SEIXANTA-DOS

Foto: el gros de cal ferrer, a les calendes de la vida…..


Ara l’un, ara l’altre… de poquet en poquet,  la plenitud de la vida es va fent present. Mentre i tant:  sempre amb  l’esguard de cara el  futur engrescador. I també aquest present plaent, en companyia dels més estimats i a qui,  de ben segur,  no dóno ni un bri del que ells m’aporten a mi.
Però sempre maldant per no perdre un passat, a voltes no massa galdós, però sempre, sempre,  obirador de nous horitzons.
I com que tots  hem estat xicotets, a la fotografia podeu veure: peus ferms, el martell a la destra,  i les tenalles a l’esquerra, cos  fitant de front, panxeta ja incipient i (encara que no es pot copsar) la cara plena de sèu…. La imatge del que hagués volgut el pare (a qui varem enterrar tal dia com avui, ara fa sis anys).
I mentre i tant,  la vida ens ha anat regalant i cisant una part del que ens havia promés. Només ens cal goitar-la de front, amb respecte, el mateix respecte que devem als altres, sobretot als que més estimem i que més ens estimen. I a la X. que per molts i molts anys!!!!
 
Amén.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en TASTS DE VIDA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari