Ulisses20

La dona ministre ens fa la guerra, o juga a la guerra dialèctica: té el dret a expressar-se en llibertat, naturalment, en una societat democràtica com ella defensa, preparada perquè una part puga expressar-se i una altra, si ho fa amb la metixa llibertat, puga ser tancada durant anys. De fet, aqueixes manifestacions, que som el mateix els independentistes que els anticatalanistes, potser siguen tan bèsties que uns advocats nets i pulcres, les haurien d’estudiar, per si són constitutives d’animar el terrorisme. Una cosa semblant, dita per un basc no sospitós de ser espanol, serien estudiades i analitzades, i no trigaríem a trobar fiscals i jutges amb ganes de tancar bascos. 
Dona, no imagine que som el mateix, perquè les bombes a Fuster, a Sanchis Guarner, a Tres i quatre, o les brutals agressions a tort i a dret, emparades per institucions oficials, per l’església valenciana, pel GAV, pel pp, per la policia, no són ni foren el mateix. La mort de Miquel Grau, o de Guillem Agulló, o encara més fatalitats que ells, els espanols van atiar i defensar, no poden ficar-se al mateix sac, ministra Chacon: o hi ha molta demagògia, o molta manca d’intel·ligència, per dir aital barbaritat. I si aquest és el nivell intel·lectual del psoe, la possible futura presidenta d’aquell estat, espere que ja siguem independents, si mai arriba a passar, per no haver de patir tanta mediocritat, i tanta mala llet.

Sí, dir-nos que trencar amb espana és claudicar, encara és més constitutiu de la ignorància que ens vol fer creure, que patim: solament els valencians perdem vint mil milions d’euros anuals, de calaix, senyora, per continuar no claudicant, que és el que vosté considera mantenir-nos lligats, però de mans i peus, mentre ens desagnem. Si viure agenollats davant espana, com vosté diu, ens ha arruïnat completament durant anys, no sé quantes coses més haurem de fer, per pagar-los el beure, el luxe, el funcionariat, i totes aquelles carreteres radials, i trenets de baixa i alta velocitat, i tot de peatges en el seu favor. Escoles, hospitals, tecnologies… Dona, jugar a fer de ministre o és el mateix que fer filosofia política, si quan l’estudi no ens arriba.

Ara, ja entenc perquè vol que continuem llepant-los el cul, lady Chacon: no fóra el cas que arribés a presidenta d’espana i solament que li quedés per governar les castelles i extremadura, ai, amb la provinciota mare, però així que els ho confiten, i s’ho mengen d’un mos. 
Les males arts, per començar una cursa política, no són sinó el senyal del nivell que ara atresoren, els governants d’espana, del psoe i del pp. Amb aquests no eixim de la pobresa, ni del ridícul, ni de la vergonya. Els valencians, però, no s’amoÏne, que continuarem afegint noves glòries, er la gràcia dels blauers, el mestalla, les falles, l’església, els colombaires, i un parell de milers del meu poble.

-La mateixa cosa, senyora? Fóra com dir que les putes, dones que mereixen molt de respecte i comprensió, són el mateix que els fills de puta… En quin cantó prefereix d’ésser, milady?

Es fiquen a més coses, però això últim, voler fer de mestres, ja em sembla una cosa grossa. I ridícula. Potser que vindran ells a l’escola, els jutges, a fer-los espanol, als xiquets. Perquè molts mestres, ja ho han dit, no acataran una ordre que atempta contra l’escola mateix, i contra el coneixement, sobretot perquè van contra els estudis mateix. Aquests també fóra bo que els posaren cabeçó, que els albardaren. 
Hem començat el curs a València. Més de dos-cents mil xiquets ho faran en valencià. Gairebé cent cinquanta mil no ho podran fer en valencià, perquè la conselleria d’educació s’hi nega a ofertar-los places en la llengua del país. Canal 9 va dir ahir que el curs havia començat sense incidències, gairebé set-cents cinquanta mil alumnes. Per la televisió valenciana, que cent cinquanta mil alumnes no ho puguen fer en la seua llengua no és cap incidència.
Els jutges també ho veuen normal, això, perquè contra aquesta sol·licitud de milers de famílies, mai no actuen. Ací no es fiquen a fer de mestres, ni de jutges. No ho consideren un greuge, ni delicte, ni suficient argument.

L’odi dels espanols contra els valencians, contra l’escola i contra la llengua, és manifest. Els polítics i els jutges no poden consentir que la immersió assegure major eficàcia d’aprenentatge lingüístic. Ho diuen també a Europa. No solament ho diem els valencians, o escolavalenciana. Però ells ens prefereixen monolingües, torpalls, abans que llestos. Tòfols abans que formats. Espanols abans que qualsevol altra cosa.

Damunt, haurem de suportar tot de retallades en educació. cada dia que passa, més s’entenen pp i pose per retallar el pressuposto d’educació. El que diem: espanols per la gràcia d’ells i per sobre totes les coses. Xe, cerrils en comptes d’acèrrims.

No han calgut dictadors per al colp. Ni han calgut exèrcits neguitosos que apuntaren amb les armes. No han calgut aquelles reunions macabres, aquelles cares, ni aquelles consignes, que recordem d’altres moments de la primera part de la Transició. Ara per ara en tenen prou amb els jutges. Els jutges decideixen políticament, dràsticament, severament, sempre en favor d’un plat de la balança, que és el seu únic possible plat.
Tenen la constitució espanola que els empara, sobretot perquè poden interpretar-la amb particularitat, que no vol dir cegament, sinó amb total parcialitat, contra la llibertat i contra la democràcia. Però no passa res. Als jutges, si mai no toquen res de la dreta o de l’extrema dreta, mai no els passa res. El seu president, el de les províncies de catalunya, diu que nosaltres creem alarmisme, tremendisme, i no sé què més diu, aquell homenic. Però ells poden pegar el colp, que és el que han fet realment, i acusar-nos d’exagerats.

En un país normal, el president de la Generalitat hagués aturat el món, hagués abandonat allò que feia en aquell moment. Hagués convocat el parlament, el govern i els mitjans en una roda de premsa ràpida i creativa: hagués fet un silenci cerimoniós en el país sencer, dels pobles i de les ciutats, hagués parat fins i tot la mar, si li calia, per coratge: llavors un president amb cara i ulls i amb tota la força moral i ètica, i política, hagués demanat atenció, l’atenció de tothom. En aquell moment hauria pronunciat un discurs solemne, sòlid, impecable. Auster i compromés. Els ciutadans haurien quedat satisfets, d’aquell discurs i del seu president, que havia dit prou: espana, prou. Jutges, prou! L’escola no es toca, vostés no, perquè no són mestres ni professors ni pedagogs. La llengua no es toca, mamons (mamons potser que s’ho hagués estalviat, en directe, perquè recordem que eren tots els mitjans, els catalans i els estrangers), la llengua no es toca, perquè vostés no són mestres, ni professors, ni pedagogs, ni lingüistes, ni correctors… 
— Fa uns anys –hauria començat el nostre president–, un president català de molt coratge, va pronunciar un discurs des d’aquest mateix balcó, va començar dient: catalans, declare des d’ara mateix…!

El país sencer s’hagués sentit tan orgullós de tenir un president, mitjanament sencer i íntegre, que mai més no haguérem dubtat. Sobretot perquè ens hauríem sentit defensats, identificats d’una persona capaç, amb el reconeixement i l’autoritat que pertoca a un president, en un país normal, quan els jutges, uns quants jutges, li diuen com ha d’ésser l’escola, la llengua, i tantes altres coses del seu propi país. Com si ell no pintés, o no pintés res de res, per decidir, solament per figurar de president.
–Catalans…! 

Diu Artur Mas, l’honorable president de les províncies del nord, que la independència no era en el seu programa electoral. Que si ara tirés per aquest cantó, provocaria un frau en el seu electorat.
D’acord. Tampoc no entrava que ens pegaren pel cul els jutges, senyor honorable president, contra l’escola, contra la llengua, contra els mestres, contra milers i milers d’alumnes i famílies… i aquesta vegada el frau ens provocarà una diarrera de dimensions tsunàmiques…

Sobretot, tants com participen i aprenen il·lusionats de l’escola, i el van escoltar respectuosament aquell diumenge a l’Espluga, al Casal, amb el seu discurset, no ens mereixíem tan poc, ara, ni tanta de covardia, ni tant de cinisme polític de baixa estofa. 

Un president com cal hagués tret pit pels seus, per catalunya, per l’escola, per la llengua. No s’hagués acovardit darrere consellers o darrere bones intencions, ni hagués romàs en silenci, ni hagués respost com si allò dels jutges, fos una rabieta: nosaltres presentarem un recurs! Xe aneu a fer la mà! Un recurs per a què, moniatos!, ells ben bé que saben on apunta tot plegat i no van amb recursos ni amb bobaes…

Els polítics que tenim, desgraciats, després que ens cremaren com als homes bons d’Occitània, encara esperarien a ser ministres espanols, perquè són el resultat de la por, davant el Colp. I de la seua particular cobdícia i interés.

I aquells ho saben. I no van mai de broma. Peguen un colp d’estat emparats per la seua constitució ( i pels nostres diners).
I la consellereta ens demana que els ballem la festa. Que no ens insumim.

Xe, collons, d’on trauen tots aquests de la indefinició sexual i política?

N’hi ha que es volen destacar contra tot i contra tots. Prefereixen de ficar el dit a l’ull dels altres, com aquell moniato d’entrenador. Els jutges espanols, si fa no fa, també juguen per aquest precipici, ara contra l’escola i contra la llengua. Contra el parlament i contra la majoria de catalans. Els la bufa la ciència, la democràcia, els estudis, la pau cívica o el follar del papa: ells han de ficar el dit a l’ull, per destorbar, per provocar la disrupció, per atiar foc, per anar-nos explicant qui mana, veritablement, en aquesta opereta de democràcia espanola, hereva d’una dictadura feixista assassina, no ho oblidem, sobre els models de la qual, molts dels que governen als jutjats, han assentat la casa, el pare, la mare, i els fills de puta. 

–És bèstia, és massa bèstia això, massa, massa bèstia, home.
 És veritat que ho és, que uns jutges cacics, antics, facen més cas de dotze famílies que els han demanat de tenir butla papal pel que fa al català, pel que fa a l’educació i, el que és pitjor, pel que fa al respecte del país que els acull, que ha decidit democràticament aqueixes coses de l’escola i de la llengua, senors!
Els jutges fan més cas de ficar el dit a l’ull, per exemple, que no del lladrocini de Bancaixa i la CAM, que ha arruïnat milers de famílies, les han deixades en la pobresa absoluta, mentre els directius que van decidir la ruïna, cobren, gaudeixen i es regalen encara més sous, més putes i més luxes.

És encara més bèstia, si posem damunt la taula que els estudis i les investigacions fetes avalen el sistema educatiu d’immersió, com el millor garant del domini de les tres llengües, i en canvi els cràpules de la justícia espanola que s’hi dedica a estorquir la pau, el civisme i l’èxit lingüístic d’aquest model educatiu, passen per defensors de la seua constitució i de la seua pàtria, que mai no serà ni la pàtria nostra, ni la nostra consitució; menys encara, la seua escola serà la nostra escola. 

Ara, ells també saben com són de caguemes, els governs catalans. Els uns venuts al PSOE d’espana, els altres venuts a les almoïnes de las Cortes. Va passar amb el cas Mas i la reforma de l’estatutet (semblava que havien d’acondiconar la cuina i tres rajoles del wàter), i ha passat encara no fa unes hores, amb el ridícul Duran, i una trajectòria de ploramiques que fa molts anys que li paguem en canvi de no res. Sí, en canvi de ser menys nosaltres i més espanols, senor Duran.

L’amenaça contra l’escola a València, amb el govern (ex) Camps, l’amenaça contra l’escola i la llengua a Mallorca, amb la majoria del pp, no són gratuïtes. Sabíem que l’amenaça pujaria fins a Barcelona. Una realitat que solament la societat civil serà capaç d’aturar. Els polítics, no. Dels polítics que coneixem, que poden decidir, no en traurem res. Res de res. Ni d’ERC no me’n refie, després que han preparat el teatret contra l’Alfred i el Jonqueres, per no haver de moure ni canviar res.

Si som escola, veritablement, ho haurà de demostrar la societat civil, els mestres, els alumnes, les famílies, i uns pocs dels indignats d’aquelles places. Per a molts d’aquells joves, aquesta ho dubte, si serà la seua batalla. El català?, la independència?, l’escola? Ca, home!

–Vols dir que la jugada espanola dels jutges, no ve orquestrada pels polítics mateix, perquè desviem l’atenció i les energies en canvi de posar-nos més hores de dedicació escolar per menys sou…, tantes vacances com tenim els mestres!

[en realitat de la bona, no la dels jutges, la frase del tio Pertegaz al Forcall fóra «Foc al clero, i plantem vinya!».

La tria havia sigut ben senzilla. Per manca d’intel·ligència, s’hi havien decidit per la mediocritat. Del primer a l’últim, sense pena. Ni remei. El president dels valencians mai no s’ha lluït per brillant, ni ara ni mai. Al coratge del primer president dels primers dies, Albinyana, ja van venir tot de mediocres a ocupar el primer lloc de la política valenciana. Com si estigués triat i decidit a posta. Cada colp la cosa era pitjor, si fa no fa. Ni bons discursos no tenien. I els últims anys de Francesc Camps han sigut tan nefastos com no podem encarar mesurar. El desastre de la CAM és una imatge real del fracàs de país que ha volgut construir Camps per als valencians. Hi han hagut d’intervenir els forasters per pagar els creditors. Naturalment que hi ha hagut voluntat i mala consciència. Però això últim no ho tapa tot. Fins i tot traient-li les males arts, els casos de corrupció i el detall dels vestidets, la política del primer dels valencians és una ruïna. En tots els sentits, ens porta al fracàs. Econòmic, laboral, cultural, però també èticament i moral. I tota la culpa, et demanes, és d’un sol home? És clar que no. Fins i tot un home mediocre com Camps, si hagués estat voltat i acollit per un bon equip hagués fet una política passadora, més o menys adobada, més o menys exitosa, però mai tan catostròfica com ha sigut l’exemple valencià. Com han dit no pocs analistes de casa i internacionals, l’exemple valencià dels últims anys no s’hauria d’imitar enlloc. I l’equip, no ho oblidem, té la màxima de les responsabilitats en aquest afer. No parlem d’una decisió, de la gestió d’aquell o aquest propòsit, del resultat d’un any, ni tan sols del balanç d’una legislatura equivocada. Són vuit anys i la correguda, més de tres mil dies. I aquest equip de mediocres d’intel·ligència tan baixa ha portat aquell home i el nostre país al desastre absolut. Consellers, vicepresidents, centenars d’assessors, alcaldes, alcaldesses, protagonistes tots d’una gestió i una política tan decebedora com ara mateix podem comprovar en l’eixida final d’un president, atuït pels mitjans, pels casos de corrupció, per una oposició feble fins i tot, pels seus propis, pels forasters…, la vergonya de tot plegat no solament la paga aquest homenic que es pensava Goliat o Hèrcules, pobre somiatruites, que no ha arribat ni a argonauta. Tota la riota cau sobre els valencians, que tornem a demostrar la nostra alçada al món. A nosaltres els primers, malgrat que una gran majoria no ho voldrà veure. La paguem tots, sense remei, la mediocritat d’uns quants polítics de per riure. I el ciri no s’ha acabat perquè la processó pegarà en llarga. Vet ací com és de fons el problema.

Diu José Ciscar (Josep, no. José), nou conseller d’educació de la Generalitat Valenciana, que el sistema educatiu del futur serà plurilingüe. Ho diu exclusivament en castellà, perquè ell, José, és com entén el plurilingüisme dels valencians: en exclusiu espanol. Per explicar-hoo millor, la Generatlitat valenciana envia un full a totes les escoles amb les paraules exactes del conseller, a escola valenciana també, i jo n’extrec un tros, literal que diu:

«Asimismo, el Conseller ha destacado que “el
gobierno de la Generalitat es pionero en esta materia  (es refereix a la matèria del plurilingüisme) porque en el
año 98 ya decidió introducir una lengua extranjera a temprana edad. Y es que no
se puede entender un sistema educativo
de calidad sin no hay una preponderancia
máxima el conocimiento de lenguas extranjeras sobre todo en el momento
actual”.

Xe, jo no he tocat res, però res de res. Ho he deixat talment com ho ha dit ell, José, i com ho han transcrit els redactors de l’Actualitat del Consell. I aquest parell de fulls ens han arribat avui via correu electrònic perqué totes les escoles del món valencià en fem un model plurilingüe. Sense excepció. 

Voleu dir que les cent trenta escoles que s’hi han apuntat de franc a l’engendre parit per Font de Mora –corrent i cagant llets, els llepons–, ara no pegaran a fugir espantades cames pegueu llongo! de tanta com n’ensenyaran de llengua i de llengües, aquests burros del cabeçó intel·ligent?

– José, p’arrancar a córrer!

Els comptes de la generalitat de Camps comencen a destapar els excesos i els luxes contra les necessitats. Durant el cap de setmana els valencians pagarem més de vint milions d’euros al cap de la fórmula 1, Bernie, malgrat que milers de valencians que depenen de la mateixa generalitat es quedaran sense cobrar la nòmina i l’extra de juny. Malgrat que hi ha centenars d’empreses que no cobren els deutes compromesos per falta de calaix, en sanitat i educació, per exemple, Camps continua augmentant la despesa en cotxes, en xiques, en tot allò que, segons ell i el Bernie, fa bonic en aquell aparador de circuit urbà: convertir la ciutat de valència en un putiferi hauria de ser un delicte, contra l’ètica, la moral i la dignitat. Sobretot quan es juga en favor de la ruïna dels valencians.

Tant se val que tinga la majoria, tenim un deute declarat de més de vint mil milions d’euros (20.000.000.000 euros), els valencians, i més de sis-cents mil desocupats, però juguem amb les cotxes, i tota aquella falla de malparits que s’enriqueixen malgrat tanta estretor com passem milions de valencians. Tot i la seua majoria democràtica (construïda amb diners corruptes, amb publicitat corrupta, i amb una televisió corrupta), tot plegat també hauria de ser penat, imputat, i castigat.

Per què collons Alemanya ha de socórrer la resta de països pobres d’Europa –València l’és, un país pobre, que ix en l’estadística com un dels més pobres per culpa dels recursos malbaratats del pp i de la seua trama corrupta–, si aquests països i llogarets viuen de l’abús, la despesa supèrflua i l’excés provocat per mediocres de la política?

La indignació no els hauria de deixar dormir, ni els caps de setmana que llueixen la cresta i el crostó (avui són totes les vedettes pels carrers de València, mamant del pot i fumant, o bebent, xicolate). Els malparits que els cremen per Sant Joan. I si ha passat, aprofiteu-se’n de la vuitava.

Van eliminar les televisions catalanes al sud del territori. En el ranxo valencià de fabra, camps, rita, blasco, rus, i aquest cowboys o colons de ponent.
Van eliminar l’ajut a l’edició del llibre en català.
Han eliminat política lingüística al ranxo Illes. Així, jas!
Al ranxo Sud fa anys que la política lingüística de l’administració és una i indivisible.
Proven d’eliminar ara Escola Valenciana, pegant contra la línia de flotació de la llengua. 
Han multat, amb l’objectiu de tancar-lo, l’únic centre cultural que els feia ombra, almenys l’únic que per la llengua els feia nosa.
Han ofegat la universitat amb compromisos incomplits i pagaments ajornats.
Al ranxo Nord, la cosa tampoc no sembla gaire més dolça: en nom de la crisi, les retallades afecten a direccions polítiques, institucions i fundacions que cada colp tenen menys llibertat d’acció, i menys pressupost.

En nom de la crisi, econòmica, democràtica i d’idees, s’ha organitzat un esclafit contra el país sencer, contra la llengua, contra la cultura i contra l’escola. Sense distinció nord-sud-est. A cada bugada política, perdem llençols, estovalles, draps de cuina, la roba sencera.

No imagine el xafarranxo en el ranxo que hagués ocasionat una, una de sola, de les accions en el sentit contrari. Per exemple, contra l’instituto cervantes, oh! Per exemple anunciant la supressió de l’espanol a l’escola, en canvi de l’anglés o l’alemany, home! Per exemple, projectant el cent per cent de les pel·lícules en versió original, no dic exclusivament en valencià, en versió original al 100% en les sales comercials, oh! Per exemple, eliminant totes les cadenes de televisió que emeteren en espanol, exclusivament, oh! Per exemple, prohibint totes les misses que es feren en espanol, oh! Naturalment, tancant totes les esglésies que atemptem contra la llengua i contra els valencians, no per ideologia o fe, no, per política lingüística solament (la  declaradament feixista la deixe per un altre moment).
Per exemple… (continuarà)
 

– Consellers x cavalls (2)

No sé si la universitat no ha respost amb la
contundència necessària. No ho sé, si n’ha dit res. Per exemple si ha dit:
albardeu els profetes, els messies, els rucs d’ofici i de voluntat. No ho sé,
que ha dit la universitat, el rector en nom de la institució que
representa el saber i el coneixement més elevat. Perquè en nom de la ciència,
de l’estudi i de la investigació, els models d’immersió són els més eficaços en
l’ensenyament de llengües. Són, també, els models de major respecte, de millor formació
integral, perquè atenen la diversitat i la singularitat d’identitats, entre més
potencialitats. L’absurd d’aquesta decisió i d’aquesta política és que, fiins i tot la
mateixa conselleria valenciana, en té, d’estudis propis que avalen aquests
models com a garants del domini d’ambdues llengües oficials, que preparen millor
per al domini d’altres llengües. Sobretot molt millor que els models monolingües.

Doncs, si els polítics mateix saben que aquests són els millors models, per què s’enderien a eliminar-los? Potser és que ara toca carregar-se l’escola, per neteja cultural. Una neteja premeditada que Europa hauria de vigilar atenta, per si s’incorre en persecució i criminalitat.

De primer, els valencians vam perdre l’oportunitat dels músics i els actors als nostres mitjans. Canal 9 els té vetats. Ja no exigim qualitat, o dignitat professional, no, ens queixem per les prohibicions, la manca de llibertat de premsa, la negació d’allò que els convé, la intolerància i la manca de respecte.
Després van prohibir directament alguns mitjans, com ara TV3, el 33, el 3/24… Els únics canals de televisió que podíem veure en la llengua dels valencians. Després van atacar directament i econòmica associacions culturals, com ara Acció
Cultural i, de retop, els Casals Jaume I. Ara toca el torn de l’escola, d’escolavalenciana concretament, que els atacs dels
polítics no són simplement per allò que decideixen democràticament, després
d’haver sigut elegits.

La decisió de posar persones poc preparades en càrrecs
de molta responsabilitat és un atac a la societat i a la
democràcia mateix. Perquè els pemet de prendre decisions sense el consens o la intel·ligència
mínima. La decisió de canviar un model educatiu de la nit al matí sense
consultar l’escola, la universitat, els mestres, sense els estudis i la preparació
necessària, no és agosarament o precipitació, és perdre els papers i tornar als
estils d’una dictadura platanera. Els expèriments sense
els mínims per garantir resultats i eficàcia, i un model educatiu suficient, són
suïcides.

Els experiments en educació, senyor Conseller,
ens aboquen a fracassar amb estrèpit davant el món, davant Europa i, pitjor
encara, davant els nostres xiquets i joves. Deixar tanta responsabilitat
educativa en mans de polítics d’opereta, més preocupats dels interessos de
partit, o de la insubstància ètica, ens posa en l’ull de la riota i la burla.

Al remat, aquests polítics no són hereus de
Plató o Aristòtil, ni deixebles avançats de Darwin o Leonardo… Ni són científics capaços d’ordenar la matemàtica o la ciència, home, ni s’estimen l’escola ni els
fills ni l’etica mínima. Són els Narcisos del segle XXI, hereus de l’ètica
fonamentada en ells mateix, en Terra mítica, automòbils de luxe, esdeveniments faraònics o dispendis superflus, adoradors de papes i sants d’última generació: pecadors als quals l’església de Vuitton, Gucci, o Rolex  ja els orienta la penitència.
Qualsevol home, o dona, amb carència total d’escrúpols pot arribar a ser conseller. Això és precisament el que ens passa, als valencians.  

A la plaça no hi havia bous, sinó militants del PP. Tot de candidats del PP, imputats en la seua majoria en assumptes de corrupció. Consentida. Premeditada. Calculada. Milers de militants, valencians en la seua majoria (això induïm), aplaudint la corrupció, acceptant-la. No és que milers de convidats a assentir en aquella reunió perdonen, no. Volen participar del pastís. O del pastisset, que ara les caixes són buides. Però volen un tall, perquè n’hi ha molts familiars, funcionaris, polítics i militants que directament o indirecta se’n beneficien, d’aquell estil de govern popular. 

El resultat atempta contra la democràcia?, contra la llibertat?, potser contra el sentit comú? Tant se val. En política, en aquesta política espanyola que vivim i patim des de la dictadura, l’una cosa porta l’altra, Sense remei. Ampliadament. Amplificadament. Cada any pitjor que l’anterior. Cada dia amb major vergonya. Cada polític vol fer el bo l’antecesor. Tots aquests no-bous que eren en aquella plaça, calculadament, no parlaven de política, sinó de l’èxit particular d’un partit que ha  convertit la política en el seu modo de viure. Que ha rebaixat a la pitjor de les qualitats els conceptes equitat, intel·ligència, participació o debat.

L’atac, l’insult, la trampa…, aquest estil que han sabut instal·lar en la societat, els dóna els fruits necessaris per continuar vivint d’esquenes a la política en majúscules. Fredament. Desacomplexadament. Amb el llibertinatge dels territoris sense llei, governats per autèntiques màfies passades pel filtre de les institucions més baixes, o barroeres, o covards.

La plaça era plena, és cert. Però ací no hi ha l’èxit. No. L’èxit d’aquests usurpadors de la consciència, és haver-ho aconseguit, de tenir tants seguidors fidels i encegats, però ben entuaistes, després d’haver ficat València en el major dels inferns coneguts: rècords en destrucció d’ocupació, en destrucció de la indústria,, en ruïna econòmica, en esdeveniments penosos, i encara consentidament, haver-los de mamar les cues i els serengues, com si els haguérem de perdonar la vida, per haver-ho fet tan rematadament malament.

Devem més que mai. Som a la cua d’Europa, però n’hi ha que això celebraran com un gran triomf, diumenge. Veieu com som per estudiar, els valencians, un cas com un cabàs freudià. Justament això, que no hem passat encara la fase anal. Ni la renal.  

-Després ja van obrir les portes, totes les portes, perquè eixiren els bous, darrere els mansos. 

El miracle fóra trobar una política exempta de pudentors, neta d’homes podrits, de cucs i de morruts, una política basada en la senzillesa, la sinceritat, el treball col·lectiu, comú, al servei dels altres. Per què és tan impossible, tot plegat, a València? Una política que frene d’una vegada l’arribada d’aprofitats, d’usurpadors, de pocavergonyes? Una política que estigués ben pagada, però que frenés el viure dels paràsits, anys i anys que suquen sense fer res, res de profit, home, que els impedira d’accedir a la caixa pública, a les grans i a les petites decisions. Un miracle en favor de la normalitat, del civisme, del respecte. Que sembla un impossible, a València. Una política que passés comptes anualment, abans de cada elecció: -vosté què ha fet bé? -quant s’ha gastat? -com s’ha endeutat? Doncs sumem i restem, i del seu patrimoni particular, deu a la hisenda pública valenciana 10 milions d’euros. Que no els pot pagar? Embargat i a la pressó. També els embarguem el futur dels seus fills i el dels seus nets, i una altra vegada, s’ho pensa, abans de posar la mà a la caixa.
Un miracle impossible, vet ací. 

El miracle que demanem no és religiós, ni de molt coneixement, ni de dreta ni d’esquerra, sinó allò tan singular i original, i estrany a València: transparència, lleialtat, seny, en favor de la gestió pública, que és el que hauria de ser la política, però que fa setanta anys, pel cap baix, que ho vam perdre en aquella guerra espanyola que van guanyar els feixistes, i els fills dels feixistes ens governen. L’herència?, potser que són aquests polítics del PP i del PSOE valencià, alguns de joves que acaben d’arribar mudats i afaitats, engomats o pelats, que es pensen que poden perdonar-mos la vida, imitant els seus caps, a la manera dels gànsters del segle XXI, en Camps, o Fabra, o Rus, o Blasco, tant se val els noms.

El miracle fóra llevar-nos un dia, i que tota aqueixa corfa de panolles hagués desaparegut, fins i tot que hagueren pogut recuperar una feina civil, lluny de la política, perquè comprovaren, fins a quin punt, la seua intervenció ens porta al desastre. Al caos, al fracàs i l’estrèpit. Al desastre econòmic, cultural i educatiu. 

El miracle és sobreviure a la seua esclavitud, Camps o Alarte, quatre anys. I aguantar-vos, ni que siguen quatre dies, tanta mediocritat. Vet ací el nostre miracle de cada dia.

Confieu-me el futur, demana el xoto. No demana res, ell, en Camps, el president en funcions, presumpte imputat, presumpte implicat, presumpte de tantes coses. 
Diguem-ho clar, Francisco Camps, per la gràcia del seu déu, s’ha carregat en vuit anys allò que va costar cent anys de construir. Milers de valencians van estar un segle sencer per alçar una de les caixes d’estalvis, el Mont de Pietat, a base de molts esforços, de milers de famílies, de suar cada pesseta, d’anar fent a poc a poc, i en Camps, per la seua falsa gràcia, s’ho ha jugat tot en un grapat. Vet ací el frare, el beat. Com per fiar-se dels corbs de sotana ampla i doble faldó… No ha tingut mirament de gastar-s’ho tot, de vendre’s son pare i sa mare, en canvi dels seus beneficis particulars. En realitat els seus pares segur que no els ha venut, l’home, en tot cas hauran sigut els nostres. Si molts dels nostres pares i iaios alçaren el cap, el corrien a garrotades, per burrot. A estudiar home, a l’asilo!

Això també ho hauria d’explicar Canal 9: el president dels valencians ens ha portat a la ruïna. Ha venut els mobles i el solar a madrid, i ha liquidat l’escuraoreta per quatre duros. Aquest fracàs, els malparits i els malpartits, també l’haurien d’explicar, abans de demanar-nos que els confiem el futur i abans de pensar que volen centrar-se en cadascú de nosaltres.

Quatre anys, i aquests mamons se’ns follen els fills, almenys el seu futur proper, cinquanta anys pel capbaix: els estalvis dels pares, que venien a casa amb aquelles vidrioles de ferro amb l’anagrama del Monte de Piedad de València, ja fa que se l’han ficat pel nas, pel ses i pels altres sis forats que els quedaven davall aquells vestits del sastre valent. El nostre està jugat i perdut a trenta anys vista. Queden els estalvis dels fills… 

-Aquest triomf, Camps, listo!, també el podries esbombar en els mítings, com t’has lluït d’economista de talent, mariconàs.

– Germà, no ens deixareu ni per pagar la làpida, cabronassos.

The Camps, el polític valencià per l’excel·lència, no solament que es veu guanyador de les eleccions valencianes a la Generalitat, sinó que ja comença per insultar la resta de candidats i de polítics d’altres països, convidant-los a honorar el seu futur triomf, polític, mediàtic i judicial. Però, realment, que ha començat a celebrar, el president dels valencians, commemorant la Pasqua abans de Rams? La seua victòria al jutjat? (recordem que hi ha pendents alguns casos d’imputació, no solament contra ell, sinó contra la política que ell representa, i contra molts dels polítics del seu partit, dels quals, si aquest fóra un país normal, ell se n’hauria de responsabilitzar personalment. 

Què vitoreja el PP abans del dia clau?, que els valencians són idiotes, ni més ni menys. Que prefereixen la seua corrupció, la del PP, perquè pensen que, contra les males persones (i camps ho és), no es pot fer res. Que contra la màfia instaurada per Blasco, Rita, Fabra, Rus i la resta d’escapularis no podem fer res. Per això, perquè ells ens consideren idiotes, ja se saben i se senten guanyadors.
En realitat, la democràcia els interessa ben poc. Encara menys, la política que significa el servei públic, servir els altres. Això no els interessa gens ni miqueta. No solament han vingut a enriquir-se, els polítics del PP i tot allò que representa el seu partit, a més a més, han vingut a instal·lar un mètode que protegesca la seua pròpia corrupció, que la faça sistema, contra la pròpia justícia. Si això significa de posar jutges i fiscals i funcionaris a dins els mateixos jutjats, caiga qui caiga, tant és: ni moral, ni ètica, ni decència.

Per la resta, els pecats i les culpes cristianes, ja vindrà el papa a confessar-nos, abans no ens morim o ens llepe l’ànima la marededéu.
 

El seu regne no és d’aquest món. Més aviat són d’un altre planeta, aquests polítics i els directius que els fan el llepa-llepa, perquè d’una altra manera no s’atrevirien a venir tan lluny, contra la democràcia. Que un funcionari, director de RTVV, o gerent, o direcrtor general, o com vulgueu, barra les portes i les reixes, a parlamentaris triats democràticament pel poble, perquè no puguen accedir-hi a les instal·lacions, ni puguen parlar amb els treballadors, aleshores, aquests directors, o funcionaris, o malparits, tant se val, han depassat totes les ratlles. Això és, s’han instal·lat en el feixisme, sense drapets, ni taps, ni embuts, ni cobertures. 

Però, qui són, i quin poder representen, uns homenics que han de ser al servei del públic, per tancar la porta contra la gent, i contra els representants democràtics? Això voleu dir que és legal?, que és de llei?, que es pot permetre sense que ningú no pague responsabilitats polítiques?

Sort que els jutges són amics del corrupte gros, el Sant Cristo camps, que ara, mort aquell antivalencià de Garcia i Gascó, podrien triar-lo a ell, en Camps beat i màrtir i ara bisbot. De segur que aquell papot germànic, que tampoc no ha dit quant ens va costar la seua visita, ni els seus climes particulars i obscens, no tindria inconvenient de fer-lo cardenal, o pataca, o viena de pa senzilla.  

Això, aquest lleig, aquest tancament de portes d’un edifici públic, que paguem tots els valencians, des del qual ens han furtat milions i milions d’euros, milers de milions, en canvi de programes idiotes, mediocres, castellanitzats, pudents i de poca volada, voleu dir que aquests tenen el poder concedit per prohibir-nos res?  

Els PP han arribat a límits profeixistes del segle XX. Consentidament, descaradament, festegen en la línia dels temps més foscos de la història d’Europa.
– Que no trobaran mai el manual perdut de la decència?

Realment és el que fan els polítics. Anar contra el treball, contra el treball productiu, almenys. Ells, els polítics que s’hi dediquen anys i panys a viure del romanç i de la política, són ben poc productius, malgrat que exigeixen tot de luxes i complements per a les seues despeses particulars. En Camps per exemple, president dels valencians, diu que el problema de la desocupació a València és culpa del govern d’espana, que ells, els polítics valencians no poden fer res, res de res. Realment, els uns i els altres, no saben fer res, però sobretot, no saben fer res contra la desocupació.
Va amb la política, sembla, la incompetència. I molts anys que dura aquest ofici, viure de la paraula fluixa i de les promeses, per acabar no sabent fer res, res de res. Però ells no dimiteixen. No. Diuen que el problema de la desocupació és extern, que ells no el provoquen, però que no saben què fer. Anys i panys que governen, sense dimitir, sense demanar perdó, sense donar raons de quina cosa fan, si és que fan res, tret de cobrar uns salaris fantàstics, per anar darrrer els micros dels mitjans dient què pensen, que pensen moltes coses per adobar això i allò. Caram, no dimiteixen mai, els polítics, malgrat la seua comprovada ineficàcia.

Contra l’ocupació dels polítics, home. Per incompetents i ineficaços.