Ulisses20

Avui que fas noranta anys.

Com ma mare. Ella també té noranta anys, com tu, malgrat que mai no et va llegir. Ni et va conèixer, ni en va tenir la possibilitat. Ella és del 5 de gener de 1924, però la guerra dels feixistes li va impedir de llegir poesia, de llegir en valencià, fins i tot li va impedir saber que a pocs quilòmetres de Bétera, a Burjassot, faries els versos d’un país sencer, un Mural,  als cinquanta anys de la teua vida, un regal que mai no agrairem prou, els valencians, mai. Quan ma mare tenia cinquanta anys era una dona molt bella, treballava de sol a sol, de carnissera, de mestressa, cuidant els tres fills, l’home, la casa, amb una força que ni ella no hagués imaginat, segons que en diuen, de xiqueta ma iaia l’aviciava molt. Aleshores, que ella en va fer cinquanta, jo tenia quinze anys i a penes si coneixia el Llibre de meravelles. Més tard vaig comprar aquell quadernet destinat al doctor Peset i al afussellats de Paterna, Ofici a la memòria del doctor Peset. Però és ara que potser et coneguem una miqueta, amb major grandesa, després que fa cinc anys l’escriptor Josep Lozano va tenir la magnífica idea de llegir-te per places, carrers, teatres, ateneus, corrals, cada 4 de setembre. És ara que han aparegut homenatges i reconeixements arreu dels pobles valencians. Dissabte, l’Ateneu de Bétera acollirà el recital en nom de la comarca, mig Camp de Túria s’aplegarà a la plaça del Mercat, per llegir-te. Ma mare no vindrà, perquè una demència la té asseguda gairebé tot el dia en una cadira. És una bona persona, malgrat que no ha pogut estudiar, ni aprendre poesia, ni llengua. La guerra dels feixistes va estroncar que milers de valencians, de fet milions de valencians, pogueren conèixer un dels més grans poetes del segle XX, un fill de forners a Burjassot. La guerra, el feixisme i la dictadura ho van impedir. Com ho va impedir la Transició i la democràcia del pp i del psoe. Perquè la democràcia de màxims d’aquests partits ha permés que, solament el 30% dels xiquets valencians, puguen aprendre en valencià. La poesia d’Estellés inclosa, entre més llibres. És la seua democràcia de màxims, el 30% de quota, i encara enviant-nos la policia a l’escola, si volem passar-nos aprenent.

Tu hagueres fet avui noranta anys, com ma mare. Com ma mare, t’hagueres pogut dedicar al negoci del taulell; tu, a vendre pa, ella a vendre carn. Però tu vas decidir de fer poesia i els valencians d’esperit net t’ho agrairem sempre. Jo agrairé sempre que ma mare fos carnissera, que m’ensenyés el negoci, a tallar la carn delicadament, lentament, malgrat que jo vaig preferir de fer de mestre, però això va ser una carambola, un atzar, i ella sempre deia que de carnisser jo hagués tingut un futur millor. No ho sé, això, si jo hagués tingut un futur millor, de carnisser. Sé una altra cosa. Milers de valencians, jo entre ells, agrairem sempre que deixares el negoci del forn, malgrat que el pa és principal i a casa mai, però mai, no hem dinat ni sopat sense. Sense pa, diu encara mon pare, no podem dinar ni sopar. Va ser una sort per als valencians i per al país, que prengueres aquella decisió, malgrat que ton pare no sé si ho acabaria d’entendre. Han passat noranta anys, Vicent. Així que no ho sabem tot. Mai no ho sabem tot. Ni els poetes no ho saben tot, malgrat que en sabeu l’ou, segons que ens explicava de joves Vicent Escrivà. Avui fas noranta anys, que són els anys que té ma mare, i malgrat que ella no em coneix, o pense que no en coneix, estic content de llegir-li els teus versos. Els versos d’un poble, d’un país sencer. Cada 4 de setembre sé que fas anys, que tens els anys de ma mare. Els anys d’un poble, d’una gent. D’un entre tants.

Dolces dolçaines a la nit arriben

en cabelleres d’oli extenuat

a darreries on comença el càntic

per nits i nits.

[cant de Bétera]

Per cert, Vicent, mon pare diu que ma mare ténia la lletra més bonica de l’escola! Clar que, ell, no va anar mai a escola, uns dies solament, perquè va haver de posar-se a treballar de xiquet.