10 d’octubre, feina per llarg
No entenien molts milers de valencians, que uns altres milers ens queixàvem de la burla i del saqueig, no entenien els milers de valencians que ens miraven estranyats, que uns altres milers de valencians diguérem prou a les vexacions, a les torpeses, a la incapacitat, no entenien la queixa perquè prefereixen no mirar: som a la cua d’Europa en ocupació, en economia, en resultats PISA, en netedat, en decència política, en criteri democràtic, en transparència, en equitat, ves on ens han portat els anys de pp i de dictadura i ves a saber quantes coses més.
Però n’hi ha milers que no volen mirar, com si els convinguera ser a la cua del món occidental.
El deu i l’onze d’octubre, i el següent i l’altre, els valencians tenim feina per llarg, si volem eixir del cul del sac, que és on ens han portat els Castellano, Fabra, Rita, Blasco, Camps, Rus i la resta de la família pepera amb el suport de la majoria de valencians encegats amb els cants de sirena: amb tantes mentides, fracassos i ruïnes o ens destapem o ens ofeguem del tot… Ni una sola cosa, no poden argüir, aquesta cova de lladres, en favor dels valencians, perquè el favor és en les seues butxaques i en els seus patrimonis. Ara, si Barraquer o Santa Llúcia no adoben els ulls de qui no vol veure, tenim feinada, contra una crosta que sembla crònica, però que és possible de vèncer. Per dignitat, almenys.
La vergonya d’on som apunta a la Generalitat valenciana, que mai no s’ha considerat un veritable govern, sinó un virreinat submís a madrit i a espana, que li reia les bufes mentre li pagàvem grans sumes. En canvi, madrit permetia de fer la vista grossa del segon robatori, permetia que els polítics que ens governaven també ficaren la mà al calaix dels valencians que, pobres, els fallers, els bouers, els moros, i els crestians, pagàvem doblement la ruïna. Ens hem quedat sense futur i sense l’almoïna, i sense crèdit internacional: ni els espanols no hi confien, ara que som pobres… I pitjor, continuen governant-nos els corruptes i els gànsters.
Sense escrúpol ni decència, a València hom ha permés lo impensable: polítics, jutges, fiscals, empresaris, banquers. Però els canvis, i les sorpreses, potser que arriben més prompte que no pensem, i llavors els escapularis del pp hauran de pagar el mal d’Almansa i la seua xacra.
D’aquí a un temps, esperem que no siguin gaires anys, molts valencians que s’han autoenganyat descobriran que Espanya no és la seva nació i que lamentablement s’havien equivocat.
Agradi o no, la Via Valenciana és la mateixa via que la catalana, sense capficar-se amb si jo sóc el primer, si tu, si jo, si ells, si jo sóc de tu o tu ets de mi. Als EEUU parlen anglès -català- i no passa res. Es diu català i no passa res.
Quan maduraran, tants i tants valencians? On són els pioners?
-Jo sé on sou! Quan se n’hi sumaran més? -Això depèn de cada un de tots nosaltres.
Endavant companys!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, des de Berga.