Ulisses20

En començar aquest apunt només que tenia clar el titular, una part en realitat. Avui he viscut un jorn complet en un país joiós, content de ser qui és, de saber què vol, d’haver escrit definitivament que no n’hi ha cap altre horitzó. Bé, potser que  tot plegat siga exagerat. Vull dir que els centenars de milers de persones que he vist a Barcelona, i hem corregut molt, però molt, tenien un objectiu comú: la independència. I aquesta paraula era suficient per provocar aquell sentiment col·lectiu, de felicitat. A les cares, a les mirades, a les paraules, als gestos, tot era d’un goig exultant, com si res, però res de res, no els pogués torbar el deler, una sensació tan especial que només es pot sentir si la vius. La viuen.

Perquè avui hem estat, uns quants valencians que hem pujat a compartir l’11 de setembre, convivint amb tanta gent desconeguda que tenia aquell ideal que no hem pogut sinó adonar-nos-en. Sense perdre que nosaltres tenim una altra realitat, i un escepticisme  creminal, sense perdre l’objectivitat d’una realitat que diu que Catalunya no és un Estat independent, encara, assegurem que sens dubte és ben aprop de ser-ho. No trigarà, perquè aquella mirada, els gestos, els rostres, les complicitats d’aquella gernació al Born, al Fossar, a l’Arc de Triomf, a la Rambla, a la Gran Via, a Aragó, al metro, al tramvia, arreu on anares, no es poden eliminar de cap manera. Amb repressió menys encara. Amb repressió o càstigs o retallades, multipliques l’efecte independència cada hora que passa.

Quan hom desitja una cosa amb aquella intensitat que hem comprovat durant tot el dia —Catalunya potser que siga ara mateix el país més intens d’Europa, o del món—, res no el pot aturar. I ho saben. Els catalans saben que tenen a les seues mans la possibilitat de la llibertat. N’estan convençuts que res ni ningú no els trairà aquest regal, guanyat amb tants anys de treball, d’uns pocs en un primer moment, de tants com ho fan possible ara mateix. D’un regal que si bé fa anys es congriava lentament, de tres anys ença s’ha tornat imparable.

No cal fer-ho més llarg ni excusar gaires romanços, ves si hem vist proves d’aquesta convicció d’un país pel seu futur. Famílies senceres, nadons, iaios, néts, oncles, mares, germanes, cunyats, amics…, no volien perdre’s el moment històric del seu país, Catalunya, amb edats tan diverses, milers de joves amb estelades, de gent gran, però molt gran, amb estelades, de condicions tan diverses, diferents, amb estelades, que xerraven català, castellà, altres llengües, amb estelades, tots plegats per un sol horitzó, sense males cares, ni empentes, ni crits, i ves que feia calor, tanta com a València, inaguantable, tant se val, ningú no volia anar-se’n del seu lloc — he de dir que no cabíem, que d’inscrits n’hi havia més de mig milió, que de no inscrits triplicàvem aquella quantitat fàcilment, que hi havia tota la societat catalana representada, sense excepció, gaudint d’un jorn que, ells ho saben més que ningú, no té aturador. Perquè si hom tasta la felicitat, si se sent feliç, si és feliç, la tristesa, l’amargor o l’angúnia que els ofereixen a canvi no la vol ningú. I això és el que els ofereixen en canvi de la felicitat. Tornar a ser un país trist, sense rumb, sense futur, lligat a la pesantor d’una amarga submissió que ni un idiota no acceptaria.

Naturalment que no tenim la fórmula, ni la resposta a la solució entre dos països tan diferents, ja ho resoldran els polítics (!) no sé com, però Catalunya ja se sent independent. Ja viu el sentiment d’independència, malgrat que falten uns quants serrells, molt importants, per signar la declaració final. Però res ni ningú no farà que milions de persones desestimen la felicitat per d’un dol perpetu tan rocambolesc com proposa Espanya, almenys la part més dura i intransigent de l’estat.

*En el viatge de tornada, hem vist l’efecte espanya, allò que ofereix en canvi, també als valencians, de no tenir vida pròpia: la intransigència, la prohibició, la censura. En passar Vinaròs, ja hem perdut el senyal de CatalunyaRàdio. I el senyal de Canal 9 i Ràdio9 fa mesos que és tancat. És aquesta tristesa que ofereix espanya per continuar units. I els valencians que encara no hem descobert, almenys una majoria, què fa feliç un país. Potser perquè no hem sigut capaços de traure’ns la màscara que ens van regalar en un sopar d’idiotes, en el qual nosaltres posàvem el sopar i la taula, i els melons d’Alger i de tot l’any. I ells, ells no posaven res, solament la decisió de com i de quina manera sopàvem, i qui podia i qui no ser convidat a taula.

No sé quantes nits úniques podem comptar. Quantes n’estem autoritzats a explicar, ni quantes se’ns permetran de viure o valorar d’aquesta manera. Però dissabte 6 de setembre mereixerà de passar al calendari del Camp de Túria com una d’elles, aquestes nits úniques que fan viure la comarca de manera tan especial.

N’hi havia molts ingredients que ho van fer possible, però és que s’hi van domesticar perquè tot anés rodat. El natalici del poeta Estellés, el músic Borja Penalba, oh oh, l’actor Francesc Anyó, com llegeix Estellés, els lectors voluntaris, Voro Golfe, coordinador d’escola valenciana al Camp de Túria, i després un públic exquisit i anònim, entre més el mestre Ferran Zurriaga, el mestre Francesc Aledon, Víctor Iñurria que va llegir Estellés en euskera (no ho va fer en rus per culpa del temps, xa), l’editor Rafa Arnal, el blocaire Pep Albinyana, editor de VilawebOntinyent, Eva Dénia, l’actor Pep Ricart, l’escriptora Raquel Ricart, l’exmetge de la federació de pilota Josep V Dasí, l’empresari Carles Subiela, l’escriptor Juli Alandis, el periodista Frederic Ibañez, el president de l’Ateneu de Bétera, Toni Marzo, l’editor de l’Avanç, el blocaire David Segarra, n’hi havia gent de Llíria, de Massarrojos, de Benaguasil, de l’Olleria, de Vallada, de Nàquera, de Serra, de València, de l’Eliana, de Vilamarxant…, entre els centenars de persones que omplien la plaça. I Esperança Casanoves que no parava de filmar o retratar-ho tot. A ella li dec el canvi, avui, a la capçalera del bloc.

Vam fer calaix, que destinem a l’Aplec de divendres i dissabte a Nàquera, vam fer la rifa que li va tocar a un dels pintors que ara exposa a l’Ateneu, vam quedar-nos a xarrar llargament al corral, perquè aquella escena de la gent dempeus davant l’actor i el músic, perquè ningú no volia que se n’anaren, no podia esborrar-se amb un senzill bona nit. Va venir Amparo la Palmera, en acabar, i em diu a cau d’orella: Les sis veus em van agradar moltíssim, però això d’avui no es queda enrere. Enhorabona! Aqueixes paraules també em van emocionar, i vaig trobar que la nit també era única, malgrat aquell dissortat de la moto repartint una pizza, la televisió que era un pèl massa alta i el camió del fem que va aparèixer abans d’acabar. L’ajuntament hauria de mirar de no fer figa quan més falta fa.

Allà mateix vam certificar que pujaríem a Barcelona dijous, perquè la V de València no pot mancar, no passe que perden el sud, aquells veïns d’Estellés. Una idea tan senzilla com és llegir els poetes en una plaça, valdrà perquè mai més ningú no ens faça patir demència pels nostres de manera conscient. Perquè ningú no ens prohibesca la llengua, ni l’escola, ni els mitjans, ni la llibertat. Prou de por, s’ha acabat. A partir d’ara, llegirem quan vulguem i com vulguem, i en viurem un sac, cada any, de nits úniques. Per exemple, aquesta setmana…

D’ací unes hores, la plaça del Mercat de Bétera, davant la façana noble de l’Ateneu, acollirà la festa comarcal en reconeixement del poeta Vicent Andrés Estellés. De primer serà el sopar popular a la plaça, després el recital obert i voluntari, finalment ‘Estellés de mà en mà, un altre producte exquisit, excels, que combinen Francesc Anyò i Borja Penalba. Juntament amb les Sis veus per al poeta, i la descoberta de ‘Plantar cara a la vida’, una trilogia perfecta producte d’aquesta proposta magnífica de l’escriptor Josep Lozano que fa cinc anys va convidar els valencians a llegir Estellés públicament, en places, carrers, teatres, corrals, ateneus, escoles, cooperatives i magatzems de guano, al voltant del 4 de setembre que commemorem el natalici del poeta, enguany hagués fet noranta anys. Avui, a més, a Bétera s’aplega una representació de l’associacionisme cultural i cívic de la comarca, entre més, l’Institut d’estudis comarcals, la Coordinadora pel València del Camp de Túria, el 9d’Octubre de Vilamarxant, el Casal Jaume I de Llíria, l’Ateneu de Bétera i de Benaguasil, Consolat de Mar, Arran CdT, en un esforç per fer comarca i guanyar-nos un futur de major dignitat. L’objectiu també és l’organització de l’Aplec els dies 12 i 13 a Nàquera.

Assumiràs la Veu d’un poble
i serà la Veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

Avui que fas noranta anys.

Com ma mare. Ella també té noranta anys, com tu, malgrat que mai no et va llegir. Ni et va conèixer, ni en va tenir la possibilitat. Ella és del 5 de gener de 1924, però la guerra dels feixistes li va impedir de llegir poesia, de llegir en valencià, fins i tot li va impedir saber que a pocs quilòmetres de Bétera, a Burjassot, faries els versos d’un país sencer, un Mural,  als cinquanta anys de la teua vida, un regal que mai no agrairem prou, els valencians, mai. Quan ma mare tenia cinquanta anys era una dona molt bella, treballava de sol a sol, de carnissera, de mestressa, cuidant els tres fills, l’home, la casa, amb una força que ni ella no hagués imaginat, segons que en diuen, de xiqueta ma iaia l’aviciava molt. Aleshores, que ella en va fer cinquanta, jo tenia quinze anys i a penes si coneixia el Llibre de meravelles. Més tard vaig comprar aquell quadernet destinat al doctor Peset i al afussellats de Paterna, Ofici a la memòria del doctor Peset. Però és ara que potser et coneguem una miqueta, amb major grandesa, després que fa cinc anys l’escriptor Josep Lozano va tenir la magnífica idea de llegir-te per places, carrers, teatres, ateneus, corrals, cada 4 de setembre. És ara que han aparegut homenatges i reconeixements arreu dels pobles valencians. Dissabte, l’Ateneu de Bétera acollirà el recital en nom de la comarca, mig Camp de Túria s’aplegarà a la plaça del Mercat, per llegir-te. Ma mare no vindrà, perquè una demència la té asseguda gairebé tot el dia en una cadira. És una bona persona, malgrat que no ha pogut estudiar, ni aprendre poesia, ni llengua. La guerra dels feixistes va estroncar que milers de valencians, de fet milions de valencians, pogueren conèixer un dels més grans poetes del segle XX, un fill de forners a Burjassot. La guerra, el feixisme i la dictadura ho van impedir. Com ho va impedir la Transició i la democràcia del pp i del psoe. Perquè la democràcia de màxims d’aquests partits ha permés que, solament el 30% dels xiquets valencians, puguen aprendre en valencià. La poesia d’Estellés inclosa, entre més llibres. És la seua democràcia de màxims, el 30% de quota, i encara enviant-nos la policia a l’escola, si volem passar-nos aprenent.

Tu hagueres fet avui noranta anys, com ma mare. Com ma mare, t’hagueres pogut dedicar al negoci del taulell; tu, a vendre pa, ella a vendre carn. Però tu vas decidir de fer poesia i els valencians d’esperit net t’ho agrairem sempre. Jo agrairé sempre que ma mare fos carnissera, que m’ensenyés el negoci, a tallar la carn delicadament, lentament, malgrat que jo vaig preferir de fer de mestre, però això va ser una carambola, un atzar, i ella sempre deia que de carnisser jo hagués tingut un futur millor. No ho sé, això, si jo hagués tingut un futur millor, de carnisser. Sé una altra cosa. Milers de valencians, jo entre ells, agrairem sempre que deixares el negoci del forn, malgrat que el pa és principal i a casa mai, però mai, no hem dinat ni sopat sense. Sense pa, diu encara mon pare, no podem dinar ni sopar. Va ser una sort per als valencians i per al país, que prengueres aquella decisió, malgrat que ton pare no sé si ho acabaria d’entendre. Han passat noranta anys, Vicent. Així que no ho sabem tot. Mai no ho sabem tot. Ni els poetes no ho saben tot, malgrat que en sabeu l’ou, segons que ens explicava de joves Vicent Escrivà. Avui fas noranta anys, que són els anys que té ma mare, i malgrat que ella no em coneix, o pense que no en coneix, estic content de llegir-li els teus versos. Els versos d’un poble, d’un país sencer. Cada 4 de setembre sé que fas anys, que tens els anys de ma mare. Els anys d’un poble, d’una gent. D’un entre tants.

Dolces dolçaines a la nit arriben

en cabelleres d’oli extenuat

a darreries on comença el càntic

per nits i nits.

[cant de Bétera]

Per cert, Vicent, mon pare diu que ma mare ténia la lletra més bonica de l’escola! Clar que, ell, no va anar mai a escola, uns dies solament, perquè va haver de posar-se a treballar de xiquet.

Carta a Escola Valenciana, benvolgut president…

Comencem un nou curs escolar. En alguns indrets del país els xiquets van començar ahir. Avui ho farem la majoria de valencians. La setmana que ve, seran els xiquets de les Illes, després els catalans. En cap dels quatre punts del país no vivim sinó el desfici, perquè  n’hi ha que apunten contra l’escola amb l’amenaça d’exercir de polítics. Fa dècades que dura, l’assetjament, i els resultats són calamitosos. Valencians i mallorquins ho vivim crònicament, vosté ho sap millor que no jo, al nord de Vinaròs a penes si saben de què són capaços els governs de Madrid, ajudats pels de València o Palma.

N’hi ha consellers d’educació, i menistres, que tenen trets de gos rabiós…, són incapaços d’habitar cinc minuts en una escola. Entre xiquets i entre mestres.

Els mestres i els alumnes valencians rebem cada any, en forma de decrets, normatives, reglaments, instruccions, inspecció… Enguany, un colp aniquilats tots els mitjans públics valencians, prohibits els mitjans germans, els quedava l’escola per barrenar, l’únic espai que tenim els valencians per aprendre la llengua col·lectivament i formal. El pp hi ha posat la fona, el trabuc, els recursos i el mal d’ull directe contra els mestres. L’objectiu és ‘derruïm l’escola’.

Els valencians ja no ens demanem com serà el càstig, perquè sabem que serà sever, perquè la seua única preocupació no és l’ocupació dels joves, ni la corrupció, ni el fracàs escolar ni la manca d’expectativa o dignitat. El seu únic objectiu és aterrar la llengua, amb l’ajut de l’església i uns polítics hereus d’un franquisme descarat i irresponsable. La democràcia en aquest estat fa anys que pateix la misèria, i la intel·ligència educativa no passa de mediocre. La majoria de menistres o consellers d’educació no aprovarien un curs de mestres a Finlàndia, però ací són menistres, o diputats, o presidents. Tant se’ls en fot ruc o ase, perquè els seus objectius són uns altres, des de l’any 1936. Un any, un altre, en van dècades senceres de patiment. I com ací fóra impossible el diàleg, el debat, i una mínima simulació de racionalitat per explicar que l’escola és el més important d’un país, cal dir prou. Després de dècades de demostrar-nos que no només no ens ajuden, sinó que pretenen de destruir-nos allò que hem bastit durant anys, amb ofici i recorregut, diem prou. Cal dir prou i continuar de nou, president. Però amb una altra tàctica.

En dir prou, Escola Valenciana hauria de renunciar a les petites batalles, als guanys de misèria malgrat que importants, i a les confrontacions de barri. Prou vol dir fer una ratlla i continuar de cap i de nou però amb major eficàcia. Perquè Escola Valenciana té la suficient autoritat moral i ètica per avançar amb pas més ferm, sempre endavant, per aconseguir una millora definitiva de l’educació. Com?

Quina fóra l’aposta? Elaborar la nostra pròpia Llei valenciana d’educació. En principi la d’Escola Valenciana i els seus associats, més tard la de totes les escoles del país que vulgueren seguir-nos. Una llei intel·ligent i valenta, per suposat al marge dels consellers torpalls, d’un govern valencià i de madrid que ens torpedina, que han demostrat sobradament que els alumnes valencians els importen un rave.

Prou de petites accions model ONG, prou de voler ser fraternals però insuficients. Prou d’almoïnes o vindicacions culturals. Prou. Ens calen accions de major contundència i pes. Major intel·ligència és dissenyar una estratègia de màxims. Demanar l’escola per als mestres, vet ací. I quin fóra el nostre horitzó?, el llibre que ens dirà que no en tenim, ni barrera ni regalemnt que frene el nostre esperit, perquè volem la lluna, pel que fa a l’escola. Ves si el nostre somni ha de ser gran i bell.

Com serà redactar la nostra pròpia llei d’educació per als valencians? Per a la nostra escola almenys? Demanem ajut, si voleu, però comencem a redactar una llei d’educació breu, bella i senzilla, que siga coratjosa en favor dels mestres, dels alumnes i de les famílies. Capaç d’atendre què necessita la nostra escola, els nostres alumnes davant un món complex. Una llei que no passe de trenta pàgines escrites per una cara, però que continga el suficient perquè un xiquet de primària, i son pare, i son germà de secundària, puguen entendre-la i se’n senten orgullosos de llegir-la, perquè serà una llei que apostarà per la felicitat de venir a l’escola, d’estudiar amb llibertat, de viure la passió pel coneixement i la raó, un document de màxims, naturalment, culte, en favor de les llengües, però sense rancúnia ni odi, ni espai per als dissortats i els corruptes; una llei que puguen llegir els joves i emocionar-se. Demanem ajut a uns pocs experts, mestres del Moviment Cooperatiu, per exemple, al Ferran i a la Roser Santolària, al Salvador Cardús, a Carme Miquel i també als mestres joves, que ens ajuden experts, juristes, artistes fins i tot, músics i matemàtics, cap polític, cap ni un, un equip de vuit o deu o quinze persones capaços de traure un llibre en favor de l’escola, definitiu, que ens entusiasme. Tres mesos i a gener serem el país amb el llibre més extraordinari que puguem posseir els mestres, quin gran repte i com giraríem la vergonya que ens faran passar les males arts d’una conselleria podrida i viciada en aquest inici de curs.

Definim el nostre marc de joc, president, les nostres regles, a partir de les grans escoles europees del segle XX, amb la incertesa del XXI, amb tant com hem aprés de l’escola Moderna, de Freinet i Montessori, dels mestres de Castelló, d’uns quants llibres bàsics sobre pedagogia. Vet ací, doncs, la gran Missió d’escola valenciana en el curs que comença. Quin horitzó i quin repte tan extraordinari. Fer que els mestres valencians ens puguem admirar de nou.

Naturalment que tenim feina per endavant, president Vicent Moreno i junta d’Escola Valenciana, però això solament que serà la feina, i nosaltres ja estem fets a treballar de valent; prou de passes enrere i de fer més cas d’aquells desenfreïts pocavergonyes.

Admirem-nos, els mestres, president! Marquem-nos veritables reptes.

El primer claustre de mestres

Comencem el curs que farà el quaranté de l’escolagavina, que no vol dir que comencem a celebrar res, encara no, però cal dir que el curs quaranté és especial per a tots nosaltres. Per això som ací de nou, els mestres, cada 1 de setembre. Quaranta cursos mereixen unes paraules singulars, a la manera dels grans mestres de la pedagogia, de les grans escoles, dels moviments d’acció pedagògica que han marcat una tendència. Què fa grans els mestres? Què defineix una escola singular? Què cal perquè un moviment marque una fita, provoque un canvi, tinga nom propi en una època determinada?

Si us demanem per un científic del segle XX, un pintor, un artista, un enginyer, un músic, un mestre, no ens caldria gaire temps per fer-ne una tria particular i raonadament excel·lent. El triem perquè ens sentim reconeguts en aquell home, o dona, per una investigació, per un llibre, per un fet cabdal en favor de la humanitat.

No sabem si l’escolagavina passarà a la història com una de les escoles que ajudà a bastir el nostre país, que va defensar la llengua amb centenars d’escoles més fins a salvar-la, que va aconseguir la fita per la qual va ser creada l’any 1975. No ho sabem. Però sabem que, l’escolagavina –com altres escoles seran l’espill dels seus mestres–, forma part de la nostra història, sens dubte, d’aquells que avui comenceu i d’aquells que fa anys vau anar consolidant-la quant a penes era un projecte jove amb tota la vida per davant. Ara i ací, hi formem part de la seua història i volem continuar fent-hi història. Sentim-nos doncs, els mestres, protagonistes d’aquest gran projecte. Fem perquè continue amb el coratge pel qual ens sentim mestres, orgullosos de pertànyer a un projecte amb cara i ulls, d’ànima lleugera i bella. Per molts anys, mestres!

Avui que és el primer dia del curs 2014-2015. Benvinguts i feina per envant.

Ja som a casa. La frase, ni cerimonial ni afectada, és necessària per explicar que, enguany, encara hem eixit menys, però suficient per desconnectar i cap ací, tu, que el món no va per bromes. Cada colp falten menys dies per tot, que no ens podem entretenir: per començar el curs, per trobar-nos els mestres, per la festa Estellés del Camp de Túria, per veure la resposta de la V de Barcelona (!), per veure la resposta de València, si s’hi farà cap bronca o sidral, pel 9 d’octubre (9O del 2015?), pel 9N i veurem si l’Ateneu farà cap simulacre en viu…, cada colp falta menys temps per tot. Així que avui ja hem tornat, hem desfet les maletes, he anat a trobar els pares, i he obert l’ordinador gros per començar, ara sí, a teixir els preparatius del curs que comença dilluns. Ja és dissabte, de fet, i d’ací unes hores pegaré una ullada als camps, no els haja passat res durant la meua absència. A Ais hi havia taronges a 2.90 euros, vint vegades més que no li les paguen al llaurador, però també he trobat gasoil-energètic (el bo), a 1.302 el litre. Així que no totes les llonganisses han de ser com les preparen al carrer Itàlia del barri vell, caldria tancar el cuiner del bar Le Balto… En general, venim molt contents del nostre viatge, però n’hi ha detalls que no són a l’alçada d’aquella ciutat. Vaig comprar una guia ‘Insòlita i secreta d’Ais’, però ni això no podia aparèixer allà, quin desastre de plat. Damunt, el cambrer ens demanà si havíem sopat bé, però Empar ni es frenà ni retingué l’oportunitat d’abocar la queixa: a pleret. L’home es queda blanc. mut, finalment diu: je suis desolè!

Ca, si ho pots estar, bonico.  N’hi ha que es pensen que poden arruixar gat per llebre i passar per francesos o una cosa pitjor. Com n’hi ha que es pensen que ens mamem el dit, i com eixim poc, ens xiulen per afirmar que som en un concert exquisit. Si voleu, em podeu creure, però aquesta nit he sopat llonganisses.

Acabe de llegir l’article de Josep Blesa sobre l’expansió valenciana cap a l’avinguda de les Corts valencianes, un altre bunyol o monyigam contra els valencians. Ah, quina poca sort, de ser en mans de gànsters, torpalls, mediocres i lladres, un cabàs de ninots i malparits governats per una alcaldessa panxovilla més aprop de l’exabrupte que del rigor intel·lectual, urbà o estètic. Una altra oportunitat perduda, segons l’arquitecte Blesa, de la ciutat i uns habitants que troben bé de perdonar la idiotesa en canvi d’evitar la cultura europea o la lliçó del segle XX. Sí, fa uns anys, València encara tenia un tresor a salvar, però fem tard, els valencians, sobretot si un passa per ciutats petites que ens donen tantes lliçons, i prefereixen la qualitat a la barroeria, l’estil a la poca traça d’uns polítics de got i ganivet morruts com simplots. No cal viatjar gaire lluny, per assaborir una ciutat, unes places, uns carrers estrets nets, conservats, llustrosos, amb tot de botigues i llibreries, i gent que hi entra i compra llibres!, i cafés i fonts. No sé on van estudiar els nostres polítics, si van estudiar gaire, si van traure la nota suficient, però cap, cap ni un, xa, no ha pegat una sola patà per València, cap ni una, per tornar-la a l’esplendor que lluí cinc-cents anys abans. Un pet de por, això és, un gran pet com un aglà, o una altra cosa pitjor. Sense remei. Fins i tot sucant-los tots els diners del món (diners robats als valencians), els grans artistes no volen venir, com veuran de llepapius aquell balcó valencià tan faller.

Vam venir fa uns vuit anys a Ais, de camí a a la Toscana, però no vam passar de l’extramurs, no ens demaneu perquè, no vam vore res, res de res, de la ciutat. Així que calia tornar, sobretor després de llegir El fracassat de Martí Domínguez, de reconèixer la nostra ignorància, de saber que, si anem a la Toscana, la resta no podia torbar el nostre objectiu. Fa dos dies que ens hem adonat de l’error, sobretot perquè Ais de Provença demana una parada llarga, supose que com milers de ciutats, però aquesta especialment, si no tens pressa, ni res no et torba què, com i quan decideixes ara això ara allò ara astò. Les fonts, els carrers, els palaus, les places, n’hi ha abundor d’espais exteriors a córrer, a perdre’s (amb tanta gent és impossible), llibreries, cafés, terrasses, botigues, aquests de la Provença saben viure i viuen bé. No cal dir com van els preus de les coses, tant se val, però no perden el temps, malgrat que tampoc no cal. Supose que no els cal, si la majoria de turistes són francesos, és sorprenent que les llibreries són grans, amb espais i racons per a les especialitats, que cal fer cua per pagar (gairebé igual que a València, eh) i que la cultura és la que és: porte una samarreta que diu «I -in de – inde pen dèn ci a», que algus em miren amb el morro tort, que no ens hem trobat ningú que ens torbés, que fins i tot ens han confós per anglesos, i poca gent ens atén o comprén en català. Parlem francés, d’això ells en saben més, i nosaltres ens bevem el vi i ens mengem els seus formatges…, forns, pastisseries, botigues de roba, cellers, tot sembla especial, si vols deixar-te els diners, i com que passem quatre dies, tampoc no arronsem els muscles. En una de les llibreries principals em demanen d’on venim, si d’Amèrica, Russia, la Xina, jo que sé, quan els dic que sóc valencià, o català de valencià, em pregunten per què he comprat aqueix llibre, ‘Guide de conversation Catalan‘, una mena de guia per a francessos que vulguen passar un cap de setmana al nostre país. Per què?, els responc, perquè vull saber quins són els tòpics que expliqueu als vostres, xa. En occità no la tenen, naturalment.

Entre més coses, he comprat un llibret sobre Cézanne, malgrat que en portem dos de Martí, un altre sobre els secrets d’Ais contats pels seus veïns, i un llibre curiós, Nous les enfants de 1959, que és l’any que vaig nèixer, una col·lecció de llibrets de divulgació des d’un any determinat (l’any 1924 hi era, que és quna va nàixer ma mare), fins que els xiquets de l’any fan divuit anys i passen, en teoria, a l’edat adulta. Qui dels famosos va nàixer en el teu anys i quins van ser els esdeveniments més importants que van passar abans no feres divuit anys. Una curiositat, xa, que no he volgut deixar anar. La seu, i la porta de les sibil·les, l’avinguda Mirabeau, alguns malcarats d’aspecte francés, el sabó de Marsella a les parades del mercat, el carrer Cordellers, xa, l’aigua de les fonts, i els vins, un de rosat i un de negre, ja m’eixiran els noms.

Entre més, aquell llibret sobre els catalans, té coses ben curioses: diu que l’ús de ‘ser’ i ‘estar’ en català és complex (ho saben, els catalans, això), que anem a missa cada diumenge, que tenim tradicions molt cristianes, com ara Nadal, la cavalcada de Reis o l’Assumpció d’Elx… Enacra xalaré més que no pense, veuràs…

Què, són rars o no, els francesos? I provençals, quants n’hi ha? Es consideren occitans? No? A quin sant!

Curs breu de lectura, per acompanyar l’audició d’un concert de flauta

Primera part. Presentació. Vostés han vingut a escoltar un concert de flauta. Fa uns anys vam iniciar uns concerts al castell de Bétera en els quals oferíem música i poesia. vam recitar Fuster, Estellés, March, Ferrer, Navarro, Ovidi… entre més poetes. Enguany no hem trobat el lector que acompanyés la música de Vicent Morelló, així que ens hem decidit per un Curs ràpid de lectura. A primers d’agost, en aquesta línia d’aprofitar la gent de pes que passa les vacances al poble, de pes cultural, musical o artístic, vam organitzar un petit programa que equilibrés el contingut del programa de festes oficial. Això que ofereix el nostre Ateneu és un festival Off, festiu també, però fora dels canals convencionals. Aquesta d’avui tanca el programa d’agost, però no el programa de l’estiu, perquè el 6 de setembre tenen vostés una altra nit màgica gairebé única. La V festa Estellés, amb Borja Penalba i Francesc Anyò, a més de les lectures de la gent que s’hi afegirà a participar. Vam inciar el programa amb un taller de blocaires de +VILAWEB. No sé si vostés en segueixen cap, d’aquests opinadors, especialistes, científics, periodistes, arquitectes, mestres, polítics, etc. Però si volen saber de cinema, del cel, de literatura, d’arquitectura, d’identitat o d’altres àmbits, hi tenen on regirar i llegir. La primera recomanació d’aquest Curs breu de lectura és:

—Llegiu els blocs de +Vilaweb.

La segona activitat que vam oferir dins el programa d’agost va ser el curs de llet gelà de Roque Partal, del café de Montes. Un regal i un èxit de participació. Dels 40 euros invertits en els costos, mà d’obra a banda, se n’han recuperat 100, del càlcul fet de cinquanta gots venuts a dos euros durant dos dies de festa. I sensen comptar la vuitava. L’activitat va venir precedida d’un curs anterior d’orelletes, i ja n’hi ha propostes de nous cursos d’estiu: les mandonguilles d’abaetxo de Lola, del Bar Baixet, la sèpia de Ca Montes, un altre de pa… serà la cuina de l’Ateneu, a l’estiu, a partir de tallers o cursets. La segona recomanació d’aquest curs breu de lectura:

—Llegir entre línies obri…, obri noves perpectives de la història i dels personatges de la lectura, i dels ñrotagonistes de la vida local. No saben vostés com s’aprén d’aquestes vespraes lúdiques i amicals.

La tercera activitat proposada en aquest programa ràpid, la xerrada sobre Escòcia, va dibuixar un rogle en aquesta terrassa que passaria per una taula de nobles, un ambient distés, relaxat, on s’hi podia parlar de tot i amb un to respectuós i lliure. Semblava una lliçó de democràcia: la tercera recomanació d’aquest Curs breu de lectura:

—Tot no és en els llibres, però ves si les persones que llegeixen ens aporten coneixement, maneres i vesprades d’estiu que paguen unes vacances senceres.

I arribem a aquesta quarta i última activitat del programa d’agost de l’Ateneu, el concert de Vicent Morelló. En no trobar un lector a correcuita que atengués els socors d’aquest home que els parla, m’hi vaig presentar a acompanyar el músic, però en canvi de fer-los una lectura dramatitzada, que compromet per a la tardor, amb un tema ja decidit: la Grècia d’Homer i la tragèdia europea, els oferiré un Curs breu de lectura. En realitat els que porte fent en aquests primers minuts. Fer temps perquè el músic destrie un dels tres mstres que els presentarà tot seguit. Aquesta ha sigut la primera part del curs. Les recomanacions.

Ara Vicent Morelló els interpretarà Bach. I els l’explicarà. I vostés passaran a escoltar la música, que també és llegir sentiments, sensacions, sons, gestos, un cabal d’històries. Però també és ritme, disciplina, estudi, matemàtica, treball…

—Per cert, saben quin és el millor llibre que explica Bach per a no iniciats? Amb vostés VICENT MORELLÓ.

[sona la flauta de Vicent Morelló. Prèviament explica el compositor]

Segona part. Curs breu de lectura.

En aquesta segona part del Curs breu de lectura m’he decidit per les lectures que fem a l’estiu. La lectura em porta a fer-los una proposta ara i per a més endavant. Una proposta de presentació de llibres que llegim anònimament. Per exemple: Un son profund d’Enric Iborra, un curs de literatura per a batxillers de molt d’interés. Per les propostes, i per la pròpia lectura.  Una proposta adrenalítica: quan s’acabe la tercera part d’auest Curs breu, vostés podran venir ací on sóc jo, i explicar davant el micro durant un minut la lectura que han fet durant l’estiu. Si no tenim voluntaris, no es preocupen, ja els traurem nosaltres. Si passa que no recorden què han llegit aquest estiu, cosa que suposem que no serà certa, podran triar el llibre de la seua vida. Ah, quin privilegi, el llibre de la vostra vida. L’heu pensat mai, quin és? El teniu triat? Podeu alçar el braç aquells que ja heu decidit el llibre de la vostra vida? Si?

Les lectures ens delaten. Diuen qui som, parlen de nosaltres, ens defineixen. Per això destriar-ne un, d’entre centnars de llibres llegits no és senzill. Sobretot si volem que siga un retrat fidel del lector. Un de sol. Doncs si no és senzill triar el llibre d’un mateix, com serà triar el llibre d’un país sencer?

PROPOSTA: —Trien el llibre del País València, en secret, sense dir-lo en veu alta. I el llibre d’Europa? I el d’Amèrica? Quina Amèrica de totes? Quina Europa?

CURS BREU DE LECTURA. Tercera part.  La lectura, ara sí. Els parlaré prèviament de la lectura a Finlàndia, de la bíblia luterana i de l’obligació que tenien homes i dones, si volien salvar-se, de saber llegir. Ah, el contrari que a ca nostra. Mon pare m’explicava avui en la sobretaula, que ell va voler comprar la bíblia de xiquet, i que una monja li ho va prohibir. Que això no era per llegir, que això era per llegir-ho els retors, els xiquets no. No fóra que…

Jo els faré una lectura de tres fragments del llibre ‘El Càntic dels càntics’

“El món sencer no val tant com el dia en què es va sonar a Israel el Càntic dels càntics” rabí Aqiba

—fragment 1: Que em bese amb besos de la seua boca!

fins a…

Assaborim més que el vi les teues carícies!

Amb raó s’enamoren de tu!

—fragment 2…

[continuarà]

Lo petit Rus, a València, també podria passar per una enciclopèdia del disbarat i la forma barroera d’entendre l’esperit valencià. Xicotet Rus, que és el president de la Diputació de València, una institució franquista que no ha perdut un pèl de l’ànima feixista que el va parir, representa 100% el cor valencià més cerril que hom podria imaginar; ni en somnis un mediocre intel·lectual d’aital nivell podia imaginar arribar tan alt i tan lluny. Però això és València, tan lluny de la civilització europea com cap escola matemàtica podria mesurar. L’estudi i el coneixement, per Xicotet Rus, són trets inútils, superflus, i la majoria dels valencians, segons ell, no necessitem embrutir-nos de semblants adjectius o propòsits: nosaltres som per damunt lo món sencer, així que estudiar és perdre el temps, sobretot si monyicots com ell i altres exemplars similars poden arribar al cim de la societat que representen. Per això, Xicotet Rus pot fer ús de paraules com ‘gilipolles, cabrons, desgraciats, fills de puta’, en referir-se als mestres, als professors universitaris o a qualsevol que no pensa com ell, que és l’única manera de pensar possible en el seu món xicotet. I són paraules que utilitza als discursos públics, amb la boca ben oberta, movent els braços com un bisbe panxut, rodanxó, capaç de demanar cava i putes per celebrar com van guanyant elecció rere elecció, ara ho sabem, amb tot de robatoris, corrupció i desviació de fons per pagar famílies senceres, brigades, campanyes, i luxes en canvi de no deixar el pessebre i l’estirabot oral.

Anit inventà una altra idea bomba, Xicotet Rus, en relació a l’amenaça que viuen els seus que, després de descobertes les mangàncies, sembla que poden perdre la nau, el timó i la governabilitat valenciana –el senderi no el pedran perquè no l’han conegut mai. La idea és: o ens continueu votant, pp, malgrat el que sabeu, o els valencians s’afegiran a la inèrcia catalana de la independència, que compara amb l’Infern, no l’infern de Dant, per ell és massa culte, sinó l’infern d’analfabets torpalls i cagamandurris, que ha de ser més calent i més viu que cap altre.

Home, aquesta és bona. O jo o la misèria de ser lliures de ls castes, de la corrupció, del robatori. O jo o haureu de responsabilitzar-vos de créixer. O jo o haureu de governar els vostres diners. O jo o la democràcia. O jo o la independència de pensar per vosaltres. O jo o la cultura, ahhh!. O jo o la universitat, horror!! O jo… No cal continuar. Aquest és Xicotet Rus, el personatge, l’home que representa la més alta institució valenciano-franquista, després del govern valencià, que és plat a banda, i les Corts valencianes, segrestrades políticament pel pp, des que van arruinar els valencians per perpetuar-se coste que coste.

I els valencians, què?, ens demanem, serem capaços de destriar entre la llibertat, el pensament i la decència, o voldrem continuar aparellats davant un carro carregat d’estupidesa, això sí, cerrilment valenciana…?

Ha passat el Gos, que vol dir que els tres dies de festa gran o festa grossa s’han acabat: la maedéu, Sant Roc i el Gos, o Sant Gos, que no tenim manies. Cap dels tres dies he pogut explicar gaire cosa, malgrat que, com cada any, hem viscut moments extraordinaris de les festes, de vacances amb els amics. De totes les coses, sens dubte que triem els amics. Potser que no siguen tots, però n’hi ha prou per reviure un any més les nostres vacances particulars, a Bétera. Ho va dir Sanchis Guarner, fer com colla com els de Bétera, i ho va escriure perquè ho vivim amb aquell aire de saber-nos colles especials, també els dies de festa. De la vespra, que passem engabiant les façanes i mig carrer si cal, passant per la rodà de les alfàbegues, la plaça, el color, la gentada, l’Ateneu que va agafant alè de parada final, la cordà i la coetà de la nit… Segons que m’expliquen, vaig anar tant  a la meua, encenent coets a dotzenes, que no vaig ni assabentar-me fins a l’endemà que el mono del xic s’encenia, i ves que érem junts i vam ser junts gairebé tota la nit. Sant Roc és també un jorn especial, d’explicar-nos la nit, els detalls, els encontres amb altres colles, la baixada de les xarxes, fregar les ratlles de les parets —a mi la cantà m’ha agafat netejant la paret de la tia—, el sopar més tranquil amb tomata valenciana, meló d’Alger i de tot l’any, vi, cervesa, llet gelà de Ca Montes —quin curset del mestre Roque—, i la conversa cada nit fins a la matinada, hores i hores de conversa distesa, rient-nos, explicant-nos això i allò, i no-res, i encara conxorxant-nos per ordir noves activitats, nous projectes, i després del segon dia arriba el tercer, el Gos, i aquella coetà impressionant a la plaça de l’Abeurador, com una festa iniciàtica dels joves majorals que viuen la prova d’haver passat per l’infern durant mitja hora. Sí, avui hem fet l’últim dels sopars de festes, després d’una xerrada distesa a l’Ateneu sobre el referèndum a Escòcia, amb Vicent Partal narrant-nos els paral·lelismes i les diferències amb Catalunya, dos processos amb perfum de llibertat, de democràcia, malgrat la diferència de calat democràtic entre els anglesos i els espanols, avui justament que fa anys que els franquistes van assassinar Lorca entre milers de ciutadans més, i encara el govern del pp no renuncia a aquell passat ni a la seua ideologia.

Ah, la festa i les vacances han de ser això, aquests moments tan curts de l’any, en què tot és senzill, proper, amical, i la rutina és més sinyorial, menys avorridota, d’un ritme diferent tan altruïsta. El corral de l’Ateneu, el corral de ca Conxa i Toni, i el corral de Sari ha sigut el nostre triangle particular d’encontres, de superfícies allunyades del món que de colp ens el feien més pròxim, com si ens dolgués d’absentar-nos completament: salut, amics, encara no som a la vuitava, però això ja fóra una història diferent, un altre relat del qual ja parlarem demà.

Unaa prova per enganxar vídeos fàcilemnt en un apuntament

això és una escola de cinema per a joves, enmig del paisatge interior valencià, Xelva. EACN és l’escola d’activitats culturals a la natura passant pel sedàs del cinema. La coordinació és a càrrec de Jordi Orts (@400colps) i Paco Raga (unbloceducat)

També és una prova per veure si és tan difícil de penjar un vídeo.

Avui hem passat un matí de vacances ‘asplèndit’, preparant l’Ateneu de Bétera per al curs de llet gelà que farem a la vesprada, a la manera tradicional de Ca Montes, casi res no porta el diari. A les nou en punt, Roque i Vicent ja eren a la vaqueria de Miguel Morla al final del camí Alcubles, amb una lletera de 40 litres de llet acabà de munyir d’aquella nòria que fa rodar les vaques. En canvi de la llet, Miquel vol un pot de la llet gelà de Ca Montes, una llet famosa arreu de la comarca i del món sencer. –No, no em pagueu res, però no us oblideu de portar-me’n un pot, de llet gelà. Jo els esperava a la porta de l’Ateneu, amb la nevera preparada per acollir aquell cànter que calia traginar com uns homes. Després tots tres hem pegat cap a la cooperativa, a pels ingredients necessaris; entrem al bar de la coope per fer un café i tot d’homes ens regiren de dalt a baix: no som habituals del café. Ens arrimem a la barra i ràpidament ja ens obrin la conversa per endevinar com és que som en aquell lloc de llauradors: en un cantó de la barra, quatre asos d’homes del poble, Balí, el Cabo, Morante, i el quart del cabell blanc que reconec però no en sé el nom ens furguen amb interés : quina en porteu de cap? Em pregunten per ma mare, gosen de dir que mon pare no anà al camp sinó de gran, en tancar la carnisseria (toca d’oïda, xa), i ixen a la conversa els homes que falten d’aquell assortiment de cartes, el Cassolo, Bartolo, el meu sogre…, la conversa és tan fàcil que podríem passar el matí sencer, però la nostra missió avui és una altra: ens acomiadem i entrem a la botiga de Consum: els ingredients per fer la llet gelà són: llimes corfudes, canella en rama, sucre, gel, sal grossa… i un altre ingredient que encara no estic autoritzat a dir: carreguem les coses al cotxe i peguem de nou cap a l’Ateneu. Hi hem portat dues cassoles, una de gegant, la geladora amb les resistències invent de Roque, el bidó del gel, i un altre recipient cilíndric on a la vesprà gelarem la llet. Ens posem a la faena, rentem les eines, les cassoles, les paletes, i posem a bullir la llet, 20 litres d’un colp, Roque és el mestre de cerimònies, ens va explicant això i allò, rodant sense parar la paleta perquè la llet no s’agarre a la cassola, preparem la primera de les tongades que caldrà tenir enllestida a la vesprada, quan comence de veritat el curs. En alçar el primer bull, jaç, coca, Roque amolla lentament un preparat que, ho repetesc, no puc dir, encara no… i torna a remenar la llet perquè no s’agafe… Quin perfum d’estiu, xa! Música, vídeo, entrevistes, discursos, premsa, no faltarà de res, a la vesprà: la memòria històrica de Ca Montes torna a l’Ateneu a partir de les 19.00h. Bon profit.

Diu el professor Wilson que els estudiants de mestre coneixen la importància de la planificació, però els mestres en exercici no s’hi entretenen gaire. Ahir vam dir que la planificació és cabdal, però… Però el dia a dia se’ns menja part de l’ofici i el temps de planificar. Un error. Greu.

La segona pregunta del nostre curset d’estiu per planificar un curs escolar a través del bloc és la següent:

Segona pregunta. Quins aconseguiments esperes dels teus alumnes l’any que ve?

No és fàcil, no, encara que ho semble, i per això és important de fer-nos la pregunta abans de començar. El professor Wilson encara no coneixia el concepte ‘Avaluació formadora’ però hi té molt a veure, la qüestió, perquè a partir d’allò que espere dels alumnes hauré de començar a planificar el meu curs. Sense, fóra un suïcidi, que és el que passa massa sovint. Bé, sense dramatitzar, em quedava bé deixar una llosa lapidària, de colp, perquè no us adormíreu llegint. Si afiges que no tots els alumnes han d’arribar per igual als aconseguiments que vas dibuixant ja destries diversitat, atenció, individualitat, gradacions…

Potser l’èxit de la missió enguany siga que cada alumne arribe als aconseguiments que necessita per avançar, i que no tots els aconseguiments seran vàlids per tothom. La dedicació, el temps de cadascú (o ritme), l’adequació a cada realitat, a comptar que cada casa és un món… Potser si el primer dia comenceu per escriure plegats els aconseguiments individuals i col·lectius, el mestre i els alumnes, ja avances que l’avaluació anirà en aquest sentit, des del primer dia, i cadascú regularà el seu aprenentatge autònomament, vaja, el primer dia ja comences practicant que tothom aprenem de tothom, aprendre a aprendre.

Que no li valga d’excusa i comença a escriure els aconseguiments que esperes dels teus alumnes, de quina cosa seran capaços, de quantes coses?

Sí, la pregunta és, quins aconseguiments… I el mestre, quins són els acconseguiments que espera d’ell mateix? Què n’esperes i de què et veus capaç?