Ulisses20

L’expresident Camps va perseguir els valencians. Milers de valencians. El president Zaplana l’havia precedit, de fet: li havia encomanat la persecució com a primera feina. L’Olivas i ara el president Fabra, en són còmplices; aquest últim avui mateix s’ha convertit en protagonista principal de l’intent de genocidi contra els valencians.

L’expresident Camps va prohibir-nos la TV3 fa anys, però ara el Suprem li ha tret aquella autoritat de prohibir-nos. De prohibir als valencians de tenir televisió en la llengua pròpia. Quants dies i programes ens hem perdut, s’han perdut els xiquets valencians en la seua llengua? Quin cost moral, però també educatiu, tingué aquella decisió il·legal? Quants diners li podem reclamar els valencians, pel greuge provocat pel corrupte Camps, polític pocapena que ens va impossibilitar d’aprendre? Doncs ara podem denunciar-lo i reclamar-li els danys provocats. Ara que n’hi ha tants economistes, advocats o criminalistes desocupats, podien posar-se a pensar quants diners ens deu Camps, a cada valencià, per aquella decisió idiota.

Després vindrem a per Fabra i la llum de consellera que l’acompanya: no fa ni dotze hores que han aprovat de posar de referents de la llengua i d’aquella casa de prostitució en què volen convertir la generalitat, a creminals del gav i de lo rat penat. Uns indocumentats que durant anys van insultar i atacar persones, institucions valencianistes i la universitat mateix, en canvi d’atiar un foc lingüístic amb maneres feixistes, a través d’amenaces i accions de pur terrorisme que, casualment, ningú no volgué investigar suficientment com per esclarir la impunitat amb la qual actuaven.

No solament ens van prohibir il·legalment, també ens van multar i ofegar econòmicament. Així que ara li haurem de reclamar el mal fet, i el preu de la recuperació de tant de temps de silencis i censures.

N’hi ha coses que mai ningú no ens ha consultat, que donem per fet que han d’ésser així, de tota la vida, com déu mana o encara pitjor, però que ningú no ens ha demanat si es poden canviar. Per què mitja Europa conduïm per la dreta?, per exemple, o per què en fer fred convé abrigar-nos, o com és que l’estiu convida a fer vacances… N’hi ha convencions que semblen conviccions. També n’hi ha consultes idiotes, que fóra millor estalviar-se. Com n’hi ha que són enviranades, n’hi ha de necessàries.

El govern valencià mai no va consultar sobre la prohibició de TV3, ni ens va consultar si volíem vendre les caixes i els bancs valencians. Tampoc no ens consultà si volíem el tancament de RTVV… És veritat que tampoc no ens ha demanat si és que volem ser més pobres cada dia, o més rucs, o guerxos. El senyor president ja sabrà per què no ens ho demana públicament, tot això.

Però vet ací que ara ha tingut una pensada, el president, mentre empoma imputats, corruptes i tocacampanes del seu partit: s’ha tret de la màniga demanar si la llengua, la llengua dels valencians que Enric Valor considerava el més bell català de tot el territori, té prou valor per ser llengua d’ensenyament. El despropòsit de la consulta particular, que vol fer casa per casa, pretén d’atiar un foc lingüístic per amagar un fracàs més amarg i pregon. El govern valencià no alça el cap, deu més que alena, és sense idees ni recursos, i a uns mesos de les eleccions focalitza el seu esforç en cortines de fum per amagar tanta corrupció com li brolla de dins la panxa.

—Considera que el valencià és important com per ser llengua d’ensenyament? No preferiria en aquell moment de la llengua, per dir-ho ras i curt, que el seu fill s’entrenés a rodar bous, a llançar tomates contra els mestres d’escola valenciana, o que passegés com un ploricó davant la marededéu dels valencians?

—Si és partidari que el seu fill aprofite el temps en coses de profit, entrene’l a ser com moatros, de menut façal soci del club Gürtel, del cas Noos o d’aquell llestot filaprim que desviava fons i patrimoni cap a les butxaques d’aprofitats i malparits.

Posats a consultar, caldria consultar-nos si volem un govern idiota; perquè preguntar-nos quina llengua no és important en qualsevol escola fóra massa exigent, fins i tot, a algú se li podia ocórrer de triar entre castellà i valencià, perquè l’una ja s’aprén sobradament, i és l’altra la que ens caldria cuidar amb major garantia. Més exemples, sense embuts: avui estudiar valencià és de més pedigrí que estudiar castellà. Més encara: internacionalment, ara és més de moda Catalunya que Espanya. La primera és el segle XXI, la segona no passa del XVIII.

Bengolguts consellers del govern valencià, si és que no volen fer el ridícul, consideren que n’hi ha consultes trampa, falses consultes i cervellets de canari. I vostés preparen una enquesta que aplegarà el millor de cada casa. Sembla que va ser Malcom X que va dir que qualsevol idiota podia arribar a ser president i, afegia, és el que veritablement passa. A València, redéu, semblem xafats de la bacona, és que sempre ens toca el número i la série. Ves si n’hi ha d’il·luminats.

Això del partit popular és una festa de campe qui puga i l’últim que apague el llum, perquè la llista de corruptes depassa qualsevol mesura, esquitxa de dalt a baix l’estat que diuen defensar en benefici de la seua butxaca particular. No és només la ruïna a la qual han portat un regne pandereta que creuen per damunt el bé o el mal, és que pretenen carregar-se la política, les institucions, amb un descrèdit que s’ha escampat com un oli ranci, inservible. No solament aquests, el pp de tota la vida, la vella guàrdia del psoe fa anys que lluu el mateix vestit a mida.

Per què governen? Per què són al carrer en llibertat? Per què no els han empaperat?

Doncs perquè el sistema espanol està organitzat per permetre tot d’escàndols amb connivència amb la justícia i amb la resta de poders: la monarquia, l’església, els mitjans, la banca, el franquisme, i uns quants ricots que els riuen la gràcia en canvi de mantenir els privilegis.

Ara mateix no n’hi ha ningú a Europa que li ho demanes que no et responga: què n’hi ha de net a l’estat espanol ara mateix? La fugida!

Per això el 9N és un èxit internacional, també. Perquè representa la voluntat d’un poble de ser lliure i començar de nou, lluny d’aquesta pandèmia espanyola que dura tants anys, una gangrena que s’ha escampat per tot i deixa un estat sense remei, sense solució, sense idees, sense resposta. Sense reptes.

I el pitjor és que continuaran robant-nos. Si no ens espavilem i ens organitzem nosaltres mateix, el nostre 9N particular. A vore qui pegarà darrere Catalunya, abans no passe un any.

Avui, 9 de novembre, que parlin els poetes…
CRÒNICA DEL DEMÀ (1976) Miquel Martí i Pol

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà, no escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

[enviat per Patrici Batalla, mestre a l’escola El Puig]

Res que hem fet avui, des de València, milers de valencians que no podíem votar a Catalunya, però res de res, no ho hem sinó pensant què passava enllà del riu Sénia. De bon matí ja arribaven els wassaps dels amics que eren repartits per aquella geografia, ens enviaven imatges, cròniques, missatges, carregats d’emocions. I aleshores ja apamàvem una jornada d’èxit, però tant, tant, no sé si ni els més optimistes ho calculaven; bé, sí, potser l’Andreu Barnils, que és un crac, ens anunciava a Vilaweb que passarien aquelles tres coses, l’una el gran èxit i les cues tan llargues com haureu comprovat els que heu estat hores i hores, vivint la il·lusió i el goig.

He anat al camp a collir taronges, però li pegava voltes a aquelles cues, collia una caixa i mirava el telèfon, una segona caixa i tornava a mirar el telèfon, el twitter, el wassap, començava a ploure, com no t’espaviles, no continuaràs collint, mirava un altre colp el telèfon, uii, les cues eren immenses, els comentaris, les fotos… Després he baixat a cals pares, he posat al foc la paella, sense deixar de mirar el telèfon, he alçat ma mare, l’he rentada, l’he vestida, el telèfon a la vora, una ullada, una altra, collons, semblava impossible, tothom aguantava i explicava tot d’històries, hi havia els vells que votaven, cadascú amb cent històries d’emocions d’una força que aborronava, la paella al foc, l’aigua, prova-la de sal, què deia Vilaweb, aleshores, llegia què deien els amics que corrien per Barcelona, per Reus, uiii, quina festa, quin goig, quina gentada, quanta feina, i no poques imatges i moments per guardar, per emmarcar, hem dinat, encara he pegat cap al camp, he tornat perquè era molt moll, no podia collir perquè em xopava, i aleshores ja m’he assegut, porte set hores, o vuit, davant l’ordinador, el mòbil, escric l’apunt, el refaig, l’acabe, busque una foto, telefona el Jem, que em confessa que és el primer colp que s’emociona en política, que encara té el fred als ossos, perquè ell era voluntari i li ha tocat de ser dret al carrer recollint signatures per denunciar aquell estat, avui que a Sant Maria feia humitat, fred, que ningú no volia anar-se’n, no volia que s’acabés… No sé si hi ha gaires exemples de jorns amb eleccions que la gent vote amb aquell somriure, amb aquella mirada. No sé si n’hi ha res d’igual, a Europa. Aquests catalans no només van fent història, fan una lliçó de modos, de maneres, em sembla que fan didàctica d’allò que fan. I n’estan segurs que, tot plegat, tot això que fan, tindrà un premi, el més gros.

Per cert, no us oblideu de portar-los termos de café, o begudes o dolços, o el sopar calent, a tants voluntaris com continuen la feinada de fer avançar el recompte. Avui estem satisfets d’un jorn esplèndid, redó, que ha confirmat al món com són els catalans en la seua majoria, i quin desig tenen de viure en llibertat.

Ara tot d’analistes ens explicaran això i allò, mostraran estadístiques, es preguntaran què passarà demà, el 10N, i què dirà espana, això també s’ho preguntaran, els uns i els altres, malgrat que una majoria de catalans ha dit prou, que no els cal saber què diuen aquells, al contrari, perquè ja han demostrat de tenir veu pròpia, formada, sòlida, suficientment madura per començar a dir que ja són un estat nou d’Europa i del món.

Avui el primer dia. Per molts anys a tants com ho heu fet possible.

A la dona que avui amenaça els nostres, amb aquella tibantor de coll, caldria dir-li —xica no t’alteres!, que no paga la pena arribar a l’extrem de res, perquè en unes setmanes, ella, podria ser la nova ambaixadora d’aspana a Barcelona i, aleshores, hauria d’invertir els papers, per atendre com cal els polítics del nou estat, on ella seria una funcionària convidada a viure amb respecte i germanor, la qual cosa no pràctica sovint ara mateix, bo i pensant que el seu ofici de governanta li permet d’amenaçar o coses per l’estil. Afluixa, morena, no pegues un ensortit en forma de bac o colp de tensió. No fóra la primera vegada que polítics bel·ligerants fins a l’extrem, hagen de trobar-se de colp amb els papers canviats.

L’exemple l’haurien d’aprendre també un miler de furtamantes, dalt o baix és una quantitat per tancar el conflicte, que ens tracten com no ningú, com un no-res o un zero a l’esquerra, com si qualsevol persona, institució o associació que no et llepa el cul, no meresqués el respecte més gran sempre, el més gran, més encara si som tan aprop de tenir una figura administrativa d’alta volada, la més alta. Per exemple, Correus, que s’ha agafat l’autoritat de no servir les cartes enviades per l’ANC, Òmnium o el mateix govern de la Generalitat, emparant-se que són una empresa franquista i encara poden tenir aquell estil de creure’s per damunt la resta del món. Aquesta poca traça heretada de la dictadura sembla que els autoritza a tota mena d’autoritarismes. Com si RENFE digués, diumenge no faré funcionar els trens perquè els catalans no puguen moure a votar. Com si Freixenet anunciés, enguany no us beureu ni una sola ampolla de la nostra marca…

Passa amb tot de mitjans que tenen bona audiència a Catalunya, que escampen els seus programes de Televisió i ràdio, o bé són mitjans en paper, tots plegats que mai no han tingut cap sensibilitat per la llengua ni per la gent de Catalunya. Caldrà veure què passarà, l’endemà de la independència, malgrat que no serem tan burros de prohibir-los, de tancar-los, com ells si que han fet amb els mitjans del País Valencià que en feien ús de la llengua. Només que els demanarem drets i deures que no atemptem contra els valors d’una societat democràtica, aquesta vegada sí. Ves si els resultarà difícil l’esforç que hauran de fer. I els exigirem els mínims per treballar entre els nostres.

N’hi ha més exemples de torpalls i ensopegaires, que fa anys ens van fent la vida impossible, impossible, sobretot aquests darrers mesos. Polítics de primera fila empastrats fins a les celles, empresaris que han sigut bonificats fins a la il·legalitat, opinadors i periodistes que fan ús del seu mitjà per insultar-nos cada dia, fins i tot responsables de l’economia que han gestionat diners públics per provocar el gran desequilibri permanent amb el nostre país.

Tampoc no és casual amb quina impunitat actuen els moviments feixistes, ni ho és la ceguesa de la justícia davant la impunitat, l’aprovació de partits creminals, que fan amenaces directes, insults, vexen, o provoquen atacs terroristes amb resultats de mort, que no cal repetir els casos… No cal ara mateix, però potser l’endemà de la indepèndència tindrem el cap fred per investigar si n’hi ha hagut connivència, subvenció o parcialitat en la destria de responsabilitats. L’endemà.

Setanta-dues hores intenses perquè tinguem l’oportunitat de començar a decidir una de les coses més grans que ens poden passar, a tots els valencians, també als del nord. Decidir quin tipus de societat, de país, de futur volem per nosaltres i els nostres fills. Mai no havíem tingut aital repte tan aprop. Quina admiració que vivim, xa, així que voteu per nosaltres, voteu pels valencians del sud també.

I tant de bo nosaltres puguem continuar aquesta gran festa per la democràcia en un termini curt. Curtíssim. I la puguem fer tan exemplar com vivim la vostra.

Setanta-dues hores només.

ENS PROHIBEIXEN VOTAR, ENS PROHIBEIXEN EXISTIR

El món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt bé tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi opinions i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ÉS PER SOBRE DE L’IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il·legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest ús il·legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.

Podem discrepar com hem arribat a aquest punt que som avui, si el 9N havia de ser ”consulta” o ”participació ciutadana”, però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part del govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat i respecte ens comprometem a exercir la democràcia votant el 9N. Farem que ressone la veu de la gent, ací i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals al servei de la política en lloc de servir el Dret, ens suposen cap aturador.

Apuntament acordat entre blocaires i que esteu convidats a subscriure.

#VoteuPerNosaltres

Cada dia que passa la festa va fent-se més grossa, i més intensa, més convençuda que el ball de diumenge serà tan sonat que els dies que el precedeixen ja faran història en molts sentits. A més, cada opinió del govern espanol, dels seus falsos comediants, dels tribunals o poders, no fa sinó atiar l’ànim dels catalans en favor del seu país entusiasta, viu, joiós, independent, que recela dels quatre dies que queden per viure la major de les experiències. No mai havíem viscut una il·lusió tan grossa, d’una solidesa que es contagia i s’escampa. Com més joiós viu el veí tot allò que passa, més tristot s’hi queda l’altre, aquell que governa des de madrit, més prim, més mostós. Perquè no han d’entendre res. Però res de res.

Hom es demana com poden arribar a ser tan torpalls a ponent, si veritablement ens governen incapaços tan mediocres, al govern i als tribunals, i allà on mires que puguen tenir cap responsabilitat. Doncs no és casual, de tenir un nivell tan baix a qualsevol dels organismes espanols, perquè ells mateix han omplert els llocs de responsabilitat d’aital mediocritat que, a nosaltres, se’ns fa difícil d’imaginar què més poden fer, si és que no s’entrenen de burros.

Espana mateix ha empés mitja Catalunya que no era independentista a no desitjar una altra cosa. I desitjar-ho amb una alegria que fins i tot els unionistes que resten, que encara en deuen quedar uns quants, dubten si canviar-se de bàndol, només que els valga per viure un dels moments més dolços que pot viure un país sencer en favor de la seua llibertat. I viure-ho com una festa, de respecte, de tolerància, de democràcia.

Cada colp més, n’hi ha que remen en la mateixa direcció. Així que malgrat algunes bromes o ensortits (la foto de l’apunt mateix, que simula una barca enviada a vigilar el port de Barcelona, regal de l’Alfons López-Tena), o excepcions de comportaments poc exemplars (feixismes i amenaces de l’època franquista setanta anys després), el camí de diumenge ja comencen a celebrar-lo arreu d’Europa. Els valencians els primers.

Vuit dies per conèixer el resultat del que volen els catalans. En ser de nou diumenge la nit. Pobles i ciutats d’arreu de Catalunya ja són una festa que prepara amb il·lusió un diumenge històric. Passe que passe ho serà. Cada dia l’és, realment. I la gent té l’oportunitat real de dir com vol que siga el nou país, les coses grans i les altres, l’educació, la cultura, l’esport, el dia a dia, l’economia, l’atenció, la política, tot és debat i és damunt la taula, perquè aquest és un dels èxits d’aquesta empenta cap a la llibertat, que la gent participa i decideix. I això, amb tot aquell aparell d’un estat a la contra, no un estat qualsevol, no, el pitjor que ens podia tocar, el més mediocre, el que és capaç d’ordir amb mentides, amb falsedats i males arts, contra la pròpia legalitat que, ves si són absurds, ells reclamen cada dia. Doncs, ni això no pot amb l’entusiasme que viuen més enllà de la Sénia, els catalans, perquè tenen a tocar el gran somni, tres-cents anys després.

Els unionistes tenen el deliri de dir que això no és democràtic, que no li val tan d’entusiasme, ni aqueixa joia a les cares, els somriures, que la política ha de ser una cosa més seriota, més rígida i més inflexible. Però això és a aspana, sinyors, que està acostumada a ser governada per bruixots i monicacos; en aquesta nova nació que comença a configurar-se, l’alegria serà un tret d’identitat, com la feina ben feta, com la lluita contra la corrupció, com la transparència, com l’estudi i l’esforç, que són petits detalls, segons vostés, però que mouen una gernació com no havíem conegut mai…, perquè aquests petits detalls tampoc no els havíem viscut, per com van destapant-se les cavernes d’aqueixa democràcia inorgànica dita aspana.

I els valencians, què direm el 10 de novembre, l’11, setmanes després, el dia que, finalment, algú que farà de president de la nova república europea, un home o una dona, diga al món què ja són un país lliure? Els valencians començarem a preparar el nostre camí també, si fa no fa amb aital entusiasme, que tampoc no serà fàcil ni curt, com no ha sigut fàcil ni curt arribar on som ara mateix, malgrat la ruïna perpetrada pel pp valencià els últims vint anys. Però mentrestant, poca broma, podrem gaudir de ser dues coses, l’una tan coneguda com dissortada, l’altra, ah, la mostrarem amb orgull i joia, perquè allò que hauran aconseguit al nord, haurà sigut en part gràcies al treball de milers de valencians que hi han contribuït durant anys. Centenars de milers de valencians, sens dubte, que mereixeran de ser reconeguts també, en la nova jove nació catalana.

La idiotesa ha vingut per quedar-se. Ja n’hi havia, d’idiotes genuins, però la cosa s’ha estés sense remei. Entre els xiquets, la festa és una disfressa barata i passejar el carrer pet cercar qui els dóna caramels (a la mestra Marisa li agrada que vinguen a casa, se’n va a comprar-ne molts, de caramels, perquè tot el barri sap que ella hi participa gratament). Els grans, en realitat són massa grans per fer el titot, però s’apunten a pintar-se i a posar-se la mateixa disfressa barata. N’hi ha joves que aprofiten la impunitat de la nit per demostrar que són idiotes i prou. No n’hi ha més. No podem fer gaire res més, contra aquest huracà que va penetrant gratuïtament contra nostre. Però ves que no s’esgola tan fàcilment i altruïsta la cultura del llibre, de la bona música, de la ciència, de la innovació. No, allò que s’estén més ràpidament és aqueixa banalitat dels altres, no la seua capacitat de fer o de ser. No podem anar contra el món. O contra una mena de món.

En la nostra infantesa, Tots Sants era un dia tristot, de visita obligada al cementeri, i sempre recorde un vent fred, aspre, malgrat que ja portàvem abric. Cap alegria, cap nit de festota o joia, al contrari, la vespra ja començaven a cremar les minetes en un llum d’oli, i hi havia les estampes, els morts presents, o els sants, que recordaven que aquella casa, abans, era habitada per uns altres, que usn altres ens havien precedit. Avui TotsSants i demà Ànimes. No em dol precissament haver perdut aquella tristor, ben al contrari, malgrat que no compartesc la idiotesa de disfressar-nos més enllà que els xiquets passen la nit com un joc. A València, tampoc no hem celebrat gaire la castanyada, potser perquè l’arbre pega lluny d’aquest clima nostre que avui, per exemple, va tan boig que provoca que anem despullats tot el dia. Al camp avui feia calor, molta, i malgrat que som en novembre, el jorn podia passar tranquil·lament pel mes d’agost, o fins i tot juliol. Nosaltres hem torrat dues carabasses que han eixit boníssimes, una d’elles excelsa, i potser aquesta nit, com que és dissabte, eixirem a sopar a l’Ateneu, res d’especial. Però fa quaranta anys, fins i tot aquesta petita celebració era impensable. Ara, d’idiotesa, malgrat que n’hi ha hagut sempre, tampoc no en féiem gaire.

El professor Whitehead (1861-1947) va assegurar que tota la història de la filosofia no era sinó un conjunt de notes a peu de pàgina de l’obra de Plató. Suponc perquè considerava Plató el filòsof més important, i malgrat que podia exagerar una miqueta, la resta dels grans noms, que n’hi ha a manta, pegaven voltes en aquells diàlegs del filòsof atenenc.

A espana fa temps que no fan sinó escriure notes a peu de pàgina, sobre allò que va passant a Catalunya. Van a remolc, pobres, tan descaradament que no se n’adonen, que han perdut el ritme, el tren, gairebé totes les estacions del trajecte que s’hi havien proposat fa segles, quan es pensaven conqueridors i amb drets sobre tothom. Pel que respecta a Catalunya, ja fa tres anys que s’esperen a vore que diu la gent, aquesta massa social i civil (acceptem que també n’hi ha una part de la societat dels partits), per actuar-hi. De fet, ningú no ens pensàvem un moviment tan altruïsta, entusiasta i empàtic. Ni els més positivistes. I aquesta grissor d’estat no pot sinó anar a remolc d’allò que van creant els artistes, gairebé 2 milions l’última vegada, que cada colp es mostren més creatius i il·lusionats, que empenyen més idees i més entusiasme col·lectiu. I cada colp més notes a peu de pàgina d’espana, que atresora, pobra, una sola idea, una de sola, i encara tan tristota: impugnació. Contra l’entusiasme, impugnació? Això vol dir, ni més ni menys, que ja has acceptat la derrota. Perquè tens el paper més negatiu d’aquesta experiència que viu una part del teu estat, per poc temps si més no, amb tanta joia. Li toca ballar amb la lletja, al govern d’espana, i repetir-se: impugnació. I per això, aquesta pobresa d’idees necessita moure consells d’estat, tribunals, mitjans afins, forces de seguretat, serveis secrets, militars, guàrdia civil, males arts, una sola idea, una de sola, a remolc d’allò que cada dia inventen en aquest tros del món avui tan entusiasta com encomanadís, Catalunya. Que encara té la barra de llevar-se cada dia amb un somriure i saludar l’ample món. Perquè se saben guardadors de les idees belles, clàssiques!, carregades d’intel·ligència: la llibertat de la gent i dels pobles. I contra això, ni totes les forces conservadores d’un o més estats no poden res. Res de res. Que cada dia ací fan història, passen pàgina, fan històries d’una esperança gran, per contra que els altres continuen escrivint als marges, sempre la mateixa ganyota.

‘La filosofia de Plató és en el punt central de la història del pensament’ argumenten no pocs especialistes. Com Catalunya ara mateix, que torna a fer història, a tenir pensament propi, a carregar-se de raons i d’idees. Ara mateix, esperem-ho, sense importar-li gaire les notes al marge.

La governança que patim a València, a Palma, o colonialment des de madrit, cada dia destapa més indicadors d’una èpica de vergonya, però que accelera la descomposició mateix del que ells es pensaven que era indivisible, fa uns anys. Ja no destapa sorpresa, ni ensortit, ni una exclamació mínima, l’obertura de ventre i l’extensió d’uns budells farcits de merda, perquè fa anys que molts detalls apuntaven la mentida que representa ara i adés el govern de l’estat i les delegacions de virreis enviades a escampar la pesta: començant pel rei, la família sencera, i passant pels diferents registres de presidents de l’estat o de l’oposició, ara jo ara tu, pp i psoe, s’hi han retratat en aquest escenari brut que és la part grossa de la península, sense comptar andorra, portugal i gibraltar.

Després de la dictadura, una escola d’estraperlo, corrupció i lladrocini d’uns quants milers, entre castes, famílies i gàsters que es repartien el pastissot, la Transició es va bastir sobre això que veiem: l’honor d’aspana per damunt de tot. La resta ja sabem què és: una escola de creminals que ha estés maneres de fer barroeres, estúpides, indecents. Què quedarà, després d’aquest aquelarre ‘peper’ en la caixa pública?, deutes, tants que no podrem pagar-los mai, mai de la vida, si no és amb més deutes, més deures i més obligacions. I com la memòria és fràgil, i la desgràcia un infern, passaran tres dies i ens tornaran a governar, no tornaran res del que han robat, i encara ens faran pagar amb més deute per deixar-nos llepar l’ajuda. Aquest serà el càstig, si no és que peguem foc a la barraca, començant de ben amunt el foc, i estenent-lo sense mirament. Fins que no queden brasses. Ni ossos. Ni pedres. D’aquest bunyol.

Al pp valencià li ha entrat de sobte una caguera diarreica, i s’ha posat a burxar com poden convèncer tres o quatre mil pensionistes capaços de votar-los encara que després vinguen a furtar-los la làpida del cementeri o el got on fiquen cada nit la dentadura. Doncs, n’hi ha, de valencians cerrils que votarien pp malgrat els arrancaren la pell a tires o els penjaren una botija de fang d’un lloc on abans n’hi havia collons i ara n’hi ha dos pelleringots pansits migbarbuts.

El pp valencià, segons que diuen uns mitjans infiltrats en la investigació més indiscreta i fallera, tan se val, prepara una llei contra la unitat de la llengua, cansat que fins i tot la mateixa acadèmia que va crear per dictaminar a conveniència, no ha fet sinó explicar que el valencià és un dialecte. Pitjor, un dialecte d’aquella llengua que no podem anomenar, si baixem per la ratlla del riu Sènia, i ells, bons són els pollastres corruptes quan la cresta els creix per baixcama, ja corren a traure una llei que dictamine que la llengua dels valencians ve de París, com els xiquets penjats del bec d’una cigonya, o si ho volen vostés, va nàixer d’un cràter còsmic fa milanta segles, però mai dels mais, mai, no toleraran que tinga cap semblança ni paregut amb la innombrable, ni amb cap de les llengües romàniques conegudes. Així que, com no han trobat filòlegs ni científics prou corruptes com per acceptar diners en canvi d’empassar-se la mortadela per un forat minsot (absteniu-vos si no sou xarcuters de lo Rat Penat, fins com una agulla saquera), aquesta setmana presentaran per llei la seua decisió meditada: aleshores publicaran al DOGV un article que més o menys començarà així: Jo, Alberto Fabra, honorablot de fa uns mesos, malgrat que alguns em voldrien plantat com un moniato, per la gràcia del pp i i la seua caixa doble i negra, ara mateix em declare l’home més llest entre els valencians, que per això m’hauran triat entre tanta intel·ligència com sobra en aquest partidot de gànsters de per riure, que tots no són faves, ni apocats ni molls, veieu Cotino i els caquis, el colombaire de Benissanó, o la peixa morisca de Torrent, dons jo mateix, Alberto, decidesc contra la Universitat, contra el món científic universal, el romanístic i contra qui faça falta, decidesc definir per llei que, la llengua no espanola més parlada a València, malgrat una feinada de decàdes d’aterrar-la infructuosament, passarà a dir-se llengua valenciana diferent a qualsevol altra llengua d’ací i del món còsmic, una llengua sense origen, ni pare ni mare ni falta que li fa a la malaputa…

—Alberto…

…Com a president decretaré que, a l’escola, quan un xiquet demane com es diu la llengua d’un quants desgraciats valencians que s’entossudeixen a aprendre-la i encara van a la línia, es dirà, és dirà…, llengua no espanola usada en la pitjor línia d’escola d’aquest territori annexat a la península. Almenys fin que desaparega l’amenaça d’aquests 200.000 dissortats malnascuts irredempts que continuen aprenent en dialecte… que no serveix ni per explicar als seus el robatori més llarg trist i desemparat de la història de l’Europa moderna: ‘moatros, los valencianos’

Post: en un test d’intel·ligència, quin fóra el mínim exigible per arribar a ser president de la generalitat valenciana? Un fabra! (és una nova mesura, faves)

La felicitat política, naturalment!

Passat el tràngol de dilluns, com ens ho feu passar de divertit, a la resta de la nació. Avui per com llegim tantes notícies sobre la futura independència, de mitjans nostres i d’internacionals. Som ara mateix focus mundial, i un model de comportament cívic i polític. Una lliçó que anem elaborant, aprenent, modificant, a partir d’allò que va passant cada dia, a cada instant, sense un llibre de text rígid, inflexible, impermeable (sembla que això és el que voldrien). I és aquest no viure que ho fa tot de major interés, de més qualitat, per com cal afegir intel·ligència, saviesa a cada salt, a cada neguit, a cada matís, per com cal negociar, consensuar, argumentar, cedir, avançar… Què és la política, sinó aquests dies que viviu al nord, els catalans, però també molts illencs i molts valencians, i també els espanols de bona voluntat, que n’hi ha, no ho dubteu, Europa sencera a través dels mitjans que, enllà, sí que volen informar d’allò que va passant en aquest racó del món, que ara és notícia.

Sí, potser farem errades, ens equivocarem, potser que farem un mal gest o una ganyota, però la lliçó de política de gran nivell que avui fan els nostres representants al parlament català, al govern, que fa la societat cívil, aquesta vegada sí molt representada i líder de tot plegat, és d’una categoria que passarà a la història dels grans llibres, una experiència que ens emociona, que ens fa sentir, tres-cents anys i escaig després, orgullosos de ser qui som.

Passe el que passe, que passarà, poster aquest camí que vivim, aquesta via a la manera dels catalans, serà el que recordarem amb major grandesa. Per molts anys a tants i tants i tants…, com ho feu possible.

Fotografia: la urna de la fotografia me l’ha deixada retratar Carme Agulló al Campus d’Ontinyent, on hi ha una aula que és un museu d’una vella escola republicana. Si de cas ens cal per al 9 de novembre, envieu un correu de sol·licitud a la universitat de valència.

Dubtava de posar ‘Per Nadal, fet!’ o ‘Plegats som imparables!’ o ‘President, pose les urnes’, perquè com del no-res fem una muntanya…

Del no-res fem sidral, en canvi d’apamar que tot allò que va passant és ben normal. Els espanols no s’han mogut, prohibeixen la participació, la consulta, i la democràcia si cal. Ni debat ni res. Que no s’han mogut. Som nosaltres que decidim com avancem de ràpids. I prou que correm, malgrat això d’aquesta nit. Però estàvem tan tensos, tan agafats a les xarxes, a vore què passava en aquesta reunió, que ens hem cregut per un moment que tot havia fracassat. Xa, exagerats, si tot això d’anit entrava dins el previst. Com ho era de previst que Madrit no es mogués gens ni mica, ni el govern, ni el TC ni ningú més. Com era que ens trobaríem en el moment de convocar eleccions, amb l’organització dels censos, les taules, i tota la parafernàlia i alguns tremolarien de fluixera. Però fins ací tot era normal. Així que l’espantada és nostra, pròpia, el vent fa tancar una porta de colp  i la gent s’ha posat a cridar que ja érem com fa tres anys. Doncs, no, som en el 14 d’octubre de 2014, un dia després del tretze, i el camí cap a la independència és més curt, cada dia. Que no defalleix malgrat els aiguaders de torn i els tiradors de cartes que pronostiquen fa temps que tot això que ens ha passat els darrers dos anys no portarà enlloc, sobretot perquè ells no hi són remenant cireres, ara mateix, que hi seran més endavant, però no poden esperar-se, els impacients i pensen i escampen que tothom excepte ells ho farà tot malament, absolutament tot.

Que ningú no havia dit que seria un camí de roses, o un aparteu-vos que anem de baixada, i a la primera de canvi oferim aquest petit regal a la parròquia del costat: els uns per ací, els altres per llà, els altres que ja veurem ara, i els últims que a pensar què direm demà. Xa, quin sopar que ens heu fet passar, malgrat que ja sabíem això, que aquells no mourien el ruc i que nosaltres encara faríem ai, ai, ai.

En canvi, ningú no dubta que cada minut que passa som més aprop de l’objectiu, i sobretot més lluny d’espana, que l’únic argument que ha utilitzat davant catalunya i el món sencer és ‘no’. Una de les màximes que acaba sient un sí rotund, si sabem jugar com cal sense predre els estreps. Jo encara dubte si no serà una estratègia per enganyar-los. Perquè tots els que hi eren en aquella reunió marotoniana (sincerament, jo em pensava que no eixirien fins demà a desdejunar, ai, quina nit més divertida que hagués passat Catalunya, i quina tremolor de cames aquells d’allà enllà) són llestos i saben fer-la anar. La fluixera també fa que ens manque frescor, la intel·ligència necessària en el moment adequat. Però Catalunya se’n sortirà bé, fantasticament bé, perquè en sap i ha demostrat davant el món que mereix com ningú la llibertat que reclama.

Espanya sap que ha perdut, perquè no té arguments, cap ni un. No només no té arguments, és que demostra una pobresa intel·lectual que Europa i també Amèrica s’agafen el cap espantats… En canvi de tantes raons com som capaços d’arguir, nosaltres. Per això caldrà continuar demostrant que ens mereixem l’admiració internacional, com ha passat fins ara. Amb estil i bones idees. Però plegats ens assegurem un triomf incontestable. Rotund. De l’altra manera, com ara escenifiquem cadascú des del nostre taullell, ens costarà més que caldria. Massa fins i tot.

Confiança amb l’equip, xa. Al cap i a la fi, com diem a l’escola amb el treball cooperatiu, ningú no en sap més que tots plegats. Com hem sigut capaços de fer fins ara. No oblideu que portar un país sencer a la seua llibertat, és una feina feixuga, encara més amb els pals a les rodes d’aquells torpalls. Que no és com mudar-se de casa o casar-se per segona vegada.

No sabeu amb quina il·lusió us veiem des del sud. A més que no renunciem a aquella frase de Carme Forcadell que és simptoma d’un país sencer: —President, pose les urnes!

Paco Manzanaro va ser ben rotund ahir a Bétera: «qualsevol acció que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». És aquella frase de Fuster que alliçonava els valencians: Qualsevol política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

La presentació del llibre ‘Lluitant contra l’oblit‘ anit a Bétera de Laura Ballester, va estar acompanyada de dos dels membres de l’Associació de víctimes de l’accident del Metro el 3 de juliol de 2006, Rosa Garrote, secretària de l’Associació i Paco Manzanaro. Malgrat el temps que ha passat, escoltar-los et posa els cabells de punta, perquè no pots imaginar fins on són capaços els polítics d’aleshores —ara encara ens governen—, fins que no els topes directament.   

Els van oferir feines per als fills, diners a manta, millores de tot tipus si s’avenien a no denunciar el que havia passat. Però va ser intútil. No s’hi van plegar i aleshores va començar a passar allò que no imaginaries si no ets en una pel·lícula de terror, van començar a viure el segon calvari d’aquell accident fatal.

La desaparició de les proves, n’hi ha que han desparagut per triplicat i de llocs diferents, va ser el més petit dels detalls d’un cas que clama el cel, un altre exemple de com gestionen els homs el PP no solament la política del dia a dia, sinó aquells esdeveniments extraordinaris que un colp més són una altra mostra de la corrupció, la irresponsabilitat i la deixadesa professional.

«No havia estat mai en política, però ara ja sé qui són aquests personatges, Rita, Camps, Cotino, en mans de qui estem els valencians, què són capaços de fer, d’amagar, de comprar, de pagar, perquè la veritat no isca mai a la llum.»

El desànim, les crisis, els colps dobles (la pèrdua dels familiars i el tractament que ens han fet els irresponsables de la política valenciana), el suport en molts moments i l’oblit, és un accident que no oblidarem mai, nosaltres, però que els valencians no haurien d’oblidar tampoc, perquè no es tornaren a repetir les errades i una gestió tan indecent: no mereixíem el que hem passat, sobretot no mereixíem el que hem passat després de l’accident, de perdre una part de la família, aquests vuit anys que dura la nostra lluita.

Si encara som a temps, comenceu per llegir-vos el llibre ‘Lluitant contra l’oblit’ de la periodista Laura Ballester que ha editat Sembra. La lectura ens ajudarà a reconéixer-nos els valencians, per una política que encara fan contra nosaltres.

No deixeu de veure aquest document: 0 RESPONSABLES