Ulisses20

Demà tornem a la normalitat, després de les vacances de Nadal. Els xiquets, els mestres, les famílies que envien els xiquets a l’escola. Divisió d’opinions, naturalment, però en uns dies la vida tornarà a la rutina d’una normalitat anormal. De l’un costat, la normalitat de la qual parlem no és igual per a tothom, ni pels mestres que han de tornar a encoratjar pel coneixement, ni pels presos polítics que continuen segrestats per espanya, ni per la manca de democràcia que vivim, emparada en llibertat que permet tot de manifestacions feixistes en canvi de perseguir qualsevol anhel de llibertat europea. Ni per als llauradors que esmorzen cada dia a la cooperativa i esperen que déu els envie el miracle.

Anit, mentre recollíem la parada de llibres de Nadal, JosepLluís va fer anar una frase que esprem el dramatisme del camp valencià “per la mandarina a déu“, hom pensaria que la idea que conté l’acudit fa gràcia, o provoca un somriure bíblic: ai, si és déu que ens ha de salvar, o el cel, o l’església, ho tenim més pelut que no ens pensem. Perquè a poc que sacsegem la realitat a partir de demà, un any d’eleccions múltiples, caldrà recordar el feixisme que es destapa (no trobe que puge més que ja ha apujat aquests anys, sinó que es destapa descarat i desvergonyit) enaltit pels mitjans de l’ÍBEX i per opinadors que els interessa fer-los el joc per posar-los contra les Repúbliques de catalunya i valència, per exemple, afegit a la beator que ho acompanyarà durant l’hivern, reviurà debats freds, pansits i histriònics. Normalitat.

La mandarina ha sigut el gran fracàs valencià al camp —o el fracàs més visible— i això assenyala sense remei que la taronja, la grossa en totes les seues varietats, no alçarà el cap, i ves si ja el portava ran de terra. Els comerços han posat preu, volen dir que les màfies que controlen el mercat, ja han dit què estaran disposades a pagar, per continuar enriquint-se uns quants per comptes de dignificar la terra i els llauradors. Incapacitat política, comercial i cívica davant les màfies organitzades (polítiques, judicials i empresarials). Si fa no fa com l’escola, com la sanitat, com el comerç local contra les grans superfícies (per cert, ja sabeu que n’hi ha polítics del govern valencià que volen continuar apostant per aquella aberració a Paterna, la major superfície comercial d’Europa a tocar de València, en canvi d’acabar matant el petit comerç dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria…). La normalitat ha de ser això, tornar a la rutina després dels regals, dels Reis d’Orient, de despenjar llums, alçar els arbres, guardar els pessebres, i deixar-nos atonyinar pels mitjans espanyols cada dia, o pel trànsit, o començar a exclamar-nos a cinc mesos vista, ai, ai, ai, que els honestos perdran l’ajuntament en canvi dels feixistes… Si ja comencem amb por, xa, res no podrà ser tan normal, ni gratuït…

Sort que ja tenim la bossa d’escola preparada, les lectures, els llibres, les històries, la matemàtica… I les mandarines!

*Per cert, sabeu si el 155 encara és en vigor?, he provat d’engegar la TV3 des de Bétera, però no he trobat el senyal!

[continuarà]

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor

El primer dia de l’any vam pujar els amics de Bétera a la presó de Mas d’Enric, per acompanyar els esforçats del CDR de Tarragona que cada dia se concentren, a les set de la vesprada, a fer un concert per la llibertat. Allà hi ha empresonada la presidenta del parlament de Catalunya, la MH Carme Forcadell, presa del feixisme espanyol que capitaneja la justícia marca espanya i el govern del 155 (gairebé la totalitat del parlament espanyol).

Vam arribar d’hora, gairebé cinc hores abans de la cita convinguda, i vam poder comprovar la solitud d’aquell espai enmig del bosc, a uns quilòmetres de Tarragona. Vam llegir uns quants missatges que pengen d’un arbre de Nadal, en solidaritat amb la presidenta i vam anar a dinar a unes centenars de mestres de la presó.

El primer que colpeix és que un govern que es diu democràtic, que no l’és, puga tenir segrestada, empresonada, aïllada, la presidenta d’un parlament europeu enmig del segle XXI. Això ho permet Europa i les democràcies occidentals. Permeten que una justícia espanyola d’herència i pensament franquista, decidisca d’empresonar dones lliures, demòcrates, honestes, amb el consentiment de tot l’arc parlamentari espanyol, que no ha modificat gaire les condicions ideològiques de la dictadura. És la putrefacció espanyola i la seua política corrupta, emparada de lleis i normes franquistes.

És un segrest, un crim d’estat, organitzat per espanya, que no sorprén que uns anys enrere, dins allò que ells diuen democràcia va organitzar un grup terrorista legal per matar. Que ara mateix permet que grups feixistes i partits declarats feixistes campen, agredesquen, insulten, amenacen…

Cada dia, l’Òscar Cid i uns quants músics per la llibertat i la república, denuncien  el segrest que patim, i acompanyen testimonialment Carme Forcadell, en aquest deliri espanyol de tancar en presó la democràcia, si la democràcia fa perillar les privilegis franquistes heretats per jutges, militars, empresaris, polítics, bisbes i borbons. Un no pot sinó adonar-se que vivim aquesta situació parajudicial i parapolicial, quan deixa aquell lloc inhòspit, fred, silenciós, i torna a casa.

Unes dones i uns homes van fer endavant el mandat del poble, d’alliberar el poble, i espanya els manté en presó per la força, militar, policial i judicial, contra esl valors democràtics, i els drets universals que empara la Carta de l’ONU.

Sense judici, sense raons i sense justícia, sense democràcia… Això és espanya, en el segle XXI, com ho era en el segleXX. A la deriva de les dictadures.

Post: el MH Ximo Puig, abans de parlar-nos dels valors de la prostitució espanyola, hauria de venir qualque dia, a les set, a passar lliçó al Mas d’Enric.

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

Mar Sauret és mestra a l’escolagavina, mestra a secundària, a més d’una mestra entusiasta que viu la biblioteca i els llibres com poca gent sap viure (n’hi ha mares que li van al darrere pel que fa a l’entusiasme i la dedicació altruista a la biblioteca de l’escola, ep). Però ella a més ha obert un bloc ben especial, viu la biblio, un garbuix d’idees, propostes, llibres, lectures, enllaços… Jo el recomane, vos el recomane de mirar, de llegir ara mateix, perquè en uns dies això canviarà molt, perquè ella no para, i en uns dies el daltabaix farà que siga una altra cosa, aquella pàgina; aleshores, us haureu perdut aquesta proposta de hui.

Us deixe aquest últim apunt, sobre els llibres, el tió i sa mare, que va reunir tota la família per fer cagar tot de llibres que havia anat a cercar amb un carro de comprar molts llibres… Va, us deixe l’ultim apunt de Viu la biblio, de Mar Sauret…

«De sempre que els llibres han estat i són per a mi objecte de regal, tant d’anada com de tornada: en duien i duen els Reis d’orient, eren i són un present d’aniversari, els caga el tió, volen acompanyar un dol, o manifestar l’amor, també l’amistat, han buscat camins fàcils d’alguna situació difícil, servien per despertar històries oblidades, o fer conèixer històries molt properes mai contades….

Avui vull dir-vos que el meu amic invisible familiar m’ha obsequiat amb un llibre amb molt de sentit i molt de sentiment. I li haig d’agrair el detall: no l’ha comprat, aquest llibre, no es ven enlloc. I això fa que encara tinga més valor, és un preuat obsequi obsequiat, i tot plegat m’ha fet feliç.

El llibre és “Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó” d’Oriol Junqueras. Buff! No us podeu ni imaginar com n’és de bonic aquest llibre il·lustrat i com n’és de preciosa la idea d’editar, il·lustrar i publicar de manera altruista uns contes que un pare empresonat injustament escriu als seus fills de 6 i 3 anys. Tant m’han emocionat que he decidit participar al Primer Concurs de Lectura en Veu Alta Maria Ibars, que celebrarem el proper febrer a l’escola, amb la lectura d’alguna de les històries que conté el meu regal. Encara no sé quina.»

Haig de confessar que m’he emocionat en tornar a rellegir Mar, una dues i cent vegades. Potser que som uns sentimentals, que ens agraden els llibres, les fires de llibres, les biblioteques i la gent que clama per la llibertat, i en fa llavor d’aquest deler en els fills.

Per molts anys.

M‘he fet un gran regal de Nadal, un llibre breu, petit, que és una joia: IV Taula de poesia, mostrari, lligadet amb una veta quatribarrada i editat a València el maig de 1951

La salutació és a càrrec de Carles Salvador «Els companys poetes han cregut convenient que algú dels que hi prenim part diga unes poques paraules, referents a la present manifestació literària. Immerescudament m’han designat i jo he acceptat perquè actuar a favor de la literatura valenciana m’és un goig i no un sacrifici.»

Almela i Vives, Bernat Artola, Lluís Guarner, Maria Ibars, Carles Salvador, Sofia Salvador, Soler i Godes, Joan Valls… entre més poetes són en aquesta Taula.

“Vui la mar té un nou encís” M. Ibars

Avui mateix tornem a obrir la Fira de Nadal a l’Ateneu per aquest encís en favor dels llibres. I tindrem Carles Cano, escriptor, i contador d’històries per a xiquets i joves. I després ja passarem una plata amb l’ànima lectora, a veure si l’encomanem.

Si és Nadal.

7.15 He començat el dejuni en solidaritat amb els presos polítics, per la llibertat dels pobles a decidir, entre més per la llibertat dels valencians de decidir el nostre futur, per tot allò que aplega el comunicat elaborat per Solidaritat i República País Valencià, per la democràcia…

8.00 He eixit de casa cap a l’escola, tard, sempre tard i corrent, i encara gràcies que avui la carretera semblava en condicions de trànsit. Arribe tard a la classe d’anglés, però en dejú, i m’incorpore a llegir en silenci un text difícil, malgrat que el mestre diu que és de nivell B1, ahh, socors, quina pena les llengües.

8.55 Puge a la classe i comencem la lectura a quart de primària. Tard. Sempre comencem tard a llegir, malgrat que n’hi ha que no els ho has de dir dues vegades, n’hi ha que els costa de posar-se. Avui llegim l’últim capítol del Pinotxo, la lectura del primer trimestre a l’escola. Quan Clara ha llegit l’última línia “que content que estic d’haver-me tornat un xiquet com cal!” hi ha hagut una explosió de joia entusiasta, sobretot perquè la feina era acabada, feta, i molts xiquets trobaven que tanta dificultat lectora com han patit mereixia la festa… La dificultat lectora és un altre repte que mereix el dejú.

11.00 No baixe al menjador de mestres per no tenir deler, ni ànsia ni res que puga torbar el meu estat d’ànim. Continue escrivint informes d’avaluació sobre els xiquets. Sense parar, que no arribe i demà és l’últim dia d’escola de l’any. He comunicat a la direcció que estic de dejuni, i he demanat permís per eixir dues hores.

12.15 Al metro llegesc “Secundaris” de Núria Cadenes, i comence a passar-ho bé en un dels capítols quan entra un jove al vagó amb un carro que arrossega una caixa acústica enorme, també porta un violí que es posa contra el muscle i, alerta, engega la caixa que és amplificada, molt amplificada: no puc llegir, perquè tinc el siroll damunt meu a dos pams. No m’atrevesc a dir res, però em sorprén que molta gent deixe unes monedes en la gorra d’aquell merlitó violinista, moltes monedes, i ningú no li ha dit que dos que llegíem no ho hem pogut fer més. Ah, la lectura si ens costarà de pair.

12.30 Arribe al Micalet, entre, contribuesc a la solidaritat de la taula d’entrada i salude els organitzadors. També salude uns expares de l’escola que són en el Dejuni. En uns minuts comença la roda de premsa i el poeta Manel Rodríguez Castelló explica per què som allà i llegeix el manifest amb una altra dona: alternen paràgrafs, i trobe que escoltat en directe, aquell document té molt de valor i coratge. Després, obrin torn de preguntes. Un dels periodistes pregunta si sabem que Turull, Forn, Sànchez i Rull han deixat la vaga de fam. En nom de Solidaritat es respon que la vaga es mantindrà perquè n’hi ha més raons i de força per mantenir-nos ferms, entre més hi ha en joc la llibertat i la democràcia. A la vesprada s’anuncia una assemblea al mateix Micalet on es decidiran noves accions. Josep Guia denuncia la complicitat del silenci valencià amb tot el que passa a Catalunya. Institucions, el govern valencià, els partits valencianistes, entre més col·lectius, són incapaços de trencar la tenalla espanyola.

14.30 Al metro torne a llegir Secundaris. Atrapat per la lectura, pel dejuni, per l’escola. Viurem un dia intens, veuràs.

15.00 Soc de nou a l’escola. Continue l’avaluació amb els alumnes, els demane que em diguen una frase que puga contenir un trimestre sencer. Quina burrada, s’exclamen, sí, ho admet, el dejú ja em comença a fer efecte. Vuit hores sense prendre res. No vull pensar que serien vint dies, que és el que han estat, de moment, aquells homes. Per cert, sabeu que us podeu apuntar a fer-los companyia, als dejunaires?, o passar a veure’ls, o passar la nit al Micalet? Només per demostrar que n’hi ha molts valencians que som capaços també de defensar la democràcia i la llibertat.

[continuarà]

Anit vam ser a a l’auditori Vicent Torrent, en l’estrena del nou treball de les Sis Veus. Hom diria que les “Sis Veus” ja és un nom propi amb categoria pròpia. L’és. Sense embuts, un luxe valencià que sobrepassa la mediocritat del país que som. I ves que, en segons quines coses, la nostra qualitat és en el límit de les horacianes o els versos de Virgili. Anit les Sis veus van estrenar “Els dies i les dones”, un treball en favor de la música tradicional, la veu, la poesia, el compromís social, de gènere i, sobretot, del patrimoni cultural valencià majúscul. No ho tenien fàcil, perquè el producte estellèsia —Sis veus per al poeta Estellés— havia posat el repte per damunt el cim valencià del Gorgo, de Rebalssadors o del Garbí. En canvi, l’estrena d’anit apunta que viurem un nou projecte excels que posarà aquestes dones a primera línia de la cultura valenciana i internacional, de l’exquisitesa, de saber-nos capaços d’ordir des de la terra (el batre per exemple) un producte d’orfebre. Per bé que, el primer que volia dir, és que no sé quantes vegades serem capaços de viure aquest aplec de dones, de veus, de sensacions, que és un regal que paga la pena per damunt els dies que vivim fa un centenar d’anys. Era l’estrena, i els valencians som com som perquè espanya ens ha atordit i no ens deixa veure el gra davant tanta palla, d’una altra manera, aquell auditori de Torrent hagués fet curt per rebre tant de regal. O no heu escoltat aquelles dones abans, xa? És l’estrena, sí, i el concert rodarà pel país com mereix, espere que de poble en poble, perquè tothom hauria de viure aquella intensitat. Anit va ser l’estrena i el neguit aüixava detalls, si voleu els llepafils, però som davant un altre miracle que ens posarà a prova.

Gràcies a les sis dones, que han fet possible, de nou, emocionar-nos de ser qui som.

[continuarà]

En dedicar-se a ordir, els jutges han trobat una veta contra els drets, contra la llibertat, o contra la democràcia si no els convé; els jutges són ara un altre poder espanyol per damunt la democràcia, sobretot perquè és una falsa democràcia, com demostra el fet que la guàrdia civil, el rei i la maedéu puguen ser-hi per damunt: així que els jutges són també més importants que no el poble, o el sufragi, o les mandarines clemenules, perquè els jutges “hereus” de l’odre públic predemocràtic han despertat la maquinària judicial franquista contra la democràcia i contra la llibertat, a l’empara dels partits espanyols, de la gc, de l’església i els borratxos de la meseta, que no són de la broma, ells: han obert la caixa de la repressió encoberta d’una legalitat que és pocavergonya, a més que els empara un calbot que diuen constitució. Els jutges ens robaran! Com han fet sempre uns altres poders… Uns lladres més per a la festa.

De primer ens roben els drets universals, la democràcia, la justícia, la llibertat de pensament, fins i tot la presumpció d’innocència, ens roben. A espanya no era difícil, perquè de democràcia, ací sempre hem anat prims, desmaiats, boirosos que no veiem clar ni net. Però fa un temps que sembla que els jutges decidiran també a quina cosa un govern —suposadament democràtic— podrà destinar els diners públics. Ai, si cap regió o povíncia pensa organitzar una campanya democràtica, o imagina entrenar els ciutadans en l’excés democràtic, la investigació o sobre quina cosa fer d’això o allò altre…, els jutges els faran pagar la despesa, perquè et robaran la casa, el gos, el cotxe, el patrimoni i l’ànima. Ens arruïnaran arbitràriament, només perquè caminem drets o geperuts o a la xisclera.

En canvi, si penses a pagar pensions franquistes, a ordir clavegueres, a mantenir partits corruptes, bufats monàrquics, venedors d’armes, polítics d’extrema, misses o generals, fins i tot si convides a regalar els milions als bancs, al peix florentí o a llançar-los a la prostitució, a la droga o a paradisos fiscals, sempre que els tingues en compte a l’hora d’elevar-los a suprems i/o constitucionals, no et pegaran pel sac: qui paga mana i filldeputa l’últim. La guàrdia de franco, fundacions, esglésies, màfies, polis i lladres, futbol, bous, violència impune, tu, beure fins a morir-se o follar sense parar: la despesa està permesa si l’aquelarre és tan espanyol com ordenà la dictadura.

El remei és dir adéu espanya, benvinguda la República Valenciana. Lo altre és perdre el temps i el patrimoni.

Daniel Olmo i Cèsar Martí presentaran divendres a l’ateneu de Bétera el seu segon projecte en comú: Insomni. Aquest llibre és un recull de relats, poemes i pensaments de Cèsar Martí il·lustrat per Daniel Olmo i amb pròleg d’Andreu Valor.

La veu de Llíria diu: L’afició a l’escriptura li ve de lluny, però en 2010, quan va presentar un relat a un concurs literari, aquesta va augmentar. Poc després va obrir un blog on publica alguns dels seus escrits, dels quals, ara, alguns passaran a paper. Cèsar es dedica professionalment al desenvolupament de pàgines web, però li agradaria viure de la literatura: “No fem açò per diners, sinó pel plaer de compartir. És un projecte humil, en valencià, que acaba de veure la llum en maig de 2018”. Daniel Olmo (Alcoi, 1973), és qui, des d’Olocau, ha il·lustrat els milers de paraules insomniadores. Daniel ha realitzat projectes de diferent caire dins del món plàstic i s’ha especialitzat en la il·lustració. Autor de tot un seguit de treballs editorials, així com publicacions, en les quals s’ha fet ús de diferents disciplines com ara el còmic i la novel·la gràfica. Des dels seus inicis professionals ha col·laborat amb el grup musical VerdCel. També, Daniel és l’autor de moltes altres portades i il·lustracions de diversos projectes musicals així com de nombrosos llibres com ara Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015) de Feliu Ventura.

Entre el Túria i el Ridaura diu: Fa temps em varen proposar participar en un micro-mecenatge i el resultat ja m’ha arribat a les mans. Aquest llibre porta al paper els pensaments, poemes que un jove de La Pobla de Vallbona aficionat a l’escalada i molt inquiet des del punt de vista social i polític ha anat acumulant els darrers anys. Tots entrellaçats amb els dibuixos d’alcoià Daniel Olmo. Sembla que a Alcoi els va això del còmic o com diuen modernament, novel·la gràfica, en poc temps he descobert al Daniel i al Jordi Peidró (Esperaré siempre tu regreso).
Al llibre, pots trobar històries que et poden agradar i altres que no, però aquest és el risc d’intentar d’ajuntar en un volum tantes idees diferents. Potser el següent pas que haurien de fer els autors és fer una novel·la o llibre? 

Una nit especial, sens dubte, anit, a l’ermitori de Sant Pau, amb el gros d’Escola Valenciana, molts mestres, amics, uns quants mestres de mestres del Moviment freinet del país, històrics que no s’haurien de morir mai, i una representació del govern valencià que els honora, fent cas de l’escola d’aquest país: el MH president de les Corts Valencianes, Enric Morera, l’Honorable Conseller d’educació, Vicent Marzà, el director general de Patrimoni natural i avaluació medioambiental, Antoni Marzo, a més de regidors, caps de servei, i assessors… L’absència de l’alcalde d’Albocàsser, convidat com a màxima autoritat local, no es va notar malgrat que no vingué…

La conducció de Toni de l’Hostal i Elena Sales va agilitar el lliurament de guardons, una mena de missa civil i reivindicativa en favor de la llengua, de l’escola i de l’humor valencià més fi. Discursos reivindicatius, solidaritat amb Catalunya, convidar-nos a fer pinya per tocar el cel, denunciar que espanya encara no deixa que els valencians siguem valencians, convidar-nos a continuar treballant contra la intolerància d’un estat que no deixa viure sinó als feixistes i als pessebristes, i reconèixer l’origen i el naixement d’Escola Valenciana en aquella ermita l’any 1933, quan Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar, i Boix, van organitzar la primera colònia de xiquets en favor de la llengua i de l’escola… Una hora i mitja que podem resumir en el lema de les Trobades 2019 que va presentar Natxo Badenes, president d’Escola, que caldrà fer nostre i viu: “Som i serem paraules”

Anit l’Escola celebrava que podem ser un país normal, ben prompte, si fem pinya. Avui, l’escola La Masia tancava el cicle de commemoracions dels 50 anys de la primera escola autènticament valenciana al País Valencià. Ves si hem patit segles de greuges, d’assetjament, de penalitats… Però malgrat tot resistim, convençuts que som a tocar de la nostra república. Llengua i escola, anit i avui una lliçó. Per molts anys.

La Nit d’Escola Valenciana retrà un reconeixement merescut al mestre Ferran Zurriaga (Olocau, 1938). Serà avui dissabte 17 de novembre a Sant Pau d’Albocàsser, on van exercir uns altres mestres honorables, honestos, que van fer escola entre els valencians, entre més Carles Salvador i Enric Soler i Godes. El mestre Ferran Zurriaga ha sigut el pont necessari a  l’escola entre aquells mestres dels anys trenta, valencianistes, republicans, laics, i l’escola que ara vivim, una part almenys, que és un model d’escola coratjosa i entusiasta: és el nostre mestre Freinet a la manera valenciana, amb les seues Invariables, però també l’Escola Moderna i els seus principis, Coussinet, l’honestedat intel·lectual en favor de la pedagogia, l’experiència d’aula i l’activitat en favor de tots els infants sense exclusió. Olocau, València, l’explorador Andrés, les colònies valencianistes dels anys setanta-vuitanta a la manera de les colònies a Albocàsser, és el coneixement, l’erudició dels mestres grans, que han fet escola i han obert camí a centenars de mestres valencians, malgrat les escoles de magisteri. El mestre i els llibres, la lectura intensa en favor d’ensenyar, d’aprendre del dia a dia amb els alumnes, de compartir amb els mestres més joves com havíem de fer escola. Com ell mateix diu, en l’última entrevista que li ha fet Escola, el premi a una Trajectòria?, doncs si encara no he acabat la meua trajectòria de mestre, jo continue treballant-hi cada dia, al poble, a la ciutat, en l’estudi, per la llengua… Cada dimarts encara es reuneix a l’OCCC un equip entusiasta que va obrir la via pedagògica de major interés entre els valencians: mestres freinetistes, d’esperit jove i il·limitat.

—Tinc vuitanta anys, però continue essent mestre!

Si un estat és una vergonya, cal dir-ho cada dia.

Si aquest estat manté presoners polítics, cal denunciar-ho (i denunciar-lo) cada dia.

Si aquest estat ataca la llibertat i l’expressió lliure, cal acusar-lo sense renúncies.

Si aquest estat vulnera la laïcitat i equitat, cal portar-lo als tribunals internacionals.

Si aquest estat és incapaç de la democràcia, caldrà minar les seues estructures.

Si aquest estat ataca els drets universals, cal aturar la vida de normalitat que tants conspiradors i ideòlegs ens imposen.

Si un estat és immoral, es denuncia sense excuses.

Sense perdre la memòria dels qui volen evitar-nos tanta merda, denunciem els enemics de la llibertat, de la democràcia, de la república, dels drets bàsics, de la justícia, de l’equitat.

A la merda! A la merda!

Avui programa doble a l’ateneu i des de l’Ateneu. El concert ajornat fa dues setmanes, el podreu gaudir avui, en directe, des del corral de l’Ateneu: dones compositores. Amb Valèria Sepó, soprano, i Laia Bernad, piano. De matí, els més agosarats han passejat la serra d’Olocau a Portaceli. Un itinerari didàctic i harmoniós, després de les pluges i la vegetació ufana d’aquest paratge especial del Camp de Túria. El documental sobre la serra que es presentà anit, el podeu aconseguir en dvd a l’Ateneu, si n’esteu interessats. El concert és en solidaritat amb la campanya Stop_malària, que coordina Núria Moreno.