Ulisses20

Tan tímidament plou a Bétera, que no banya. No corre l’àuia carrer avall, i davall els cotxes és eixut com un desert. Ves que ha fet calor avui, durant el dia, malgrat que a la vesprada ha començat a moure el vent i semblava que… caaa, falsa alarma. Però, ep, cal ser pacients, i agraïts. Ara ja corre l’aigua, gairebé lleugera, carrer avall fins al camí València. Dos litres, dooooosssss! Un regal, un autèntic regal del cel, després d’uns dies d’infern. Un infern a Llutxent, sobretot, a Pinet, la Drova… Ara corre un aire fresc (!) a Bétera com no esperàvem, que no el recordàvem, que no. Almenys que rente l’ambient, abans del sopar groc de dijous. Demà ho prepararem tot. Avui hem fet l’assaig de la Dansà, les balls de Bétera, que farem el 14 d’agost, la vespra de la festa. Entre els balls, els trons i els llamps, calor a manta i una pluja que no arribava, malgrat que un dels trons ha accelerat el pas fins a la plaça. L’Aljama viatjarà demà cap al País Basc. Hi actuaran durant tres dies a Bermeo i els pobles del voltant.

En À_punt, Miquel Gil i Pep Botifarra passen per Alberic i Carcaixent, pels horts i els masos encara en mans de burgesos que els costa tant de parlar valencià. Ai, tan inútil com arribem a ser els valencians. Per cert, sabeu que la Carta de la Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu que la seua funció és «desenvolupat entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació.»

I encara diu «Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.»

Potser per recordar-ho, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i el CDRcampdetúria organitzen un sopar presentació per apamar l’actualitat de la democràcia que vivim pel que fa a drets i identitat. I els valencians, com ho tenim? Sense recursos per apagar els focs? Sense la llibertat necessària per ensenyar les llengües que volem a l’escola? Sense poder exigir que l’administració ens atenga amb la llengua dels valencians? Ves si serà important durant l’estiu mantenir-nos ferms i vindicatius.

T’hi apuntes?

El sopar groc serà a l’ateneu de Bétera el 9 d’agost, per això cal reservar-lo al web de l’ateneu.

Cabàs i tisores, collidors!

Amunt l’esperit, llauradors!

El president d’espanya (!) es nega a tornar als valencians allò que és dels valencians. La dama d’Elx, per exemple; segons l’inútil aquell, és dret de conquesta espanyol i, per tant, antivalencià.

—Bo és saber-ho, xicot, que lo espanyol és antivalencià. Per això el patrimoni robat ha de ser fora de València, i a espanya ho teniu guardat.

Pel que fa als càstigs, sí, que ens els envia complets, l’inútil: de finançament, d’impostos i de turistes de madrit… Ens envien més coses, d’allà: els jutges d’espanya es neguen que parlem la llengua a l’administració pròpia. Ens neguen encara a traure els noms franquistes dels carrers. O voldrien que en comunicar-nos amb catalunya o les illes ho férem en espanyol o en anglés (això diu que ens obliguen de fer…). Això, i tantes accions feixistes com són tolerades amb una impunitat judicial sospitosa, mereix que organitzem un estiu en favor de la llibertat per reclamar que torne fresca, si més no una temperatura més benigna. Des que espanya ha obert el xafarranxo franquista, vivim un infern de calentura.

Per això, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals i el CDR del camp de Túria, han organitzat un sopar groc, en favor de la llibertat, la democràcia i la futura república dels valencians. Cal dir prou d’abusos, prou de violència i més valors universals, respecte als drets i dignitat. El sopar serà el 9 d’agost i, a més, presentarem l’últim llibre de Vicent Partal (no us estranye que vinga la família, si tot plegat serà al seu poble). Si l’aforament és limitat, ja sabeu que podeu reservar sopar al web de l’ateneu. La recaptació anirà destinada a la caixa de resistència en favor dels presos polítics.

Presos, músics, exiliats, i encar militars que fan cants colpistes en favor de franco… Ara ja sabeu perquè patim aquest temperatura, no?, i per què el cel ens envia aqueixes flames contra els cants profeixistes d’espanya…

El govern espanyol fiscalitza els diners que envia a les autonomies (o són províncies?, regions?), en canvi ningú no fiscalitza els diners del govern espanyol que, durant anys i panys, ha sigut un pou sense fons de tirar els diners, de regalar-los a amics corruptes, a empresaris florentins, de disposar-los en clavegueres i afers criminals. No cal dir de perdre’ls en negocis ruïnosos, o en inversions que ja sabíem com acabarien.

Ara, si la Generalitat fa una festa per la democràcia, d’això el govern d’espanya, de la mà de jutges prevaricadors, en diu malversació. Perquè la generalitat ha convidat els ciutadans a decidir, a entrenar la democràcia, a pensar la llibertat. D’això espanya en diu malversació. Perquè espanya, de la llibertat i de la democràcia, en diu malversació. Com els jutges feixistes. Fins i tot un jutjat alemany cau de quatre potes, en el parany, perquè no voldria enemistar-se completament, amb el feixisme espanyol, malgrat que el ministre espanyol d’economia (gens sospitós de pensar la llibertat) ha dit diverses vegades que, de malversació, no n’hi havia.

Si destinem els diners dels valencians, o dels catalans, a afers interns de la llengua, la cultura, o l’excés de valencianisme, el govern d’espanya i els seus jutges poden deduir malversació. Les autovies de madrit, en canvi, ruïnoses i fracassades, els TGVs a pobles de pedres i punxeres, els aeroports de pols i fantasmes, això no, això no és malversació. Això són negocis redons per a uns quants amigots, entre més possiblement els jutges. O les famílies dels jutges.

Si el govern espanyol decideix de salvar els bancs dels errors dels seus luxes, les seues primes o les seues compres immobiliàries, en canvi de res, de donar-los regalats els diners públics de tothom, això no és malversació, no. Això és toca’m l’engonal i posa’m una cassalla… I si el govern espanyol desvia diners que Europa havia enviat per un objectiu concret, això no és sinó un joc de daus que cantava el poeta. Vaja, que organitzar la llibertat per veure què en pensa la gent, també opinen a alemanya que és malversació?

—I d’organitzar concursos de vela al mediterrani, o exposicions de iots, amb tants de morts com passen cada dia al mar què és, sinyors jutges i fiscals, una benvinguda estiuenca als refugiats cadàvers?

Si és l’estiu dels bons mestres, en apagar-se la vesprada agafeu els estris i les eines imprescindibles i pegueu cap a la platja; a prop, que no cal anar-hi gaire lluny a trobar la mar: el nostre país és estret i la tenim a tocar, la mar, no com uns altres que han de venir a pixar-se de més lluny, des de ponent.
A la platja planteu el parasol “llibertat presos polítics”, això de segur que us garanteix una fanecà de platja per a vosaltres (bons són els unionistes per no respectar els nostres drets) i davall deixeu la nevereta, el cabàs i les espardenyes: que no s’escalfe l’aigua és important, o que les espardenyes no s’ensorren, perquè després deixeu l’estoreta del cotxe feta un drap que tot ho esmussa…, deixeu també a l’ombra del parasol la tovallola, la cadireta plegable i el llibre de lectura, per acompanyar la bonior del capvespre. Si n’agafeu dos o més, de llibres, no patiu de no tenir temps de llegir-los en una sola vesprada, mestres, potser us arribe un lector nou que vulga fer-vos companyia, en aquest estiu dels bons mestres, potser un nadador experimentat que haurà sigut capaç de nadar des de l’altra banda del mediterrani, o de més aprop, en tirar-se la barca en la qual navegava cap a la llibertat. Sí, fóra molt convenient portar més d’un llibre o una ració més de truita, o un parell de botelletes d’aigua, per si els nous inquilins del territori arriben amb sed. Tampoc no caldrà un excés de provisions, sabeu, perquè la majoria arribaran morts, surant cap per avall, i aquests ja no ens demanaran ni aigua, ni lectura ni la tovallola per eixugar-se. Però nosaltres, els bons mestres que passem l’estiu aprop de la platja, podem estar-nos tranquils, d’aquest curs magnífic que hem fet, sí, sí, agafant tot d’aire nou que ens renovelle l’esperit i l’ànim.

Per cert, no sé si sabeu que demanen voluntaris a València que puguen acollir xiquets saharauís per passar l’estiuet a casa, entre valencians. I ja n’hi ha bons mestres que s’hi han presentat voluntaris, que només en calen deu o dotze. Va.

Hem acabat el curs escolar 2017-2018. El curs que vam començar a programar l’1 de setembre de 2017, que vam començar amb els xiquets uns dies abans del 20S, quan els jutges, la policia i el govern d’espanya van assaltar la conselleria d’economia d’un govern elegit democràticament i van voler assaltar la seu d’un partit polític, que la gent va impedir pacíficament. Vam viure l’1 d’octubre, com el poble decidia democràticament el seu destí, a les urnes, mentre la policia i la gc assaltava i violava els drets fonamentals aprovats per l’ONU el 1948, amb el consentiment del govern d’espanya, que va ordenar la violència i l’agressió. I l’escola va continuar el curs, mentre van anar passant esdeveniments que afectaven la llibertat dels pobles i de les persones. Entre més, el govern d’espanya i els jutges van decidir d’empresonar el govern de Catalunya, fins i tot homes responsables de societats i institucions democràtiques. El curs continuava, el curs dels bons mestres, mentre el govern d’espanya, i el seu parlament, escarnien la democràcia i la llibertat, amb un abús sense precedents en les democràcies europees. Espanya es ficava de peus en el tarquim, i l’escola continuava el curs. i encara en acabar el curs 17-18, el curs dels bons mestres feia balanços, posava notes, redactava informes d’alumnes, fins i tot preparava vacances: algunes escoles havien sigut insultades públicament, algunes mestres havien passat pels jutjats, amb la impunitat política d’un estat i d’uns polítics que admetien, un colp més, l’atac als mestres que obrien debat sobre la democràcia o sobre la llibertat. L’estiu dels bons mestres pujava la temperatura dels jorns, en canvi que dones i homes honestos, demòcrates convençuts, continuaren a la presó per entoix de jutges revengistes, fills del franquisme i els seus models autoritaris.
Els bons mestres també mereixien l’estiu, com cada any, però a la nevereta dels refrescs, al parasol, a les cadiretes plegables, hi havien ratllat: llibertat presos polítics.

Encara no havien pensat en les unitats didàctiques que obririen la tardor del nou curs, els bons mestres de l’escola, i es miraven l’horitzó sense recança…

Espanya envia al món ambaixadors sense escrúpols ni honestedat política, perquè escampen com és l’estat que representen. PP i PSOE envien ambaixadors germans, cosins, cunyats, fills tots del franquisme. Ambaixadors panxacontents, que viuen en palaus amb tot de criats, majordoms i funcionaris que els llepen la mànega, la butxaca, en canvi de servilisme. Un sol d’aquests ambaixadors feixista té més recursos i més pressupost que el president de la generalitat valenciana. I encara té recursos que no ha de justificar davant ningú si en fa un ús franquista, policial, de frau. Ganduls que es pensen amos del món, sinyors feudals profundament fills de puta. Prevaricadors, menistres, o secretaris, llepons d’un estat caduc i inútil. Ambaixadors de la idiotesa, del luxe, que es pensen al tron del món, que ens miren si els tolerem lo intolerable, incapaços, mediocres, fatxendes. Ambaixadors de negocis propis, en canvi de fer gran la pobresa, que saquegen i construeixen misèria, que alimenten paradisos, que se salten lleis i regulacions, si tot de jutges els emparen, ambaixadors d’una fundació franquista d’ambaixadors. De l’insult fan ambaixada, els ambaixadors, que els la bufa democràcia o llibertat, si no els adula la fava. Ambaixadors d’una misèria moral intolerable, lladregots feixistes d’un l’estat que els empara.

Si hom ho passa bé, riu, s’aplega amb els amics, té salut i feina (que explicava Estellés), i encara el temps per recordar que n’hi ha que no, que no ho passa bé contra la seua voluntat, fins i tot si és presoner circumstancial d’un estat feixista, hom podrà fer-ne balanç. Un balanç particular de la festa des d’una associació local, d’horitzó ample, compromesa i lúdica en una societat complexa, i massa vegades ximple. L’Ateneu de Bétera és un referent de l’associacionisme valencià, amb un programa anual per la cultura, l’educació, el patrimoni, la festa o el coneixement, molt notable, de vegades amb el grau d’excel·lència. Una via de comunicació i solidaritat amb els seus, una finestra per explicar-nos el món un centenar d’homes i dones, aproximadament. A partir d’una columna vertebral comuna, l’Ateneu és un ventall bastant lliure de participació i col·laboració en la vida local que, de vegades, aconsegueix un ressò important. Entre els ateneus, potser aquest és referència multidisciplinar, organitzativa, no exempta de problemes i conflictes interns. Hi conviu una gran diversitat ideològica, que s’hi ha d’harmonitzar per continuar convivint formalment, sobretot perquè tenim un país que encara malviu del resultat d’unes polítiques que durant molts anys ens han castigat, particularment als valencians. Per això que algunes iniciatives van costar tant de consolidar, més enllà dels tòpics o els viures anodins. L’Ateneu és un referent, sens dubte, i és també la voluntat dels seus socis, d’aquella majoria que hi treballa regularment des de les reunions, les activitats ja consolidades, les rutines, les guàrdies, els imprevistos, en un calendari anual exigent. En el calendari anual, un dia es reserva a festejar la feina de tothom, i tothom és convidat a viure el jorn com una festa. Enguany s’havia fet coincidir amb la Nit de Sant Joan que, per bé que alguns pobles l’han perduda, és una festa important arreu del país. La faena i la festa és una combinació que també correspon amb el cicle anual de la vida —els grecs en dirien el cicle vital de l’home, malgrat que ara s’alçarien veus que dubtarien de la seua correcció política. Com que m’ho vaig passar beníssim, he fet un quadern que és un regal de gratitud a la festa, als amics, a l’Ateneu i a la feina que fa. Per tanta com en queda per endavant.

Nosaltres siguem prudents: No provoqueu. No alceu la veu. No els doneu peixet perquè no tinguen excuses per a castigar-nos…

Un any més, una altra legislatura, una altra burla, un altre insult, un robatori nou, un altre. Però nosaltres som poble, som país valencià, no som com ells. Sí, sí, teniu raó, però no ho digueu fort, no crideu, no els alarmeu, deixeu-los tranquils… Però és que han perdonat el Florentino, i els ministres, de malmetre la costa dels valencians. Els han perdonat que ens hagen robat durant anys, amb els peatges de l’AP7, els han perdonat les violacions, els han rigut les agressions… Què més, cal aguantar?

Bé, sí, ara s’ha descobert que ens han fet fora del corredor mediterrani. Sí. València no pinta, no alça un dit, ni un piu, ni un clau. No val ni una merda de gos, València. Amb espanya, valència no arribarà a ser res, res de res.

Sí, sí, ja ho sabem, però no us enfadeu, no us alarmeu, no crideu, no els feu enutgeu, ni a la Guàrdia Civil, ni a la policia, ni a l’extrema dreta …—però no eren tots el mateix?— ni a l’església feixista, ni als militars, ni als polítics del PP, ni als del PSOE, no els torbeu, la seua corrupció, el robatori, tot els que ens vulguen fer, sobretot no els feu enfadar, pobres.

I València va patint el desnonament, el robatori continuat, la xenofòbia, la ingratitud d’espanya, de la merda que és espanya, orgullosa i pagada d’actuar contra els valencians, mentre sàpien que els valencians no alçaran un dit per torbar-los, per reclamar-los, o només perquè el món ho veja: si això és justícia?

—A la merda, home, a la merda, tots aquells lladres, borbons i fills de puta de got i ganivet. Nosaltres som poble, som país valencià. A la merda!

El dia 23 de juny la Flama del Canigó baixarà del cim i des del Coll d’Ares, d’una banda, i Els Masos, de l’altra, es distribuirà arreu dels Països Catalans seguint moltes i diverses rutes. El mapa 2018 s’elabora amb la col·laboració de tots els pobles i municipis d’arreu dels Països Catalans.

Aquest és el missatge que OMNIUM enviarà al món amb la Flama del Canigó, en favor de la democràcia, la llibertat i la independència del nostre país. Contra la repressió i per l’alliberament dels presos polítics. Demà la nit, que farem la festa a l’Ateneu de Bétera, hi llegirem el manifest.

El manifest de la Flama 2018 amb petites variacions

TOT UN FUTUR PER COMENÇAR

Avui renovem la Flama gràcies al compromís granític de la societat civil, l’autèntic motor d’un poble sempre en moviment. Un agraïment infinit a totes les entitats que la fan possible.

La Flama del Canigó que agermana el País és un símbol d’esperança en el futur.

Ens demostra la capacitat del poble català d’unir-se en moments difícils i anar sempre endavant (esperem que també ho faça el poble valencià). Com el 1966, quan malgrat la dictadura franquista va arribar per primer cop a Catalunya.

Enguany, davant el retorn de la injustícia autoritària i la suspensió de l’autogovern  seguim mostrant a Europa i al món l’anhel irrenunciable de viure en pau i llibertat. Empeltats de solidaritat i tendresa, som més conscients que mai que la causa contra nostre és una causa contra la democràcia. Que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que ni la repressió ni la por segrestaran.

Ens tenim els uns als altres, amb tanta força, determinació i coratge, que avui ja som un país millor. Com més foscor ens volen imposar, més il·lusió tenim perquè la llum de la Flama arribi a més i més gent. Per compartir entre iguals l’emoció del foc, la festa i la màgia de la nit de Sant Joan. La cultura sempre ha sigut una eina de transformació social.

La cultura amara ciutats, barris i pobles definits per una diversitat que ens enriqueix i fa més forts. D’un país que no demana pels orígens sinó per on volem anar plegats. Convençuts que si els infants creixen junts a l’escola, romandran junts al carrer i units com a societat. Amb la plena convicció que el camí l’hem de fer junts i tindrà sentit si decidim el destí plegats. La maduresa i cohesió de la societat catalana, i la valenciana,  en són la millor garantia.

Visca la Flama del Canigó! Visca la cultura! Visca el País!

Jordi Cuixart President d’Òmnium Cultural

El PSOE d’espanya continua aplicant el 155 a València, sense vergonya. Ni poca ni molta, sense. Els la bufa València, de primer, que només els preocupa Espanya (però sense comptar València), per això temem el MHP Ximo Puig, no fóra que es fes massa valencià, o pitjor, segons ells, massa valencianista.

Però el MHP Puig no pot ser ni fer una altra cosa, si vol tenir perdigó entre els seus: ser valencià i valencianista, com més va millor, i reeixir. Ell és de Morella, que no és l’Horta, ni València, allò són els Ports i el Sexenni, mestre. I tot això, d’espanya?, tururú!
El frare Àvalos no el pot veure ni en pintura, el MHP (ni aquest ni València) i traça paranys i vigila amb trabuc, perquè entre torpall, miserere i espia de segona fila, no pot sinó fer muscle i peuets, en favor d’espanya. Li la bufa València, el finançament miserable que patim, el camp valencià o les bandes de música. Només que li interessa vigilar els moviments del seu contrincant, del seu mateix partit: per això li ha etzivat un comissari polític espanyols, que el vigile, que l’assetge, que el marque.
Espanya no entén una altra cosa, ni que siguen valencians mateix, o del mateix partit, o del mateix cagalló. Tenir-mos castigats i condemnats a ser els últims. El preu que paguem de ser espanyols.
Què, xotos, ens espavilem o mo n’anem a la platja a untar-mos d’oli?

Post: per cert, sabeu quants minuts ha trigat el frare Àvalos a amenaçar de tancar tots els refugiats en un CIE? Sabeu que no consentirà, el fraré, la connexió de TV3? Ni l’alliberament dels presos? Què us pensàveu que n’hi havia diferència entre el govern PP i el govern PSOE d’espanya? Aaaahhhh, les espardenyes!, les espardenyes!

“El rei d’espanya vol anar a sopar a Can Roca? A Catalunya? Que porte l’entrepà de casa.”

De segur que les pressions d’aquella cofurna de borbons ha sigut de ca l’ample. Potser. Potser que els Roca hagen agafat l’envit com allò que és, una provocació. Potser. Espanya pressiona contra Catalunya i contra els catalans. N’hi ha catalans famosos, que s’han fet un forat de fama mundial. Els Roca, per exemple. No sabem fins a quin apunt aquests són o no són de pedra picada, però de segur que són catalans, sens dubte. Ara, espanya pot fer molt de mal, des de l’odi. És allò que fan amb el diner públic, molt de mal i molt d’odi.

Per què els Roca no s’hi han plantat? Hom diria que, amb la fama mundial, no els caldria passar per cap adreçador, si no hi volen. Si no llepen. N’hi ha molts que se la juguen i no hi passen. Molts que se l’han jugada, amb el resultat de presó i exili. Ara bé, potser que com el Nadal tenista, o aquell futbolista, o motorista o…, aquests també vulguen ser llepons, súbdits de pedigrí, però súbdits de la mamonesa borbona (un orinalot del pitjor estil). Ací s’ha acabar el problema, doncs.

Els Roca han de decidir si conserven l’estrella mundial, amb l’estel català que els identifica al món, o si peguen per fer la cort a espanya (clients no els en faltaran, però catalans sí, i valencians). N’hi ha que no ens sorprendrem, malgrat que la seua seria una decisió que faria escola. I ens faria forts davant la corrupció, l’amenaça i la violència.

Els germans Roca són forts sens dubte, d’esperit i de llinatge. Caldrà veure si també ho són pels seus.

Ahir vaig veure uns quants programes d’À Punt, amb no poca expectació. La nota d’inici apunta de lo alto, una cosa brillant i esperançadora. Algunes estructures de les presentadores són esmenables (si en una setmana encara fan ús del «tenir que» que pleguen i unes altres, tu), però la filosofia general era boníssima. Ahir, almenys. Amb detalls exquisits. Que dure, per molts anys.

Però avui que volia parlar-ne d’aquesta televisió m’ha arribat un correu electrònic d’Òmnium, amb unes paraules del Jordi Cuixart, el seu president. Sí, serà una carta als 120.000 socis més els simpatitzants, però jo m’he sentit com si me l’adrecés personalment, des del centre peninsular, des d’aqueixa espanya feixista que encara manté en presó els homes honestos, en canvi de tenir els criminals, feixistes i porcaters lliures en nom de l’estil dictadura que ens governa un orinal patriòtic.

Sí, aqueixa espanya que et tanca per reclamar llibertat, democràcia i diàleg, en canvi de festejar, regalar i premiar franquistes confessos, militars, retors, borbons, empresaris o esportistes estafadors de la hisenda. Fins i tot ministres que amenacen amb violència.

Cada dia, que patim aqueixa justícia franquista que es pensa per damunt de lleis, o misèries o martingales. Que assetja la democràcia amb impunitat. Criminals.

Així és la carta que m’arriba al correu…

Presó de Soto del Real, 10 de juny de 2018
Hola Albert,

Em presento, en definitiva, perquè crec en un futur més just i més pròsper per a tothom i no renunciaré mai a què els nostres nens petits creixin sense mentides, ni a les meves ganes boges de viure, ni de deixar de ser militant de la tendresa i que ningú ens robi el somriure.

Sempre endavant,

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

L’any 2011, el PP va apagar TV3 al País Valencià. Una prova de força feixista i repressora contra els valencians. Malgrat que una minoria de valencians sintonitzaven aquella televisió, el PP decidia d’eliminar qualsevol relació mediàtica amb Catalunya i amb la llengua (aleshores, la RTVV en feia un ús testimonial i lamentable i TV3 era un model premiat a Europa). El PP aplicava una mesura feixista contra la llibertat d’expressió, fruit de l’herència franquista i intolerant d’un partit xenòfob espanyol. Amb el temps, la justícia (!) ha demostrat que era un partit corrupte i criminal.

Amb tres anys llargs, el govern del PSPV a València ha sigut incapaç de retornar (retrobar?) la llibertat d’expressió perduda aleshores. Ni la voluntat de Compromís, ni la determinació del MHP, ni el suport de Podem-València van ser suficients. Els plets, els embolics, la burocràcia, els conflictes interns, ens han tingut sense senyal set anys llargs, i encara no veiem una data de caducitat d’aquest colp contra els valencians. No veiem (!) una altra intencionalitat, paral·lela al 155 abans mateix del 155, a viure còmodament en la desinformació, a ser còmplices, des de València, de la xenofòbia contra el model català de mitjans i de professionalitat.

Possiblement és que no som tan eficaços com ens pensem, per a segons què. O potser no li hem donat a la televisió la importància que té. Només nosaltres, podem arribar a ser tan torpalls en aqueix tema. Perquè durant tres anys de govern democràtic —suposem que sí, que honestedat, transparència, contenció, i administració econòmica i política— els valencians han estat incomunicats pel que fa a allò que passava a València mateix. Només els mitjans espanyols, només ells, tenien l’exclusiva d’informar què passava a València, al país sencer, sense que allò tragués la son dels polítics del nostre govern.

Els espanyols, sí, que s’interessaven a informar (!), a explicar la seua part de la veritat informativa, i els valencians ens havíem d’aconformar amb una versió que no cal descriure gaire. Durant set anys han passat i passen coses al món que s’han explicat, només, a través de l’ull mediàtic d’espanya, que ja sabem que és una carabassa corrupta, idiota i vergonyosa, pel que fa al periodisme de televisió, ràdio i premsa escrita o digital (dels milers de mitjans, si voleu, traieu-ne dos o tres exemples i encara mireu-los prims i amb guants que no deixen).

Avui obrirà la nova televisió valenciana, finalment. La periodista Reis Juan, va piular despús-ahir sentir-se esperançada i engrescada per allò que prometia la graella i les intencions. 100% en la llengua dels valencians, honestedat,  humiltat, esforç i imaginació dins una economia bèl·lica —recordeu que els valencians estem intervinguts econòmicament, fa més de 100 anys, i cap dels governs espanyols no ha mogut ni un dit per capgirar la situació.

Avui comença la televisió dels valencians, sí, en unes hores, i potser milers de valencians ens hi abocarem a veure què passa, què diu, què ens explica de nosaltres mateix. Esperem que siga veritat, que la primera o la segona o la tercera de les notícies no siga espanya (comencen amb el telenotícies de migdia a les 14.30), fins i tot que quan parle d’espanya siga per exigir llibertat d’expressió, el final de la intervenció de les nostres finances, o per denunciar la corrupció que encara manté lliures molts polítics valencians del pp… Esperem que facen ús d’una llengua pulcra, neta, sòlida i culta, en canvi de deixar que qualsevol que hi treballe la puga malmetre… Si no en saben que estudien.

Malgrat la joia del moment, els valencians continuarem sense senyal, amb TV3 i amb iB3. Encara perdurarà la sanció feixista del pp, avui amb el govern del botànic i la seua responsabilitat en aquesta manca de llibertat bàsica en països democràtics. Sense senyal, a partir de les 14.30h. No sabem fins a quant.

La boning té un budell cular a la boca en comptes de tràquea. Si és que ha dit això…, que els valencians preferim de ser catalans de segona que valencians de primera. S’ha de tenir el morro fort de senglar gros per dir aital barbaritat, sinyora, que les mentides li naixen per tots set forats del cos, a vosté, que representa que és la líder a València del partit delinqüent de M.Rajoy.  El partit polític líder en Europa en delinqüència, i vosté encara vol donar lliçó i enganyar els caragols. Vosté pateix que els independentistes siguen amics de la gent del Botànic…, no de la gent que passeja per aquell jardí, estudiosos, veïns, turistes i jubilats, no. S’hi refereix als partits de l’acord del Botànic, que, en quatre anys, han pegat una miqueta amb major honestedat i més treball per governar València, malgrat algunes incapacitats, de finançament, d’independència polític i judicial, per exemple, de gosadia, perquè espanya continua ficant la mà sempre que pot, contra els valencians: des de la justícia prevaricadora, dels dels tribunals en deliri, des de la caverna mediàtica, des del clavegueram oficial, amb el gos Montoro, vostés fiquen el nas per tot, i el morro, en comptes de deixar fer a la majoria que van votar els valencians.

La peça Bonig, Isabel, no entén que ens agrade més la democràcia que el feixisme del seu partit, que preferim la llibertat de pensar, d’expressar-nos, de decidir que no la repressió i el 155, per exemple.

Vosté no diu, Bonig, com ens van robar els seus, com van delinquir, tots, absolutament tots els presidents de la generalitat del seu partit, contra la hisenda valenciana. Vosté no diu, mala peça Bonig, que van enganyar Europa amb les ajudes rebudes, que per això ens van denunciar, vosté no diu quan la missa no li convé, i ves que tenen coses a amagar…

Vosté, sinyora, i els seus, són els primers, els més delinqüents, a pactar amb el psoe i amb C’s, per atacar-nos amb el pressupost general cada any: han decidit tornar a castigar-nos, als valencians, a ser els últims de la cua, beatíssima, vosté i el seu partit han fet bandera d’això, de tenir els valencians agafats de l’economia més desgraciada que hom puga imaginar.

El verb robar, sinyora Bonig, se’ls ha quedat curt, gairebé difús, i és que vosté i els seus eren ací per demostrar al món que el crim organitzat ha sigut capaç d’enganyar els valencians durant tants anys perquè la connivència amb la policia i amb la justícia els ho ha perdonat gairebé tot, que l’escàndol és tan gros, tan pocavergonya, que fins i tot l’hampa, la camorra i la màfia, els hauran de demanar consell a partir d’ara…

—Pos no mos diu valencians de segona, la pelleringa!

“Si no ve Europa a salvar-nos, estarem perduts!”

Ahir es presentà a València, en un salonet del museu de la ciutat, davant la casa del fascio arquebisbal “Ulisses i la Mar dels Sargassos” la poesia reunida del poeta Lluís Alpera, de 1963 a 2017. Però el poeta mateix ja ho va avisar, que encara que ací hi ha reunida gairebé tota la poesia, ell vol continuar escrivint i publicant. No el mateu encara.

En aquell saló-museu n’hi havia més cadires buides que no ocupades, però hi havia un grapat de poetes grans (en vellesa i en magnitud): el mateix Alpera, i Jaume Pérez Montaner, de 1938, Antoni Ferrer, del 1943, Marc Granell, una miqueta més jove, uns altres acompanyants que passaven per família, i sis o set extraviats. Hi presentava la taula Carles Cortés, Universitat d’Alacant, Jesús Huguet i Antoni Ferrer, un poeta major valencià, que ha fet el pròleg del llibre i va fer la lectura tècnica de la poesia alperiana.

Huguet va fer referència al primer realisme social d’Alpera i va nombrar el xinés Lu XUN: “deixeu la comoditat de la poesia i agafeu l’eina social”. També va fer referència al vers, a la paraula, allò més essencial. I no volgué cansar l’auditori.

De l’hibiscus i de les seues propietats per a la salut, no sé qui en va parlar, que no ho puc recordar… Antoni Ferrer, deccet himnus, va fer la lectura crítica, més profunda dels diversos poemaris que aplega aquest llibre tan ben editat per Onada: perquè apropar-se a Alpera és apropar-se a una Illa, a un arxipèlag sencer… I cercar Ítaca: Quin és el trajecte poètic d’un autor? El poeta, assegurava Ferrer, sempre voldria ser jove, com Ulisses. Ves que ací tenim una idea principal, els poetes ens deslloriguen què, l’existència, el temps mateix, i es deixen el camí immortal que supera el temps, si és que són prou bons i prou poetes. Ulisses ha romàs per sobre del temps, i la Mar dels Sargassos, possiblement.  Antoni Ferrer, que n’ha fet el pròleg, va gosar de ser sincer, i va posar públicament uns poemes per damunt d’uns altres. I després va apuntar els tres vèctors principals d’aquesta poesia reunida: el cronològic, el sociopolític, i l’existencial-identitari.

Ítaca és el País Valencià, però també és el bombardeig a Gernika, o l’exili a Amèrica. El No-lloc, el non-sense, un horitzó utòpic que qualsevol poeta voldria habitar, però aleshores en cercaria un altre, d’horitzó utòpic… Potser perquè cap poeta del món no ha aconseguit mai d’atrapar la seua poesia, i per això ens estimem de llegir-la.