Ella volia ser la fallera major municipal, la mare de totes les falleres, però li ha eixit com la major de les fallides, el seu governot municipal: ara pretén explicar al món que ella no n’és responsable de res, de res de res, pobra, per això no pensa dimitir ni demanar disculpes ni perdó ni res que s’antoixe d’aqueix estil: el seu estil fatxenda, grotesc, no arriba a l’alçada de més circumstàncies, aqueixa intel·ligència n’hi ha, l’agafes o la deixes, i aquest pastís faller ha sobreviscut per damunt dels valencians de la ciutat com una bèstia capaç d’esclafar oponents amb barroeria i contundència: l’espectacle és inaudit, és inversemblant, però els valencians som capaços de fer-la més i més grossa cada colp, i sempre ens lluïm foramida. Perquè això és la vida real, no és el teatre, ni la caricatura, ni el sainet, és la vida de cada dia dels valencians i la seua capital. Pantagruèlic? Ulisses i els seus argonautes van haver de ser castigats per ferir de mort l’ogre, i això era una novel·la, una llegenda grega, la millor de les històries: almenys, ells, els grecs i els troians, d’aquelles historiotes feien bona literatura. Nosaltres no passem d’una Polifem de got i pitram, de capitan trueno i goliat,i aqueixa és la màxima democràcia que la dictadura popular ens té encomanada. Als valencians no ens faran grans ni les llegendes ni els pets amb corfa. Aquesta és la nostra realitat d’opereta…, i qui se’n burle, que el dimoni li furgue.