Divendres, a Benaguasil, presentem l'últim llibre de Carles Subiela, Faules i llegendes, editat per l'empresa multicultural 'Consolat de Mar', més que no una empresa d'instruments musicals, de qualitat i d'atenció exquisida. Carles Subiela és el director de Consolat, president de l'Institut d'estudis comarcals i ara un autor prolífic, productiu, que no para de tan inquiet, en termes culturals si més no. Després de la presentació, 'Els últims romàntics' faran una actuació de pur miracle: els últims romàntics és com una banda amater, carregada de goig, d'un viure que van quedant-ne pocs, d'anar lligant la música popular, d'autor, de compromís, de trobar-se per explicar-se qui som, aquests del viure de poble, amb tants anys i una edat respectable, homes de família (són tot homes, però això també els és perdonable), fins i tot els han penjat al Yutube, i ja fan una patxoca que paga de venir a veure'ls en directe. Jo mateix serà la primera vegada que ho faig. Hi tinc amics que hi són al grup, que els conec fa vint anys, i no sabia ni que cantava en públic. Quin país. A partir de les 20.00, al casal de Llíria,divendres es projecta el documental Ser Joan Fuster, amb un altre sopar i una tertúlia que tancarà el curs abans de l'estiu al Casal. Dissabte, a l'era de l'Ateneu de Benaguasil, hi ha la primera trobada de dolçainers de la comarca, bé, potser que siga la segona o la tercera… És un encontre, sí, també de gent d'una edat, respectables, prohoms, però ací sí que n'hi ha dones, poques, però també és una activitat lúdica, recreativa, sense afany de lucre, ni de guanys ni d'inversions en borsa. Dolçaina i tabal de fusta, pura bubinga i pura dinamita, com explicava l'acudit. També hi ha sopar enfaixat. I molt d'enginy per continuar fent civisme comarcal, teixit social de llana pura, i molt poc d'acrílic, malgrat que a l'estiu el cotó pega per vestir-nos més fresquets. A rogles, la comarca va entrant en aquest estiu que acaba d'arribar polsegós, eixut, però còmode i agraït sempre, l'estiu.
Anit en el lliurament dels premis Ovidi, al teatre Micalet, l'Andreu Fabregat -Fabre és com es presenta-, va guanyar el premi en la categoria de grup revelació. Fa uns dies em va escriure en un dels apunts un breu d'una emoció i agraiment que fan que fer de mestre siga un ofici gratificant, una sort la majoria de les vegades. El 17 de juliol actuarà a Llíria, el Camp de Túria, i podrem saber què és això del rap valencià lúdic, irònic, carregat amb bala, perquè hi presentarà aquesta primera maqueta 'A la lluna de València', que possiblement es convertirà en CD i que podeu apamar ja en aquesta adreça www.myspace.com/mcfabre Per molts anys, Andreu!
(Discurs final, adreçat a la lleva d'alumnes de 4t d'eso, als pares i mestres de l'escola que festejàvem el final del curs).
Vosaltres pertanyeu a una generació que ha pogut estudiar íntegrament en valencià. Els vostres pares i els vostres mestres no ho van poder fer. No vau viure el franquisme, ni la Transició, però sou fills de moltes renúncies i d’alguns fracassos d’aquells anys. Fills d’uns anys que els vostres pares i els vostres mestres van viure amb grissor, però també sou, i és bo que ho recordeu sempre, fills i filles del treball incansable dels vostres pares i d’un equip de mestres incansable, que com a pares i com a mestres ens hem guanyat socialment espais decisius. Sou una generació que, per exemple, ha gaudit de ser educada en llibertat i en valencià. Ara comença el vostre temps, realment, fóra de l’escola i fóra d’aquest ouet. I caldrà que la generació de l’escola en valencià de la qual formareu part sempre, si no hi ha renúncies, feu alguna passa endavant. Caldrà que sapieu revoltar-vos contra la uniformització, el silenci i la invisibilitat, però caldrà primer que sapieu destriar contra quin silenci i contra quina invisibilitat, fins i tot, contra quina uniformització. Existiu. Tenim l’escola i el treball constant de milers de persones. Tenim la música, les cançons, els poetes, i algunes petges que ja hem anat deixant malgrat tants dificultats. Hi ha qui us dirà que no som res, encara. Per veure si així aconsegueixen que deixem de ser. A vosaltres us toca, juntament amb d’altres joves que avui també acaben l’escola obligatòria, de ser capaços de construir el vostre propi relat del país que us toca de viure. Heu demostrat tenir molt de present, heu de decidir què voleu dir sobre el futur. Sobretot, no dimitiu mai del vostre compromís, de ser persones en el sentit moral i ample del terme. Fins i tot mantenint-vos fidels a la vostra diversitat, en ocasions divergents. Aquest equip de mestres que ha treballat per vosaltres i a favor d’uns ideals nobles i nets, està convençut que aquesta diversitat que representeu, si la sabeu gestionar adequadament, us farà més forts, i ens farà més forts, als mestres i als pares. Que en gaudiu amb profit de la vostra llibertat, que sapigueu fer ús d’aquesta formació de l’escola valenciana, que tingueu tota la sort. No us decebeu, ni dimitiu, ni renuncieu. Aquest país es va bastir massa sobre això, i ara ens cal la vostra veu, lúcida, lliure, íntegra. Cada any passa aquest miracle, que aquest equip tanca un altre projecte de formar i educar amb les famílies una nova fornada de joves. Nosaltres continuem, dilluns mateix, preparant el projecte 2009-2010. No ho fem gratuïtament, però hi posem un entusiasme i un esforç que és un compromís que va repetint-se, que ve repetint-se, des de l’any 1975. Com milers d’escoles, som nosaltres qui eduquem els xiquets i les xiquetes de les pròximes generacions, som qui farem conèixer i estimar la llengua que parlen, la terra on viuen. Però han de ser ells, vosaltres, amb el suport de pares i mestres si el necessiteu, qui haureu de resoldre aquesta paradoxa, el missatge pesimista valencià, per convèncer-vos que l’ara i i el demà són vostres.
(post:el discurs és una còpia adaptada de la introducció que Jordi Muñoz, professor universitari, i exalumne d'escolagavina, ha fet per al tercer volumenet de 'País València, segle XXI. Reflexions i experiències de la generació que ve', editat per la Universitat de València. Supose que el manlleu del missatge no li sabrà greu. Com a penitència, ja he començat una campanya particular a favor d'aquesta lectura, de la qual aniré parlant-ne en propers apunts.)
L'escola és confiança, afirma Gregori Luri en el seu llibre «L'escola contra el món», que en realitat és una aposta a favor de l'escola, dels mestres, de l'educació. Hem acabat un nou curs, una altra etapa d'aquesta volta de xiquets i mestres, de famílies, que no acaba ni s'acaba mai. En realitat, l'escola no s'acaba mai, i per això el repte és un continu, una idea d'activitat infinita; l'educació ja fa segles que pega en aquest sentit i, no sé si ho puc dir, en manta coses no penseu que hem avançat gaire. Ara, llegint algunes aportacions dels alumnes de sisé, no hi perdem la confiança, que és el que demana el Gregori al seu llibre:
- el millor de l'escola és aprendre amb la gent que estimes, els teus amics. - molts mestres diuen que l'escola és l'assaig de la vida.
- el millor de l'escola és ella mateixa.
- ara que som xiquets tenim la capacitat d'aprendre.
- l'amistat és molt important a l'escola, és el que et fa continuar endavant.
- és una part important de la nostra vida.
- sense amics, l'escola seria un lloc avorrit.
- és el lloc on em tinc d'esforçar i traure el millor de mi.
- l'escola ho té tot, encara que té coses no gaire completes.
- és la meua segona casa. - …
La sort també és poder escriure cada any la introducció, a la memòria del curs, com a director d'un equip que ens repta cada any a treballar de valent per guanyar-nos l'alumnat, el futur, el goig de fer i comprometre'ns. Per molts anys!
[a ritme del cant del Misteri d'Elx, per anar obrint sentiment.]
Són els xiquets que comencen avui les vacances; els mestres continuen preparant informes, memòries, reunions, balanços, i encara propostes noves, millores… Però avui gaudim d'aquest moment final, que cadascú viu i prepara a la seua manera. El nostre cas particular ens ha portat a tancar amb música i amb teatre, totes dues opcions ben encertades, per la tria, perquè també ens fa tancar amb una manifestació popular, de participació col·lectiva, d'agraïment a tanta gent com ha fet possible un nou curs, la feina feta un any més. Dubte que els xiquets, com els mestres, no dediquen molt del seu temps a córrer, a banyar-se, a fer nous cursos i nous tallers, entre colònies, campaments, trobades, viatges, ofertes municipals, associatives…, que també és una manera de fer escola, de continuar aprenent a ser, que deia Pasqual. Com els mestres, que farem una parada entre viatges, lectures, cursos i altres excuses, per incorporar noves i noves maneres, al curs que començarem a setembre. Com deia el nostre presentador, Joan Garcés, a l'obra Strange Show, un futur crac del teatre i de la comunicació: 'benvolgut públic, dones i homes, en aquest espectacle de números diversos, l'escola els ofereix una autèntica barreja: circ, cabaret, poesia, humor, equilibri, sentiment, música, teatre, aprenentatge… Passen, no s'ho perden, l'escola els envia tot d'aprenents a l'ample món, en aquestes falses vacances, i ara tots, cadascun dels ciutadans, de nosaltres mateix i a qualsevol racó del món, és també un mestre en potència. No els decebeu.
