Tolstoi: els mestres, si no ho fan bé!

tolstoi_ampliatEn un Mail-Obert a Vilaweb, Mercè Ibars es demana que la literatura hauria de ser imprescindible en tots els plans d’estudis. A més, mentre fa història dels seus professors de literatura, ens recorda que no poques Universitats americanes tenen com a obligatòries aquestes quatre disciplines: llatí, història, matemàtica i literatura.

Repassant Anna Karènina, de Lev Tolstoi, sempre trobes tresors d’exquisitesa literària, o d’existencials o d’educatius. Avui en trie un que és a la pàgina 618 de la traducció que en va fer Andreu Nin i que va publicar edicions Proa a la col·lecció ‘A tot vent’.

«Grixa, que ja havia entrat a l’Institut, a l’estiu havia de preparar les lliçons. Dària Alexàndrovna, que a Moscou havia estudiat llatí juntament amb el fill, en venir a casa els Levin s’havia assignat com a regla de donar, encara que només fos una vegada al dia, les lliçons més difícils d’aritmètica i llatí. Levin s’havia ofert a substituir-la, però la mare, en sentir una vegada la lliçó i remarcar que el cunyat no ho feia com el mestre de Moscou, li digué, immutant-se i procurant no ofendre’l, que calia estudiar segons el llibre, tal com ho feia el mestre, i que més valdria que ho fes ella mateixa. Levin es disgustava que per la despreocupació de Stepan Arkàdievitx (pare de l’estudiant) no fos ell, sinó la mare, qui s’ocupés de vigilar una instrucció en la qual no comprenia res, i que els mestres ensenyessin tan malament els infants; però prometé a la seua cunyada d’ensenyar tal com ella volia. I continuà donant les lliçons a Grixa no ja a la seua manera, sinó segons el llibre, i per això s’oblidava sovint de l’hora de la lliçó.»

No sé si en aquest paràgraf, el mestres ix gaire ben parat. Potser Levin voldria explicar allò que ha d’estudiar el nebot d’una altra manera, a la seua manera, o d’una manera que considera més adequada que no com diu llibre; que és, literalment, com suposem que fa el mestre.

Ai, i els nostres mestres, com ho fan?, com diu el llibre i els llibres que prenen o sense fer-ne cas?, com diu el llibre d’estil de l’escola on treballen o com els diu el seu ànim?, com ho faria un Levin qualsevol, lliures de l’estretor del llibre d’instrucció bo i aplicant la lògica d’algú que s’ofereix voluntàriament a ensenyar o com voldria l’administració?

Jo, que encara que sóc mestre, he hagut de llegir tres o quatre vegades la pàgina per esbrinar per quin cantó decantar-me, no sé si pegaria amb la resposta correcta, malgrat tantes lectures, però de segur que aplicaria el sentit comú i trauria ferro de qualsevol decisió extrema. Sí, potser que l’edat ja no siga la mateixa que quan vam començar, i d’això de Tolstoi han passat més de cent anys, i encara les llengües (el llatí?) i la matemàtica són principals. Però, ai, i la literatura, que reclamava Mercè Ibarz?

 

La formació dels mestres és vital

lectura2017Avui s’han aplegat centenars de mestres a Alacant en una jornada de formació organitzada per la Conselleria d’educació, cultura, universitat i esport (per cert, caldria començar a pensar a desdoblar aquesta conselleria, per independitzar l’educació i la cultura —volem un referèndum, no?).

L’escola de mestres d’AKOEeduació (són nou cooperatives d’ensenyament) ha organitzat unes jornades per a febrer, convençuda de la necessitat i la gana de formació dels mestres, amb l’objectiu d’oferir un altre debat d’interés. De l’un costat, un dels convidats és Enric Queralt, que prepararà una conferència per orientar els mestres a aprendre a aprendre de la lectura a través de les pantalles. De fet, malgrat que els programes de primària i de secundària exigeixen que els alumnes siguen competents en aquestes lectures, n’hi ha molt poques escoles que s’hagen posat a treballar, sobretot per la desorientació tecnològica de l’escola, i perquè els mestres no estan preparats per ensenyar com, com han de llegir els alumnes en pantalla, malgrat que la majoria de xiquets ja ho fan, sense cap guiatge ni orientació.

AKOE també ha convidat una mestra experta en posar a l’aula la pràctica de la lectura en pantalla, la mestra Coral Regí: “si els xiquets ja llegeixen en pantalla, com és que l’escola no sap com ensenyar-los?”. Potser per això llegeixen, no? O potser no ho fan com ho haurien d fer… O Potser l’escola no és tan imprescindible com es creu…

tarja_akoe_hivern_17_r

programaAKOE17El segon dia d’aquestes jornades d’hivern, Eduard Valory presentarà aqueix moviment sobre l’escola del Segle XXI que va ordint-se a Catalunya i que, en un principi, no van voler convidar a l’escola valenciana: ep, vosaltres mateix, sembla que van dir. Organitzeu-vos i tireu endavant. Com que des d’AKOE no volem perdre pistonada, hem convidat un dels promotors d’aquella dia, perquè ens explique què té de nou aquest moviment que ja aplega més de quatre-centes escoles. Naturalment, que hem llegit algunes coses a la contra, però els mestres valencians ens hem d’espavilar a veure què couen al nord, si és que l’experiment té tant d’interés. A més, hem convidat un parell d’escoles de primera línia perquè ens expliquen els detalls del seu treball en favor de la investigació, la tecnologia, i el debat pedagògic avui. Jordi Mussons i David Atzet són també dos mestres referents que baixen a València a compartir l’escola. Si encara no us heu reservat el 8 i el 9 de febrer a la vostra agenda, no feu tard: amb tres-cents mestres tanquem la matrícula, que val 15 euros. Què què!

Ací podeu fer la matrícula, mestres!

 

La justícia espanola amenaça la democràcia i el pensament

Són massa exemples i massa paciència que tenim. Tiben la corda, estrenyen, peguen, en canvi d’excusar-se que apliquen la llei d’espana. Són jutges espanols. És important destriar com entén la justícia espana,, i cal remarcar la diferència entre jutge i jutge espanol, entre justícia i justícia espanola. Als jutges espanols els han fet creure que són per damunt el bé, per damunt de déu i la mare que els va parir. Interpreten? O fan el que volen, caiga qui caiga? Doncs, de normal, cau la democràcia. Cau la democràcia perquè, del 100% de la història d’espana, un percentatge molt elevat és feixisme. I no poden esborrar-ho. Ni poden ni volen. No són França, ni Dinamarca, ni Anglaterra, ni Canadà, ni… Són un estat majoritàriament feixista, pel que fa a la seua història.

Massa paciència que ens demanen. Molta contenció. I silenci, els jutges. Direu que no tots els jutges. Doncs deixem-ho en una majoria. Perquè d’uns anys ençà, a espana els jutges representen un poder extrem per damunt la democràcia. Exerceixen la provocació? Podríem traure l’interrogant i no deixaríem de respirar, però ells podrien pelar-mos la ceba, perquè l’abús en la justícia ja no és un símptoma, sinó la prova que han alçat la veda per atacar la democràcia. Més encara, han decidit exaltar el franquisme emparant-se no sabem en quina cosa podrida, recargolada, purament feixista. Sí, la transició va perdonar-ho gairebé tot, i els feixistes són al poder i a la justícia. I a l’església. I en l’espionatge, i en els serveis secrets, i en l’empresa, i en els cossos de seguretat…

D’una altra manera no s’explica la naturalitat en què un jutge de Barcelona, que ara és a Alacant, ataca amb impunitat, de primer les institucions catalanes, i ara les valencianes, i damunt es nega a llegir una prova en català (llegiu-ho a la Veu). D’acord, vosté pot fer el ruc i negar-se a llegir en la llengua dels valencians, però vosté no pot ser jutge ni un minut més. Si no és que l’empara la justícia espanola que, deixem-ho clar, no és la justícia.

També a Alacant, una magistrada obliga a retolar de nou amb els noms feixistes els carrers (la Veu). Fins ací podem arribar, Espana! Cal tenir mala jeia, i un esperit feixista sense perdó. Però jutgessa, ni un minut més. Malgrat que això és Espana, que cantava Al Tall. I no tenen remei. Que no en tenen, malgrat que a tot arreu en tenim d’infiltrats i de provocadors de malson. Tota aquesta tendència d’exaltació neofranquista no és casual, sinó fruit de conxorxes ordides de molt endins d’un Estat que reviu el trenta-nou, el quaranta, i encara voldrien viureu-ho per compte de reviure-ho. A espana governen menistres, presidents de govern, militars, jutges, GC, que ja no amaguen ni les formes, n’hi ha alcaldes (ves que el d’Oriola mateix) que defensen la simbologia, els monuments i la filosofia feixista; n’hi ha empresaris valencians de la caspa que conviden escapularis feixistes impresentables, ves com respiren unes ànimes amb responsabilitat política contra la democràcia i la llibertat de pensament. Ara i ací, Europa, això és una realitat pudent malaltissa.

I la conxorxa judicial espanola contra polítics catalans, contra alts càrrecs, contra les institucions democràtiques, són també una acció premeditada, amb nocturnitat i traïdoria, com una eixida de l’armari d’un estat que no sap, que no pot que no vol democràcia, però que no pot presentar-ho a Europa d’una altra manera, sinó com una tragèdia. Contra la llibertat. Contra el pensament i contra la intel·ligència.

Sort que només és justícia espanola, només justícia d’espana, i per tant no perdurable.

La lectura salvarà l’escola, xa

anna-akhmatova

anna-akhmatova

Avui he fet l’entrevista sobre els llibres que els han regalat als alumnes de sisé. Aquest és el resultat provisional, perquè hi ha una alumna que és a l’Argentina, amb la família, i malgrat que li han preguntat via Skype quants llibres li havien regalat, no tinc la resposta.

Zero: 5 alumnes / Un: 13 alumnes / Dos: 7 alumnes / Tres: 0 alumnes / Quatre: 1 alumne / Cinc: 0 alumnes / Més de Cinc llibres: 0 alumnes

Com que els havia fet portar els llibres, els alumnes han llegit el primer paràgraf d’un d’aquests llibres regal. Per cert, molts dels llibres que els han regalat són en castellà: uuiiii, la família què? Que no sabem en quina escola som? Que no saben quin mestre tenen a llengua, els fills? A cada rentada perdem llençol i senderi, i una oportunitat única d’afiançar allò que fem.

Entre els llibres que jo he portat del meu regal de Reis, hi havia ‘l’Antologia de la poesia universal‘ comentada per Miquel Desclot, del Grup 62.

Trie de llegir “la dona de Lot” de la poeta Anna Akhmàtova (1889-1996), ací us deixe un fragment:

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi.

Un esguard! —I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.

 

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

 

La lectura podria salvar l’escola

Quants llibescolademestres_hivern_17res us han deixat els Reis d’Orient?

Quants us n’han regalat per Nadal?

Quants d’aquests llibres regal són en valencià i quants n’heu començat a llegir?

I encara, quants n’hi ha que són en paper i quants n’hi ha d’electrònics?

El càlcul el podem fer a l’escola, per classes, per etapes, per famílies, per edats, per gènere, per escola obligatòria i per post-obligatòria, i encara per universitats, fins i tot, per universitat… Les dades seran un indicador per interpretar com avancem en l’índex d’adquisició de llibres, que no en l’índex lector, malgrat que una cosa hauria de portar l’altra, amb unes petites modificacions. Per començar l’estudi, proveu de fer una llista dels llibres que han regalat als xiquets en una classe determinada. Feu que els porten a l’escola, que els ensenyen, que els obrin, que els comenten, que els presenten, que en puguen llegir una pàgina, un tros, un capítol…, si encara no ho heu fet, podeu començar dimecres, 11 de gener —jo ho faré l’onze, perquè faig classe a sisé i sisé és un curs agraït que participa de tot això a cor que vols—, i comenceu l’escola pels fonaments, pels llibres, per la lectura de tota l’escola… Us imagineu, una escola sencera llegint cada matí, cada dia, cada dia de la setmana, del curs… Us imagineu totes les escoles del poble, llegint?, Tots els alumnes del poble abocats als llibres? I totes les escoles de la ciutat… I del país, us ho imagineu? I si afegim els pensionistes? Els jubilats? Els desocupats?Nosaltres estem convençuts que es pot fer. Perquè d’una altra manera, la lectura avança molt lentament, i la lectura és clau per millorar l’educació i la societat. Per això, l’escola de mestres organitzarà unes jornades a febrer que posarà damunt la taula el debat i les solucions…

Ah, però n’hi ha solucions? Sí, sí, n’hi ha i són diverses. Per cert, en una primera pregunta aproximativa, aquestes són les respostes de segon de secundària en una escola, pel que fa als llibres que els han regalat aquest Nadal:

Zero: 7 alumnes / Un: 10 alumnes / Dos: 1 alumne / Tres: 3 alumnes / Quatre: 0 alumnes / Cinc: 1 alumne / Més de Cinc llibres: 1 alumne

—La segona pregunta és: i aquests set alumnes, s’hauran estirat dels cabells els dèsset dies de vacances, no?

 

 

Els reis arribaran en el trenet

Ahir va arribar un patge a l’estació de Bétera. L’home va dir que era un enviat de l’Orient, va acollir un grapat de xiquets amb l’anunci que, enguany, els tres Reis arribarien en el mateix trenet que ell havia fet servir. Bé, la mesura sembla tan sòbria que no vol amagar l’estretor que passem els valencians, collats com estem per madrit i les seues decisions sempre en contra nostre. Una lectura diferent fóra pensar que els tres de l’Orient han baixat finalment del ruc o del camell i han decidit de fer ús del transport públic, per anar habituant els de sang reial a la nova situació social futura dels valencians, una república proletària?, una democràcia de veritat?, o potser la iniciativa és un estalvi necessari per a l’ajuntament de Bétera, que segons com, anuncia dues cavalcades, dues: l’una a Bétera que eixirà des de l’estació, i una altra que anirà per la urbanització rica del terme. Potser el primer pas perquè aquells del Xoto Camarena comencen a independitzar els serveis, les normes, les lleis, i la contribució, i ara els Reis: ja ho va dir Pep Sorribes, que les urbanitzacions lluny del nucli urbà són un niu de problemes fins que no acaben aconseguint de separar-se plenament. Així que sis reis valdran per tres en el mateix terme, o faran el paper de tres. Aquest augment de reis, flor d’una nit, no s’ha vist a la via, xa. Des de 1880 que Bétera conserva una via única d’accés fins a l’estació del Seminari. Això és, trens de quaranta a quaranta minuts, pel cap baix, més el temps d’arribar, més el preu més car… Vaja, que viure a la perifèria és un sobrecost cada dia de l’any. No és només que no tenim els servei de trens o metros de la ciutat, sinó que tenir-ne menys ens ix més car. Però no és el mateix metro? I no érem tots iguals? Sembla la lògica del XIX aplicada al segle XXI. Però és una lògica contra els valencians del Camp de Túria que no afecta els valencians de l’Horta?

—Ep, aviseu aquells tres que no arriben tard a l’estació, que si perden el tren la vespra de Reis, no en passarà un altre fins quaranta minuts després.

Circorama tira a barraca!

firallibre_2016_5

firallibre_2016_5

Anit van estrenar-se a Bétera els joves de la Companyia Circorama, amb l’espectacle “Barraca Horror Show”, i van acomplir amb escreix, l’expectativa. Vam riure, ens van sorprendre i va sorprendre’ns la llengua acurada de tots tres, malgrat alguna oberta perduda per la llotgeta de dins, a l’Ateneu de Bétera. El programa de la fira de llibres de Nadal va oferir ahir teatre. Havíem triat una comèdia que ens va fer riure, calcular, endevinar, comparar i viure el teatre en viu: Circorama avisa que té tres reptes principals, l’un és fer teatre, un altre és fer teatre en valencià, acurat i amb respecte per la llengua, i un tercer objectiu és badar per espais petits, on l’espectador és proper, gairebé damunt l’escena, i encara afegirem un objectiu de reserva: gaudir de fer teatre. En l’espai reduït de la llotgeta de l’ateneu, arriben dos joves còmics perduts pel camp, busquen una casa de camp on els han contractat per divertir una festa, però la casa sembla una barraca, de fet és una barraca, un espai habitable d’identitat valenciana, i la sorpresa és que a la festa només hi ha un sol convidat, l’amo de la barraca, que no toca del tot, perquè simula un doctor Franckestein valencianot que pretén de posar el cap de son pare (mort no sé quan ni com) en el cos d’un dels còmics. L’altre còmic li valdrà d’ajudant en l’operació. Vet ací l’excusa dels tres actors per filar una obra de gags divertits, frescos, i àgils —malgrat l’espai mínim—, i encara amb l’afegit de les parts cantades (xa, ací valdria un apunt sencer, perquè vam xalar, fruir, i encara n’hi hagué que demanà de tenir-la enregistrada al mòbil, una de les cançons almenys). Per salvar la pell, els còmics canten, ballen, i fan el número del torero de saló —aspectacular!—, de barret, de traure’s el barret i saludar. Com acaben dient ells mateix, una obra que sembla sense peus ni cap, però que no l’és, si més no perquè va arredonir el programa de la fira, i ens va fer prendre un compromís per a futures programacions: el teatre no hauria de faltar en cada edició nova.

Lluc, Cesc, Joan i el director de l’obra, Paco Raga, es mostraven contents i agraïts per la resposta del públic. I demanaven de representar al corral de l’Ateneu l’obra “Tres en barca”. Però això serà a la primavera, que farà bo, i el maleït comptador de llum no ens farà saltar els ploms, si no és per canviar de companyia i a prendre pel sac els lladres de l’electricitat.

Didac Moreno, el director de Zorongo teatre, va dir: “És una obra fresca que connecta molt bé, que et fa entrar dins la barraca, dins dels personatges, et porta en un temps en què érem més joves, i les burrades ja podrien ploure, com en aquella tempesta que és dins l’obra enmig del públic.”

Josep Maria Jordan, el nostre catedràtic

firallibre_2016_3b

firallibre_2016_3b

Avui continua la fira del llibre a Bétera amb un altre dels plats forts del programa que ha preparat enguany l’Ateneu de Bétera. Josep Maria Jordan i Santiago Vicente presentaran “Una finestra oberta al món” un plec de cartes creuades entre dos autors, si l’un jove l’altre més, que repassen el món, l’economia, la cultura, a través d’articles breus que són una finestra de pensament entre una generació que comença a alçar el vol de la normalitat, i una altra que les ha vistes venir, passar, ensopegar, xocar, amb una agressivitat que, d’allà on veníem, ens esperàvem menys violenta i més honesta.

El professor Josep Maria Jordan Galduf serà avui a Bétera per parlar-nos de llibres, cinema, economia, universitat, cultura i poble. Qualsevol dels temes ben bé que valdrien una hora o dues de conversa, amb un home que ha sigut i l’és, un dels referents clau del Camp de Túria. Primer alcalde democràtic a Llíria, després del franquisme, primer president de l’Institut d’Estudis Comarcals, catedràtic d’economia a la Universitat de València, expert en les relacions amb els països del nord d’Àfrica, és, per damunt de tot, un home bo, honest, confiat que el món podria i pot anar millor, per això el seu treball, fins i tot ara que és retirat, en favor dels homes, de la dignitat, convençut que sempre n’hi ha esperança que les  coses poden millorar, si hi posem allò necessari.

Al llibre que avui presentem, n’hi ha mostres d’una bonhomia professional que no sempre ha obtingut els resultats desitjats, potser perquè el món és més cru i malpensat que no voldria el professor Jordan, potser perquè les idees d’uns quants homes no han sigut suficient per capgirar la corrupció que ens domina. Però conversar amb aquest home savi, d’una senzillesa extrema, és un valor i una oportunitat d’aprendre. Veurem si dels milers de mestres, professors, economistes, estudiosos, llauradors o alcaldes de la comarca, en tenim una representació intel·ligent.

 

Endins de la bona literatura, amb Martí Domínguez

MartiDominguez

MartiDominguez

Anit, Martí Domínguez va obrir la fira de l’Ateneu amb un homenatge als protagonistes de La sega, que és un reconeixement a la vida del mas, centrada en els masovers de les comarques de Castelló. Explica Martí que, de primer, havia de viure-hi, arrelar en aquella comarca de l’Alcalatén, al peu de la pica o cim del Penyagolosa: però que va trigar molt de temps a ser considerat un veí dels seus, un habitador d’un petit maset reconstruït per a un habitador que havia arribat amb el ‘goretex’ i l’equipament complet d’un decatlon del polígon. En uns minuts, l’escriptor ens va tenir corpresos, tan agafats al relat de com ell va anar trobant-se amb el viure encara esquerp, sobri, d’homes i dones que van ser sinyors pobres d’una terra desagraïda, eixuta, però que respectava el viure i, possiblement, una manera feliç d’anar fent. Després, la guerra ho canviaria tot. La guerra i una postguerra que va instal·lar la por, la misèria, i la mort. Vam apagar l’aire condicionat perquè res no ens destorbés el relat de comunicador que sap aguantar-mos l’alè mentre explicava com filava “La sega” a partir d’un màuser. Quanta guerra i quanta misèria! Què sabem del que va passar, realment en aquells anys a l’interior del país? I com seria de cruenta l’experiència, que encara avui no en volen parlar, ni els uns ni els altres. Els van obligar a abandonar, a abandonar la terra, el mas, els seus, la història que encara no poden explicar, n’hi ha que no van poder abandonar sinó la vida, que n’hi ha encara de colgats, com s’hi ha colgat fonda tanta història dels valencians, de gent i terra anònima, extremadament pobra. La lliçó d’anit quedarà com una petita novel·la oral, excelsa, dins la història de l’Ateneu que, durant un hora, va reviure el paisatge de Castelló, la muntanya, la gent, l’acarnissament franquista contra els masovers: eren ací anit els vius i els morts d’un passat recent, a partir d’un testimoni colpidor. Gràcies, mestre, per portar-mos camí endins de la bona literatura. Per molts anys.

 

—si voleu llegir La sega, o uns altres llibres, la tenim ací a la fira de Bétera: avui és 24 de desembre i obrim de 18.30h a 20.00.

Amb el feixisme, seríeu morts!

Diu un representant d’Espana que, segons quins demòcrates, amb el feixisme seríem morts. I encara no li ha passat res, al boques. No li passarà res a l’home, dins espana, per amenaçar-nos d’aquesta manera. Ell creu que amb aqueixa amenaça sense efectes ni cap causalitat, la democràcia és plena. Vet ací, fóra com dir: sinyora Merkel, amb el nazisme, vosté ja seria morta. O encara es podria dir, amb la mateixa argumentació dels representants actuals del govern d’espana: amb el feixisme imperant, sinyor Eisntein, vosté seria mort. Naturalment que Einstein ja és mort, però no sé si vostés m’entenen, la barbaritat que poden arribar a dir, els representants del partit que governa en minoria, o majoria, tant se val, a dins d’una Europa que pensàvem més democràtica, o senzillament democràtica. Perquè a espana n’hi ha diversos nivells i diferències significatives. No som de gaire cultura democràtica, ni ho serem mai, a dins d’espana. Ells trauen l’amenaça, el franquisme, els sunyer, l’altre, tant se val quin cristo gros trauen davant l’amenaça, com quan anaven a amèrica amb la creu per endavant, amenaçant que el seu evangeli o la mort… I encara no li ha passat res. Vull dir que ningú dels qui mana, governa, o fa justícia no ha dit:

—Vosté a la pressó, de cap i de cul, mentre ens pensem si això que diu és enardiment de terrorisme, de feixisme, o només pura amenaça mental de la mediocritat en la qual es van instal·lar a la meseta d’ençà del trenta-nou del segle passat.

Perquè mentrestant, ells justifiquen els afusellats de Paterna, la mort de Miguel Hernández, o de Garcia Lorca, o de tants milers, o de tants mestres, ho justifiquen perquè, amb franco, tots aquests, setanta anys després, encara continuen ben assassinats.

Ai, amb el permís del psoe, que considera que tot això no cal burxar-ho, no sinyor. Ai, ai, ai…