Ulisses20

Una altra gernació que també hauríem sigut de bon grat a València, érem a Silla, amb els mateixos propòsits i objectius: en favor de la llengua, de l’escola, de tenir TV3, i de poder veure-la, carabasses, contra els mals governs de torn, que prohibeixen la llibertat en canvi de tolerar la corrupció i el lladrocini. El porc té nom: porc, i la cansalà, com diria l’amic Apa, no és de pollastre.
Molts milers més ja havien manifestat a Castelló, si fa no fa, el mateix, de mati, i la coincidència de dia i d’hora no ha restat força al nostre clam, que s’ha escampat per diverses comarques del territori. Com que érem en un espai lúdic, de tallers, entre xiquets i pares, nosaltres hem portat la TV3 al Sud, a l’Horta Sud de València, i hem convidat tot de gentola que digueren la seua, a voluntat, amb plena llibertat d’expressió, a partir d’unes quantes preguntes i molta improvisació. Ho hem passat molt bé i ja comencem a preparar un estudi professional per combatre la burrera del PP i facilitar que la gent s’expresse lliurement. Fins i tot contra les mateixes eleccions municipals, que el pp ja adoba amb trampes i nocturnitat. 
El clam a València, a Silla, a Castelló, per l’escola, per la llibertat. Per passar-ho bé.

Post: el treball ingent de GUAIX avui a Silla, l’Horta Sud, l’han recompensat milers de xiquets, mestres i famílies que han sabut respondre a la crida, a la participació, a passar un jorn de molt de goig.

Farem doble via, finalment: una part de l’equip i de l’escola serà en la Trobada de l’Horta Sud, que ens correspon a la nostra escola, i l’altra part serà a València, manifestant-se en favor de la llibertat, d’expressió, de mitjans, de mínims per sobreviure a la vergonya social i moral del pp.
Quan Acció Cultural va decidir el dia que enguany reivindicaríem els drets dels valencians, a més dels drets humans (el PP avui també tancaria Hessel i el seu clam ‘Indigneu-vos‘), GUAIX ja havia concertat la data amb les escoles i l’ajuntament organitzador, Silla. Així que ens reivindicarem doblement: ja sabem quin serà el clam a València, però també anirà bé que els tallers de les Trobades on s’aplega gent que, d’una altra manera, no veuria què passa, ni què passa per davant el seu nas, puga endevinar una altrarelaitat i una nova reivindicació escolar. Amb el tall de TV3, l’escola ha sigut qui més n’ha perdut, sens dubte. Ara tenim una doble oportunitat de comunicar i manifestar, com a ciutadans i com a escola, què passa a València. Nosaltres, per exemple, ja hem pensat d’organitzar un taller amb un aparell de TV. En realitat, només li queda la carcassa de fusta i plàstic, perquè la resta és completament buida, com a moltes televisions del món, i en concret la dels valencians del Sud, Canal 9, que és buida d’ètica professional i d’enteniment. Al taller mostrarem perquè som sense senyal, i deixarem que els xiquets que s’acosten expliquen, amb llibertat, què passa al món, que els preocupa o desitgen, què voldrien, sense haver de patir la censura ni l’opressió d’una llengua que sotmet una altra, d’uns polítics que en el segle XXI encara apaguen mitjans d’expressió, com a les dictadures. Serà divertit de comprovar què podem explicar-nos plegats, a través d’una TV sense males arts ni corrupcions, ni imputacions. Amb una carcassa, un esquelet d’aparell, una raspa de mitjà i prou. La resta, l’enteniment, l’haurem de posar cadascú de nosaltres.

Dissabte es va lliurar a l’Eliana el premi Sambori de literatura infantil i juvenil en l’edició comarcal de 2011. L’auditori era de gom a gom, poques coses omplin d’aqueixa manera un espai tan gran i, a la vegada, fan tan de goig. El cor de l’Eliana, que ha fet vint anys i ha estrenat les primeres imatges al Youtube, amb una versió dels Amants de Vicent Andrés Estellés, la colla de tabals i dolçaines el camp de Túria, teatre infantil, narracions, reconeixement a l’escola i a la llengua, a Enric Valor, van deixar una mostra del treball intens de la Coordinadora pel valencià  del Camp de Túria, en l’organització d’aquests Premis, entre més activitats d’una setmana de tornar-se carabassa. Com deia avui mateix Voro Golfe, el seu president, en cloure la setmana, ja comencen a buscar quin serà el poble que acollirà l’any que ve la Trobada. 

No és solament fer escola, cada dia, sense excusar-nos; és una grapat de gent que continua, amb voluntarietat i compromís, en favor de l’escola més enllà d’un horari, d’una necessitat personal, d’una dèria: sens dubte que l’escola continua cabdal al davant del país, per davant de la seua administració, més contra cultural i corrupta que administrativa, i al davant mateix d’una gran part de la societat. Amb campanyes de sensibilització, de reivindicació de drets lingüístics, en campanyes solidàries d’ajut, entre més raons que esperonen cada dia milers de persones. I aquests treball anònim, ingent, gegantí, és en mans d’un grapat de persones, que cada any esmercen el seu temps en favor del temps de molts. 
Per molts anys la coordinadora, una punta important i fonamental de la comarca.

[a la foto una representació important de les guanyadores i guanyadors de l’edició d’enguany en les diverses categories.] 

Diumenge 10 d’abril és la Trobada d’escoles a l’Eliana, el Camp de Túria. Però el programa d’activitats ja va començar ahir amb la trobada d’escoles de música. Dissabte es lliurarà el Premi Sambori, i abans, divendres, hi haurà el concert de la Gira també a l’Eliana, amb Aspencat i El Trineu Tanoka, al cinema d’estiu, a partir de les 22.30h. 
El gros de les activitats es concentrarà diumenge, amb milers de manifestants en favor de l’escola en valencià. Cercavila, parades, llibres, jocs, tallers, balls, música i l’actuació de la banda de folc ‘Folc Sona’, la primera escola de música folc del Sud. Comencem pels volts de les 10 del matí i tancarem abans de dinar. En favor de l’escola i de la llengua.

TOTA LA INFORMACIÓ DEL PROGRAMA DE LA SETMANA ACÍ. 

OBRINT PAS presentarà el nou disc ‘CORATGE’ dissabte a Benimaclet, acompanyats per la Gossa Sorda. Una nit fantàstica, de música, de músics, d’amics, una festa en favor de l’escola, de la llengua, del coratge necessari per continuar treballant i vivint amb goig el país. Ja podeu trobar un tast del nou disc.
La festa, l’escola, començarà de vesprada a la Glorieta, i encara abans a la plaça Manises, amb una concentraciuó i un cercavila.
Dissabte 2 d’abril jornada reivindicativa i festiva per l’ensenyament en valencià i l’escola pública. Escola Valenciana, que organitza una gran PROVESSÓ per l’ensenyament fa una crida al sector educatiu i a la societat per dir sí a l’ensenyament en valencià.

«En una societat complexa l’escola ha de formar persones amb els recursos necessaris per a desenvolupar-se plenament, per a comprendre millor la realitat, per a interactuar-hi activament i per a gestionar amb èxit les relacions. Volem comprendre què passa en el món, volem donar significat als esdeveniments i ajudar a articular les nostres respostes i actes amb més encert; volem ajudar cada alumne a ser més conscient, més crític i més capaç. En aquest sentit, la llengua és primordial en la mesura que descriu el món i l’investeix de significat. Aprendre bé una llengua és, doncs, d’una importància capital en el procés de formació i de creixement.

El desenvolupament accelerat de la comunicació en una societat mundialitzada –un dels aspectes centrals de les transformacions de la primera dècada del segle XXI–, fa del tot imprescindible l’aprenentatge de llengües per a servir-se’n amb competència. No, simplement, el de la primera llengua i d’una segona llengua, sinó, també, el d’una tercera i d’una quarta…»

UCEV, la Unió de cooperatives d’ensenyament valencianes, presentarà a València la Segona declaració educativa, ara en favor de les llengües i de l’escola plurilingüe. Un document de consens que aplega uns mínims (solament el 30 % de l’alumnat fa classe en valencià) i la voluntat que cal treballar en favor de la llengua, a l’escola, però també al carrer, als mitjans, bo i exigint recursos i un ús social més compromés. 
La conferència de presentació anirà a càrrec del poeta i professor Josep Ribera, mestre del Camp de Morvedre, guanyador del premi Pompeu Fabra per un treball comparatiu dels usos lingüístics dels joves de secundària i els bons models professionals. Tot plegat a la seu de Bancaixa, a la plaça de Tetuan, num. 23, a partir de les set de la vesprada.  
Encara no fa un mes. Escola valenciana va presentar també un model d’educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu valencià, treball coordinat pel professor Vicent Pasqual.
Dins el món cooperatiu valencià d’ensenyament (atenem més de vint-i-cinc mil alumnes), hi ha les cooperatives pioneres de l’ensenyament en valencià, com La Masia, que va nàixer l’any 1968. Un recorregut en favor de la llengua i el plurilingüsime de més de quaranta anys.

M’acaben de comunicar que els alumnes de 4t de secundària han arribat a Berlín. Fa justament vint-i-quatre hores, els convidava a trobar-hi l’ànima d’aquesta ciutat, en una mena de comiat de bon viatge. Cada ciutat té una ànima diferent; la de Berlín ha d’ésser tan especial. Els vaig demanar què n’esperaven del viatge, i els vaig demanar que ho explicaren per escrit, convidant-los a fer un viatge intel·ligent. No sé què és ni com es fa un viatge intel·ligent, la veritat, i per això vaig convidar a cadascú que ho descobrirà ell mateix. L’escola també és tenir sort, mentre alguns joves es debaten per uns mínims, aquests tenen l’oportunitat d’un viatge al centre dEuropa. Per això els demanava l’esforç del pensament; cada viatge té una passió, almenys una. Els vaig demanar què voldrien descobrir, plegats i individulament. Un carrer, un record, un monument, un café, una mirada, una part de la història del segle XX, una història pròpia, una carta… Ara, aquests joves que són sota el cel de Berlín, tenen el món per endavant: que no voldrien trobar-se?, a quina cosa no s’atreviran? «Berlín no deixarà de ser una ciutat ben important, malgrat vosaltres», els vaig dir, però la vostra acttitud pot contribuir perquè passe alguna cosa d’interés. Perquè l’actitud és el més important, sens dubte. 

Vaig començar parlant-los d’aquells àngels de Wenders, i els vaig convidar a observar i viure un viatge ben farcit. Naturalment, de primer vaig desitjar que s’esforçaren a passar-ho bé. Extraordinàriament. Però l’una cosa no en treu l’altra.  

Torne al mestre Celestin Freinet, i a les magnífiques invariants pedagògiques. Avui he presentat el quadernet a la classe de cinqué de primària. Els he llegit la segona invariant: «Ser més gran no significa necessàriament estar per damunt els altres.»
Sembla que la invariant es refereix quan l’escola encara feia ús d’una tarima perquè le mestre estigués ben per damunt dels xiquets. ‘Sou més grans que els vostres alumnes. Això en cara no us basta. Us cal pujar damunt una tarima per assegurar-vos la superioritat.’

Encara passa massa sovint a l’escola, que n’hi ha tarimes virtuals, i de físiques, perquè els mestres mostren tota la superioritat. Com deia el mestre Freinet, fotre, suprimiu la tarima i us estareu al nivell dels infants.

N’hi ha que, com no veuen suficientment baixos els seus alumnes, els trauen de classe, per si les mosques. 
– Castigar un alumne que mira el sostre? Mireu-lo, aquest sostre! (de l’Intermezzo, de Girandoux)

Demane als xiquets que facen balanç del curs, que expliquen què han aprés, què els ha agradat, què voldrien fer a partir d’ara en l’àrea de llengua. He deixat que ho pensaren durant el cap de setmana: les propostes majoritàries m’han sorprés verament: retornar al poeta Vicent Andrés Estellés i el seu Mural del País Valencià, continuar llegint Rondaies Mallorquines de Jordi Des Racó, pel que fa a la tria de lectures  en paper; pel que fa a la lectura en pantalla, demanen Vilaweb, Escoles en Xarxa i continuar repassant els blocs propis. Pel que fa a l’escriptura han proposat un joc, que cada dia algú invente un títol, i després tothom n’haurem de fer un text breu: el primer dels títols proposat pel Jordi és ‘Un insecte a l’ordinador’. Dimecres llegirem els primers textos. Com una escola a la carta, en la qual ells trien els seus itineraris d’aprenentatge. N’hi ha qui diu que els joves no volen aprendre. 

Avui hem compartit el matí amb el professor Salvador Cardús, un referent de l’escola, sobretot a partir d’aquell llibre de l’any 2000, el desconcert de l’educació. Ell no voldria que s’hi referirem d’aquesta manera, però és una de les veus autoritzades, moralment i ètica, en favor de l’escola i dels mestres: «Allò que diré és per ser discutit. Ha de convidar a la reflexió.» Tot plegat, érem en una Jornada d’orientadors (psicòlegs, pedagogs i directors d’escola) a Florida, Catarroja.

La segona idea sobre la qual, Cardús, planteja la reflexió és sobre la diversitat de valors. «L’aposta pels valors és una fugida cap endavant.» Que l’escola ha d’educar en valors…, bé, la retòrica ací ens faria estendre’ns massa; per ser més explícits, o no, la tolerància és un valor? I si el que cal és de ser intolerant (per exemple contra el tancament de mitjans, en actituds xenòfobes…, i l’esforç, és un valor quan es tracta de memoritzar mecàniques avui competament superflues? Quan encara hi ha mestres que es creuen els únics informants i ens carreguen dels seus coneixements? El poeta Lluís Roda, en un assaig sobre la postmodernitat apuntava que, en molts casos, l’escola s’equivoca si es fa exclusivament tolerant, perquè davant algunes actituds, caldria ser ben intolerant.

La tercera idea, sobre la crisi, la idea de crisi mundial, és com consubstancial a la idea d’educació: això ens ha portat massa vegades al catastrofisme, a l’exageració: estem pitjor que mai, tenim uns recursos insuficients, els joves són uns això i allò… Caldria remetre’ns a aquelles fitxetes del professor Cardús tan recurrents d’alguns filòsofs, quan parlaven i es referien als joves de la mateixa manera que ara els trobem a l’escola. Home, la societat també té molt bones notícies a explicar, i caldria anar-hi més per això: a transmetre confiança en el passat i esperança en el futur, abans de dir als joves quina classe de societat terrible es trobaran, quan cresquen: perquè llavors serà cert que no vulguen crèixer, davant els nostres temors.

La quarta idea de Cardús: ell diu que, realment, qui ha afeblit l’estructura educativa no ha sigut la crisi, sinó ben al contrari, l’etapa de l’abundància. Deu o dotze anys d’excés, d’insolidaritat, de maneres que van atacar la sensatesa, la racionalitat, l’equilibri, van fer més mal que no això d’ara mateix. Realment, l’escola és un món en crisi, perquè sempre hauríem d’estar de la banda de voler anar canviant el sistema, aquest fóra l’objectiu, la idea de canviar la societat.

El mestre Célestin Freinet va escriure unes normes pedagògiques que va anomenar invariants. Fa un parell de dies que li pegue voltes, a aquestes idees tan senzilles i tan modernes de colp, perquè ens debatem a l’escola sobre l’avaluació, un tema clau i molt seriós, si és que volem saber què es cou en aquell procés d’aprendre i d’ensenyar. El professor Francesc Imbernon n’ha fet un estudi recent que ha publicat a Graó. Realment, les petites normes són una joia, llegides en aquest petit quadernet que va publicar l’editorial Estela de Barcelona l’any 1971, traduït per Miquel Adrover, dins la col·lecció biblioteca de l’escola moderna, i que conservem a l’escola com un tresor. Com que l’altre dia ja vaig copiar aquelles normes que algú va atribuir a Gates, no trencaré cap penitència si ho faig per aquestes normes del gran mestre que va ser aquell home senzill tan avançat.

INVARIANT núm. 1: «L’infant és de la mateixa naturalesa que nosaltres.»
Per tant, abans de jutjar un infant o sancionar-lo, feu-vos només una pregunta: al lloc seu, com podria jo reaccionar? I com actuàvem quan érem com ell? 

Aprofite que m’han convidat a venir a una aula de secundària per explicar-los les onze regles d’en Bill Gates per afrontar la vida real, fins i tot quan encara som a l’institut. Precisament quan som a l’institut, i tenim l’oportunitat de merèixer-nos, de fer-nos respectar, d’aprendre a ser. Com que les huracans adolescents comencen cada colp més prompte, és d’això que se m’ha ocorregut parlar-los. De les grans possibilitats que avui els ofereix l’escola, enmig de tants canvis i oportunitats, de com podem respondre en favor de la intel·ligència, de saber ser en cada situació, siga més o menys complexa, més o menys atractiva. En un primer moment no m’havia agradat el xivarri d’entrada, ni com hi havia disposades les motxilles per terra, en aquella distribució atzarosa del tot li val anar per terra. Ni tampoc com havien tractat els murals principals. Tampoc no em fie del silenci final, i per això els he demanat no tant què pensaven, ni que em descriviren què els havia dit. Demostreu-vos intel·ligents i escriviu una metàfora, que res no és tan senzill com llegir la vida literalment.

En Bill Gates va ser convidat a fer una conferència a joves estudiants del seu institut (n’hi ha qui diu que era en una universitat, però tant se val), i ell va pegar per aquest cantó, de deixar mestres i joves mocats, sense excessos, sense lloes, cru com la vida.
 Les 11 regles Bill Gates per als joves top-consentits.  

Post: quatre dies després, m’arriba això d’en V.

N’havia parlat altres vegades, del Diari de
l’escola. Però m’han demanat quatre línies, així que mentre em debat entre el
noctambulisme i la setmana que comença, faig els deures:

Els mestres, i l’escola particularment, tenim
un rebost sencer de materials a l’abast, per no haver de passar pels llibres de
text o coses pitjors . Per no passar-hi necessàriament. El llibre de text, ara
mateix, és un anacronisme, escolar i mental. I el Diari de l’escola és un
exemple viu del paper que fan altres i altres materials per l’escola mateix.
Potser que els mestres encara aprofitem poc el món digital, escassament
m’atrevesc a dir, la qual cosa significa una oportunitat perduda més. Però vet
ací cada setmana tres notícies actuals, preparades per al jovent, amb tot
d’enllaços que van obrint-se i destapant-se al món, contra el coneixement
estancat, estàtic, immòbil. Caram!, podia demanar-se un mestre de bon matí,
cada dilluns: no tinc res preparat. Ves què diuen al diari de l’escola!

Aqueixa primera notícia, Canigó, ja val el
jorn sencer: mostrar-los la primera de les lectures amb aquella veu del Lluís
Soler ja hauria de destapar els sentits pel coneixement vint-i-quatre
hores.  En favor de la lectura, de
la poesia, del romanç o la identitat. Pel paisatge, pel país, per aquell
joglarot de Verdaguer.

Potser que no trigue a aparèixer què passa a
l’Àfrica ara mateix, que és la història present del que passarà al món els
propers vint anys, si no em quede curt (ja es veurà). Llavors ja ens excusarem per explicar
Egipte més enllà de les piràmides o per terra de faraons. I tot això, en aquest
Diari pels joves, i per l’escola majúscula.
Per molts anys. 

De primer vam organitzar una cooperativa de segon grau, de nom AKOE educació, i ara juguem a un esport que en diuen ‘ColpBol’. No podem estranyar-nos si ens prenen per rars o mig bojos. Això d’Akoe educació potser ja ho he explicat en una altra ocasió, però aquest esport jove, el Colpbol, més lúdic que competitiu, més cooperatiu que individual, més col·lectiu que no marginal, va ser el motiu per aplegar-nos ahir a Picanya, a les instal·lacions del poliesportiu municipal, i lluir-nos. I ves que l’esport que va inventar un mestre de Foios (Horta Nord), pretén el contrari, el joc col·lectiu contra el lluïment personal o individual. I la festa més menys va anar d’aqueixa manera. Una festassa en favor del jovent, de jugar plegats xiquets i xiquetes, de no renyir gaire, de festejar un jorn lúdic, en favor de l’escola. Colp què? Colpbol. El nom li ve del joc de pilota, perquè cal colpejar-la amb la mà oberta, i provar de passar-la per una porteria, o alguna cosa que s’assemble. Solament que la podeu colpejar una vegada cada jugador, alternativament, i ves que n’hi havia que suaven barbaritats. Com deien aquells romans de còmic, aquests valencians són bojos!
A la imatge en un moment de descans, repartint unes clemenules de Carlet, o d’Alberic, tant se val. Al preu que van no renyirem, per la taronja, com ja fa anys que passa, que no renyirem si les taronges van per terra, com aqueixa pilota oficial del joc nou. Per molts anys, el Colpbol, i els jocs que semblen esports i fan participar lúdicament tothom.
+Us heu fixat en aqueixa mandarina que passa per l’aire, al vol?