Ais de Provença no és València
Acabe de llegir l’article de Josep Blesa sobre l’expansió valenciana cap a l’avinguda de les Corts valencianes, un altre bunyol o monyigam contra els valencians. Ah, quina poca sort, de ser en mans de gànsters, torpalls, mediocres i lladres, un cabàs de ninots i malparits governats per una alcaldessa panxovilla més aprop de l’exabrupte que del rigor intel·lectual, urbà o estètic. Una altra oportunitat perduda, segons l’arquitecte Blesa, de la ciutat i uns habitants que troben bé de perdonar la idiotesa en canvi d’evitar la cultura europea o la lliçó del segle XX. Sí, fa uns anys, València encara tenia un tresor a salvar, però fem tard, els valencians, sobretot si un passa per ciutats petites que ens donen tantes lliçons, i prefereixen la qualitat a la barroeria, l’estil a la poca traça d’uns polítics de got i ganivet morruts com simplots. No cal viatjar gaire lluny, per assaborir una ciutat, unes places, uns carrers estrets nets, conservats, llustrosos, amb tot de botigues i llibreries, i gent que hi entra i compra llibres!, i cafés i fonts. No sé on van estudiar els nostres polítics, si van estudiar gaire, si van traure la nota suficient, però cap, cap ni un, xa, no ha pegat una sola patà per València, cap ni una, per tornar-la a l’esplendor que lluí cinc-cents anys abans. Un pet de por, això és, un gran pet com un aglà, o una altra cosa pitjor. Sense remei. Fins i tot sucant-los tots els diners del món (diners robats als valencians), els grans artistes no volen venir, com veuran de llepapius aquell balcó valencià tan faller.
Recorde travessar els camps de ceberes, en l’aire per a que els animalets, ratolins i rates, etc no es menjaren la collita. Josep l’Escrivà, feu llibre parlant de la Barraca Valenciana i treia aquelles meravelloses ceberes com a pre-prototip. Les tomaqueres que muntades amb canyots tenen un angle d’uns 33 graus segons Joan Francesc Mira, i que és una de les senyes d’identitat antropològiques dels Països Catalans: “pâ al·lucinar”…l’angle en que lliguen els canyots és un signe tan potent com una senyera. Això és ciència pura. Matemàtica aplicada.
Això llegia i estudiava en els anys 1980′. I advertits estaven des dels 1990 en que ho vaig escriure. Però ací ningú, o quasi ningú llig al company. Gràcies per llegir-me. M’has alegrat el dia amic !
PS: m’agradaria estar amb vosaltres. Però ja que esteu aprop no us perdeu el Parc Natural de La Camarga. Nimes i Avinyó. I e tornar, si podeu Montpeller…i visiteu, si podeu, la meravella d’habitatge social que féu Bofill a una banlieu, L’Antígona. Vos estime !