Des de fa temps, m’ha atret la figura d’en Serrallonga, el bandoler cràpula, facinerós, altiu, ferreny, orgullós de pertànyer a la terra que l’ha vist néixer, de plantar cara a l’invasor, qui cridava fort “Visca la terra i muïra el mal govern”. Però en conéixer la història, encara m’ha apassionat més la Margarida Serrallonga Tallades, la própia, la mare dels seus fills, la quí, a l’ombra, agombolava la masia, pujava la niada, tenia cura de les terres i en definitiva quí, de veritat, portava el pòndol de la masia, de la família, de tot. Per mi, és el personatge més interessant de la història. Si en voleu saber més us adjunto un tros de conte que vaig fer ja fa uns anys…..
I
et cridava l’atenció en Serrallonga. Amb el temps vas descobrir però,
que la història s’explica malament. S’explica des de la perspectiva
dels vencedors. Dels herois, dels que el seu tarannà es pot
estereotipar i ha de servir per explicar-la pel futur. Vas copsar que
la història no es res més que un gran focus que mira allà on
l’historiador li abelleix mirar. I sempre, sempre es fixa en allò que
li sembla important. Els comparses, els segons, els cabalers, els
fadristerns, els perdedors, no son mai protagonistes de la història en
majúscules. Però a tu sempre et van fer més tronc els
febles, com deia en Jordi, el director de teatre, els comparses, que
son els que donen valor a la història. I de la història d’en
Serrallonga et va cridar l’atenció la figura de la Margarida Tallades.
La pubilla del mas Serrallonga de Querós.
Al mas hi
quedava l’hereu, o l’hereva si no hi havia mascles. Era així i no podia
ser d’altra manera. L’hereu havia d’agombolar tota la cohort que vivia
a l’entorn del mas. Dels tiets concos, dels avis. Dels pares, dels
germans i germanes, dels cabalers, dels fadristerns i de les pubilles,
dels futurs capellans i de les monges. Els havia d’abillar a tots. Se
n’havia de fer càrrec. I quan tocava, pagar les legítimes perque els
cabalers poguessin fer via i promptament eixissin de la gran masia per
anar a cercar una pubilla de segon rengle. Les del primer rengle se les
quedaven el hereus. I així perpetuant l’hisenda i perpetuant el sistema
econòmic.
La Margarida però, era orfe als disset anys,
amb un panorama familiar galdós. La mare vídua als trenta cinc anys.
Les tres germanes petites beneitones (per dir-ho amb paraules fines
d’avui) marxades del terrat, i dos germanets mascles petits el de 4 i
el de 2 anys. Els dos tiets concos i amb la hisenda penjada als
contraforts de les Guilleries. Tres feixes, un xic de bestiar i molta,
molta miseria. El casament amb el cabaler de la Sala de Viladrau
s’havia d’arranjar. I a divuit anys passa a ser la dona del que, temps
a venir, serà el famós bandoler Serrallonga. I ella a l’ombra. Mentre
el “valent” de la casa se les campa empaitant collites, saltejant
camins, rebolcant vídues, polint els masos de les rodalies, la
Margarida al davant del mas, i esperant la vinguda d’un fill, de
l’Antoni, el primer, que es farà capellà, bona peça. I dels altres
tres. Un per cada vegada que el mascle apareix pel mas. Després de fer
les mil i una barrabassades. I després, altre cop a campar-la. Mentre
la Margarida tira endavant el mas, sabent que, amb el temps passarà a
ser de l’hereu, el seu germanet de quatre anys però que va creixent
sense parar i fent via per acceptar l’herència.
I després
s’assabenta la mestressa, que el seu home se la campa amb aquella Joana
Massissa vidua del forner de Castelló d’Empuries. Li arriben les
noticies escadusseres que va amb la Massisa com a ànima en pena per les
rodalies de Sau i de Susqueda. I mentrestant ella ha de fer front a les
partides del Virrei que, ara més sovint, fan cap al mas. Fins que la
fatal noticia li arriba com si d’una fuetada es tractés. Han pres a
n’en Joan al Mas Agustí, aquí a prop, a Santa Coloma. Arriba la noticia
i darrera, els soldats del Virrei que la fan presonera i fan via al Cap
i Casal.
La sentència n’és dictada: esquarterat i penjat.
Exposat el cap, per escarment dels malfactors, al portal de Sant
Antoni. I com a mesura acompanyatoria dicta el Jutge, en desgreuge del
Comte de Cardona, sicari del Virrei, que els masos de Serralllonga, la
Querosa i el Bosquet han de ser aterrats. I llençada sal a les seves
terres. I la Margarida presonera I els fills petits escampats pels
masos veïns, per commiseració, els tenen, fent-los servir de vailets de
guardar el bestiar.
I a tu et sorprèn la història. Quinze
anys després de la mort del bandoler. La Margarida ha aixecat els tres
masos de la seva propietat, els ha fet productius i els deixa en
testament.
Testament que, com no pot ser de cap altra
manera, anirà a parar al gran, l’hereu, el rector que temps a venir
serà de Querós. I aquest, bon rector, coneixedor dels topants on ha
d’impartir el seu guiatge, procura per casa, el delme de les vinyes,
que mai cap rector abans ha demanat, ara ell el reclama als seus
feligresos. I aquest , que la història el fa passar per bo, aquest,
robava als feligresos, però pretesament amb la llei a la mà. I el seu
pare passa a la història com a bandoler. Ell no, ell es el rector. Els
vilatans però no es deixen esquilmar. Es planten a la plaça del bisbat
de Vic, o ens treieu el delme de les vinyes, o ens treieu el rector.
Sino en farem una de grossa: Treuen el delme, pero el capsigrany de
rector fill de bandoler, encara escriu per a a la història: Com Jesús, ningú és profeta a casa seva….
Si el voleu sencer el trobareu aquí.
