXI, en favor dels futurs estudiants universitaris. El sistema, la voluntat dels joves, el consentiment dels pares, i la burla de tot plegat. Com a Finlàndia, xa!

No és d’estranyar que el coneixement no puntue a l’hora de triar l’itinerari universitari. Ni el treball organitzatiu, ni el seny. La màxima “foc al clero i plantem vinya” no servirà, mentre la fe puntue per damunt del nou, i l’església convide a cassalla. Sort que Canal 9 encara no emet i no caldrà explicar-ho per passar vergonya.

A la merda els mitjans

Per compensar els valencians, aquest despropòsit de tenir-nos tres anys sense mitjans amb llengua pròpia, només amb llengües imposades, caldria apagar-los tots. Tots els mitjans que no són en llengua pròpia. Això és, caldria apagar els mitjans espanols, durant tres anys. Així tothom jugarem amb les mateixes condicions. Almenys, ho semblaria, que això són les mateixes condicions. Apagar els mitjans públics i els privats, sense excepció. Així d’aqueixa manera, a l’estil brusc i barroer com ells van fer, en unes hores, a prendre pel sac, els mitjans. Els recursos, els contractes, els treballadors, la publicitat, els programes, els guionistes, els actors, els càmeres, a prendre pel sac tothom. A casa, a sa casa. Aquells malapata del TC haurien de començar a comprar una balança nova per mesurar què és la justícia, una justícia igual per tothom, si és que en saben, d’això, i començar de cap i de nou a estudiar, l’abecedari de la justícia i l’equitat. Almenys perquè tothom apame què significa aquest calvari que han passat, que passem milers de valencians per una política franquista que no té remei. Tres anys de no res, passen en un bufit. A la merda!

Ep, potser no caldrà anar a IKEA a fer els deures! Mira si ens en sobrarà de temps.

El colom roda la torre

MiquelPerezLa tempesta del cap de setmana deixà una cinquantena de litres a Bétera. Caiguts amb mesura i equilibri, com a terminis… Trons i llamps anaven i venien voltant el terme, lluny, prop, lluny prop, però sense fer realitat allò que les previsions amenaçaven. A Bétera, almenys, no. Malgrat que de mal, ja n’ha fet a muntó, la pluja dels cinquanta litres contra les mandarines: un desastre un any més. Però el camp, ja ho sabem, és com si no tingués conselleria, ni direcció, ni voluntat política de posar remei. Si em deixeu dir-ho, la propera consellera, feu-mos el favor, que vinga al món en un cabàs de taronja i amb unes tisores de collir penjades del nas, a veure si així avancem en favor del camp. Per cert, no fa gaire va passar que, en saber que el crític de vins Joan Martín era a menys de cent metres de la consellera, ella va ordenar als seus directors pegar a fugir d’aquella fúria… Així va el camp i el territori.

Sort que vam viure un altre concert delitós a l’Ateneu de Bétera, de la veu i la guitarra de Miquel Pérez Perelló, amb una tria de poetes valencians exquisida: March, Estellés, Piera, Llopis, Escrivà…, aqueixa poesia que ja anuncia una finestra oberta a la fira de Nadal, de literatura majúscula. El músic Miquel Pérez és de Dénia, i va portar-mos panses de Gata, i encara ens va explicar la col·laboració amb Tomàs Llopis, escriptor de Pego, en una versió de l’Odissea que paga molt la pena. Els enllaços càndids entre cançons ens van fer riure de la pluja, dels llamps, de la por de quedar-nos a les fosques. Malgrat el xafarranxo del cap de setmana, la llum no se n’anà en cap moment, una cosa que hem guanyat, sense governar-nos el pp. De colp, Miquel feu pujar a l’escenari Xavier de Bétera i van cantar la malaguenya. Vam tombar l’ampolla de licor d’arròs i, oh sorpresa, ja vam començar a tastar el nou CD de Vicent Morelló. Tot plegat apunta una tardor humida, malgrat la llar de foc i la bona música a l’Ateneu. Per cert, el barranc de Bétera, sabeu si ja passava l’aigua de banda a banda?

Dani Miquel, arruix!

DaniMiquel2

DaniMiquel ÀlvarCarpi i JosepAlcover

Concert en directe de Dani Miquel, Àlvar Carpi i Josep Alcover a Bétera. D’impacte.

L’auditori del palauet s’ha omplert de xicalla, de pares que també feien de xicalla, d’una vivesa que pocs músics són capaços de produir, ara mateix, en els directes amb el públic infantil. Contra la inclemència del temps, dels mitjans que ja fa tres anys que són muts i cecs, contra una infrastructura valenciana més professional que ajude les produccions pròpies, contra la pobresa d’horitzó que ens han barrat a ponent, estrangers i colons, i tost els adjectius i agulles de fer mal que vulgueu afegir, apareixen els miracles. Dani Miquel és un miracle, pels productes acurats que fa, i pels directes: feia molts anys que no teníem un referent en els escenaris que fes viure tant de goig als xiquets (i als pares amb xiquets menuts), que els propis xiquets cantaren aquelles lletres com si foren seues (en realitat ja són seues), que la cultura popular de la qual beu aquest home extraordinari pugés tants graus, que tothom visqués aquella hora com si no hi hagués món, ni penes ni putaes a manta, carrer enllà. Sí, DaniMiquel trio és una de les coses més grans dels últims anys, a València, en aquest país que, malgrat tot, sap traure pit, alenar i oferir productes de primera.
Després, la dona i els fills, i ell mateix treballen per vendre els musiqueries, els contes, els cd’s, d’edició pròpia o d’Andana, llibres i discs acurats, excelsos, i moltes famílies que no ho pensaries mai, s’emporten a casa una llengua popular, acurada, tan rica… Amb una indústria al darrere, organització i voluntat, no caldria passar per segons què. Però n’hi ha que van espavilant-se sense esperar que algú del cel ens envie l’arca o el velló d’or.

Per molts anys, DaniMiquel!

 

Rita, com podia saber res!

S’ha mort Rita, l’ex de València. Una figura política d’extrema intolerància, ambiciosa i populista. Entrenada a maltractar milers de valencians, en canvi de tenir-ne aviciats uns altres milers. Aquests dies tot seran lloes i clams, fins i tot dies de dol regalats, un dol que no han tingut homes i dones de la cultura, la ciència, l’art o la universitat… Perquè ella i els seus ho van impedir expressament, fins i tot burlant-se’n!

Sembla que no recordem qui ens va obligar a tres anys sense mitjans en valencià —Joan Ribó no ha dit que això també mereixia dol. Fa anys que els xiquets valencians tenen prohibida la llengua als mitjans, per gràcia de Rita i els seus, però això no sembla que pese en la balança. Fa anys que als valencians ens van prohibir de veure i escoltar uns altres mitjans, un atac a la llibertat sense precedents en democràcia, excepte si la democràcia és com és, de magra i prima, però això tampoc no pesa. Ni compta. Rita va prohibir personalment que pogueren actuar músics, cantants, actors en els teatres de València, perquè ho feien en valencià. Va prohibir que les companyies de Catalunya actuaren en català. La mateixa Rita que ara ploren i plora la caverna, va xuplar-se milions d’euros per passejar-se en cotxe amb un altre calavera, un passeig ‘ferrari’ a compte de milions d’euros que els valencians haurem de pagar durant anys, mentre milers de valencians es morien de pobres, sense feina, sense casa, mentre milers de joves malvivien sense futur, ella vivia de luxes, de lloes, de falles, de regals… Sí, la mateixa Rita que ara ploren, va consentir el lladrocini d’empreses públiques, ordit des de l’ajuntament que tenia en propietat en canvi de campanyes de corrupció, però que ella no sabia res, que només era alcaldessa, que no podia saber res…

La mateixa dona que es burlava i insultava la llengua dels valencians, que es rifava dels morts en l’accident del metro, que ens denigrava cada dia amb aquell estil, enriquia amics i amigots sense mirar-ho. Però ella no sabia res. Com podia saber res! Per no mirar, que va consentir el saqueig continu: el papal, el de la fórmula, el dels vaixells, el de la fira de València, el de l’aigua, el dels morts, els que no sabem, els que no diran… Però ella no sabia res, perquè només era alcaldessa, pobra.

Ella, Rita, que va disparar contra el Cabanyal i els seus veïns, contra els barris, contra la decència, aqueixa dona no sabia, no podia saber, si només era alcaldessa…

Voldrien que li plorés l’escapulari? Que ens fes pena, o llàstima?, oh pobra, com podia saber res, si només era alcaldessa… Senzilla, tímida, innocent…Oh, oh.

Ja llegireu Dant i sabreu destinar a quina planta del soterrani infernal cal enviar la penyora. Bona cosa de dies i anys per endavant i a l’agost figues i most.